martes, 24 de junio de 2014

Joan

Murillo. Los niños de la Concha. 1670

Un dels nens més fotografiats, a part del Jesús a la falda de la mare i els àngels dels cels excelsos, és el Joan Bautista, carregant sempre una lleugera creu de fusta amb filactèria (Ecce Agnus Dei) i acompanyat de l'anyell. En aquesta estampa tan Murillo, beu aigua de la conxa que li ofereix el seu cosí segon, el Jesús, a qui li tornarà més endavant llençant-se-la pel cap. En crèixer es tornaria un revolucionari amb parracs, que vivia de garrofes i perdonava els pecats amb l'aigua del Jordà.

Com a precursor de Jesús -després de batejar-lo el tornarà també predicador- acabarà executat. Herodes el decapita* instigat per Herodies, dona il·legal del rei denunciada per Joan. Aquí és on entra Oscar Wilde i la seva Salomé, filla de la reina. Agafà la versió de Ibn Kathir i escriu que Salomé, implacable vengadora, vol el cap del Joan després del ball, a petició insistent del rei.

Richard Strauss la versiona en una òpera extraordinària per a gran orquestra i millors sopranos. El paper de Jochanaan és per a baix-baríton i aquest és el seu moment, quan crida profecies i la noia queda prendada del pres:





Avui celebrem la seva nativitat després d'una nit del solstici, ben pagana i hiperacústica. És Sant a tota la Cristiandat i profeta per l'Islam, patró de Ciutadella, Deià, Jordània, dels tintorers i assaonadors.

Molt bon Sant tingueu Joans, Juanes i Juanas, Iannis, Hans, Johns i Jeans. Un nom tan bonic, que el vaig posar al fill.



lunes, 23 de junio de 2014

Dos presoners


Tanquem temporada (força reeixida i convulsa) del Liceu amb un programa doble:  Il prigioniero i Suor Angelica, òperes que a priori semblen difícils de casar, musicalment oposades, però amb la presó de l'ànima i el cos en ambdues. Representada per una gàbia cònica i molt tupida -les barres metàl·liques de dos pells en angle, han de suportar sis escales en voladiu- la presó és lloc de tortura inquisitorial a la primera i reclusió forçada per a la monja. Pascual aconsegueix, amb els girs de l'estructura, l'ús de les penombres i les llums (quin gran encert al miracle, tancar amb la persiana de fluorescents blancs), de les escales i portes, el sentit més tràgic de les obres.




L'orquestra correcta sota la batuta d'Edmond Colomer, més a l'obra de Dallapiccola que al Puccini, posa l'ambient ofegador a un intens Nitikin-presoner i l'anguniós Brubaker-inquisidor/carceller.  Maria Agresta és una discreta Suor Angelica a la primera part i en trobar-se amb la temible tieta, Zajic freda i implacable, desborda gust en el cant i tanta emoció que ens fa saltar el llagrimal. 




Força aplaudida la velada, saluden tots els implicats i ens acomiaden d'un altre que marxa, el director del cor, JL Basso. Potser fóra el moment en què hauria d'haver sortit en Matabosch per dir-li adéu, en lloc de  l'homentage i aplaudiments  forçats per una veu en off, abans de començar el primer espectacle.

domingo, 22 de junio de 2014

Patinant



Desconec si té massa utilitat la publicitat institucional. Per mí són diners llençats, pitjor, molt mal gastats en aquests dies de retallades injustes. És cert que tots els partits l'han practicada en seure al Govern. En aquesta darrera campanya de l'Ajuntament, encara hi ha més coses que no s'entenen.

La iniciativa divulgativa: dirigir-la al públic turista i promocionar llocs no tan visitats. Els turistes miren les televisions locals? Com poden identificar aquests racons dels barris que no trepitgen?





El video, animat per una cançó tan semblant a les "mediterràniament"de la Damm, el protagonitza una noia tan guapa com mala actriu, que recorre els districtes de Barcelona en bici o caminant, amb càmara i rosa. Com un Lipdub de col·legi, intervenen ballarins, patinadors, ioguis, músics, gent molt enrotllada en un recorregut molt net i buit. No cal dir, malgrat la felicitat i l'amor que en desprèn, que el director del clip, el José Corbacho, torna a treballar tan desfassat i ple de estereotips com quan va fer la moguda wagneriana a la nostra ciutat. I ja no diguem la densa substància de la lletra de la cançoneta, Living Bcn Style, trilingüe, això sí.

