Viatges de primavera 2

Malgrat uns problemes a l'ull que m'han tingut apartada dels blogs, no vull deixar passar l'oportunitat d'explicar un viatge de Pasqua motivat pel primer concert que va fer un calamar amb la GMJO, anunciat fa forces dies. Pels que em seguiu al FB, ja heu vist el que he arribat a fruir. No imaginava que el mòbil que estrenava em donaria tantes alegries com a càmera de fotografiar.

França florida als marges d'autopista

Viatjar en Caravelle conduït per un sogre molt diligent és còmode i, fins i tot, bonic. Carregues tot el que vols i vas veient les transcicions dels paisatges a certa altura. Però Interlaken és lluny i els kilòmetres es fan inhumans en alguns trams (Montpellier-Figueres!).

Lons-le-Saunier, la ciutat de la Vache qui rit i del formatge Comté.
 I de l'autor de la Marsellesa,  Rouget de Lisle.

Hem estat allargant l'estada abans del concert de Dissabte Sant per França, que, a part de ser molt més barata que Suïssa, té racons que sorprenen. Les regions del Vercors i del Jura ens han acollit amb camps de margarides i colça, boscos kàrstics i moltes cascades. A aquests camps les vaques pasturen sempre paral.leles. Com es cuida a la pagesia en aquest indret. D'aquí surten els millors formatges i una gastronomia plena de truites de riu, pastissos de poma i perilloses salses de mantega.

delirants formacions kàrstiques

Dissabte matí som arribats a la molt turística ciutat d'Interlaken, on convois de xinesos fan possessió de totes les rellotgeries i lavabos públics, i es llancen en parapent per caure sobre la catifa verda on imaginàvem hi hauria un llac. El concert es celebra a l'antic Casino, d'aromes i fustes molt Jugenstyle, amagat darrera d'hotels de massa alçària. No podem veure la mítica Jungfrau, entre boires, però sí altres picudes i negres cimeres mig nevades.
Un bon lloc per sentir Bruckner i Strauss, interpretats pels joves de la Gustav Mahler Jugendorchester amb molt ofici i sensibilitat. Quantes vegades que escric Jung!

Tornada en dues jornades fent repòs a Pont-en-Royans, un altre lloc que fa monument de la trista història dels seus nois perduts a les guerres europees, en particular dels afusellats de la Resistència. Aquí estem a tocar del museu de l'aigua i del passeig on confluiexen rius i canals plens d'ànecs que encara ens tenen por.

Netsuke

Edmund de Waal es un conocido ceramista afincado en Londres que hereda una colección de netsuke de su tío abuelo Iggie Ephrussi, último varón de una saga judía de ricos y cultivados banqueros comerciantes que nacieron en Odesa y se instalaron en el París del furor japonista e impresionista y la Viena que abre su Ringstrasse a principios de siglo.

De Waal pasa dos años entre archivos, cartas y viajes para escribir La liebre con ojos de ámbar, la historia que esconden estas miniaturas protegidas milagrosamente del expolio. La narra con la erudición de un historiador del arte, con la sensibilidad de su tacto de ceramista y con una curiosa distancia emocional, a pesar de hablar de sus propios antepasados.


Los objetos y los lazos familiares se van intrincando dejando a la vista unos agujeros que de Waal explora con detalle. Puede intuir lo que hay en ellos haciendo suposiciones creíbles como el por qué de la extraña ubicación de los netsuke (y de su salvación).

La historia como un netsuke, grabada con la paciencia de un artesano, gira sobre sí misma para descubrir bellos rincones y texturas, momentos de intenso dolor o trazas propias del artista.

La lectura del libro me la recomendó personalmente Enric HM, a quien agradezco de corazón descubrir este precioso viaje de aventuras, pérdidas y buena literatura. Yo haré lo mismo con una advertencia: leedla sin mirar las críticas, que tienen la santa manía de explicar todo el argumento, sobre todo las de diarios en lengua inglesa.




Otra apreciación. ¿Por qué las portadas del mismo libro son de un gusto exquisito en España y tan abigarradas fuera?

