Concurset: Duna fòssil ( i 6)

J., l'arquitecte, cansat pels problemes que li va donar un equipament musical d'or, es va retirar una temporada a la casa del concurs. Però com no paraven de visitar-la, de tan bufona, estudiants i arquitectes, va haver de marxar a una altra, molt feliç.

Aquesta és la darrera pista. Escriviu al meu mail, segur que encerteu.

Concurset: Duna fòssil (5)

Pista 5:
L'esquema volumètric, cossos emplaçats amb la millor orientació. Planta amb ombres.
A J. li agradava molt aquesta casa. Hi va fer de paleta i tot, allà.
Arquitectura aditiva i adictiva.

Esteu atents al vespre que penjaré la darrera. Sort.
Respostes a kalamartinta@gmail.com.

Concurset: Duna fòssil (4)

Pista 4: coberta plana, envoltada de pins, penya-segat d'arenisca. Una espectacular vista des Mediterrani per totes ses porxades.
Respostes a kalamartinta@gmail.com

Concurset: Duna fòssil (3)

Pista 3. La casa del concurs la va retratar un català.

Concurset. Duna fòssil (2)

Pista 2: l'arquitecte que va fer la casa amava els casquets esfèrics.
Pista 1, al post d'ahir. Respostes a kalamartinta@gmail.com.

Concurset. Duna fòssil

La pedra és calcària, prové de fossilitzar dunes, tirant a toveta i molt clara acabada de tallar. Una bona resistència a la compressió, ideal per contruir murs i arcs.  Del lloc.

Si reconeixem la casa i l'autor, enviar resposta missatge a kalamartinta@gmail.com. Sort!

Filharmònica d'or (2)

Abans dels bombardeigs dels aliats, l'orquestra berlinesa s'apanyava en aquesta sala remodelada que havia estat un palau de gel i patinatge fins al 1983 i que va ser totalment destruïda al 29 de gener del 44. Aquí, a la Sala Beethoven, Furtwängler dirigia i es feien les millors gravacions musicals al període entre guerres. Podem veure a sota les reconstruccions a ordinador (autor, Timicha), d'una gran qualitat. L'esquema prismàtic i la decoració pot recordar a la coneguda Musikverein de Viena, de difícil visibilitat en les llotges i força bona acústica.

la sala de nit

la sala de dia

Wilhem Furtwängler a l'antiga sala, c 1940.

Quan els alemanys comencen a recuperar-se ni es plantegen reconstruir l'antiga sala (El Liceu podria haver après de la història). Convoquen el concurs per la nova filharmònica, el guanya un gran arquitecte i s'instal·len en una nova ubicació de gran valor arquitectònic -tindrem grans peces d'arquitectura moderna a la vora-, més apartat del centre de la ciutat i al costat del parc Tiergarten. