curs del 83

Setembre del 83,

Ignorantia juris non excusat
El primer que ens ensenyà el professor Diéguez, de Constitució, a 3r de BUP a l'Institut Ramon Llull de Palma. El mateix curs on Janer Manila em va fer estimar Rodoreda i M Mar Bonet. Anys d'aquella transició tan qüestionada on érem feliços pels canvis i les ganes de conèixer.

El meteorólogo

¿Cómo todo un jefe del Servicio Meteorológico de la URSS, A F Vangengheim, fiel al régimen, es encerrado en un gulag durante cuatro años y luego asesinado?
Olivier Rolin narra el episodio de una de las víctimas inocentes del terror stalinista con estilo sobrio y al mismo tiempo conmovedor. Con él descubrimos una correspondencia dirigida a sus queriditas mujer e hija pequeña, donde explica cómo va su ánimo y su confianza en tener respuesta positiva a peticiones de revisión de su caso,que por error, le ha llevado a las gélidas islas Solovki. Se siente afortunado por trabajar en la biblioteca, llena de ejemplares de deportados o expropiados de los antiguos, los prerevolucionarios.
A parte de hacer inventarios y limpiar, puede estudiar e incluso dibujar herbarios, unas minilecciones de ciencias y proponer unas deliciosas adivinanzas en acuarelas que recuerdan las de Magritte, todo para su añorada pequeña. Va enviando incluso retratos de Stalin, hechos a piedrecillas, para demostrar que mi confianza en el poder soviético sigue incólume. 
Sorprende esa fe en el partido. No es creible que un científico culto demuestre una y otra vez tan poca rebeldía. Imaginamos que la realidad del terror bolchevique le obliga a protegerse a él y sobre todo a las suyas. No es un tipo medio, como defiende Rolin, sino un padre sacrificado y metódico que saca fuerzas hasta para ilustrar esperanza a su familia. Otra manera de ser un héroe.

He leído la versión impresa por Libros del Asteroide, tan bien editada e ilustrada. Pongo en la cabecera otra, ya que en la portada hay algunos dibujos del protagonista, los mejor iluminados que he encontrado en la red.

Quan no arriba el plor

A l'Estiu 1993, dues nenes tenen una família nova. La que aguanta tots els plans, la Frida, ha perdut els pares i va observant als adults des de la llunyania, mentre juga a amagar-se a la casa, a la nit o els racons d'una masia de la Garrotxa. L'altre, més petita, també llueix una infància sincera, com la gran. La directora, Carla Simón, en aquesta obra autobiogràfica, les deu haver tractar amb molta cura i amor, com tota la pel·lícula, delicada amb el difícil i imprecís dol d'una infància. Pertorbadora per la seva llarga mirada hermètica i de com es va obrint al somriure i el plor.

El primer estiu sense la mare

Avui celebraríem el seu 74è aniversari i la trucaria ben d'hora:
-Mami, feliz, feliz en tu día..
Que els pallassos van fer petjada i la cançó és ben bufona.
-Mi niña, qué mayor, me canso mucho y el espejo..pero ná. Contentísima con el perfume, gracias.- papà el comprava i deia que era el nostre regal, els dels tres.-Cuando lleguéis lo celebraremos en Can Pedro por todo lo alto y nos zamparemos unas buenas sopas, pulpo y un helado de almendra!
-ay, sí, mama, qué ganas.
-¿Me ayudarás con la fiesta?
-Pues claro
-Ya tengo las adivinanzas de la gincama pero me falta mucho, tanto por hacer..

I es que els estius de la mare eren platja, molta xerrameca, migdiades i preparar la Festa pels petits (i pels grans). Cada any muntava a la sala un diorama ben escenogràfic, de cartró i fotocòpia, on tots érem personatges de conte amb la nostra cara retallada i aferrada: pirates, star wars, el món submarí, alguna aventura de Tintín, els romans..Faig mans i mànigues per intentar recordar què s'havia empescat per aquest estiu i no me n'ensurto. Alguna cosa li ballava pel cap.
Potser el dol fa inevitables bloquejos per que els records de les festes passades siguin més lluents. La fantasia de la mare, a la festa, encara més present: després de la recerca de sorpreses i uns concursos dificilets, toca asseure's a la taula parada amb peixos de cartolina o altres éssers fabulosos. La coberteria de plata blanca i impol·luta. La vaixella, les copes, per tots, nens inclosos. I unes viandes dignes de Pantagruel. Tot plegat molt barroc, molt la mare. I jo que no trobo les fotos amb els nens tot emoció. Quan arribi a Palma, remenarem calaixos.

Aviat, la primera estada estiuenca a Mallorca i ja tinc el cor més encongit. Serà un estiu molt dolorós.

La profe de plàstica

Ha arribat l'artista més cotitzada: la Art Teacher puja a les subhastes i es paga força per tenir-la a les col·leccions de les Barbies professionals. Fa il·lusió veure com ser professor té tant de valor a fora, no com aquí. És clar que les senyus de plàstica espanyoles no anem a classe amb aquests estilismes.
Com passava amb l'arquitecta, la profe és tan moderna i funcional que porta l'abundosa cua rossa de costaet a més de sabatots peep-toe de talons per observar millor els nens i la dosi de magenta obligatòria.

 El cavallet (sembla més un tocador que altra cosa) a una altura més que adequada per l'artista, li permetrà fer obres amb paleta de cors i colors limitada i brotxa per fer-se ombra als ulls. Vestida de marinera i per no tacar-se posem una bata estelada, pròpia de perruquera de gats: de fet, hi ha un que l'acompanya. Si te'n canses pots recórrer a un blister extra i revestir-la amb faldilla puntillista, davantal dripping i plataformes per seguir monitoritzant alumnes.

Hi ha una versió més antiga de senyoreta Op-art-Delaunay amb alumna a joc i plantilles per pintar:

La d'Art que podríem aprendre amb la nina més sexi! Només cal penjar per l'aula les obres mestres de la Història, tunejar-les una mica i fer-les més lúdiques per l'alumnat.

Barbie emprenedora

Ja tenim la novetat per la carta dels reis. La Barbie es posa al dia i deixa de ser princesa per ser empresària d'èxit. Diu la Mattel que és el reflexe dels temps i que era la que els faltava a la sèrie dedicada a les Barbies amb carrera ( i sense complexos). Tampoc és del tot cert, que pels anys noranta ja van fabricar l'executiva (2). Però aquesta podria passar, com a molt, per una disciplinada secretària de direcció. 

Fa poc treien l'enginyera informàtica (3) i la periodista (4). No tenien prou glamour com la nova emprenedora que va a la feina amb vestit còctel asimètric a la moda, gadgets varis per estar ben connectada i una cartera achanelada -una mica justa per posar papers- amb billeter per omplir amb molta pasta. Un conjunt de joies de brillants arrodoneixen el look de triomfadora. I que no falti el color rosa marca de la casa.

2-3-4

A l'Europa de l'Est i la Xina l'empresària està arrassant, ja veurem què tal aquí. Potser s'assemblen massa al prototip de dona política espanyola de centre/dreta? Ens falta la lluitadora anticasta? Els pares no tenen prejudicis amb les princeses i sí amb les capitalistes? 

El que no ha canviat gens ni mica en els nous models són les proporcions d'anorèxica i el pitram exagerat de la nina. També es podria discutir que no cal treure tanta Barbie: no hi hauria prou en comercialitzar els conjunts amb vestit i complements per a cada professió?

A les russes/os els agraden tant que, en lloc de jugar a dones amb empenta, es tornen elles mateixes en nines de plàstic. Com aquesta noia que no tenia prou en ser guapa de natural; havia de passar per quiròfans per transformar-se en la més aberrant barbie:

Cada any per aquestes dates hem parlat de les novetats de la Mattel: arquitecta, violinista i directora d'orquestra. Aviam quina serà la propera..  una Barbie obrera?
I no us deixeu la barbie de Murillo, a can Ros.

Desesperación

Joan

Murillo. Los niños de la Concha. 1670

Un dels nens més fotografiats, a part del Jesús a la falda de la mare i els àngels dels cels excelsos, és el Joan Bautista, carregant sempre una lleugera creu de fusta amb filactèria (Ecce Agnus Dei) i acompanyat de l'anyell. En aquesta estampa tan Murillo, beu aigua de la conxa que li ofereix el seu cosí segon, el Jesús, a qui li tornarà més endavant llençant-se-la pel cap. En crèixer es tornaria un revolucionari amb parracs, que vivia de garrofes i perdonava els pecats amb l'aigua del Jordà.