Las cuatro imágenes. Más calamares de Japón, como este netsuke en diferentes vistas:  un pasador pequeño por el que atraviesan las cuerdas de una caja que cuelga desde la faja del kimono. Pertenece a una colección particular.

Majorketa

Mallorca resseca després de la sega

Un parell de vegades s'any torno a ma terra. La seva bòvida silueta (tanta feina ens donava per retallar-la) comença a tenir alguns contorns malalts. Una illa calmada que s'ha traït a sí mateixa amb absurditats com el desproporcionat palau de congressos parat a mig fer, la nova fornada de totxos fan noves crostes arran de mar, la invasió del turisme de cervesa amb cubells fins i tot als raconets més encantadors de Palma. L'il·lustre govern balear que ha votat la majoria ens amenaça amb altres afaitades i cicatrius. La vida cultural de Ciutat més apagada: L'Auditori vell -amb excel·lent acústica- es mor d'avorriment i el Teatre Principal cumpleix amb un parell d'òperes de segona divisió i poca cosa més.

Per a què volem un macropalau de congressos a Palma?

Només arribar a la terminal, uns hipnotitzants cartells lluminosos et segresten per informar-te de la nova instal·lació privada de luxe al Toro (Calvià) dissenyada per Philippe Stark, l'innovador? port Adriano on els iots més despampanants poden amarrar, i la jet passar-s'ho bé comprant i fent gasto de rubles i iens als restaurants i clubs. I és que encara mana molt la màxima que hem d'atraure turisme d'alta gamma: entenc perquè aquesta dèria del Trias per fer-ne un d'igual al port Vell de Barcelona.

Tot plegat molt radiactiu. Sort que queden reduïts caus d'illencs, artistes i poetes que protesten tímidament i uns quants artesans que amb paciència conreuen les varietats de productes locals, com ara el blat xeixa per fer el millor pa del món, el pa moreno:

M'emporto la meva petita illa amb mi: l'aigua salada, les pedres cremades, el silenci dels alzinars i la dolçor de les fleques. Em declaro mercenària a l'exili, en favor de tot el que sigui tradició paisatgística i cultural de la roca més saborosa del Mediterrani.

Fins a l'hivern verd que t'entapissa, Mallorqueta meva.

Turisme rural

Uns dies a l'Alta Garrotxa per gaudir de la natura, la història i el silenci. Recomanable, com sempre.

En aquests moments (14.00 del dia 23) ja està cremant molta part de les zones que vam visitar. Amb llàgrimes mirem les imatges televisives i ja no em fa gràcia el dibuixet que he plantat aquí. Desitjo amb tota l'ànima que aquest infern s'acabi ben aviat.

Grieg a Brufaganya

Ahir després d'haver sentit els 11 memorables Winterstürme del concurs del Joaquim, ja no em podia treure del cap la peça més encisadora de tenor de la Walküre. Ara, però se'm repeteix una altra. Es tracta del preludi de la Holberg Suite opus 40, de Edvarg Grieg. I és que ahir, en un entorn de primavera esclatant i lluna plena, al Santuari de Sant Magí de la Brufanyaga (Pontils, Conca de Barberà) es celebrà una magnifica nit musical amb l'orquestra de corda Catmerata. Interpretaren el mateix repertori del seus concerts de Nadal i van bisear el vigorós preludi  Allegro Vivace:

Grieg la va composar a l'estil dels temps de Ludvig Holberg, pare de la literatura il·lustrada danesa i noruega, per a celebrar el seu 200 aniversari. Amb les seves 25 peces dramàtiques, Holberg va establir el patró de la llengua danesa (1726), modernitzà el dret internacional i escriví la Història del regne de Dinamarca.
La Suite s'estrenà a Bergen, ciutat natal de Holberg- i Grieg- al 1884. Es basà amb la dansa barroca francesa per construir els moviments següents: Sarabande, Gavotte, Air i Rigaudon. En un principi l'havia composat per piano i amb fortuna l'adaptà per orquestra de corda. Els escoltem de la mà de Ole K Ruud i la Filarmònica de Bergen:



