Fabrica futur

Avui s'ha presentat un nou projecte de Barcelona Cultura liderat per Toni Soler i la incombustible Bibiana Ballbé, dos mediàtics que ens diuen de què va aquesta moguda emmarcada al Trice.

 ...els objectius del Tricentenari són recordar els fets del 1714, fer l'efemèride i també reflexionar en clau de futur, aspecte on s'inscriu el projecte, ja que és una forma de fer "una commemoració al revés". Per a això, hi ha "gent insultantment jove", amb talent emergent seleccionat per la comissaria del projecte, Bibiana Ballbé, perquè realitzin projectes emmarcats en 10 àmbits diferents --arts, cinema, arquitectura i urbanisme, comunicació, educació, treball, menjar, relacions personals, comunitat, turisme-- que, segons ella, seran claus en el futur de la ciutat. Els creadors joves confeccionaran els seus projectes i els presentaran oficialment el 17 setembre al CaixaForum, però fins aleshores, es reuniran amb els experts per definir millor les seves propostes i intentaran fonamentar-les perquè també tinguin un marc teòric, procés que podrà seguir-se des de la web oficial --bcn.cat/ffbcn--.

Després d'una passejada per la web de pantalles de colors, una per disciplina, illegibles per saturats, ens parem a un article sense firmar: La música clàssica també es balla. Parla d'imatges velles com perruques, violins i compositors. Vaja, que la clàssica necessita renovar-se urgentement. I com a exemple de gran innovació, ni més ni menys que buscar la provocació per sacsejar els cervellets i baixar l'alta cultura a les noves audiències. 
Si els projectes de ffBcn van per aquesta línia, i això és el que ens depara el futur, jo em baixo.  Estarem pendents del què ens aporten aquests joves de tant de talent. Si volen una dosi més d'indigestió, no perdre's la benvinguda de la gran bleda endollada del Trias i Mascarell.



Actualització 7-06-14. Per fi tenim article del cas a Pensacions.

Walküre en flames

El foc és omnipresent a la gran funció liceïsta de la Walküre. 

Al campament dels bessons del primer acte, al saló del Walhalla, al comiat màgic de Wotan. És l'unic punt càlid a totes l'escenes, d'una foscor molt ben matissada. L'ambient per què el protagonisme se l'emporti la música de Wagner. 

Aquí el mestre Pons s'hi jugava molt. Havia de remontar les pífies de les primeres funcions. Malgrat alguns atacs insegurs dels metalls i algun enrenou de conjunt, el fossat va fer una bona interpretació sense arribar a ser sublim. Les cordes i les fustes van acompanyar amb un so net les grans veus d'ahir nit. Els cantants mereixien una orquestra esforçada i una lectura potser més contínua de la partitura, però el conjunt va ser notable. 

El que no ens imaginàvem és que els cantants ens oferirien una enorme velada wagneriana. De menys a més: les walkíries van fer una correcta cavalcada, Vogt canta bé el seu Siegmund amb una veu molt poc heroica ( ai JK, haguéssis arrodonit l'òpera!), Fujimura fa una Fricka incisiva i creïble, temible Hunding amb veu tan cavernosa de Halvarson, Kampe és la perfecta Sieglinde, Wotan-Dohmen, noble i ferm i la sueca Theorin, una Brünnhilde estratosfèrica. (Bayreuth, apunta!)

Carsen torna al Liceu després de l'Or, de fa un any. Massa temps per connectar les jornades. Hem hagut de rellegir què ens explicava a l'escena, llavors. La contiuïtat és molt clara: els blocs de formigó han construït la residència dels déus, l'escala metàl·lica que baixava al Nibelheim, ara puja als herois, les pomes de Freia fan un bodegó que Wotan farà esclatar perquè veu el seu propi final. Aquella neu festiva aquí és torna neu corrupta.

Moltes idees interessants per construir una escena austera i actual. Ideal el campament del traficant Hunding, amb les capses plenes d'armes on cau el guerriller just. Una errada no haver posat a les mans del Walsung un fusell, pistola, si m'apures un míssil ben fàl·lic, arma mortífera i poderosa en lloc del galletasso de l'espasa fora del temps. Si al menys l'hagués tret d'una caixa de relíquies..una imatge que resulta del tot ridícula.

