martes, 15 de agosto de 2017

Rattle marca el ritme


El director torna a ca seva i la London Symphony Orchestra aprofita per renovar tota la gràfica per la propera temporada. No sé si aconseguiran atraure al públic jove; ja sabem que les sales de clàssica les mig omplim el madurs i els avis, però l'aposta és forta i no cal dir que la tecnologia último grito, combinat amb una elegant tria de colors, textures i moviments de Sir Simon ha fet que l'equip The Partners dissenyi el branding musical més vistós del moment. Tipografia, uns cartells, programes i un spot amb llenguatge 3D hipnòtics com aquelles imatges del Mediaplayer, en versió actualitzada i hipermillorada.


I com s'ha fet? aquí, al video, totes les pistes:

viernes, 4 de agosto de 2017

La casa i molt més

Agafat de la biblioteca i amb la disciplina que recomana l'Allau, he llegit en quatre dies aquest monumental treball de Daniel Torres que dedica a l'arquitectura domèstica i l'urbanisme al llarg dels temps. Els capítols són fets de textos un pèl llargs, historietes de còmic i perspectives dels interiors dels habitatges occidentals. Molta il·lustració amb caràcter científic i reinvenció dels noms dels homes que han pensat en el nostre hàbitat. Un document d'enorme utilitat pel coneixement de la història que es podria explotar a classes de Disseny, Tecno, Història. Et permet focalitzar diferents aspectes de la vida familiar i dels elements de la casa com ara l'escala, des del tronc amb entalladures als esglaons volats; l'higiene personal i com fer les necessitats; la dona amb tantes càrregues, treballant dins i fora de la llar. El darrer capítol enfronta dues posicions sobre el futur de la casa ben comprensibles, encara que la visió pessimista és la que convenç, sobretot des que sabem que la humanitat ha esgotat avui els recursos anuals de la Terra.
El llenguatge visual va variant d'estil segons el pas del temps. La gamma cromàtica, el traç, la llum, també. Les fonts són de tota mena, a destacar les més cinematogràfiques i les de la història de l'Art. No cal dir que els darrers episodis són d'un virtuosisme gràfic que fa desitjar molt que ens portin l'expo que van muntar a l'IVAM amb motiu del llibre.








miércoles, 2 de agosto de 2017

El meteorólogo






















¿Cómo todo un jefe del Servicio Meteorológico de la URSS, A F Vangengheim, fiel al régimen, es encerrado en un gulag durante cuatro años y luego asesinado?
Olivier Rolin narra el episodio de una de las víctimas inocentes del terror stalinista con estilo sobrio y al mismo tiempo conmovedor. Con él descubrimos una correspondencia dirigida a sus queriditas mujer e hija pequeña, donde explica cómo va su ánimo y su confianza en tener respuesta positiva a peticiones de revisión de su caso,que por error, le ha llevado a las gélidas islas Solovki. Se siente afortunado por trabajar en la biblioteca, llena de ejemplares de deportados o expropiados de los antiguos, los prerevolucionarios.
A parte de hacer inventarios y limpiar, puede estudiar e incluso dibujar herbarios, unas minilecciones de ciencias y proponer unas deliciosas adivinanzas en acuarelas que recuerdan las de Magritte, todo para su añorada pequeña. Va enviando incluso retratos de Stalin, hechos a piedrecillas, para demostrar que mi confianza en el poder soviético sigue incólume. 
Sorprende esa fe en el partido. No es creible que un científico culto demuestre una y otra vez tan poca rebeldía. Imaginamos que la realidad del terror bolchevique le obliga a protegerse a él y sobre todo a las suyas. No es un tipo medio, como defiende Rolin, sino un padre sacrificado y metódico que saca fuerzas hasta para ilustrar esperanza a su familia. Otra manera de ser un héroe.




