Maria by Callas

Renoi la Maria by Callas: tot de youtubes, alguns de colorejats, intercalats amb gravacions inèdites més quotidianes. Astorada per la persecució dels paparazzi. Sempre perfectament pentinada, vestida i enjoiada als 50's. M'ha sabut a poc perquè esperava més assajos i veure-la estudiar piano o cant fora d'escena.
Era una enorme artista que amb l'edat millora. El tema sentimental amb Aristòtil queda molt blanquejat. Ah! Era molt miop, com moltes gregues .

Quan no arriba el plor

A l'Estiu 1993, dues nenes tenen una família nova. La que aguanta tots els plans, la Frida, ha perdut els pares i va observant als adults des de la llunyania, mentre juga a amagar-se a la casa, a la nit o els racons d'una masia de la Garrotxa. L'altre, més petita, també llueix una infància sincera, com la gran. La directora, Carla Simón, en aquesta obra autobiogràfica, les deu haver tractar amb molta cura i amor, com tota la pel·lícula, delicada amb el difícil i imprecís dol d'una infància. Pertorbadora per la seva llarga mirada hermètica i de com es va obrint al somriure i el plor.

Va de huir

No resulta fácil que escapar del cerco alemán (enemigo ausente pero con su potente tecnología militar), en la playa de Dunkerque, se convierta en una elegante película, obra visual de categoría AAA. Nolan hace cine de verdad por tierra, mar y aire con la mejor fotografia, imagen y sonido, mínimamente retocados. Se opta por la anacronía como manifiesto cinematográfico : las playas, fachadas, elementos urbanos son los de hoy. Se opta por mostrar a los muertos como cuerpos caídos. Se enseña la cobardía sin pegas, pasando a la épica de la huída.

Todos los actores ingleses, as usual: en especial, los ojos de Tom Hardy, unos pocos cm de su rostro, el valiente en Spitfire, y unos héroes civiles tan francos.
Ida-vuelta en una estructura temporal muy Nolan: se entiende bien gracias a las tres perspectivas y a los intervalos de semana, día y hora.
Éxtasis en la escena final del avión. Por favor, se ha de ver en pantalla enorme. Y en inglés, aunque se hable poco: es cine visual.
La música de Hans Zimmer, recompone el Nimrod de Elgar con mucho gusto. El miedo, la guerra y la muerte martilleando en la banda sonora.

spoiler: hay quien se queja del final de panfleto too British, pero que todo un Kenneth Branagh se quede en Francia, un guiño anti-Brexit.

Más piolet

Da mucho de sí la historia de Ramón Mercader. Hay películas, como la de Losey, novelas, de todo. A principio de Septiembre tendremos un remake y no puedo dejar de compartirlo. Después de leer El Cielo prometido, ver las fotos del libro y buscar más imágenes de los protagonistas, resulta muy jocoso ver a unas bellas Caridad y Sylvia Ageloff en el tráiler. Todo sea por crear gancho. Veremos cuanta ficción hay en el metraje.

El cast de El Elegido, estreno 2 set16

Vean y comparen. Las verdaderas chicas de la historia:

Caridad Mercader

Zauberflöte de cine

Pels que ens queixem que hi ha poc Mozart al Liceu, tenim dues oportunitats per gaudir de l'excelsa partitura de la Flauta Màgica, aquests dies i al setembre. Per una banda, el conjunt de les veus és més que notable, on destaquen per mi un potent Sarastro (Ivaschenko), una Reina que arriba molt bé (Poulitsi) i un Tamino (Clayton) noble, acompanyats per la nostra orquestra que em va resultar una mica plana.

A l'escena tenim un espectacle que és molt atractiu. Tot i que salta per sobre dels símbols de la maçoneria i l'espiritualitat de l'obra original, la idea de la llum de la saviesa es conserva amb una proposta visual molt dinàmica, feta de diferents animacions bidimensionals per a cada número.

La combinació de personatges del cinema mut, tan ingenu com apropiat, com Nosferatu, Keaton, Caligari amb el pianoforte (toquen Fantasies de Mozart) en les parts parlades=títols projectats, resulta molt proper i àgil. Per sort, la nostra cultura visual cinematogràfica és més rica que segons quins esoterismes de les lògies maçòniques, i casa molt bé amb la fantasia mozartiana.

Les projeccions sobre una pantalla propera al fossat es veuen bé, fins i tot pels que estem més laterals. Cada escena té una animació perfectament ajustada als petits moviments dels cantants i els girs de les mènsules a dos nivells on volen aquests. La proposta de video-art de Paul Barritt resulta molt imaginativa i un no parar de idees visuals. No hi ha temps ni per pair ni per memoritzar. Ombres, balls, fades, animalons i aquelles rodes dentades i perfils científics que tan ens recorden a Fritz Khan ! Una barreja de cinema americà i alemany ben mesurada amb algun estrany Boom Pop-art que no encaixa en la coherència iconogràfica del muntatge de la Komische Oper Berlin.

Apunteu-vos a la festa visual i al conte fantàstic d'aquest Singspiel, una de les òperes més brillants de Mozart. A més, surten uns loligos sipiescs! a la Prova de l'Aigua.

act. 30/07/16
Imatges molt presents a la Flauta: gràcies a l'Allau hem recordat l'escena de Dumbo i els elefants voladors i unes Triplettes de Bellevile:

Pistolers

Els amics del FB porten un temps veient que, amb etiqueta #elBrut, vaig penjant imatges de Clint Eastwood que són cercades entre les més curioses, simpàtiques i mítiques. S'ha de dir que l'actor i director ha entrat fa poc entre els predilectes ja que sempre l'havia trobat molt xulesc i arrogant. 

Aquest és el veritable Harry el Brut, o sigui, l'inspector Harry Callahan. El paper havia de ser per Frank Sinatra però com s'havia trencat la mà, no podia agafar el pistoletot aquell, S&W model 29, el fabricant del qual va incrementar vendes després de l'èxit de la pel·lícula. Harry havia d'eliminar a Scorpio (alter ego de Zodiac, l'assassí en sèrie que no va ser trobat) i ho aconsegueix amb enorme ànim vengatiu i sanguinari.

el director Don Siegel i CE al rodatge, 1971

I és que als EEUU sempre han estat molt pistolers i la violència la volen rebaixar amb més càrrega de violència. Que els diguin als habitants d'Orlando, que han comprat corre-cuita més armes després de la massacre de fa poc. L'Obama no pot limitar ni la venda de fusells de guerra. Ho té ben complicat quan resulta que hi ha més botigues d'armes que súpers, McDonald's i Starbucks junts. 

La Marnie de Ghibli

Celebràvem ahir l'entrada de la primavera i uns aniversaris amb un dia molt nipó. Primer degustant pops i calamars crus a un conegut Koy Shunka que es mereix la fama i més; després al cinema a veure la darrera de l'estudi Ghibli. El recuerdo de Marnie és Anime del més clàssic, tant, que hi vèiem la Heidi, la Clara i el abuelo dime tú. Els personatges de la marca evolucionen poc però la història, drama familiar molt trist/lacrimògen té un cert ganxo entre hitchcockià i romàntic.

No hi ha la fantasia ni l'originalitat del Chihiro, sí un tractament de les emocions adolescents tendre i compassiu. Ho fan amb uns fons de natura humida i sensible que es manisfesta com bé saben fer els japonesos: pluja fina, aigües transparents, onades d'estampa. Amb uns horts on neixen uns tomàquets vius i una parella de tiets que els voldries de padrins.

I el millor encara: escenes de tradicions i kimonos que parlen en diferents accents del japonès barrejats amb l'amor pel dibuix de dues protagonistes. Una delícia tan tendre com aquest curt que acaba de fer Ghibli:

Renàixer el Western

Sí que he patit. Des del primer pla seqüència. The Revenant està molt ben filmada. La neu, el fred i aigua a discreció estan tractades amb una foscor de mort. 
Què segurs els indis a les seves muntanyes. 
Tots, quins actorassos. 
Té gràcia que el Leo es digui Glass i no es congeli, ben moll que es queda diferents cops.
Ai, l'ós! tan digital i trampós. I els somnis, com acostuma a passar, són difícils de pair. 
Favorable a l'Òscar pel Leo Di Caprio, que aguanta perfils i primeríssims plans tot entelant la càmara.
Interesantíssima la música de Ryuichi Sakamoto, amb solos de contrabaix.

Lenta com un Wagner, per degustar el detall, els motius i els grisos de la imatge, la ràbia i la venjança, al més estil clàssic de Western amb uns enquadraments inhumans, ple de silencis blancs.

Post al FB de dissabte nit. Abans dels Òscars: tenia dotze nominacions i se n'emporta tres 
(millor director per Iñárritu, actor per DiCaprio, fotografia Emmanuel Lubezki).

Ecos y sables

Que la saga Star Wars pasara de LucasFilms a la Disney no podía augurar nada bueno. El nuevo episodio, El despertar de la Fuerza, cuenta con una ejecución del arte digital impecable pero cae en una nostalgia agotada y con los nuevos tics emocionales a la moda. Y eso que el guión lo firma el mismo Lucas.

Salvando que la protagonista es una fémina! heroína que lo tiene casi todo, que el soldado afroamericano es bueno y el bravo piloto, un guapo latino, el resto de la trama vive y revive de ecos de los grandes capítulos que fueron el 4 y 5 (las naves, escudos, cantina, paisajes, imperios muy nazis y repúblicas) sin tener el lado oscuro bien representado. Porque el joven mimado (y mal actuado) Kylo Ren de las rabietas y el Líder Supremo, versión cutre potteriana del Innombrable son dos personajes fallidos que nos provoca muchas risas a los fans de la serie.

El BB8, nuevo robot muy presente, un esferito funcional que se hace querer (aunque dé ganas de desconectar cuando se pone triste-contento) por su diseño y agilidad, no compite con los droides clásicos. Pero, ay!, llegan los abuelos, Han y Leia y la cosa se pone muy fea. Suerte que el adorado Solo y Chew se pegan una par de autoparodias muy divertidas. Y Luke, que está muy breve e intenso, remata bien los largos 135 minutos.

Esperemos que los dos siguientes episodios tengan nuevos argumentos y alguna melodía memorable, ya que ni Williams se ha trabajado la música con algún gancho. El Universo Galáctico se lo merece.
Igualmente, hay que ir a verla, queridos starwaries.

Schifrin, Puccini, Cruise

Ja em veieu fent alabances de les pel·lis d'acció. El cinquè lliurament de Missió Impossible del Cruise combina trama d'espies, actors americans i britànics excel·lents, una súperautoimmune senyora guapa quina enveja, acció divertida i el millor, una mica de Turandot aquí i allà amb la xulada del tema de Lalo Schifrin.

Bé fareu d'anar-la a veure. Ja a la primera escena de l'avió se'ns recorda que al Tom Cruise ni hi ha qui el dobli, encara té per estona i que l'acció té noves perspectives.
La testosterona s'aplica amb dosis controlades i es fa de ben pair gràcies a una impecable fotografia a emplaçaments tan fotogènics com Londres, Viena o el Marroc.

No cal dir que l'escena al teatre de l'òpera és fabulosa i que Calaf i els cors es trenen amb molta gràcia entre uns quants franctiradors i les cordes i cadenes de les tramoies.

Tot s'embolica força perquè la protagonista està a tres bàndols alhora sense recórrer al gastat recurs del romance. Ajuda molt a la intriga que Mr Hunt no abusi de les màscares tramposes de les altres entregues. Els tòpics no els poden evitar del tot (quin despatx dels poders a l'ombra tan poc creïble) pero podem passar-los per alt, que l'estètica i la narració són molt eficaces.

Gràcies, Concepció i Lola2000, per animar-me.

Bond, bond dia

Dimarts el gran Sean Connery feia els 85. Ha estat el millor James Bond i un gran actor en moltes pel·lícules inoblidables de la saga 007 i en altres de mítiques, o no tant, com ara aquella fosca "Odio en las entrañas" de Martin Ritt.

Volia compartir aquests pictogrames per celebrar l'aniversari de Sir Sean, i si voleu, fer l'esforç d'esbrinar cadascun dels films. Consti que hi ha un Kalamar i tot!

Dins i fora

No facin cas de les traduccions d'aquí dels noms dels personatges ni del títol del film perquè, com és habitual, no sabem amb quin criteri les fan.  A (Al Revés?)  Inside Out, la darrera producció de Pixar, les emocions (Fear, Joy, Anger, Sadness & Disgust=Asco?) van configurant els records d'una nena d'onze anys que té una experiència semitraumàtica -no tan potent com la de l'avi a UP- i que no expliquem ja que la trama, a més d'enginyosa, és una sorpresa darrera altra. 

Tot va a tal velocitat que costa de seguir i els gags, divertidíssims, es succeieixen tan enganxats que no hi ha temps de riure's d'un a un, en especial, a la fantàstica cascada final. Un entreteniment de 10.

M'agradaria conèixer les opinions de neuròlegs i psiquiatres sobre quin és el protagonisme de les emocions, aquí reduïdes a cinc, i si han intervingut (em temo que sí) en major mesura els psicòlegs en la pel·lícula. Pot quedar el dubte de si la nena és conduïda per aquestes, d'on para el control de les pròpies emocions o la voluntad.
Però, a una que li perd l'estètica, he de reconèixer l'enorme habilitat en tramar memòries, vivències i construccions mitjançant preciosos paisatges mentals, matgazems de boletes-records, abismes. Són especialment lluïdes les escenes de l'espai de l'Abstracció i de la fàbrica de Somnis amb homenatge dels cartells de SBass inclós. Pareu atenció a l'Inconscient on s'amaga la coulrofòbia.

Formes i colors estan molt ben estudiats, sobretot en la ment de Riley, encara que algunes imatges poden pecar de tòpiques:

Joy és una estrella groga de contorns indefinits amb un cabell rebel (i blau!), esgotadora i brillant; la (noia també) Sadness, una nerd rodoneta, amb ulleres i jersei gruixut.. pecadets perdonables en aquesta lluent creació d'animació que tornarem a veure aviat per gaudir de tants detalls que se'ns escapen.
Per cert, no hi fa res perdre's abans el curt Lava, perquè és dolent amb ganes.

Personatges

Si en teniu de ganes i bona vista, podríem completar el llistat de pel·lis tots junts:

La matriu:
files són números
columnes són lletres.

1A NARANJA MECÁNICA
6A PUÑADO DÓLARES..

Trinidad

Ida. Polonia. 2013

1.Los votos. Nos gusta como Pawlikowski le da tanto aire,sombra y silencio a esta novicia que, en un breve encuentro con la cruel realidad de su historia, entrega sus votos a la seguridad de su monasterio. Impecable fotografía y añoranza del cine de ensayo europeo.

Whiplash. USA. 2014

2. El sacrificio. A pesar del insoportable Simmons, tan exagerado y clavado al sargento Hartman de Kubrick, el joven de talento y sus baquetas sangran por la música. Media hora final de Chazelle, arrolladora.

American Sniper. USA. 2015

3. La muerte. Se le perdona a Eastwood la sobrecarga nacionalista y un guión irregular, porque ponerse a la mirilla para decidir dar muerte a seres humanos y explicar el terror en tierra hostil es una verdadera hazaña.

Pixar 25

S'ha criticat molt a Caixafòrum per acceptar mostres com la dels 25 anys de l'empresa Pixar per fer-li publicitat extra i de luxe. Un cop vista i revista diria que és necessària la visita, si més no per desmuntar tòpics. 

Per començar, no és per fer contents als nens, que més aviat s'avorreixen amb tants esbossos i proves de color (com arriben a ser de molestos alguns marrecs). 

S'explica amb molt de detall el procés creatiu de les pel·lícules d'animació de la casa, des de la primera proesa amb Toy Story fins a Up: totes les que tant ens han agradat a les sales de cinema.

Cents d'imatges per observar amb cura: 

• l'estudi dels personatges, sempre cap a la més útil simplificació.
• els Colourscripts a cada àmbit
• totes les tècniques tradicionals prèvies: pastels, aguades, llapis, quins collages!
• postures, expressions, moviments de cada protagonista
• els espais majestuosos, del buit, del desert.
• algun que altre calamar que no m'han deixat fotografiar

I molta més teca. Queda clar que els artistes es fan un fart de treballar de manera tradicional per realimentar els storyboard i que la feina final d'ordinador la fan uns pencaires amb tot ben lligat i tancat. Vaja, que l'animació 3D pot haver millorat molt però que el creador està abans de les eines digitals.

No cal dir que la sala que m'ha atrapat més és la dels Increïbles: estètica dels 50-60, arquitectures de somni i superherois fets amb collages manuals amb deliciosos defectes.

*Només un mes més i l'expo marxa. Cal anar en dia laboral perquè les cues de cap de setmana són quilomètriques.

Mr Turner

Després de mesos tornem al cinema que al Nadal ve molt de gust. Volant a veure una d'artistes i molt recomanada per la crítica. Potser el cansament i l'abundant dinar no ajudaren a una bona recepció. La cosa és que va haver moments tan somnífers que arribàrem a tancar ulls. 

El film de Leigh comença a fer-se interessant a escenes com la de l'Acadèmia, a casa del repel·lent Ruskin i altres més relacionats amb la pintura. La seva vida íntima és fa feixuga i desagradable, d'una sordidesa que, a part de molt creïble, no acaba de quadrar amb el pintor Turner que imaginem. Parla poc i algunes sentències, per sort, tenen ganxo.

T Spall és un gran actor però aquí es converteix en una caricatura exagerada d'home rondinaire, groller i excessivament grunyidor. No sé com haurà anat el seu doblatge, el cas és que a la VO, Turner és un remugador que cansa als 10 minuts d'una pel·lícula molt dilatada: 150 min amb sobreabundància de vida personal i gaudint del poc que es dedica a la seva experiència artística.

El millor: al taller del fotògraf, l'ambientació, la reacció davant dels pre-rafaelites, el remolcador. La reina Victòria i el guapo Albert. Els actors britànics, fantàstics. Els petits moment còmics. Per suposat, els paisatges i uns cavalls.

El pitjor: la durada, els grunys, la seva darrera frase. No saber com arriba Turner a ser un pintor tan avançat, impressionista i abstracte. L'exageració del propi Turner o el jove Ruskin. 

Aquí el que diu Días de Cine, tot meravelles amb el tràiler triturat.

Trenca el gel

M'entusiasma aquest curt. Amb quina alegria els passejants acompanyen el vaixell; ni pensar en el perill d'una gran fisura..



Opening shots from Peter von Bagh's 2008 documentary "Helsinki, ikuisesti" ("Helsinki Forever") show a crowd admiring (and soon being chased by) the icebreaker Tarmo in Helsinki, Finland. Apparently filmed in the 1920s.

The voiceover quoting Eino Leino towards the end is not related to this footage in particular. It translates roughly as:

"We do not live only in the present
The past -- with all its memories, events and experiences -- lives in us
And often it just might so happen that the past is stronger than the present"

más grande bellezza

Un tráiler de Il Capo: “I was so taken by the chief. How he can move gigantic marble blocks, but his own movements are light”

Evocacions

Tribschen a Suïssa

Recordareu aquell magnífic document de la Barcelona del 64 de Carles Barba. Ell també és autor d'aquest viatge per la vida, la música i per sobre de tot, els llocs del mestre Wagner. El filma al 1980 amb gran respecte pel músic, seguint rutes en tren i cotxe, aprofitant per fer un turisme de culte pels paisatges centreeuropeus nuvolats i les ciutats musicals i avantguardistes. Els comentaris del Barba, un plaer des del principi.

Mireu-lo aquí, que no he sabut insertar-ho. Gaudiu.

Dos que marxen

Per ordre. Un tipus simpàtic, bon imitador i bon mim. Crec que les seves actuacions al cinema no em van entusiasmar per culpa del doblatge. Això sí, la peli del Capitán, mi capitán, era dolentota de veritat. 

una publicación de Pulptastic.

La noia. La que sabia portar pantalons com cap a Hollywood. La que va batejar als RatPack. La de veu de fum i mirada nòrdica. Però sempre darrera del Humprey.. és que ningú no va veure què parella tan elèctrica feia amb el Kirk? Dos fills de jueus emigrants, criats a Nova York, junts: el bielorús Issur Danilovich Demsky i la polaco-rumana Betty Joan Weinstein Perske.