Peleas y melopeas

Había pasado por el Real en octubre, peligraba su llegada al Liceu por los torpes y peligrosos movimientos del sr Marco pero finalmente vimos ayer la primera función de la única ópera de Debussy, Pelléas et Mélisande, estrenada en 1902, drama lírico en cinco actos y doce escenas sobre el poema homónimo de Maurice Maeterlinck, con la que  innovó el lenguaje musical al utilizar escalas de tonos y armonías sorprendentes y abiertas. creando atmósferas desde los colores orquestales y las armonías.


Aunque hay temas musicales, Debussy los utiliza como símbolo de los estados de ánimo, haciendo que el texto, como una melopea llena de sugerencias y preguntas, sea doblemente críptico. Aún queriendo deshacerse de Wagner, Debussy tiene momentos muy Parsifal como en el interludio hacia la segunda escena (ya estoy esperando los parecidos razonables en la página de JL). 

Vayamos a la producción del Liceu: el reparto está encabezado por Jean-Sébastien Bou, en el papel de Pelleas - un bonito timbre oscuro - junto a Laurent Naouri (un gran Golaud), María Bayo (correcta Mélisande) e irregular Hilary Summers en el rol de Geneviève.
El maestro Boder consiguió, como suele hacer en el foso liceista, sacarle a la orquesta un delicado y controlado sonido envolvente, y eso ya es mucho.


Todos mis elogios para el magnífico trabajo simbólico del director de escena, Robert Wilson, tan adecuado a la obra.  Hay muchísima tensión en el ambiente a pesar de la desnudez de los cuadros y de todo lo que esconde: 

• líneas perfectas de luz y planos oscuros, 
• sencillos anillos circulares hacen de luna, corona, alianza, pozo
• movimientos de los todos los elementos y degradados ajustadísimos
• el peligroso voladizo de la torre y la altura representada por unos pocos peldaños
• los gestos rígidos y teatrales de los mimos de rostro inexpresivo
• contrastes de luz-oscuridad, levedad-pesadez, coreografía-estaticismo

Me alegro mucho que se haya repuesto en casa esta escena (97) de gran belleza hipnótica y que recomiendo a todos los que no os hayáis decidido. Otros elogios los encontraréis en casa de Joaquim, X Cester, J Radigales y más que caerán rendidos. A continuación, una breve conferencia sobre Pelleas de Téllez, preparada en ocasión de las representaciones en Madrid.

Casa de barrets

Hauria d'haver titulat l'apunt amb Mi otro Mendelsohn (2), però sent com és aquest edifici una fàbrica de barrets, ho deixem tal qual. Quan les famílies Hermann i Steinberg deixedeixen fusionar les seves empreses al 1921, encarreguen a un amic seu,  l'Erich Mendelsohn, una nova fàbrica a la zona industrial textil de Luckenwalde (Brandenburg) que en menys de dos anys estarà acabada. 

A una superfície de 10.000 metres quadrats es desenvolupen quatre naus, oficines, les sales de calderes i turbines i les seccions de tint. Mendelsohn està realment ocorrent a aquesta darrera peça,  el sostre de la qual s'aixeca en forma de gran i original barret-xemenia piramidal per ventilar amb més tirada. Aquesta peculiar coberta de formigó, fusta i vidre es converteix de seguida en un segell distintiu i conegut del polígon, el Capell de Luckenwalde. L'arquitecte va estimar sempre molt aquesta obra i la considerava millor, fins i tot, que la Einsteinturm.

Darrera Mendelsohn, al 1933 també van haver d'emigrar els empresaris i les naus van ser algunes destruides i d'altres utilitzades per fabricar munició i armes antiaèries pels nazis. L'Alemanya comunista les va aprofitar com a plantes textils. Amb la caiguda del mur al 1990 es va començar la restauració que ha posat al descobert l'estructura de formigó, els marcs de fusta, envans i façanes amb jocs de totxana. Tot el complexe es va considerar monument nacional, com tants d'altres de l'Est germànic, on es recupera amb cura i valora molt el patrimoni industrial.

