apunts del Rosenkavalier

Cartell pel MET de l'artista pop Richard Lindler

Ara que celebrem Sant Jordi, també cavaller de la rosa, vull acostar-me a l'òpera de Strauss del 1910 i fer un post preparatori com aquells que fan a Un País Llunyà, encara que el meu serà molt més modest. Li dedico especialment a na Mies, amb qui  gaudiré d'aquesta obra el 28 de maig.
La producció que veurem al Liceu la firmen Michael Boder (director musical) i Uwe Eric Laufenberg (escena) des de l'òpera de Dresden i que ja té la seva versió en DVD que valora Joaquim a dvd Rosenkavalier . La música és menys avantguardista que la de les anteriors òperes de Strauss, però és plena de colors, detalls i refinaments i té moments caòtics i atonals. També fa servir com Wagner, motius per a cada personatge d'una trama sexualment confusa. A la seva estrena en Thomas Mann la va criticar dient: "Quatre hores de soroll per una broma encantadora!"

1.obertura amb els temes d'Octavian, enèrgic i de la Mariscala, més nostàlgic. Carlos Kleiber, conductor Orchester der Wiener Staatsoper Vienna, 1994



2.Di rigori armato il seno és una ària italiana del cantant, plena de lirisme, que interpreta el nostre estimat Kaufmann, al primer acte, i que evoca el s XVIII contrastant amb el diàleg entre el baró i el notari:



3.Al final del primer acte, la Mariscala canta Da geht er hin, un monòleg íntim, acompanyat per instruments solistes. Aquesta versió de Solti i Kiri Te Kanawa al ROH és de 1986:




4.Al segon acte destaca la coneguda i brillant presentació de la rosa de plata en 2 versions diferents: una de Vesselina Kasarova (Octavio) i Malin Hartelius (Sofía) ambThe Zurich Opera (Orquesta) i Franz Welser-Möst (Director)



La segona, amb les magnífiques Sophie Koch (que farà d'Octavian al Liceu, també) i Damrau. Christian Thielemann direigeix al 2009 la Münchner Philharmoniker.




5.En aquest mateix acte apareixen uns intencionats valsos per indicar l'anacronisme del personatge del barón Ochs, cantat per Kurt Moll:




6.el trio final dels 3r acte és el moment sublim de l'obra, on la Mariscala renuncia a l'amor. No podia faltar la gran Elisabeth Schwarzkopf, acompanyada de Sena Jurinac i Anneliese Rothenberger, del film de P. Czinner (1960), i Karajan dirigint la Filarmònica de Viena.




Actualització del post, 9 maig 2010 amb aquests afegits:
1.No us perdeu l'extens post de Joaquim a in fernem land
2.Després de sentir la conferència de Radigales a la sala del cor del Liceu, us passo l'audio del seu programa d'avui que ens il.lustra sobre l'òpera amb la calidesa que ho va fer dimarts passat:

Radigales- rosenkavalier 1
Radigales- rosenkavalier 2

Nanopaisatges

Olympus Bioscapes és un concurs internacional de fotografia d'imatges microscòpiques que porta ja set edicions. Les fotos surten de laboratoris de recerca i ens acosten amb la tecnologia les cèl.lules, teixits o llavors per veure-les magnificades com si fossin autèntiques creacions artístiques. Quanta inspiració podem trobar en aquests nanopaisatges, com el d'aquestes algues o les curioses escames d'una arna (polilla).
concurs bioscapes

Mozart dramàtic

Tenia 27 anys Mozart quan va estrenar la deliciosa Die Entführung aus dem Serail, òpera a la turca, de moda en el seu temps. Cada passatge musical és ric, apassionat, de gran bellesa. Els cantants de l'estrena d'ahir al Liceu van intentar demostrar-ho i ho van aconseguir, sobretot la Damrau (Constanze) i el profund baix Selig (Osmin) acompanyats d'una orquestra un pèl millorada. Però la lectura escènica va ser tan seriosa, dramàtica, lenta, visualment avorrida, que ho va espatllar força. Al tercer acte, tots de blanc i negre, donant la idea que "moros i cristianos" som iguals, no em convenç. Gràcies a la pantalla de video podiem veure detalls com que Blonde porta una cadeneta amb la creu i Osmín, una mitja lluna...En fi, per compensar penjo el final del Serrall, tret de la meva peli d'adolescència preferida, la divertida, exagerada i colorida Amadeus.

Ghost writer de Polanski

Una estrena de Polanski (atrapat en el seu passat) que no deixa indiferent però que no arriba ni de lluny a obres genials com aquella semilla del diablo. Falla una mica el guió per previsible i sobretot la banda sonora, que recorda amb l'insistent xilòfon a Harry Potter. Hi ha moments de tensió molt ben executats, com l'escena del cotxe i el GPS, o quan es remarca una solitud angoixant de l'escriptor dins la bellesa de la platja o la fantàstica casa moderna de la foto. Les interpretacions més brillants per Wilkinson i Olivia Williams, tot i que surten pocs minuts (a sota). Nota final 3 ***i mig/5

L'òpera d'Oslo, premi Mies van der Rohe

L'equip noruec Snohetta dissenya aquest gran artefacte al fiord d'Oslo que inclou un complex musical on l'auditori és només una part. Varada al port, la plataforma plegada de plans blancs, és hereva de l'altre òpera cabdal de l'arquitectura escandinava, la de Sidney d'Ützon. També veig el concepte de closca de fusta dins del cub de vidre que ja va fer Moneo en el Kursaal de la platja de Donosti. Faré un comentari més detallat en la pàgina architheutis més endavant. Val la pena fer una ullada a la pàgina del despatx d'aquitectes guanyador : Snohetta-òpera  Surten unes precioses fotos de l'edifici a l'hivern, de les sales, dels detalls i materials.

pasqua Jonc 2010

Amb el programa de la nova música  francesa, els nois van començar amb un potent Le loup del gran Dutilleux ( a la foto ), peça que va ser la millor de la nit, seguida d'un irregular concert de piano de C Frank: les Variacions Simfòniques amb J Menor. Després del descans, vam tenir  MESSIAEN: Les offrandes oubliées i DEBUSSY: Iberia. Per descomptat van interpretar amb molt més nivell que el trist concert improvitzat del Palau del Febrer. Es notava una bona feina durant 5 dies de les vacances de pasqua amb el  Manel Valdivieso, director amb qui la Jonc es troba molt còmoda, i que sap engrescar-los amb el repertori més modern. Malgrat el Barça, hi havia força públic que va quedar satisfet en sortir ahir de l'Auditori.

Shutter Island - no hi ha sortida

El cinema en versió original sempre m'ha semblat millor cinema i el públic que va a l'Icària, un xic més educat. M'espero unes setmanes a veure les estrenes per no trobar-me tanta gent a la sala i ficar-me dins la peli, més tranquil.la i amb menys crispetes. Shutter Island porta ja un mes i mig en cartellera i avui tocava veure-la.

Scorsese tria molt bé els seus actors i et porta aquest cop als anys del cine negre dels 40 i 50 on uns polis investiguen una desaparició en un sanatori aïllat. Atrapa des de bon començament amb el vaixell i la música inquietant, de corda greu, de Penderecki. La bogeria apareix com i amb una terrorífica tempesta i ja no et deixa sortir de l'angoixa que vius durant 140 minuts. També té els seus punts febles com l'escena inútil de la cova, l'excés d'imatges de nens (+) o l'ús molt sovintejat d'efectes especials. No imaginava un DiCaprio tan creïble i la resta del cast està superb. Scorsese no ha fet una obra mestra de les seves, però si una de força bona.