He leído la versión impresa por Libros del Asteroide, tan bien editada e ilustrada. Pongo en la cabecera otra, ya que en la portada hay algunos dibujos del protagonista, los mejor iluminados que he encontrado en la red.

domingo, 30 de julio de 2017

Les faules de Paula Rego



Brutal monogràfic a la Virreina dedicat als seixanta anys de trajectòria artística de Paula Rego. Tot de sales plenes de contes sobre la injustícia humana, la dona agredida i la vivència personal. Hereva de Goya o Balthus, Rego els reformula en un llenguatge molt d'il·lustrador i expressionista, que necessita d'una narració, ja sigui literària o històrica. Les imatges són ferotges, no sols les dedicades als efectes de l'avortament ( sala12), sinó també a les dels contes tradicionals i novel·les clàssiques. Transformismes entre espècies, dones ambigües, nens que fan de grans: temes recorrents en aquesta expo d'una dona que, ben tard, acabo de descobrir i admirar.

viernes, 28 de julio de 2017

Quan no arriba el plor


A l'Estiu 1993, dues nenes tenen una família nova. La que aguanta tots els plans, la Frida, ha perdut els pares i va observant als adults des de la llunyania, mentre juga a amagar-se a la casa, a la nit o els racons d'una masia de la Garrotxa. L'altre, més petita, també llueix una infància sincera, com la gran. La directora, Carla Simón, en aquesta obra autobiogràfica, les deu haver tractar amb molta cura i amor, com tota la pel·lícula, delicada amb el difícil i imprecís dol d'una infància. Pertorbadora per la seva llarga mirada hermètica i de com es va obrint al somriure i el plor.

miércoles, 26 de julio de 2017

De Chirico de gira


De Roma a Madrid, Barcelona i altres centres de Caixaforum, ens porten un nombrós recull de pintures i escultures de l'artista conegut pels paisatges desolats, de perspectives forçades i ombres impossibles. Molta estranyesa en veure que, fora dels camps de Roma o dels maniquíns, no acabem d'entendre la seva importància. Les obres metafísiques, les que tenim a l'imaginari del Chirico, tan teatrals i misterioses, contrasten molt amb els mites i els bodegons més convencionals i/o provocadors.

El que sí és destacable és el fàcil trànsit de les seves figures a escultura. I en trobem unes de ben executades i brillants com passa a les famoses muses, fora de l'escena i el color, segueixen conservant tot el seu magnetisme i quietud.

La mostra, muntada a espais oberts per arcades blanques tan vistes a les arquitectures de De Chirico sense línia cronològica, comença per una sèrie d'autoretrats, si més no, curiosos, per enllaçar amb els ninots de fusta amb tot d'escaires i bastides, el simbolisme dels quals no s'acaben d'explicar. Segurament aquí rau el poder del seu llenguatge. Mira i investiga, que el misteri dels objectes et faci buscar el per què de la narració. I en això estem.
O tornar a una visita guiada, descartada perquè les explicacions  darrerament fluixegen als museus de Bcn.




martes, 25 de julio de 2017

fa 25 que en feia 25



Aquestes dues portades de Mariscal s'acaben de publicar. Rememoren els 25 anys de BCN92, de manera diferent però amb molts punts en comú. El gos Julián i el gos Cobi. L'un a la natura, altre a la urbs, les dues mediterrànies. El primer observant plàcid el mar que belluga, el segon hiperactiu a la ciutat del turisme. Les ombres dels troncs de pi; el sol del migdia a les torres colorines.
Ambdues marcant la nostàlgia. De quan érem joves i estàvem junts i cantàvem Amics per sempre. Perquè la memòria no marxi malgrat ens han matat el Cobi.




lunes, 24 de julio de 2017

A la pira


Aquí estem escoltant la Callas del 57, Vanne..Lasciami, que Verdi mereix un respecte. Al Liceu, ahir tarda, la Leonora de la Lewis va ser una desgràcia. Em va saber greu que al final saludés al públic sense somriure i mocador en mà; suposo que ella mateixa s'adonà del suspens tan calamitós. No va ser l'únic entrebanc del Trovatore. L'escena del Rechi va ser un cúmul de desencerts. Ni els cantants es movien bé, ni les pobres fotocòpies-mapping del Desastres de la guerra de Goya ajudaven a la trama, ni el pintor fent un estrany cameo, inoportú entre àries. Quan el quadre es buida i guanya un pèl de llum, la cosa es tranquil·litza i pots estar encara més per la música, que a tot taco i velocitat, va ofegant als senyors cantants, en especial al pobre Manrico de Pretti, que feia el que va poder.
Sort del Comte de Luna (Rucinski) que ens convidà a sentir el seu preciós tutto è deserto o dels cors cantant molt dignament:  hauríem marxat sense un alivi, escoltin, que era el meu primer Trovatore en directe!

