Tintín té ombres

He anat a veure el Tintín de Spielberg i Jackson amb la recança de que xocaria frontalment amb el meu Tintín. Què equivocada, he pensat quan he vist la magnífica entrada dels crèdits amb la tipografia dels títols dels àlbums i les siluetes de Tintín i Milú en un ball de imatges tan original i alhora nostàlgica. Un veritable tribut a Hergé, que ben segur ha fet les delícies dels tintinòfils, jo inclosa, el tenim als primers minuts de la pel.lícula. Després m'ha costat més adaptar-me al nou rostre de Tíntín i més encara al Milú, que a part de planxar-li els adorables rínxols, l'han fet els ulls tan junts que sembla tontaina. Per sort, els altres personatges, potser en ser més caricaturescs, funcionen molt bé, sobretot el capità Haddock.

El resultat és més que bo, perquè la fusió de dos de les grans aventures d'Hergé, El secret de l'Unicorn i El cranc de les pinces d'or, s'ha cuinat amb habilitat i cura, afegint unes escenes inesperades, algunes hilarants (tupé-aleta), que no trenca l'esperit de les obres. Potser la llarga seqüència de Bagghar o la lluita de grúes fa carregós el metratge, però hi ha transicions (dunes-onades) i invencions molt impactants. Sí em queixo que la tirania de la velocitat no em deixa gaudir de les tomes, de tots els aspectes visuals, composició, textures i color, que semblen tan ben acabats. Com que tinc una colla nombrosa de nebots, un dia d'aquest repetiré i em fixaré en els detalls, si la càmera em deixa!

Es veu que Hergé, després de veure el primer Indiana Jones, va telefonar Spielberg i li va demanar que ell fos el que adaptés al cinema les aventures del seu noi. Bon olfacte, el del dibuixant, però potser amb en  Jackson, si hagués vist les adpatacions de Tolkien, no fóra el mateix. I és que els excessos megalòmans del productor, com el palau a la ciutat de Bagghar, queden ben lluny de la fidelitat geogràfica i històrica d'Hergè.

Em fa la sensació que Spielberg tornarà amb la favorita del dibuixant i meva: Tintín al Tibet. I que no s'acosti massa el Jackson, que el Ieti pot semblar-se massa al seu exagerat King Kong.

A continuació el trailer en alemany de la pel.lícula de nova planta (Tintín i les taronges blaves-1964) que mai hem vist ni reposada i que de tan innocent, fa ganes de veure-la, sobretot si passa a Espanya. No cal el complexe sistema tècnic del performance capture (fons verd i malles amb sensors), només buscar als actors més semblants als dibuixos i llestos.

Mites grecs

En un intent de trampejar la situació catastròfica en què viuen, els grecs, entre ells uns cosins meus, van enviant a les famílies escampades pel món, uns quants moments divertits i representatius de la Grècia actual: un país amb recursos, un paisatge únic, acollidor, de bon menjar i ballar (mireu el balls Zeibekikos, d'origen turc, lents i acrobàtics).
Per què la mare Grècia ha estat la primera en caure?
Segurament per tenir un cos de funcionaris gegant, un país triturat en moltes illes amb una nombrosa flota que els uneix molt deficitària,  uns arximilionaris que evadeixen impostos i gastos militars inassumibles..Encara existeixen moltes corrupteles com ara a la sanitat pública (has de pagar un sobre per què t'operin, al metge), als negocis immobiliaris, a les màfies comercials.
Com s'ensurtirà? allà són més optimistes del que ens pensem i mentre puguin mantenir unides les famílies i els amics entorn del menjar i la música pròpia, de la que tenen amorosa cura, no necessiten molt més.

Si esteu dubtant d'anar a fer turisme allà, no us ho penseu. Grècia és especial, i estima als d'aquí amb bogeria! No us enrecordeu que sempre els grecs ens donaven els 10 punts al festival d'Eurovisió?

 1. Desmontant mites:

2. Tecnologia prozeibekika:

3. I un papagai que porta la música a les venes:

Una vella, coneguda olor

 

Aquest paisatge en sèpia dóna l'entrada a la quasi cincuantenària obra de Benet i Jornet, fill també del barri del Raval. És el pati d'una illa de cases folrat de roba estesa i de persianes baixades: fa molta calor a l'estiu del 63. La imatge fa olor a fritanga, sabó i canonades podrides. Un cau de veïnes conformistes que patrocinen el masclisme dels fills varons asfixia la jove Maria. Marxar a un pis dels afores amb el Joan de qui està virginalment enamorada és un anhel impossible.