Anem a l'espectacular saló del Walhalla. Fotos de la família divina, paisatges romàntics als llenços, sofàs fora d'escala, mobiliari daurat de col·leccionista nou ric. La llar encesa que cuida Fricka en vestit Chanel ben tradicional. Wotan, dictador feble com ens recorda el seu bastó-llança dels pactes i els galons daurats del seu uniforme. Tot ben travat i amb els símbols wagnerians hàbilment transformats. El que costa d'entendre és la indumentària de les filles guerreres. Calia posar-se un vestit de cortina brocada, cabellera abundosa i arinxolada? No hauria estat més eficaç una cavalcada amb motos de molt cavalls, uns cascos decorats i caçadores de cuir? 

Sort que Carsen ens fa un gran final. Entre els morts (la guerra no s'ha acabat) jau Brünnhilde adormida i coberta amb l'abric del seu pare, que invoca el foc amb una llumeta de metxero. A l'horitzó s'encén una línia de foc, s'albira el futur apocalíptic de la nissaga que Wotan, de moment , pot sortejar. 

El joc d'ombres i flames ha estat el gran encert de la posada en escena: tan poètic com les notes de la Walküre.

Altres cròniques d'amics experts:

1. Xavier Cester

2. Jaume Radigales

3. Joaquim Hdez.

L'escola en flames

Ahir va esclatar el foc a l'escola més emblemàtica d'Escòcia. Ni una paraula als diaris d'aquí. Una obra mestra de l'arquitectura modernista de Ch.R. Mackintosh, edifici a Glasgow amb una biblioteca de fusta fosca que és patrimoni mundial. Ploro per la seva destrucció i per l'absència de notícies. (Sí, a LV i al EP en van parlar. No he sabut buscar prou bé des de la xarxa, disculpeu)

S'haurà salvat la biblioteca?  Estem a Europa?
No i No: la biblioteca s'ha destruït. La BBC confirma.

Per si algú no recorda la importància i la modernitat de l'arquitecte, deixo a sota un reportatge que ens el presenta com el gran innovador de la façana que expressa funció i  de l'interiorisme detallat, elegant, contingut.

Mack Building from The Glasgow School of Art on Vimeo.

Europa

Último día de campaña: votaré por la primitiva, la que navega, la bella, la que se une a velos con Zeus y sobre todo, la mediterránea.

Any Wagner (19) i miniconcurs

Avui s'acaba l'any Wagner amb els seu 201è aniversari. Hem tingut molta activitat wagneriana a ràdios, blogs, teatres i publicacions. A més, celebrem una bona Walküre vocal al Liceu, òpera complexa i reeixida del bavarès, i de la que parlaré quan l'hagi vista i escoltada el proper diumenge.

Havíem promès deixar estar les endevinalles amb icones de mòbil, però com que no tothom té accés a la pàgina de FB dedicada a Richard Wagner, aquí us planto el meu concurs d'òperes canòniques del festival de Bayreuth, dedicat especialment al JL i al JO que no hi tenen accés.. i a l'amic Borgo, que també fa anys avui.
Bona diada wagneriana!

PS:  Cal justificar amb detall les respostes de cada òpera endevinada.

10 pops (i 10)

Darrer apunt de concurs amb els emojis de mòbil: unes cançonetes del meu grup pop predilecte.
Les pistes: pertanyen als darrers LPs, tristement només en van gravar cinc.
A jugar. Prometo no donar més la tabarra amb els emoticons, encara que amb la compra de la Whatsapp, espero es puguin fer servir a FB ben aviat.

otro quiz

Hay que ver: quién iba decirme a mí que me pondría a jugar con el whatsapp, montar concursos, hacer screenshots y colgar estos jeroglíficos que hablan de 10 óperas en el Facebook, Twitter y Blogger. Estrenar un smartphone es muy peligroso..y bilingüe.

El Corbu

Ho he deixat per massa tard. Dimecres, molt plena la sala de Caixafòrum amb l'expo del MOMA dedicada a Le Corbusier. No vaig ni poder seure per veure els audiovisuals.

És un arquitecte i artista tan complet que la mostra és del tot insuficient. Tot i que la trajectòria està força ben explicada i s'accentúa la visió del seu urbanisme trencador o la component plàstico-geomètrica de les seves construccions, hi trobes a faltar molts documents. En especial, de les obres més reixides del suís com ara fotos de gran format, plantes i seccions de la Tourette, Ronchamp, villes i pavellons.

Tenim, a canvi, uns enormes apunts a color sobre paper blanc, molt ben conservats, de les conferències del Corbu a la universitat on llegim molt resumits els seus principis sobre arquitectura, llum i vida. Emocionants! Una sèrie de bodegons amb el seu particular cubisme en cavallera militar i cromatisme harmònic, ens fa enyorar alguna de les escultures policromades que veiem a les fotos del taller.
Moltes maquetes de la gran obra de Chandigahr:

Diorames a escala natural de cambres amb mobles que han fet història, la seva petita cabana davant el Mediterrani on es va retirar (foto 4) o el doble espai dels mòduls-vivenda de la Unitat d'habitació de Marsella.