Com a precursor de Jesús -després de batejar-lo el tornarà també predicador- acabarà executat. Herodes el decapita* instigat per Herodies, dona il·legal del rei denunciada per Joan. Aquí és on entra Oscar Wilde i la seva Salomé, filla de la reina. Agafà la versió de Ibn Kathir i escriu que Salomé, implacable vengadora, vol el cap del Joan després del ball, a petició insistent del rei.

Richard Strauss la versiona en una òpera extraordinària per a gran orquestra i millors sopranos. El paper de Jochanaan és per a baix-baríton i aquest és el seu moment, quan crida profecies i la noia queda prendada del pres:





Avui celebrem la seva nativitat després d'una nit del solstici, ben pagana i hiperacústica. És Sant a tota la Cristiandat i profeta per l'Islam, patró de Ciutadella, Deià, Jordània, dels tintorers i assaonadors.

Molt bon Sant tingueu Joans, Juanes i Juanas, Iannis, Hans, Johns i Jeans. Un nom tan bonic, que el vaig posar al fill.

No me asusto

Basquiat y Angelou (1996): delicioso álbum de poemas e ilustraciones. Coraje, coronas y monstruos. Para los reyes.
Vía Piu.

Nadal

Alyssa Monks. Baptism (oli)

Déu és representat amb un infant nu, que neix a terra, en un estable, desprotegit, vulnerable i amb futur.El Nadal és l'etapa que permet recuperar i no matar l'infant que tenim a dins, amb innocència i tendresa.El Nadal és una època de celebració religiosa, de l'encarnació de Déu en el món. Un símbol representat amb un infant nu. 

Francesc Torralba, abans d'ahir a l'Ateneu.

El Nadal es basa en l'hiperconsum, per uns, per d'altres en recuperar tradicions religioses i familiars.  Té sentit celebrar-ho, perquè sobre tot és un retrobament amb els nens, les nits fredes i la música de Bach. I amb les Nativitats de postal que, d'uns anys ençà, comencen a escassejar.

No us oblideu d'encendre el PC, dissabte a les 19.00, anar a mediciTV i sentir en directe aquest monument de Berlioz que es diu L'Enfance du Christ. Aquí el fragment de la fugida a Egipte i el comiat dels pastors:

I Robot

Quan he vist avui de matí, molt d'hora al metro, que una mare li donava un telèfon molt intel·ligent al seu infantó de bolquer, ell l'agafava encantat i amb el ditet anava fent coses a la lluminosa pantalla que no sé si jo sabria, amb els viatjants del voltant que anaven somrient per la proesa del marrec, m'ha agafat una pena tan sentida com la de Nostra Senyora dels Dolors.

A la tarda em trobo aquest significant i divertit vídeo i penso que no estem del tot perduts. El que sí puc certificar és que un molt alt percentatge d'adolescents són nomofòbics. Suposo que d'adults, també.



IDIOTS from BLR_VFX on Vimeo.

Barbie, ara directora

sento no haver trobat una foto  de més qualitat

No m'he pogut estar. Quan hem vist aquesta munió de músics, tots germans, degudament vestits per tocar un tradicional concert, una nit de Nadal en un saló burgès, tirant a germànic o nòrdic, hem pensat que fóra un bon contrapès europeu a la pesant Barbie Violinista rosa i americana. Tot i que el faristol i l'armilla del nen barroquisen l'escena, tenim uns vestits en negre-blanc molt continguts i un escenari que recorden a plafons acústics on les alegres notes reboten..

Difícil, però un grup de cambra amb cello, trompeta i flauta, amb aquests nens tan eixirits i la germana gran dirigint-los podrien arribar a interpretar alguna peça de Schubert adaptada. O més aviat una facilona White Christmas, molt més agradable que el malson del Pon tus sueños a jugar, que sembla més aviat per la nit de Halloween amb uns monstres com la Montse i el Rafa i carbasses fent l'arbre de Nadal. Fan més por que la Grossa catalana.

Violinista Barbie

A les mares dels gegants asiàtics no els acaba d'agradar la nina americana. La troben lletja i consideren que jugar amb ella fa perdre molt de temps: pentinant, vestint, desvestint-la allunya les criatures de l'estudi. Com que arribar a ser músic d'èxit necessita molt d'esforç, la Mattel s'ho fa venir bé i ofereix una nina violinista on un altre cop tot és banyat de magenta-Barbie i únicament violí i arquet es salven de l'enrosada.
Ens quedem amb les ganes de saber quina partitura toca aquesta Barbie -no sé com dimonis agafarà l'instrument- i si ho farà en una sala de concerts o limitarà l'actuació a un salonet principesc com el del fons. El vestit ochentero, joies i sabates segueix fomentant el mal gust de la famosa nina, encara que coses semblants hem vist a recitals de sopranos.

No sé si les mares xineses cauran en la trampa, espero que no la trobin prou educativa. Fóra interessant que al proper Nadal la trobem a les parades dels magatzems, amb l'arquitecta o l'estilosa astronauta que explora planetes, ni que sigui per fer la competència a les princeses Barbie que són les que arrasen aquí (abans que arribi la Barbie-Gaga que s'ha vist per Londres).

dissenys de Butler per una Barbie diferent

pitades

Les lactants han tret les urpes. Tenen motius: L'expulsió d'una tenda Primark d'una mare que alimentava el seu nadó o el tancament del compte Instagram de la iogui de la imatge han disparat protestes a les xarxes socials i mamellades a centres comercials.
Quan el pediatra recomana que el millor pel nen és donar pit al menys durant els primers sis mesos saps que toca trencar el son, posar-se el sostenidor de copa que s'obre, portar tapetes de cotó absorbent, tenir clivelles al mugró, alguna mastitis, no poder anar al cinema i molts d'altres sacrificis.

És just que les mares ho tinguin fàcil per nodrir als fills. Per començar, ningú no s'hauria de molestar en veure una mare alletant en un lloc públic. Res d'amagar-se per un acte tan tendre.

Ara, inquieten les mares multitarea que veiem al carrer:
És una botiga com Primark, amb tant d'enrenou i empentes, un lloc agradable per alletar?
No podem apagar el mòbil quan el bebé xucla i et mira?
És necessari ensenyar al món què bé fas el pi mentre el nadó t'agafa la mamella?

Recordo com la llevadora m'ensenyava a seure, posar coixins i col·locar el fill i el pit. Fes-ho en un lloc quiet, asserenada, em deia. Com un ritus sagrat. Aquells vint minuts de mamífera durant mig any creen dependència i en desalletar, tornes a tenir una lleu depressió post.

Potser l'havia mitificat massa. Amb tot, fóra urgent condicionar, quants més equipaments millor, uns espais comfortables i tranquils, no uns zulos amb pudor de bolquer com ara. Pels dies de fred. Pels altres, un banc al parc, ideal.

La paradeta (3)

Ben vermelles. Com aquesta varietat que cultiva el professor Tornasol en un àlbum molt conegut. Al centre on treballo no les tornarem a olorar, ja no ens les regalen a les profes per Sant Jordi. Tant és! muntarem una taula amb tot de punts de llibre i postals de la Diada per vendre i recollir uns eurillos per una escola de Bolívia. Un èxit de collages que ha engrescat a la jovenalla i que, esperem, tinguin molt bona sortida.

El que no podem oferir a la parada són llibres de segona mà, que li fem la competència als comerços del voltant. A l'etern botiguer* queixós, a qui sempre li comprem llibres i novetats, tenia pensat encarregar aquests exemplars que em recomanen uns i altres. Serà una bona tria, oi?

La pel·lícula de Clooney basada en el llibre, s'estrenarà al Nadal.

no conec aquest autor de Negra

 un Català interessant

i per suposat, un de l'amiga Olga, en tinc moltes ganes.

Que la alegria i el bon temps ens acompanyi el 23, bona propera diada.

*Si el libreter es posa tonto, acabaré per anar a una d'aquestes cadenes que tant perjudici fan.

10 pops (5) i ABC (2)

Això són fracs!

1970, primer número 1 dels Jackson Five. Michael té 12 anyets i ja lidera el grup. Del segell Motown, la cançoneta li fa la competència als Beatles i al seu Let it be. S'ha de reconèixer que la taula de ball que assagen els germans és d'allò més original i contagiosa. I la indumentària molt carnavalera.

 "You went to school to learn girl/Things you never knew before/Like "I" before "E" except after "C"/And why two plus two makes four/Now, now, now I'm gonna teach you, teach you, teach you/All about love girl, all about love/Sit yourself down, take a seat/All you gotta do is repeat after me." La lletra és d'un ex-professor, F Perren.

cal amar

Bones festes, amics

Del millor substrat

terres fermes vermelles

mengen arbres, s'exposen

branques i plenes copes

a la nit, el cor i la joia

per Nadal, cal amar.

Recital de CB

Nicolas de Staël  Grand Concert  1955 

Os presento a Joan. Cursa cuarto de contrabajo clásico en la ESMUC y ha participado en la Jonc, la Jonc Filharmonia, la Jonde y ahora le han invitado a participar en un encuentro con la Mahler Chamber Orchestra en Dortmund, en febrero. Empezó estudiando piano como primer instrumento, pero los graves sonidos del gigante le sedujeron y acabó el grado medio en los dos instrumentos.

No os negaré que añoro las sonatas, Bach y las fantasías de muchas tardes con Joan al piano. Fueron duros los primeros estudios de CB: la casa vibra con las cuerdas, sus agudos son extraños y los graves tan profundos como exhibicionistas, no hay muro ni puerta con puerta que los tape. Es muy voluminoso, pesado y complicado de transportar. El que escoje el contrabajo es que tiene verdadera vocación.

Ahora suena muy bien y podemos escucharlo en un recital en el Ateneu Barcelonès, domingo 16 a las 18.30. No hay mucho repertorio para contrabajo solista, aún así Joan se atreve a tocar el Concierto nº 2 de Bottesini (1821-1889), gran director de orquesta, contrabajista y compositor de piezas para el gordo violone, del que destacaría también la Passione Amorosa, obra que escuchamos en un anterior recital con su profesor J Camps, aquí en versión Karr/Nix

Si no tenéis plan y os apetece un concierto diferente, animaos. Estaremos contentísimos de veros allí. Os esperamos.

fantasmes

Serà que s'acostava el dia dels morts perquè no sé com dimonis Blogger va publicar un post de Lohengrin, un esborrany buit del tot. O potser un tentacle descontrolat em va fer una broma. La cosa és que aprofito per desfer-me de l'apunt fantasma amb un calamar que us convida a escoltar aquesta orquestra plena de silencis i sons d'ultratumba, de l'il·lustrador que la firma i que segueixo amb interès.

Bona castanyada.

I  de pas, passeu una mica de por amb Britten:

En el nom del fill

Escollir el nom del fill és una gran responsabilitat. T'acompanya per sempre, et fa únic al registre, a casa (bé, no sempre), a la classe. Serà perquè vivim l'era de l'individualisme que ara hi ha un sentiment majoritatri de voler ser més singular amb un nom original. Uns 25.000 noms diferents de cada sexe estan registrats a l'INE sense comptar els que no es repeteixen més de vint cops. La inmigració té un pes molt important en què hi hagi tanta varietat. En canvi amb els locals més aviat és la moda qui mana: entre el més vells hi ha molts Marcelinos i Josés, Felisas i Ramonas; entre els més joves, Hugos i Àlex, Carlas i Albas.

Som 1.128.238 les que ens diem Carmen* o María del Carmen, el nom més abundant al padró, amb una edat mitjana de 55 anys. Entre els senyors, Antonio, i jo que pensava que seria Manuel. Si voleu saber si els pares us van posar un nom que s'estilava quan vau nèixer, només cal anar a un aplicatiu de l'Institut Nacional d'Estadística, actualitzat a data de maig del 2012.

Els noms de pila a l'estat tenien orígens hebreus, grecs, latins i germànics: bonics, poètics i mítics, digueu-me conservadora. Però des de fa una quinzena comencen a ser menys abundants i a les llistes de classe predominaven Kevins i Samanthas. Ara la sorpresa la tenim a principi de curs: noms estranys, curiosos (marques comercials o cognoms de Hollywood), alguns molt difícils de recordar i altres de nois de pares catalans.  Yeison, Acuarela, Alvin, Joby, Jerson, Koly, Jari, Rihana, Yumalai, Winston, Gala, Sira, Eidan, Yanic, Xus, Yisette, Yvelís.. quanta Y grega! Algun més per afegir?

*Anècdota: el profe, al darrera de l'aula, mentre fem un examen de història.- Carmen, guarda la chuleta ahora mismo!- i les quatre Carmens vam obeir.