No em crec que no tinguem millors professionals per publicitar, si és que cal, la cultura i l'oci de la capital. El mateix passa a la tirallonga dels anuncis de la Història ens convoca que va subministrant cada mes la Generalitat. Tots amb aquesta atmòsfera tan patriohistèrica com vella. Tal és la seva influència que fins i tot, anuncis com el de la Viladrau, l'aigua ens mou, s'han contagiat. La veu de l'Arana de sempre i els valors del poble català, tan pencaire i innovador. Com som d'extraordinaris.


sábado, 21 de junio de 2014

El convent de l'ateu


La que per mí és l'obra mestra del Corbu no fou prou representada a la passada exposició a Barcelona. El Convent de Santa Maria de la Tourette, acabat el 1960, recull tot el que predica l'arquitecte i els rituals dels monjos dominics de Lió. Allotjar en el silenci a homes piadosos, estudiosos i construir-los una esgléssia era el programa que es proposa a Le Corbusier al 1952. El conjunt monàstic que ha d'incloure claustre, un centenar de cel·les, sala capitular, cuina, biblioteca, refectori, aules, cuina i l'egléssia, quasi el mateix programa de les ordres monacals del segle XIII.






Tenim una forta pendent al terreny i un encaix de les peces, totes en formigó brut, que el fan únic. L'austeritat dels materials i l'astorador joc de llums i geometries produeix un edifici sever i de presència molt forta. A més, LC posa en pràctica tots els seus postulats de l'arquitectura moderna  (planta lliure amb pilotis, terrassa-jardí, finestres apaïsades i façana lliure), aplicant proporcions del Modulor als dormitoris i esquemes de façana com a la Unité d'Habitation.


Va col·laborar el músic i arquitecte Iannis Xenakis, sobre tot a la composició de façana, de vidres verticals i ritmats que segueixen una estructura musical. El tenim aquí retratat davant les seves modulacions:



Encara no l'hem pogut visitar. Sort tenim de reportatges tan ben acabats com el que mostrem. Un passeig detallat i ben fotografiat que paga la pena fer. Molt recomanable per entendre la complexitat i la força de les millors arquitectures que ens ha deixat el segle XX.

domingo, 8 de junio de 2014

No me asusto



Basquiat y Angelou (1996): delicioso álbum de poemas e ilustraciones. Coraje, coronas y monstruos. Para los reyes.
Vía Piu.


sábado, 7 de junio de 2014

El mur del lament

Parc de la Ciutadella, visita a la instal·lació de Benedetta Tagliabue per celebrar el Tricentenari.
Sota un sol de justícia pinta un graffiter uns retrats que parlen per sí sols. Al costat, les taques tricolors que evoquen Alemanya o Bèlgica i no Catalunya. Dinosaures armats. A sotavent i a l'ombra, un coreògraf dóna instruccions a un grup de joves ballarins que copejaran el mur encara intacte. 
Als remats, armadures corrugades juguen amb l'aire i agafen boniques figures de vímet trenades a mà.

El mur és un de les set elements d'arquitectura efímera que promou el Tricentenari sota el nom de BCN Re.set i que s'expliquen amb detall al vídeo. El pressupost dels projectes puja la friolera de 540.000 euros. Fa mal, quan ens retallen per totes bandes, que et diguin que aquest dineral no és res...No era suficient amb el centre del CCBorn? Si afegim la modernura del poti-poti FFbcn - no sabem la morterada que ens costa a tots plegats - només puc aprofitar aquest mur per lamentar-me.

Per cert, com és que no ha participat l'Escola d'Arquitectura de la UPC, i sí tot d'escoles privades? Si més no, curiós.










Actualització 10-06-14. El video de la Performance, d'un innovador.. Ollè, que portem trenta anys fent gairebé el mateix.

viernes, 30 de mayo de 2014

Fabrica futur

Avui s'ha presentat un nou projecte de Barcelona Cultura liderat per Toni Soler i la incombustible Bibiana Ballbé, dos mediàtics que ens diuen de què va aquesta moguda emmarcada al Trice.



 ...els objectius del Tricentenari són recordar els fets del 1714, fer l'efemèride i també reflexionar en clau de futur, aspecte on s'inscriu el projecte, ja que és una forma de fer "una commemoració al revés". Per a això, hi ha "gent insultantment jove", amb talent emergent seleccionat per la comissaria del projecte, Bibiana Ballbé, perquè realitzin projectes emmarcats en 10 àmbits diferents --arts, cinema, arquitectura i urbanisme, comunicació, educació, treball, menjar, relacions personals, comunitat, turisme-- que, segons ella, seran claus en el futur de la ciutat. Els creadors joves confeccionaran els seus projectes i els presentaran oficialment el 17 setembre al CaixaForum, però fins aleshores, es reuniran amb els experts per definir millor les seves propostes i intentaran fonamentar-les perquè també tinguin un marc teòric, procés que podrà seguir-se des de la web oficial --bcn.cat/ffbcn--.

Després d'una passejada per la web de pantalles de colors, una per disciplina, illegibles per saturats, ens parem a un article sense firmar: La música clàssica també es balla. Parla d'imatges velles com perruques, violins i compositors. Vaja, que la clàssica necessita renovar-se urgentement. I com a exemple de gran innovació, ni més ni menys que buscar la provocació per sacsejar els cervellets i baixar l'alta cultura a les noves audiències. 
Si els projectes de ffBcn van per aquesta línia, i això és el que ens depara el futur, jo em baixo.  Estarem pendents del què ens aporten aquests joves de tant de talent. Si volen una dosi més d'indigestió, no perdre's la benvinguda de la gran bleda endollada del Trias i Mascarell.



Actualització 7-06-14. Per fi tenim article del cas a Pensacions.

lunes, 26 de mayo de 2014

Walküre en flames

El foc és omnipresent a la gran funció liceïsta de la Walküre. 
Al campament dels bessons del primer acte, al saló del Walhalla, al comiat màgic de Wotan. És l'unic punt càlid a totes l'escenes, d'una foscor molt ben matissada. L'ambient per què el protagonisme se l'emporti la música de Wagner. 




Aquí el mestre Pons s'hi jugava molt. Havia de remontar les pífies de les primeres funcions. Malgrat alguns atacs insegurs dels metalls i algun enrenou de conjunt, el fossat va fer una bona interpretació sense arribar a ser sublim. Les cordes i les fustes van acompanyar amb un so net les grans veus d'ahir nit. Els cantants mereixien una orquestra esforçada i una lectura potser més contínua de la partitura, però el conjunt va ser notable. 


El que no ens imaginàvem és que els cantants ens oferirien una enorme velada wagneriana. De menys a més: les walkíries van fer una correcta cavalcada, Vogt canta bé el seu Siegmund amb una veu molt poc heroica ( ai JK, haguéssis arrodonit l'òpera!), Fujimura fa una Fricka incisiva i creïble, temible Hunding amb veu tan cavernosa de Halvarson, Kampe és la perfecta Sieglinde, Wotan-Dohmen, noble i ferm i la sueca Theorin, una Brünnhilde estratosfèrica. (Bayreuth, apunta!)



Carsen torna al Liceu després de l'Or, de fa un any. Massa temps per connectar les jornades. Hem hagut de rellegir què ens explicava a l'escena, llavors. La contiuïtat és molt clara: els blocs de formigó han construït la residència dels déus, l'escala metàl·lica que baixava al Nibelheim, ara puja als herois, les pomes de Freia fan un bodegó que Wotan farà esclatar perquè veu el seu propi final. Aquella neu festiva aquí és torna neu corrupta.


Moltes idees interessants per construir una escena austera i actual. Ideal el campament del traficant Hunding, amb les capses plenes d'armes on cau el guerriller just. Una errada no haver posat a les mans del Walsung un fusell, pistola, si m'apures un míssil ben fàl·lic, arma mortífera i poderosa en lloc del galletasso de l'espasa fora del temps. Si al menys l'hagués tret d'una caixa de relíquies..una imatge que resulta del tot ridícula.


Anem a l'espectacular saló del Walhalla. Fotos de la família divina, paisatges romàntics als llenços, sofàs fora d'escala, mobiliari daurat de col·leccionista nou ric. La llar encesa que cuida Fricka en vestit Chanel ben tradicional. Wotan, dictador feble com ens recorda el seu bastó-llança dels pactes i els galons daurats del seu uniforme. Tot ben travat i amb els símbols wagnerians hàbilment transformats. El que costa d'entendre és la indumentària de les filles guerreres. Calia posar-se un vestit de cortina brocada, cabellera abundosa i arinxolada? No hauria estat més eficaç una cavalcada amb motos de molt cavalls, uns cascos decorats i caçadores de cuir? 



Sort que Carsen ens fa un gran final. Entre els morts (la guerra no s'ha acabat) jau Brünnhilde adormida i coberta amb l'abric del seu pare, que invoca el foc amb una llumeta de metxero. A l'horitzó s'encén una línia de foc, s'albira el futur apocalíptic de la nissaga que Wotan, de moment , pot sortejar. 
El joc d'ombres i flames ha estat el gran encert de la posada en escena: tan poètic com les notes de la Walküre.



Altres cròniques d'amics experts:



sábado, 24 de mayo de 2014

L'escola en flames

Ahir va esclatar el foc a l'escola més emblemàtica d'Escòcia. Ni una paraula als diaris d'aquí. Una obra mestra de l'arquitectura modernista de Ch.R. Mackintosh, edifici a Glasgow amb una biblioteca de fusta fosca que és patrimoni mundial. Ploro per la seva destrucció i per l'absència de notícies. (Sí, a LV i al EP en van parlar. No he sabut buscar prou bé des de la xarxa, disculpeu)

S'haurà salvat la biblioteca?  Estem a Europa?
No i No: la biblioteca s'ha destruït. La BBC confirma.

Per si algú no recorda la importància i la modernitat de l'arquitecte, deixo a sota un reportatge que ens el presenta com el gran innovador de la façana que expressa funció i  de l'interiorisme detallat, elegant, contingut.









Mack Building from The Glasgow School of Art on Vimeo.


viernes, 23 de mayo de 2014

Europa

Último día de campaña: votaré por la primitiva, la que navega, la bella, la que se une a velos con Zeus y sobre todo, la mediterránea.