És clar que el Corbu no ens l'acabaríem mai. El savi i artista va generar tant material interessant que la seva obra completa (8 volums) tampoc la pot abarcar. Però deixar-se la seva tomba de Cap Martin, una síntesi alegre de la seva plasticitat i respecte amb l'entorn, ha estat el pecat més gran:

Tumba proyectada por Le Corbusier en 1957.
Le Corbusier muere a los 78 años, en el mar de Cap Martín,
cumpliendo la profecía y su sueño: morir nadando hacia el sol

A córrer, que demà s'acaba la mostra. Jo tornaré, no se'm passi l'expo del Mediterrani i el Mite dels amics Azara i Luri, que tan bé connecta amb Le Corbusier.

Arreglos

Hacer visible la historia, sin disimular. Mejor reparar con lacas de oro y plata que una cola transparente. Que se vean bien las cicatrices. Puede quedar incluso un resultado tan o más bonito que la pieza original.

Kintsugi

Cuando se trata de restaurar obras de arquitectura (si es que debemos restaurar), diferenciar bien lo nuevo de lo viejo es ser honesto. Como hizo Grassi en el polémico proyecto del teatro de Sagunto:

Pero cuando llegamos a la pintura y la escultura, la cosa se pone cruda. Devolver los colores a los frescos de la Sixtina causó impacto y dolor. Limpiar telas que parecían oscurantistas para recuperar fondos mucho más iluminados, replantean estudios de arte. La Virgen, el niño Jesús y Santa Ana de Leonardo sufrió una restauración muy discutida porque se hizo una limpieza muy profunda y repintaron huecos.

¿Devolvemos como buenamente podamos a las piezas su integridad o las dejamos envejecer y morir?
¿Qué pasará con el David de Miguel Ángel y sus peligrosos tobillos fisurados?

En todo caso, que nos guíe la prudencia, no vaya a pasarnos como con el desdichado Ecce Homo de Borja.

Pictobandes

Un altre mini-concurs: un grup de dissenyadors espanyols fan homenatge a les seves bandes de rock més estimades, a veure si endevineu quines són:
Començo jo, amb el primer:

1.Rolling Stones

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

Mel a boca

La tribu Gurung del Nepal recol·lecta mel dos cops a l'any al més gran rusc natural d'abelles de l'Himalaia. Fotos d'Andrew Newey. Imagino el fotògraf convenientment protegit. No tant els peus dels caçadors. Espectaculars les formacions circulars de les cel·les. Aquesta mel deu ser riquíssima..

Viatges de primavera 2

Malgrat uns problemes a l'ull que m'han tingut apartada dels blogs, no vull deixar passar l'oportunitat d'explicar un viatge de Pasqua motivat pel primer concert que va fer un calamar amb la GMJO, anunciat fa forces dies. Pels que em seguiu al FB, ja heu vist el que he arribat a fruir. No imaginava que el mòbil que estrenava em donaria tantes alegries com a càmera de fotografiar.

França florida als marges d'autopista

Viatjar en Caravelle conduït per un sogre molt diligent és còmode i, fins i tot, bonic. Carregues tot el que vols i vas veient les transcicions dels paisatges a certa altura. Però Interlaken és lluny i els kilòmetres es fan inhumans en alguns trams (Montpellier-Figueres!).

Lons-le-Saunier, la ciutat de la Vache qui rit i del formatge Comté.
 I de l'autor de la Marsellesa,  Rouget de Lisle.

Hem estat allargant l'estada abans del concert de Dissabte Sant per França, que, a part de ser molt més barata que Suïssa, té racons que sorprenen. Les regions del Vercors i del Jura ens han acollit amb camps de margarides i colça, boscos kàrstics i moltes cascades. A aquests camps les vaques pasturen sempre paral.leles. Com es cuida a la pagesia en aquest indret. D'aquí surten els millors formatges i una gastronomia plena de truites de riu, pastissos de poma i perilloses salses de mantega.

delirants formacions kàrstiques

Dissabte matí som arribats a la molt turística ciutat d'Interlaken, on convois de xinesos fan possessió de totes les rellotgeries i lavabos públics, i es llancen en parapent per caure sobre la catifa verda on imaginàvem hi hauria un llac. El concert es celebra a l'antic Casino, d'aromes i fustes molt Jugenstyle, amagat darrera d'hotels de massa alçària. No podem veure la mítica Jungfrau, entre boires, però sí altres picudes i negres cimeres mig nevades.
Un bon lloc per sentir Bruckner i Strauss, interpretats pels joves de la Gustav Mahler Jugendorchester amb molt ofici i sensibilitat. Quantes vegades que escric Jung!