Ramon Casas a Palma

La mostra al Caixafòrum de Palma és una versió reduïda de la de Madrid, amb 88 obres de tot format i tècnica per explicar el canvi de segle i la modernitat de Casas. Moltes d'elles, en ser de col·leccions privades les veien per primer cop i ens confirma el mestratge del català en gèneres de retrat i grups amb l'evident ajuda de la fotografia (que no s'ensenya) i la seva permeabilitat a tota corrent europea del moment.
Sobta la predilecció per temes populars com toreros i majas, en especial un brillant paisatge de plaça de toros, ple a vessar. També atrau la selecció d'atrevits nus blancs amb uns escorços ben complicats, com aquestes Flores deshojadas:


Dues Júlies malcarades, en verds i grocs saturats fan de bon i mític final de la visita, que podeu fer fins finals d'octubre. Ramon Casas i la modernitat anhelada, una expo inèdita amb poquíssim públic i un fred que pela.

domingo, 23 de julio de 2017

Va de huir


No resulta fácil que escapar del cerco alemán (enemigo ausente pero con su potente tecnología militar), en la playa de Dunkerque, se convierta en una elegante película, obra visual de categoría AAA. Nolan hace cine de verdad por tierra, mar y aire con la mejor fotografia, imagen y sonido, mínimamente retocados. Se opta por la anacronía como manifiesto cinematográfico : las playas, fachadas, elementos urbanos son los de hoy. Se opta por mostrar a los muertos como cuerpos caídos. Se enseña la cobardía sin pegas, pasando a la épica de la huída.
Todos los actores ingleses, as usual: en especial, los ojos de Tom Hardy, unos pocos cm de su rostro, el valiente en Spitfire, y unos héroes civiles tan francos.
Ida-vuelta en una estructura temporal muy Nolan: se entiende bien gracias a las tres perspectivas y a los intervalos de semana, día y hora.
Éxtasis en la escena final del avión. Por favor, se ha de ver en pantalla enorme. Y en inglés, aunque se hable poco: es cine visual.

La música de Hans Zimmer, recompone el Nimrod de Elgar con mucho gusto. El miedo, la guerra y la muerte martilleando en la banda sonora.



spoiler: hay quien se queja del final de panfleto too British, pero que todo un Kenneth Branagh se quede en Francia, un guiño anti-Brexit.

martes, 18 de julio de 2017

la Merche

Sabeu que sempre he estat defensora del Cobi, la mascota més ben parida, simpàtica i flexible de totes les olimpíades. Ara Mariscal ens presenta a una Merche, Cobita barcelonina de carrer. Alegre i farrera per les festes estiuenques de la ciutat. El cartell funciona però el llenguatge ja està passat. Si es tracta de fer un homenatge als 25 anys de Bcn92, m'està bé. Però el dissenyador ha de recórrer als seus personatges de sempre: garriris, Cobi o els nens del parc de València. Ell parla de la xoni del Poblenou, tan artificiosa ella, tan enganxada al mòbil, amb tot d'ocellets al cap. El skyline, el vaixell, el trencadís i Colón són pels nostàlgics. El pupurri de sempre, que ens entra amb carinyo, això sí.



domingo, 16 de julio de 2017

Canten els esperons


Ara que és tornat Lorca a escena, el públic omple fins exhaurir entrada, entén la seva musicalitat i es deixa conquerir pel seu duende, em pregunto si no serà perquè som ibèrics i germans i mediterranis fins a la medul·la i que tot això del referèndum és un artifici forçat, allunyat dels nostres ancestres, creat en un moment de crisi, que abans aquí tots contents.
Esperonats, els estels que es claven per encabritar a uns i altres i dividir el que abans era una amalgama ben soldada. Que no, que això és un matrimoni que no s'estima. Que hi ha maltractes. Que el que vindrà serà un verger ple de fruits i aigües cristal·lines. Ja em perdonareu, però el que observo, tal i com s'accelera a la pista, és un genet negre, molt negre.






En la luna negra
de los bandoleros,
cantan las espuelas.