Aquesta suite no és tan coneguda com la de Peer Gynt, però es mereix ser igualment considerada en els repertoris orquestrals. Fou tot un encert incloure-la a la nit de Brufaganya, un indret màgic com tants d'altres que té amagats la província de Tarragona.
L'Associació d'Amics de Sant Magí ens van obsequiar amb coca i xocolata desfeta en acabar el concert i val a dir que amb la fredor al pati ens va venir de gust prendre-la al costat de les brasses i les olles.
Una bona manera de promocionar el lloc i la reconstrucció del santuari, antic convent de dominicans on es creu va anar Sant Magí màrtir a fer brollar aigua miraculosa.

Pechinas

Ya no hay tantas pechinas varadas en la orilla de las playas mallorquinas. Teníamos que ir con mucho cuidado cuando entrábamos en el agua porque algunas nos podían cortar con sus aristas desgastadas. Hacíamos selección entre cientos de formas, colores y estrías. Forrábamos los castillos de arena dejándolos muy platerescos hasta que una ola los sorprendía y los fundía en un santiamén.

Llevamos ahora a nuestros pequeños a la costa y siguen buscándolas y haciendo acopio en los cubos y las palas. Triunfan las más estriadas y grandes, y como las conchas de peregrinos, muchas llevan un agujero natural en el vértice. Montamos collares, pavimentamos un camino, componemos cuadros. Con mucho cuidado hay que rascar alquitrán, quitar las colillas, y disimular la nostalgia delante de los niños.

El progreso y la industria hotelera ha enriquecido a muchos mallorquines, que le vuelven a pedir al Gobierno Balear poder construir más, incluso en las contadísimas costas sin urbanizar. Es por eso que os invito a que, después de pediros que apoyarais la plataforma Proliceu*, lo hagáis por una buena causa: preservar lo poquito que nos queda en la isla, gracias por adelantado.

http://www.amicsdelaterra.org/es/p107/actua/firma-para-pedir-al-presidente-de-balears-que-elimine-la-nueva-amenaza-urbanistica-sobre-n.html

Hablando del Liceu, supongo que os habréis sentado alguna vez en las originales sillas del bar de l'Espai Liceu, diseñadas por Ron Arad, con asiento de pechina y patas cromadas, apilables hasta cinco, anchas como un silloncito y con una imagen muy refrescante y playera, las Tom Vac:

*PS:
En aquests moments estem sentint a Catalunya Música al Joaquim defensant la plataforma que demana la dimisió de JFMarco, dtor. gral. del malferit Liceu. Malgrat l'ERO retirat, hem de demanar responsabilitats polítiques i pensar en el futur. Ja tenim 2400 firmes!

colors en vidre

Amb l’excusa de veure al xipiró contrabaix en acció, que tocava amb la JONDE per terres castellanes, hem fet la maleta, agafat l’Àlvia i passat uns dies molt agradables a la ciutat de León. Tot i ser petita, té molts tresors per visitar, amb l’avantatge de no fer cues: poca gent de fora, algunes famílies i uns pocs pelegrins esgotats.

 

Es podria parlar molt dels edificis civils renaixentistes, però la gran joia de la Catedral gòtica i afrancesada, un espectacle de proporcions i llums, mereix una especial atenció. Vam pujar per unes vertiginoses bastides fins al nivell del trifori per contemplar per dins i fora, més a prop, els preciosos vitralls. Enormes vanos de vidre de colors, que sumen 1900m2, estan sent restaurats molt lentament i preparats per possibles impactes, moviments de terra i oxidació dels pigments.

A l’època medieval, els vidres es tintaven amb la fosa de manera que el vidre fred era bast i portava incorporat el color. Durant els segles següents es fabricava més prim i es pintaven amb una capa exterior que es quartejava i destenyia. Per tant han aguantat millor els més antics. Ara, després de la restauració, se’ls protegeix amb una càmara d’aire, un vidre exterior i una reixeta d’acer fosc, que les fa molt opaques per fora. Per dins, malgrat els afegits, segueixen lluint els contorns de les figures i els colors més càlids de la façana assolellada i freds de la Nord.

Aquesta no és la idea de col·locar els tons cromàtics de l’equip Tuñón-Mansilla a l’hora d’aixecar les façanes de l’altre espectacle visual que és el vibrant MUSAC (2005). Els arquitectes van decidir barrejar els freds i els càlids, només als vanos de la polièdrica plaça d’accés al museu. Es deixa un vidre translúcid per la resta de cares de l’edifici i les torres-claraboies.

Sembla que els colors venen de pixel·lar el Falconer, un dels vitralls de la Seu. Un engany, perquè el color no traspassa a l’interior, ja que el vidre és una capa exterior als murs de formigó que tanquen les sales d’exposició, necessàriament neutres per mostres d’art contemporani. Passa el contrari de la catedral, l’opacitat és a dins.

Curiosament, al claustre de la catedral, trobem un transparent pavelló educatiu, fet com de vidres sobrants del Musac. Una altra mostra de la moda dels colorins a l'arquitectura, que té sentit en una construcció temporal, però que s'allunya de l'honestedat, de la bellesa de l'espai i la llum que han de mostar els edificis.

La Alhambra y la luna

Una seca luna de harina, entera y llena de ojos nos miraba enfurecida porque habíamos violado su fortaleza favorita. Sabía que mientras ella se escondía, íbamos pisando los mármoles viejos, tocado los yesos, hablado en los patios de sombra. Los doce leones blancos ya no defienden la fuente de agua pura porque los han encerrado en una jaula de plata. No hay regalos de bienvenida en las tacas. Las odaliscas sólo viven en los óleos de Matisse. El califa los contempló a todos por última vez antes de abandonar su bello palacio rojo del paraiso de Granada.

M. Fortuny. El juicio de la Alhambra

F-CH-D 3000

10 dies de ruta per les carreteres de l'Europa civilitzada, 3000 km que arriben al naixement dels grans rius, Roine, Rin i Danubi. L'excusa era sentir la IRO, orquestra on participava Kalamaret com a primer contrabaix, tocant la 4ª simfonia i uns lieder de Mahler amb la magnífica soprà Ruth Ziesak.
Per resumir les jornades del viatge, aquests telegrames:

1. Millau, el llarg viaducte de Foster, lleuger, delicat. Mesetes i gorges de la Jonte. Parada i fonda a Meyrueis.

2. Cova d'Armand, enorme buit esfèric amb un bosc de estalactites-mites meravellós. Tarda a La Malène per recórrer en barca a perxa el riu Tarn (foto1), entre gorges plenes de vida animal (castors, truites, ànecs), boscos i escultures geològiques.
3. Poblets encantadors de la zona (Cantobre, Trèves) i riu soterrat de Bramabiau. 
4. Annecy, ciutat florida al costat d'un atractiu paisatge de llac i muntanyes, massa turisme.

5. Llac Léman (foto2), passant per Lausanne i Vevey, poble preciós, seu de la Nestlé. Palaus i villes enormes.
6. Poble suïs de Zofingen, ni un alma, cuidat, florit. Tropes de soldats. Berna, bon temps, molt poblada, porxos curiosos i divertits autòmates aquí i allà.

7. Jestetten (Alemania), a tocar de les espectaculars catarates del Rin (foto3).
8. Ehingen-Donau, seu de la Liebehrr i Schlecker, poble modern, vivendes socials de gran qualitat.Concert de la IRO, correcte, però són millors les JONC i JONDE.

9. França, Strasbourg (foto 4), imprescindible tota, catedral vermella altíssima, molta gent. Dormim a Molsheim, també a Alsàcia, regió clarament alemanya? per la seva arquitectura tradicional i noms de poblacions.
10. Baixar a Bcn fent nit a la descuidada Montélimar, en altres temps ciutat viva.

Notes a destacar de Suïssa: moltes obres a les carreteres, el paisatge verd plagat de cases, banderetes amb la creu blanca fins a la sopa. D'Alemania, el menjar més gustós i equilibrat, la qualitat dels acabats constructius d'edificis i carrers, el silenci i repecte pel que és comunitari. França, més decadent però sempre tan atractiva. Pendent: tornar a Alemania i gaudir-la tranquil·lament.Les fotos no maten, vam tenir dies plujosos i grisos.
Això sí, no tornaré a fer aquesta kilometrada per picotejar només una mica de cada lloc!

4 expos en Bilbao

Bilbao y Madrid suelen ofrecer las mejores exposiciones de arte estos últimos años, ya que Barcelona se está quedando fuera del circuito a pesar de tener muchos y buenos espacios de exhibición. Este verano sólo destacar la de los 25 años de pintura de Barceló, que no ha traido lo mejor del pintor mallorquín y sobre el que hablaré en otro post.
Bilbao es una ciudad de visita obligatoria, no sólo por la gran reforma urbanística que realiza poco a poco y con gusto, sino también porque sus dos grandes museos siempre muestran exposiciones muy interesantes para todo tipo de público.

El Guggenheim (gran edificio que se mantiene como el primer día y el mejor trabajo arquitectónico de Gehry) invita a dos exposiciones de carácteres divergentes: Una muestra discreta y representativa del aduanero Rousseau, el pintor-ilustrador de óleos naïf e intimistas del que destacaría el grupo de soldados o la caza de presas por leones en la selva espesa; la segunda, del indio Anish Kapoor, escultor impactante, que ha instalado un impresionante vacio solar, un cañón que dispara balas de cera sangre sobre una esquina, una noria modeladora ( que se estropeó y cerraron la sala) de pasta roja.

Junto a la ría, se erige la deslumbrante obra El gran árbol y el ojo (2009) consistente en casi ochenta esferas de acero inoxidable, refleja y multiplica su entorno produciendo reflejos fractales. Cada esfera no sólo se refleja en las contiguas, sino que también se funde con el paisaje, reflejando la silueta del Museo y la arquitectura circundante en un proceso sin fin.

Muy cerca del Guggenheim se sitúa el Museo de Bellas Artes, ampliado y rodeado por los preciosos jardines de Doña Casilda, con una colección permanente que reúne piezas importantes de todos los períodos y relevantes pinturas y esculturas del XX. En la sala BBk podemos disfrutar de una completísima muestra de pintura de tauromaquia, llamada Taurus. Desde minotauros en vasijas griegas, grabados de Goya, los célebres toreros de Zuloaga, Vazquez Díaz, Romero de Torres o Botero, un Ramón Casas (en la imagen) o varios Fortunys originalísimos, toros míticos de Picasso hasta una arena de Barceló, todas las obras nos conducen al mito y al ritual, con toda su crueldad y belleza.

En el mismo museo, aprovechando las zonas de paso y vestíbulos, se encuentran 35 piezas de vestir de Balenciaga, el gran creador vasco de la alta costura que cambió el concepto del corte en sus vestidos minimalistas, sin sisas, con lineas diagonales, botones esféricos, espaldas estudiadísimas,  tejidos simples de gran calidad y colorido...el resultado de tres décadas de investigación que sigue marcando tendencia.

Es un buen momento para ir a Bilbao: la temperatura suave en verano, pocos turistas y educados, la buena gastronomía, una ciudad que no ha perdido identidad, que conserva sus viejos comercios, y me dejaba hablar de otra Calatravada: el antifuncional, pretencioso-hightechno pero pequeño aeropuerto de Sondika.

Escocia

De este pais lluvioso, de paisaje esponjoso, verde y volcánico, he descubierto que, a pesar de una historia sangrienta y convulsa, tienen muchos inventores, y buenos escritores y artistas. La arquitectura de Edimburgo es austera y elegante, como en la New City, y la contemporánea, muy digna, a pesar de los reproches del prince Charles. Destaca el parlamento de Miralles, que hizo un buen ejercicio de integración delante de Holyrood Palace, fragmentando el edificio y usando, con capricho, materiales de excelente calidad.

Para meterse en la piel de los escoceses, nada mejor que leer a sus autores más aplaudidos, Ian Rankin (crime novel) y Iain Banks (fiction and crime).