 

  

Belbel dirigeix molt bé als personatges, que parlen un català poc ravalià, en aquest petit episodi de quotidianitat de baixa intensitat dramàtica. La olor és forta però sap a poc aquesta trama. BiJ era massa jove potser? Començava al seu debut amb una obra ben escrita, amb moments divertits, estereotips femenins i masculins ben dibuixats i algun desencert forçat, com la facilitat de la noia a entregar-se al Don Joan del barri.

 

Recomanable, però com em va dir el Miquel Voltaire, no espereu una obra mestra.
Preocupant veure la sala petita del TNC tan buida, encara que no és d'estranyar amb el preu excessiu de les entrades (26 €). A més, un públic força correcte que va estar en un respectuós silenci de veus i mòbils, exceptuant una quintet de senyores lacades i almidonades que ens van donar la nit i un molest acomodador que passejava amb passos no precisament lleugers.

mini Siegfried

Tenemos en Arte live web los videos de la mini saga wagneriana (Dove y Vick) grabados recientemente en la Cité de la Musique. Me he estado mirando el Siegfried resumido hábilmente y tocado por una orquesta de cámara en una puesta en escena preciosa, minimalista y original. El reto se las trae, ¿cómo reducir el sinfonismo de la obra a 18 músicos? Los violines saben a muy poco, en número, pero los vientos funcionan muy bien. Siegfried (J Martin) y Erda (L Callinan) están estupendos y el resto muy dignos. Un buen preparatorio para el del Met, que ya se acerca...

bocetos del atrezzo y escena de Antoine Gindt

perfiles

 Ha sido una feliz coincidencia que en Berlín se inaugurara una exposición dedicada a los retratos renacentistas y que en el centro donde enseño les propusiera a mis alumnos hacerse un autorretrato de perfil, al estilo Quattrocento. La idea ha funcionado ya que un perfil tiene menor dificultad que la cara más frontal; se trata de acertar bastante con el dibujo de la silueta de frente-nariz-boca-barbilla, y el resto sale casi solo. Entre las chicas ha arrasado el estilo desaliñado de esta joven de Botticelli y los chicos han optado por buscar un gorro sencillo que tape bien el cabello, que éste da mucho trabajo.

Buscando imágenes de estos bellos y melancólicos rostros descubrimos que una mayoría de los príncipes y nobles gustaba acompañarse de un fondo paisajístico poético o de cielos ligeros y nubosos, para que no fuera tan evidente mostrar su efigie como la de la cara de una moneda, tan en boga entonces.
Dominan las pieles pálidas, cabello largo y recogido, unas finas cejas, desaparecen las pestañas, cuelgan collares (y no pendientes pues las orejas suelen quedar tapadas) y el color rojo saturado. El semblante serio o esbozando una tenue sonrisa y una postura corporal muy recta. Casi todos mostrando su perfil izquierdo, quizás por ser el lado del corazón, o porque leemos de izquierda a derecha?

 Esta muestra expone la conocida pieza de Leonardo, La dama del armiño, que hace poco estuvo en Madrid y que más de uno no perdona que no cogiéramos el AVE porque el retrato valía un viaje y más. Después viajarán las obras de Berlín al Metropolitan para pasar la Navidad.. otro motivo para volar a Nueva York. Quién pudiera.

Güell viu al Raval

Alçat façana a carrer Nou de la Rambla.

Però molt poc temps, perquè a la seva senyora no li agradà mai el Palau. Segurament devia fer un fred de mil dimonis, amb tanta galeria, dobles i triples espais, l'altíssima sala amb la cúpula punxaguda i foradada del boig del Gaudí. Mira que l'Antoni, l'arquitecte, va trobar sempre un raconet a cada cambra per col·locar unes modernes llars de foc amb molta tirada i rematades amb uns caputxons ben divertits a la coberta, que de tan ondulada, no podia tenir mai goteres.

L'Eusebi Güell ho tenia molt clar. Primer, volia construir a prop de la vivenda familiar que tenien a la Rambla dels Caputxins i de cap manera marxar a l'Eixample on s'assentaven els nous rics. De pas dignificaria el carrer Nou de la Rambla, tan degradat per culpa d'un viciós local, l'Edén. I a més viurien a tocar dels sogres, els López, marquesos de Comilles. Al solar d'escassos 500m2, suma de diferents propietats comprats en poc temps, s'hauria d'entaforar un palau que s'encarregava a un jove Gaudí, dissenyador d'una encantadora botigueta de guants dels Comella, i que havia enamorat al sr Güell.

Amb quatre anys i unes despesses elevadíssimes que exacerbaven a l'administrador de la família, Gaudí construeix una joia, molt estranya per la gent qui s'hi acostava, plena de sorpreses escultòriques, innovacions constructives i intel.ligents solucions a problemes domèstics.

El més enginyós és el disseny de cada planta, tan autònoma i tan ben comunicada amb la següent. I que bé resolta la separació de les sales de visita, a nord, a carrer, amb les privades, que donen a l'assolellat pati d'illa. Aquest és un Gaudí inspirat i genial,  capaç de transformar la mateixa sala central (la de la cúpula cònica estrellada) en una sala de concerts o en una capella per fer serveis religiosos...

Per fi es va obrir tot el Palau al públic el passat mes de Maig. Molts anys de delicada restuaració, ja que s'havia malmés fins al moll de les estructures. Al vídeo, un dels arquitectes de la reforma, explica la importància del Palau Güell a la història de la Arquitectura.

De visita obligatòria! L'audioguia és força interessant i parla de molts aspectes de la vida del palau. Entrada gratis, només primer diumenge de cada mes, i d'oferta un enorme catàleg sobre l'edifici a 9 €. Dia 6 torno!

triplete ruso

Cosas de la casualidad, ayer estuve viajando por la Rusia más dramática y dolorosa, primero gracias a la profundísima voz de la contralto Ewa Podles´ cantando este lamento blanco, que me atravesó como una flecha:






Fue en el concierto de la OBC, que inauguraba temporada con el patriótico Alexander Nevski de Prokofiev. Por la tarde había estado releyendo los capítulos más lúcidos de la desigual Resurrección de Tolstoi. El príncipe Nejliudov comprende con claridad la inmoralidad de su vida, la de los ricos y los funcionarios:

Repasó mentalmente a las personas que sufrían las consecuencias de la actividad que desplegaban las instituciones que administraban justicia, apoyaban la fe, y educaban al pueblo: la campesina castigada por vender vino sin permiso, el vagabundo, la infeliz Lida a quien habían detenido porque tenía la información necesaria, a los sectarios, que habían quebrantado la religión ortodoxa y a Gurkevich porque deseaba la Constitución... los deportaban porque impedían a los funcionarios y ricos gobernar la riqueza que arrebataban al pueblo. (pág 441)


Ahora seguiré al señorito rico y redimido en su viaje a otro campo de la muerte, Siberia, tras la Maslova, la prostituta deportada que un día fuera su amante. Este libro lo escribe Tolstoi en plena crisis personal, que le lleva a renegar de la religión y se retira al campo a vivir como un campesino. Sólo me quedan 200 páginas.

Otra tragedia rusa (para que luego digan que los griegos somos muy pathos) se desarrolla en el K19, el primer submarino nuclear soviético, botado en 1959. Me senté muy dispuesta ante la tele porque iba a ver una película de submarinos, género que me pirra. Una entretenida k19 the widowmaker, el Enviudador (aunque el verdadero apodo fue Hiroshima), narra el accidente del reactor de proa, por culpa de fisuras en los tubos de refrigerante. Unos cuantos marineros salvan la situación soldando a temperatura y radiaciones extremas, pero morirán a los pocos días de llegar a tierra. Harrison Ford y Liam Neeson, actores a los que me rindo desde hace una eternidad, son unos oficiales carismáticos que sortean las constantes dificultades con aplomo, y el resto de la tripulación, cargado de chicos rusos, hacen verdaderos papelones. Parece ser que en su estreno en el 2002, los veteranos del k19, quedaron más que satisfechos. Y es que hacía mucho que la guerra fría se había enfriado..

La banda sonora, bastante occidental eso sí, no está nada mal, la compone Klaus Badelt y la interpreta la orquesta Kirov con Valery Gergiev.