Tornada en dues jornades fent repòs a Pont-en-Royans, un altre lloc que fa monument de la trista història dels seus nois perduts a les guerres europees, en particular dels afusellats de la Resistència. Aquí estem a tocar del museu de l'aigua i del passeig on confluiexen rius i canals plens d'ànecs que encara ens tenen por.

Spartacus

El dia del trabajador lo dedico al cine. Las manifestaciones no sirven de nada y los silbatos irritan. Spartacus (1960) hace mucho más por el currante que los propios sindicatos. El esclavo tracio repite que lo quiere aprender todo para conseguir la libertad, ni que sea para las futuras generaciones. No se rinde aunque tenga todas las de perder.

Es una película 10, de arriba abajo, aunque Stanley Kubrick reniegue de ella, por falta de sello personal e imposiciones de Hollywood. A las tres horas de duración no le sobra nada. Una epopeya que deja atrás otros míticos peplums. La mejor sobre gladiadores, esclavos, romanos, guerra, la tiranía, hasta sobre Cristianismo.
La primera que filma a color y la tercera del director (la escena de la  cantera no es suya, sino de A Mann) después de colaborar con Kirk Douglas en Senderos de gloria. El actor, antes de rodar Los Vikingos, propone esta película a las productoras que le dan el visto bueno. Quiere a Kubrick en la dirección aunque acabaran las relaciones con él como rosario de la aurora.

Douglas, productor ejecutivo, busca a los mejores: empecemos con el estimado grafista Saul Bass. Qué cartel y qué portada. No puede empezar mejor la película: detalles escultóricos y lápidas tan bien fotografiados como relacionados con los créditos que presenta, acompañados por la incisiva percusión y fanfarria militar de Alex North:




El minucioso guión de Trumbo (perseguido por McCarthy) que no fue del gusto de Kubrick, incluye de todo: una fuerte implicación política, escenas homo y hetero muy eróticas, impecables luchas entre tribunos, batallas históricas. Un gran trabajo que visual y plásticamente se resuelve a la perfección.

Un ejemplo en este fragmento: entre los ocres y los ritmos de la escuela de gladiadores y la hermosa pintada en primarios del cuerpazo de KD para señalar las heridas fatales, a una se le corta la respiración:




y no hablemos del duelo de gladiadores en un pequeño corral que se hace enorme en la lucha. Cómo se rebela Draba el negro por no matar a su compañero, qué final le asesta Craso.



La batalla campal rodada en España es otra joya y el barrido de los muertos -Kubrick dio a cada extra una postura determinada para aumentar la tragedia- demuestra el control magistral de las masas.
Impesionante toma la del camino marcado por el sacrificio de los esclavos crucificados y el bebé que será libre.
Podríamos poner todas y cada una de las escenas y sacarle el jugo. Con razón llevo unos días con Spartacus fever.

Por último, hacer notar el completísimo cast, empezando con Kirk Douglas guapísimo madurito para el papel, Simmons, ideal Varinia clásica, Ustinov de Óscar, que se lo llevó!, impresionante tirano L Olivier, dulce Curtis, y el que destaco por encima de todos, un Charles Laughton, cuyos diálogos sobre dioses y hombres se lo ponen fácil, está soberbio hasta en el suicidio final.
Y una curiosidad: ¿se dan cuenta uds. que los romanos son interpretados por ingleses y los esclavos por americanos?




Dejo para el final esta erotísima imagen, que no sale en la película (ni en la restaurada), de la pareja apasionada. En cuanto Spartacus saque del agua a Varinia y sepa que va a ser padre, la meterá y protegerá dentro de su propia túnica. ¿Se puede pedir más?

En la peli, todo queda convenientemente tapado por unos extraños palmones.

una gota de mar

Quins dibuixos ens deixa la mar salada. I aquí només veiem amplificada per 25 la imatge d'una sola goteta. Així, quan ens empassem una al nedar, a part de la sal, ens cruspim ous, larves, crustacis, cucs i bacteris. Tot un microzoo ben formós. Via LAEM. Més detallades les criatures que formen el plàncton, aquí.