És una obra que menciona molt de passada en Zevi als seus tractats i he de dir que, malgrat ser tan avançada al seu temps i tenir una geometria tan valenta no m'apareix als meus apunts de història de l'arquitectura.  La vaig descobrir de casualitat preparant el post de la torre Einstein. 

les cases del miniconcurs

Soluciones miniconcurso

Pasamos a dar las respuestas del concursito de hace dos días. La imagen sale de una página del blog ecosistema urbano de JEizaguirre. La primera es la casa Kaufmann, conocida como la Casa de la Cascada, de Frank Lloyd Wright a la que dediqué un pequeño apunte.

La siguiente es el alzado del Centro Pompidou de París, de Piano y Rogers (el de la terminal nueva de Barajas y la torre hotel Hesperia de Bellvitge), con su admirable escalera exterior y los tubos de instalaciones de colorines.

La tercera corresponde a una preciosa villa de Mies van der Rohe, la Farnsworth, en Plano, Illinois, tan importante como el pabellón de Barcelona, transparente, sencilla, puesta de puntillas sobre un entorno precioso.

Le sigue la ville Saboye de Le Corbusier, en Poissy, magnífico ejercicio de los principios del maestro de todos los arquitectos: estructura de pilotis con libertad de distribución, ventana apaisada y corrida, cubierta plana.

La última, la discotequera torre Agbar de Nouvel, que apagada está más guapa, pero mucho más cuando durante su construcción, vimos que crecía una fachada blanca de hormigón llena de agujeros cuadrados.

Total, que la relación de ganadores es:

1. Timamot, con 5 aciertos
2. Allau, con 1,5
3. y LluísB con 1 
4. ah, JL, 0.5 por intervenir con mucho humor

Los nanopremios son:

1. por acertar la Kaufmann: un  pariente gemelo
2. Pompidou: su hermanito
3. Farnsworth: el abuelo
4. Saboye: una prima colgada
5. Agbar: la otra prima dopada

Gracias por participar, la próxima convocatoria será más elaborada!

música salvadora

Comparteixo un document que m'ha emocionat molt, gràcies a l'Apuntador:


Alice Herz-Sommer, també coneguda Alice Sommer-Hertz i Alice Sommer, (nascuda 26 Novembre 1903) és una pianista txeca, professora de música, va estar interna al camp nazi de Theresienstadt i és la més vella supervivent de l'Holocaust, que se sàpiga. Viu a North London des de 1986.

miniconcurso

¿Qué y de quién son estas microarquitecturas? edificio y autor, acertado, nanopremio.

y mientras lo pensáis, un picoentretenimiento musical:

amor de joguina

Uns nens de dotze anys s'escapen per viure el seu primer amor en una caleta, la Moonrise Kingdom, una illa dins l'illa dels tristos adults-quina colla d'actorassos- que viuen a cases de nines, campaments de soldats caquis i fars bicolors. L'aventura dels nois es fa molt atractiva per ser una història emocionalment profunda però que visualitzem a través de la superfície dels binocles, les infinites simetries i els colors de conte. Tot és agradable i càlid excepte quan la por dels adults  (i nosaltres, espectadors) i l'instint la protecció de la canalla s'activa hàbilment per Wes Anderson. La narració té moments d'humor juganer i delicat, no li falta ni sobra res i té una durada apropiada per una obra tan ben cuidada.

A part de ser una exquisidesa visual, tenim l'acompanyament de la preciosa música, fonamental en cada seqüència. Comencem amb la Guia d'Orquestra de Benjamin Britten i rematem al final amb una altra guia, la del moment de la tempesta, explicada pel protagonista -de dicció particular: sembla que porti braquets- quan arriben els crèdits de lletra lligada. La compón el músic que més està treballant aquests darrers anys, Alexandre Desplat, autor de la BSO de La Noia de la Perla on apareix també una metàfora-desfloració amb l'arrecada.

Una pel.lícula que gaudiran especialment els que han viscut la infància a mitjans dels 60, els estius dels quals eren tan alliberadors i confitats amb la música francesa.

Tintín és rodó

lectures (2)

Els mòduls quadrats sempre funcionen: tot s'ajusta amb ordre i equilibri si els agrupem i al mateix temps podem jugar amb les unitats soltes. Així de bé s'ho passen les xifres i lletres cúbiques que han dissenyat Eva Alessandrini i Roberto Saporiti per emmagatzemar llibres, cds, dvds, etc. El dubte està en aprofitar la biblioteca-tipografia (*) per ordenar alfabèticament o per gèneres i temes: necessitaria 7 lletres per guardar NOVELAS, 4 per ARTE, 12 per ARQUITECTURA, vaja, que crec que reorganitzaria molt bé el meu caos i no em sobrarien forats. Una pijadeta la mar de vistosa i funcional, que combina llibres en vertical i horitzontal i que trenca la monotonia gràcies als pals i ulls de les lletres. Només una pega: què passa si tinc uns quants volums el llom dels quals és blanc i del gruix de les baldes? perdríem la llegibilitat del mòdul.

El fons negre, el més adient per si queden espais lliures, es pot canviar per altres acabats. A casa faria joc amb el mobles de tot estil degut a la neutralitat del conjunt.

Malgrat l'avenç dels e-book, encara hi ha joves que s'entesten en dissenyar prestatges. S'ha de dir que poques novetats interessants es presenten i cada vegada més, el que s'emmagatzema són objectes de tota mena i no llibres. Per més dissenys, aquí.

* aquesta s'assembla molt a la tipografia POCA d'un dissenyador català de qui no recordo ni trobo el nom.

colors blaugrana (2)

Mala peça al teler. Amb la de calerons que haurà fet can Barça amb les samarretes ratllades de redisseny anual i és ara, quan van magres, que se'ls acut refer-la amb un difícil degradat de blau a vermell passant per un violeta, barreja de tots dos colors.
No he fet recerca i per tant la meva teoria potser ja ha estat explicada, però retirar les conegudes barres verticals a mí em fa pensar en diferents motius:

-Lectura molt més clara dels logotips patrocinadors (groc brilla molt més sobre violeta), escuts i marca esportiva.

-Tornar a una simetria amb una imatge d'espassa làser sobre blau radiactiu per competir amb força contra els gal·làctics.


-Bona visibilitat televisiva encara que no es tingui possessió de la pilota.

-Suar la samarreta quedarà ben disimulat amb els colors fent transició.

-La nova era sense el místic entrenador necessita d'un escalfador raig diví que arriba dels Cels.

-Confondre en temps confusos, ser blaugrana significa ser tricolor.

-Una imatge molt diferent a la històrica ajudarà a vendre més unitats, els degradats estan de moda.

-La franja vertical de contorns foscos estilitza i farà més alts els baixets de la plantilla.

-La franja central no quedarà molt alterada en les talles petites i petitíssimes.

-Si no té sortida comercial, no passa res, cal provar, equivocar-se i donar imatge de valents emprenedors. Les ratlles estan molt manides i molts dels equips en porten.

Els que esteu degudament informats ja ens aclarireu els dubtes, que segur que el Inmundo Deportivo i el Spot, diaris de més tirada a casa nostra, n'hauran omplert metres quadrats del tema. Jo, que voleu que us digui, posats a escollir em quedo amb l'equipament més afavoridor pels esportistes, aquell que només té el blau a l'esquerra i el vermell a la dreta i pantalonet blanc: una imatge d'antigalla distingida de senyoret que fa salut:

El que si recomanaria als del merchandising de la casa és pensar en el més petitons i començar a dissenyar una mascota d'equip, perquè comencin a sentir els colors sent nadons i els acompanyin a l'hora de fer nones. He pensat que la millor seria una reversió, com el Mariscal en sap fer, d'una preciosa granota verinosa americana, la coneguda pel nom de fletxa blaugrana, petita y vistosa però altament perillosa:

Oophaga pumilio

Com l'important és generar un imprinting per tota la vida, com deia el JL, i la cosa no està per fabricar noves mascotes, sempre poden recórrer a un clàssic blaugrana pagant una mòdica royalty a la Marvel i santes pasqües, amb dos..

Post anterior dedicat a la parelleta, aquí

mi otro Mendelsohn

 Os presento al prusiano Erich Mendelsohn (1887-1953), el único revolucionario nato de su generación, que no sólo se limita a rozar el expresionismo del Sturm und Drang postbélico, al igual que Gropius y Mies, sino que lo encarna bajo diversas tensiones a lo largo de su vida. Son palabras de Bruno Zevi, autor del mítico compendio Espacios de la arquitectura moderna, que le dedica la friolera de 25 páginas, antes de entrar en el capítulo del Racionalismo.
Fue más admirado que comprendido y un arquitecto aislado que trabaja fuera de las vanguardias y los círculos de la Bauhaus.