Caballito negro.
¿Dónde llevas tu jinete muerto?
...Las duras espuelas
del bandido inmóvil
que perdió las riendas.
Caballito frío.
¡Qué perfume de flor de cuchillo!
En la luna negra,
sangraba el costado
de Sierra Morena.
Caballito negro.
¿Dónde llevas tu jinete muerto?
La noche espolea
sus negros ijares
clavándose estrellas.
Caballito frío.
¡Qué perfume de flor de cuchillo!
En la luna negra,
¡un grito! y el cuerno
largo de la hoguera.
Caballito negro.
¿Dónde llevas tu jinete muerto?

jueves, 13 de julio de 2017

Bodas de sangre a la Biblio


No recordo la darrera vegada que vaig trepitjar un espai escènic per veure teatre i no òpera. Te n'adones de la diferència abismal entre els recursos que té un Liceu y una sala mitjana com la de la Biblioteca de Catalunya on s'ha fet un lloc la companyia La Perla 29. Amb poca cosa , l'equip surt guanyador.

Sota les voltes nerviüdes i parets de pedra intocable, es conforma un rectangle a mode de ring i uns 250 espectadors seiem a quatre bandes. La part més tècnica (so, llums i projeccions) més pocs elements d'atrezzo, han de crear un ambient entre angoixant i de camp obert en una superfície tan difícil com aquest rectangle tan allargassat. I s'aconsegueix: perspectiva ben controlada com a un Western, veus amb sons i música molt ben ajustats amb l'amplificació que no es nota, textures projectades sobre el terra de sorra que dinamitzen sense destorbar el drama.

Bodas de Sangre és un text lorquià de paraula fàcil però molt dur de cantar. Les dues protagonistes es lliuren a la passió o la contenció amb convenciment. Els nois no són tan lluïts i les secundàries, molt ben resoltes. Broggi té idees interessants però seria discutible el ritme , sobretot pel que fa a les aparicions (masses) del cavall o la persecució al bosc. La boda i els convidats es ventilen amb una cortineta i una projecció que no té la coherència visual de la resta del muntatge.

En els petits gestos, les dones i l'atmosfera, Bodas ens subjecta a la poesia de Lorca. No ajuda gaire la música; m'hagués agradat més Andalusia, però no hi fa res: el grup funciona molt bé en la tragèdia sobre la sorra  humida.








domingo, 9 de julio de 2017

El primer estiu sense la mare

Avui celebraríem el seu 74è aniversari i la trucaria ben d'hora:
-Mami, feliz, feliz en tu día..
Que els pallassos van fer petjada i la cançó és ben bufona.
-Mi niña, qué mayor, me canso mucho y el espejo..pero ná. Contentísima con el perfume, gracias.- papà el comprava i deia que era el nostre regal, els dels tres.-Cuando lleguéis lo celebraremos en Can Pedro por todo lo alto y nos zamparemos unas buenas sopas, pulpo y un helado de almendra!
-ay, sí, mama, qué ganas.
-¿Me ayudarás con la fiesta?
-Pues claro
-Ya tengo las adivinanzas de la gincama pero me falta mucho, tanto por hacer..

I es que els estius de la mare eren platja, molta xerrameca, migdiades i preparar la Festa pels petits (i pels grans). Cada any muntava a la sala un diorama ben escenogràfic, de cartró i fotocòpia, on tots érem personatges de conte amb la nostra cara retallada i aferrada: pirates, star wars, el món submarí, alguna aventura de Tintín, els romans..Faig mans i mànigues per intentar recordar què s'havia empescat per aquest estiu i no me n'ensurto. Alguna cosa li ballava pel cap.
Potser el dol fa inevitables bloquejos per que els records de les festes passades siguin més lluents. La fantasia de la mare, a la festa, encara més present: després de la recerca de sorpreses i uns concursos dificilets, toca asseure's a la taula parada amb peixos de cartolina o altres éssers fabulosos. La coberteria de plata blanca i impol·luta. La vaixella, les copes, per tots, nens inclosos. I unes viandes dignes de Pantagruel. Tot plegat molt barroc, molt la mare. I jo que no trobo les fotos amb els nens tot emoció. Quan arribi a Palma, remenarem calaixos.

Aviat, la primera estada estiuenca a Mallorca i ja tinc el cor més encongit. Serà un estiu molt dolorós.



sábado, 1 de julio de 2017

Tintin va a la platja


Fora d'àlbum, Tintin viu l'estiu amb una alegria pròpia del profe que pot gaudir del juliol: un mes platgero sense tantes aglomeracions, amb el mar frescot i sense meduses, dels dies molt llargs. Nosaltres marxem una setmana a la costa que després toca formació, feinejar, revitalitzar el blog i estar per la família.



 Tingueu bon estiu!



martes, 27 de junio de 2017

Don Giovanni al Liceu


Vam fer canvi de dia perquè el cast s'ho mereixia. Tenim aquesta vegada al Mariusz Kwiecień fent un paperàs tant interpretatiu com vocal, sent un Giovanni odiós des del primer moment i gentil quan calia. El teniem com un baríton fred i aquí demostra amb passió, sobretot al difícil final que proposa el Holten, la lluita pels seus valors llibertat/llibertinatge i la pèrdua de tot el seu univers.
L'altre veu que triomfa és la Zerlina de Julia Lezhneva, un pèl abarrocada i dolça com a núvia petita i inexperta. No ens van enamorar tant les Donna Anna i Elvira, tot i que se n'ensurten dignament. El Leporello del menorquí Orfila està molt al seu lloc i tenim un agradable Ottavio/Korchak en les seves precioses aries.
Pons fa molt bona feina: no reconeixem al fossat a molts dels músics habituals. Les trompes ataquen bé, els violins van ben a una, els músics a escena toquen molt fi. Es nota que el director gaudeix amb aquesta obra mestra i que ha portat alguns músics de fora.




Podíem pensar que el mapping és un recurs pensat per projectar sobre un pla per provocar realitats tridimensionals. Aquí la tècnica està al servei de bones idees i a més s'afila molt prim quan es tracta de adjustar imatge i moviment de l'edifici real que va rotant. La perfecció va ser absoluta. Un altre tema és que podem acabar esgotats per repetició d'alguns esquemes.
Es treballa en dues plantes d'arquitectura austera, plenes de portes i escales, dins un cub que rota massa. Hi ha moments que caldria frenar. Sobre forjats i parets s'escup molta tinta i poc color, cosa d'agrair. Des dels scripts del quadern de cites, sang, ombres de paisatge i còniques agudes, el recurs graffiter i vandàlic s'avé amb molt d'encert amb l'esperit de l'obra i ho aplaudim, com també el final: el soroll visual s'apaga sobre un mur cec i solitari, de tomba, pel cavaller Giovanni.



La tinta també esquitxa els vestits de les dames. No gens al vestit de la virginal Zerlinetta, sí lleugerament escrita al d'Elvira i molt al d'Anna, la taca de la qual cobreix el cos de la més deshonrada. El Commendatore es camufla amb les textures del fons i les fantasmes brutes, que no aporten massa res, cada vegada són més blanques com els passa a les dames. Aquesta fusió indumentària amb escena té un bon resultat visual.

Ja tenim molts motius per tornar: un bon elenc, una orquestra millorada, una escena suggerent amb canvis interessants i una música de geni. Tot plegat, s'aconsegueix amb èxit allò de l'obra d'art total.

domingo, 1 de enero de 2017

El nostre any


Comença l'any dels que farem 50, i és clar, què grans que som, que ara res de celebrar rodoneses i qui dia passa, any empeny. Anem resolent les dificultats, breguem amb la incompetència dels governants i suportem amb certa indiferència el circ català.
Qui sap si el 2017 ens portarà millors coses, però els de la cinqüentena, temps a venir, no ens amarguem i farem festa amb aquests coetanis. Tots nascuts el 1967, que va ser un any de modernors artístiques, guerres, transplantaments, astronautes i Any Internacional del Turista.

  1. Kurt Cobain
  2. Benicio del Toro
  3. Paul Giamatti
  4. P S Hoffmann
  5. N Kidman
  6. Amélie Nothomb
  7. Guy Pearce
  8. Julia Roberts
  9. Jonathan Littell
  10. Chris Ware
  11. ...


Encetem una llista que s'anirà completant, que hi ha més dies que llonganisses. L'ajuda serà molt benvinguda. Un respecte pel 67: