La Barcelona de Tugores és la de la mirada d'un pilot a la cabina d'un avió comercial, arquitecte i fotògraf. Un recull d'imatges sense retocar, en format gran, on es veu el gra lleu a una superfície de paper mate. Cada plana mereix una lectura lenta. Tenim des de perspectives de zoom llarg, a quasi axonometries científiques o còniques marcades. Fusions i combats de fluïds amb la topografia rocosa. Monocromies amb algunes pinzellades de vermell i groc. L'evidència de ser una capital amb ànima que té molt a conquerir.
Ahir érem a la presentació de gran nivell per a un llibre diferent, d'urbanisme, fotografia, dels enamorats de Bcn. Alta volada en les tres intervencions de Jon Tugores, W Muller i Carles Llop. Els mallorquins coneixem molt aquesta Bcn d'aproximació/allunyament. Sentim molt properes les fotos (que no podem fer des del seient de passatger) fascinats per la metròpoli, la quadrícula, l'sfumato, les fronteres naturals i els plans del territori.
Agafat de la biblioteca i amb la disciplina que recomana l'Allau, he llegit en quatre dies aquest monumental treball de Daniel Torres que dedica a l'arquitectura domèstica i l'urbanisme al llarg dels temps. Els capítols són fets de textos un pèl llargs, historietes de còmic i perspectives dels interiors dels habitatges occidentals. Molta il·lustració amb caràcter científic i reinvenció dels noms dels homes que han pensat en el nostre hàbitat. Un document d'enorme utilitat pel coneixement de la història que es podria explotar a classes de Disseny, Tecno, Història. Et permet focalitzar diferents aspectes de la vida familiar i dels elements de la casa com ara l'escala, des del tronc amb entalladures als esglaons volats; l'higiene personal i com fer les necessitats; la dona amb tantes càrregues, treballant dins i fora de la llar. El darrer capítol enfronta dues posicions sobre el futur de la casa ben comprensibles, encara que la visió pessimista és la que convenç, sobretot des que sabem que la humanitat ha esgotat avui els recursos anuals de la Terra.
El llenguatge visual va variant d'estil segons el pas del temps. La gamma cromàtica, el traç, la llum, també. Les fonts són de tota mena, a destacar les més cinematogràfiques i les de la història de l'Art. No cal dir que els darrers episodis són d'un virtuosisme gràfic que fa desitjar molt que ens portin l'expo que van muntar a l'IVAM amb motiu del llibre.
S'acaba de presentar a la premsa el nou Hermitage pel port de Barcelona: un edifici amb molt poca vocació de museu i molta d'oci i turistiqueig. Sembla feta per blanquejar rubles amb aquell heliport tan sospitós, els iots a tocar i l'arquitectura de banc, oi? Ni tan sols posa "museu" al rètol!
S'ha de reconèixer que la presentació següent és impecable* i queda clar que hi ha una gran inversió immobiliària al darrera. Amb allò de l'obra del mes, ens faran anar molt sovint i pagar. No crec que els profes tinguem entrada gratis: el museu és totalment privat.
*no és broma, però al video, minut 5:30, diu "Gravats" als relleus de Mesopotàmia, molt fort.
Força expectació ahir al COAC per la intervenció de l'equip d'arquitectes Fabré i Dilmé -els guanyadors del concurs de restauració de la façana del teatre del Liceu- i Frederic Amat, en defensa de la seva proposta que ha provocat tanta polèmica a casa nostra.
Els primers van fer un interessant recorregut per la història de l'edifici i la seva difícil comunicació amb la Rambla. Una façana anodina, de casinet de barri, que no parla de la grandiositat de la seva sala que és, fins i tot, un pam més gran que la de la Scala.
Alguns arquitectes del passat van fer projectes d'àmbit urbanístic i arquitectònic per tal de dignificar la seva presència imitant la resta de teatres europeus. Com a molt es va aconseguir articular amb encoixinats i balustres (1870) a una pell que, després del segon incendi, va ser maquillada amb poc pressupost. La primera fase consistirà en una reforma i restauració a fons de tota la dermis i epidermis, recuperant les vidreres wagnerianes del Cercle del Liceu. La segona és una operació de caràcter urbà i escenogràfic de gran volada que ha ideat l'Amat.
L'artista ens demana que oblidem el render (hauria d'haver dit l'horrender) mediàtic. Una petició comprensible perquè no explica bé el projecte. I comença de zero, parlant de ser agosarat amb un edifici estimat que mereix una presència majestàtica i escenogràfica, igual que ho són la sala de butaques o la caixa escènica. Fa servir la idea de cercle a escala humana (1m de diàmetre) encastat, mostrant l'arc de teatre vitruvià a l'exterior i amb ceràmica esmaltada del vermell sang tan característic de l'interior. Es crea una textura d'anelles que trenca el ritme de forats, 170 en total, ancorades amb una perforació mínima d'un centímetre.
Aquí es quan arriba la polèmica. Alguns arquitectes presents a la conferència van estar molt combatius per dos motius: un era la legalitat de la intervenció ja que consideren que en un monument d'interès nacional s'està sent molt agressiu visualment. El segon, qüestiona la reversibilitat de l'actuació ja que els ancoratges no són pocs ni superficials.
De fet, aquesta part més tècnica no em preocupava massa. El que em semblava més dubtós és que després de passar el projecte pel sedàs de l'Ajuntament, a la façana de Rambla, les anelles sortissin molt tímida i ridículament i que tot el pes el tingués el tram del carrer de Sant Pau. Sense oblidar que la cantonada punxeguda del Liceu tenia una resposta poc elaborada amb un simple arrenglerament de cinc anelles més. Si es tractava de ser valent, aquí l'Amat s'havia traït.
Per descomptat que un projecte només lumínic que havia encarregat el Roger Guasch era del tot insuficient i que Amat, després de les exitoses façanes teatrals* podia ser una bona tria**. Segur que el resultat final és molt més interessant que el dibuixat i que el color i les textures ens enganxaran la mirada. Costa d'imaginar com es veurà de nit amb l'enllumenat de carrer; potser amb les ombres cap amunt també té el seu moment escenogràfic. Una altra cosa seran els regalims que la nostra bruta atmòsfera barcelonina anirà deixant a ambdues cares de l'edifici.
Una anècdota: al final del debat, l'Elies Torres lliura a l'Amat un parell de flotadors de platja. No sé si va riure per la broma o perquè li van les provocacions.
*entrevista revista Diagonal. Amat i les façanes.
**la instal·lació la pagaria un dels mecenes del Liceu, uns 300.000€.
ACTUALITZACIÓ 30/3/16
tenim el video de la conferència:
Agraïm que ens enviïn aquest video via mail a la Ana MIGUEL QUESADA, arquitecta.
Secretària Tècnica + Vocal de Barcelona de l’AADIPA,
Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic.
Parin i marxin cap a l'expo del Caixafòrum que només és oberta fins al 23 d'agost. El millor disseny nòrdic i els agradables edificis orgànics d'Alvar Aalto en una mostra senzilla, impecable i amb pocs visitants.
Veiem amb detall poques però notables obres arquitectòniques i tots els seus mobles, gerros i luminàries. S'han instal·lat uns mobles mostrador amb maquetes i amb calaixos de plànols i esbossos originals, fotografies de gran format, perquè Aalto s'ha de gaudir en el detall.
S'acompanya de forces documents audiovisuals, a destacar:
-Fabricació entre industrial i artesanal del famós tamboret o del gerro ondulat -Explotació dels recursos naturals de Finlàndia, els materials de l'arquitecte -Enric Granell parlant del viatges d'AA a Espanya i com copien els arquitectes locals al mestre.
Gran retrospectiva a CaixaForum Barcelona sobre aquest arquitecte finlandès. La mostra presenta una àmplia panoràmica de la vida i la producció d’aquest arquitecte llegendari, s’atura en els edificis i els dissenys més representatius i revela nombrosos aspectes nous de la seva producció. Inclou dotze maquetes històriques i més d’un centenar de peces, entre dibuixos originals, mobles, làmpades i objectes de vidre, i també obres d’altres artistes amb qui va compartir inquietuds i amistat, com ara Alexander Calder o Jean Arp, i fotografies històriques i modernes a càrrec del fotògraf Armin Linke.
Anava tota cofoia a veure una mostra sobre els millors tenors del món al Palau Robert i em trobo amb això: unes fotos de gran format al jardí i prou. No calia anunciar-la amb tant de soroll per les xarxes.
La cosa és que a dins tenim, acabada d'inaugurar i amb gens de ressò, una expo que explica els 25 anys de l'equip olotí RCR format perRafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. Comissariada per JM Montaner i dissenyada pel propi equip, la mostra s'estructura en una primera gran sala amb 7 conceptes i 7 obres, passadissos amb fotos, textos, habitatges, l'espai de treball a la foneria Barberí i la sala final dels projectes més espectaculars i internacionals, que no els millors.
Si alguna cosa he de destacar és la gran traça dels seus edificis per encastar-se al paisatge natural i urbà. Exquisits materials i interacció valenta amb el medi. Fan evident el que defensen, l'arquitectura integral: lloc, estructura i interior com un tot. Un exemple molt fi, la biblioteca de Sant Antoni:
Si per una banda, les cases són totes unes joies, per l'altra tenim l'hiperdissenyat i luxós restaurant Les Cols, molt premiat per la crítica, però d'una rigidesa que resulta irritant. Diuen allunyar-se de l'arquitectura icònica i de la disbauxa formal del boom econòmic, la qual cosa entra en contradicció amb el que observem a diferents obres de la darrera sala. Des de la més delirant closca peluda als embuts dubaitís, aquests volums s'allunyen del llenguatge tranquil de RCR i semblen projectats per un altre equip de revista dels 90. El contrasentit és una mica el que reflexa tot el recorregut. Crear atmòsferes a partir del perfeccionisme del detall, potser sí, però l'intel.lectualisme forçat (amb Cortázar inclós) o els esbossos a brotxa post-projecte, no s'acaben d'entendre. I més encara si acabem amb un pedrot de desmaterialització envoltats per la Fageda d'en Jordà. Crec que em cal una segona visita per tenir una idea clara de conjunt.
Alguna pega més: no és fàcil trobar les dades de cada obra i manca una explicació, ni que sigui breu, de moltes de les obres, representades amb unes maquetes insuperables.
Així i tot, paga la pena passar-hi i contemplar la Creativitat Compartida de l'equip català amb més projecció internacional. I amb perfum sonor de violí molt adequat.
Grups musicals i músics representats per edificis: el més evident, el meu grup amb la portada de Synchronicity. Amb notes que els fonamenten. Clàssica, Jazz, pop, rock, etc.
Completeu la resta? Amb ajudes, a partir d'avui 9N. Les que falten per endevinar amb solució, en vermell. 15N
1a Miles Davies
1b Beatles
1c Michael Jackson
2a Freddy Mercury
2b WAMozart
2c The Police
2d RadioHead
3a Joy Division
3b Pink Floyd
3c David Bowie
3d Chet Baker
4a Jim Morrison
4b Blur
4c Björk
4d Ch.Parker
5a Nick Drake
5b Nirvana
5c Jimmy Hendrix
5d Manu Chao
6a JSBach
6b The White Stripes
6c PGlass
6d L Anderson
7a J Coltrane
7b Elvis P
7c Amy Winehouse
7d Paco de Lucía
Esta estructura de alcachofa de espinas, tan afuncional como ridícula, iba a ser nuestro nuevo teatro de ópera*, by Dr Calaveras. De buena nos hemos librado. Pero la factura de la maqueta se ha de pagar. Sólo un milloncejo de nada. Matas en prisión y nosotros a cargar con la desmesura.
anèmona mona, anem
Las grandes obras del Govern de Matas las iremos pagando hasta el 2038: Hospital Son Espases, Palma Arena, el inundable metro de Palma, etc: más de 900.000.000€ pendientes y equipamientos con sobrecostes bajo claras sospechas de corrupción.
Eso sí, la justicia en las Baleares va ágil. Es la única que ha encerrado a mafiosos como Matas o la Munar. Ya va siendo hora que las otras comunidades hagan lo propio y con celeridad, que los asuntos prescriben. A Ses Illes paguem!
*Del diario Última Hora ( 16/04/11)
El auditorio
El edificio de la Ópera era solo la guinda de un macroproyecto urbanístico que Calatrava diseñó para la fachada marítima. El carácter del edificio se logra, básicamente, gracias a su ubicación flotante y en solitario al final de un ambicioso desarrollo urbano de ocio y recreo en el Moll Vell.
La Ópera constaba de una cubierta móvil, que permitía diferentes configuraciones del auditorio en función del evento artístico y la climatología. Además de actuaciones operísticas, el edificio diseñado por Calatrava hubiese permitido la celebración de conciertos y espectáculos al aire libre, similares a los que se organizan en el Arena de la ciudad italiana de Verona.
Junto al auditorio principal, Calatrava diseñó un segundo escenario de menor tamaño, así como todos los espacios auxiliares necesarios.
Calatrava diseñó una pequeña escultura que debía flotar sobre el lago Lucerna, pero esta obra nunca llegó a ejecutarse. Años más tarde, el arquitecto valenciano utilizó esta escultura como referente para el diseño de la Ópera de Palma. A Calatrava le gusta trabajar la escultura arquitectónica, una constante en la obra del valenciano, tal y como puede constatarse en proyectos como el Turning Torso en Malmo, la estación de tren de Lyon o el Path Station en Nueva York. Calatrava ha llamado a esta forma de trabajar sus proyectos «transgresión de la escala». El dr ingeniero-arquitecto, también imputado:
Un arquitecte que treballa a Bcn és l'il·lustrador d'aquest cartell, el nom del qual no diré perquè vull preparar un altre concurs. Per personalitzar cada edifici, el millor era triar artistes minimalistes ja que juguen amb geometries i colors molt fàcilment adaptables a les construccions. Hi ha alguns edificis difícils d'endevinar, però mirat amb lupa, es pot veure detalls significatius com ara el tauró de Damien Hirst. És fàcil confondre obres per la seva semblança, sobre tot entre artistes que treballen rectangles a color.
No posem els que són massa evidents; sí els noms dels creadors (en vermell els que no coneixia ) amb una obra que els representa:
Uns quants artistes plàstics han fet d'arquitectes per unes hores i els han sortit unes cases ben bufones. Es tracta de saber qui ha fet quina. Llegint com occidentals podem completar el llistat. Començo amb el més facilet. ( i no val usar el buscador Google-Images..)
1a Malèvitx
1b Mondrian
1c
1d
2a 2b Lichtenstein 2c Rothko 2d Warhol
3a 3b Haring 3c D Judd
3d
4a Picasso 4b Miró
4c
4d
5a Tàpies 5b F Stella 5c Duchamp
5d
6a J Albers
6b 6c Dalí 6d Fontana
7a 7b Christo
7c
Ja podeu començar! Contesteu aquí mateix. La solució en un parell de dies.
De moment: Allau contesta correctament en blau i Assur en vermell. Timamót és el taronja.
L'empresa de mobles sueca està per fer cases prefabricades. N'hi ha unes quantes col·locades als païssos escandinaus i Alemanya. Al web BoKlok tenim forces detalls de com foren els blocs de pisos o les cases unifamiliars, d'una estètica ben nòrdica i màxima funcionalitat.
Amb una publicitat impecable ens convencen de que s'ha tingut en consideració al màxim l'estalvi energètic, instal·lacions òptimes i el possible reciclatge dels materials de la casa. No tenim preus però a altres fonts es parla d'una mitjana de 100.000€.
En aquesta planta tenim tres mòduls d'apartaments de 1, 2, 3 dormitoris (53, 69, 81 m2). Distribució sense passadissos, habitacions amples i ben il·luminades. Un balcó ben bufó. Color i catifes d'Ikea. Estructura molt clara i gruixos per bon aïllament. Rentadora i assecadora al bany. Moltes avantatges.
Funcionarien aquí aquests habitatges?
No crec que tinguessin sortida en les denses ciutats mediterrànies on la repercusió del solar és tan elevada sobre el preu d'una vivenda (quasi 50%). Tenim el greu problema de l'especulació del sòl.
Haurien d'incorporar persianes exteriors, unes mallorquines graduables. Tenir pati per estendre roba al sol. El lavabo de servei, tan necessari. Al saló faria olor de paella i fregidures. Ens agrada la pedra i el totxo en façana ...
Serà questió que les empreses de la catalana terra prenguessin nota i fessin unes prefabricades menys ostentoses, de planta funcional i amb el nostre llenguatge arquitectònic. L'oferta no és massa encoratjadora.
Les constructores són les primeres interessades en descartar la prefabricació. El xollo se'ls acabava. Només un canvi en les polítiques locals podrien forçar i afavorir un sistema constructiu més assequible però no estan per la labor. Només s'apliquen quan es tracta de posar pavellons provisionals de llarga durada a moltes escoles d'aquí.
.jpg)
.jpg)
Entradas