Aquí tenemos uno de los bocetos más publicados en la historia de la arquitectura. Este objeto turgente y telúrico nace de un arrebato febril de dibujar, buscar una forma y una imagen para la Torre Einstein de Postdam (1920) ¿cómo se puede encerrar en un pequeño papel toda la fuerza y la realidad de un espacio que está por constuir?

Fuera de toda convección, la Einsteinturm (ein stein= una piedra) es una estructura que equilibra el gesto creador con la objetividad funcional. Se entronca un observatorio con cúpula con un laboratorio subterráneo donde se miden los fenómenos espectográficos que tanto interesan a los científicos de la relatividad, entre ellos su amigo EF Freundlich, colaborador de Albert Einstein (quien no muy convencido del edificio construido a su nombre, se referió a éste como orgánico).

La torre afectada después de los bombardeos de la 2ªGM

Pero la lógica constructiva que pensó Mendelsohn no se sigue en esta obra: ¿verdad que pide a gritos unos encofrados y unas armaduras para tirar en masa el hormigón y moldearlo? pues no, resulta que se hizo de ladrillo y recubierto de cemento, por los recortes de la posguerra. A pesar de la trampa, no se perdió el concepto de concha protectora (de los instrumentos ópticos y espejos de la Zeiss) ni la representación del enorme dinamismo de la nueva ciencia y el arte.

Y una vez restaurada, sigue siendo la sede del instituto astrofísico Leibniz.

Como Einstein y Mendelsohn eran judíos, tuvieron que emigrar en 1933, la torre formó parte del catálogo de obras de arte degenerado y la fundación Einstein se clausuró. La camuflaron con pintura marrón y verde, cosa que le vino bien para que sufriera pocos daños en los bombardeos del 45. Con la caida del muro se hizo accesible y desde 1992 se puede visitar.
¿Quién me acompaña a ver esta maravilla?

En vez de escuchar la explicación en incomprensible alemán, seguro que interesantísima, creo que lo mejor es acompañar la visita con un poco de música degenerada, con esta maravilla de Korngold (ir a min 0:56)

malditos roedores

Tan mala prensa que tienen y se merecen un monumento. Sobretodo los ratoncitos albinos, sensibles ellos, tienen un genoma y sistema inmune muy similares al nuestro y que sirven a la humanidad con su sacrificio en miles de laboratorios. Como son muy prolíficos, clonables, manipulables y poco exigentes en su dieta y condiciones de habitabilidad les ha tocado pagar el pato. A éste de la foto, después de dejarlo tetrapléjico,  le han incorporado una mochila robotizada y disparado unos chutes electroquímicos y ya lo véis, hasta ha podido subir unos escalones. El experimento es muy esperanzador y si la investigación sigue su curso, veremos grandes mejoras para las lesiones medulares. En laboratorios de cosméticos se utilizan para comprobar reacciones alérgicas cutáneas y si el resultado es negativo ya se puede imprimir en la etiqueta del envase: testado dermatológicamente.


Además, al ser chiquitos, esponjosos y blancos, se prestan a todo tipo de abusos: véanse estos modelos afinando un contrabajo que se resiste o posando con tuba wagneriana para fanáticos de ópera (JL te lo copio, gracias) que provocan palabras cariñosas. o no?

















Y ya no digamos cuando sirven de material para crear infinidad de personajes del cómic, dibujos animados, cuentos. Entre mis favoritos, el sr Bigotes de Beatrix Potter, el malvado ratón de la serie en la serie, Rasca y Pica de los incombustibles Simpson, Jerry el inseparable amigo de Tom, los primeros Mickies, Super Ratón y sus parodias de la ópera, los ratones judíos supervivientes de Maus y el más viejito y copiado de los cómics, Ignatz con sus mensajes de amor sólido. Supongo que me dejo unos cuantos, ya me lo hacéis notar, por favor.
Para rematar con música, propongo esta pandilla de ratas malvadas, relacionadas con la mafia, los Kennedy y Las Vegas, con un apodo que se ganaron tras innumerables juergas, The Rat Pack (se lo puso Lauren Bacall) y que hicieron mucho por la integración de los cantantes de color: