Pot semblar un tema molt recurrent el de destapar les veritats de la família i en Pere Riera l'actualitza en una obra que gradualment es va fent més angoixant. De tant en tant uns tocs d'humor ben col.locats alivien la tensió. Tots els actors tenen papers compromesos i claven la interpretació. Quasi dues hores de teatre de petit format molt proper, ben executat i molt recomanable. Bonica imatge final d'una placa de gel a la deriva.
domingo, 30 de mayo de 2010
sábado, 29 de mayo de 2010
un Wagner i un Strauss
El primer, sentir i veure en directe des de la Scala la nova producció del Rheingold, de Richard Wagner al cinema. Una experiència interessant que té avantatges com sentir molt bé les veus, no tant l'orquestra, i veure detalls que es perden els que seuen a l'auditori. La imatge de força qualitat, queda deslluïda en els moments de la foscor i les càmeres semblen poc sensibles lumínicament. Barenboim treballa amb una molt bona orquestra, que té grans moments. Especialment notables les veus de Fasolt, Wotan, Alberich i Loge en aquest ordre. Les sirenes, les millors cantants femenines. L'escena, tot un repte artístic quan es tracta del Rhin, era excessiva en tots els aspectes: Textures a tot arreu, als vestidets de les deeses, els plans verticals de fons, el relleu de les rajoles inundades del terra on s'entrebanquen ballarins i cantants, purpurina, llumetes...sí que em va agradar les plaques industrials d'or lluminós que cobrien Freia i els vestits masculins. El conjunt visual sembla molt vist i encara es sobrecarrega amb un insistent ballet de coreografia poc original i fins i tot molest.
Detalls a destacar: un saltarin Loge amb la pell del coll cremat, les comisures joker a la boca del pobre Alberich i les ombres xinesques dels gegants.
Ahir, a la darrera funció liceista del Rosenkavalier d'un inspirat, difícil i peculiar Richard Strauss, vam gaudir d'una gran nit vocal gràcies a l'elegant mariscala Martina Serafin y molt creible Octavian-Koch. L'orquestra, terrible al primer acte, anulava la passió del preludi, i anava millorant en els moments més lírics. Poca cosa a destacar de l'escenografia que va estar correcta si no valorem el fluix vestuari. Els gestos, expressions i moviments dels personatges van ser molt cuidats.
Detalls a destacar: un saltarin Loge amb la pell del coll cremat, les comisures joker a la boca del pobre Alberich i les ombres xinesques dels gegants.
Ahir, a la darrera funció liceista del Rosenkavalier d'un inspirat, difícil i peculiar Richard Strauss, vam gaudir d'una gran nit vocal gràcies a l'elegant mariscala Martina Serafin y molt creible Octavian-Koch. L'orquestra, terrible al primer acte, anulava la passió del preludi, i anava millorant en els moments més lírics. Poca cosa a destacar de l'escenografia que va estar correcta si no valorem el fluix vestuari. Els gestos, expressions i moviments dels personatges van ser molt cuidats.
Etiquetes de comentaris:
ópera
lunes, 24 de mayo de 2010
Two Lovers y cuatro amantes
Es difícil tratar el tema de un cuadro amoroso y más en nuestros tiempos revueltos. James Gray nos mete en esta historia próxima, nada dulce pero esperanzadora sobre la obsesión, la indecisión, los límites borrosos de los deseos humanos. Los protagonistas Phoenix (impresionante), Paltrow, Shaw y Koteas forman un gran cuarteto interpretativo, de carácteres inestables e incluso a momentos parecen imbéciles. Todo consecuencia del efecto devastador del amor (y de la familia). Notable film con escenas duras pero elegantes y un solo descuido, la toma "pasional" en la azotea por poco creible.
Etiquetes de comentaris:
cine
sábado, 22 de mayo de 2010
Esperant L'Or del Rhin a l'Icària
El proper dimecres 26 tenim l'oportunitat de tornar a veure el pròleg de la tetralogia wagneriana des del teatro alla Scala al cinema en alta definició. M'estreno en aquesta manera d'anar a l'òpera que té l'emoció del directe, l'alta qualitat visual i espero, alta qualitat sonora. Pel que veiem a les fotos de la posada en escena podrem gaudir de ballet clàssic que acompanyen als cantants, escenes fosques que recorden la de Kupfer i decorades amb fons de relleus molt plàstics. Les veus les encapçala un "cara de malvat" René Pape-Wotan a la foto,
Donner-Jan Buchwald, Froh-Marco Jentzsch, Loge-Stephan Rügamer, Alberich-Johannes Martin Kränzle, Mime-Wolfgang Ablinger-Sperrhacke, Fasolt-Kwangchul Youn ..(alguns els hem sentit al Liceu) dirigits per Baremboim.
Etiquetes de comentaris:
ópera
domingo, 9 de mayo de 2010
documento real, cine de fantasía
No podía imaginarme que un documental sobre música me emocionaría tanto. Tres aspirantes a director de orquesta participan en una master class delante de la joven orquesta de Rotterdam, tocando piezas del gran Scriabin. Les evalúa una fiera como Valeri Guergiev que en los momentos que coge el mando con su cuerpo, sus ojos y su mente, consigue una música maravillosa, aconseja desde la experiencia del verdadero artista, corrige con firmeza y la máxima humanidad. Este documental que resulta hipnotizante cuando sólo usa el primer plano y pocos movimientos, tiene en sus extremos (presentación y final) pecadillos imperdonables como las cámaras lentas y filtros de colores...En este vídeo, que no es la mejor toma del documento, vemos al aspirante español escuchar y aprender del gran maestro.
The master and his pupil, 2003, de Sonia Herman, Holanda, vista ayer en la Filmoteca.
Y nos vamos al otro extremo del cine que es el delicioso delirio visual de Tim Burton con su diferente versión de Alice in wonderland. La historia se convierte en una aventura quizá demasiado adaptada al público joven de hoy porque peca de escenas de acción algo gastadas de los videojuegos, pero se perdona porque la potentísima plástica de la imagen bien vale la cara entrada de cine 3D. Los bosques de ensueño, los interiores entre modernos y barrocos del palacio, los encantadores animales y los juegos de cambio de escala producen un efecto enigmático. Los vestidos, lo más atractivo por el buen gusto en el uso de lo fantasioso y exagerado. Y de los actores, destacar a la reina malísima de corazones (H Bonham Carter), mi querido histriónico hatter (Johnny Depp) y olvidar el cursi papel de la reina blanca ( morritos Hathaway).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)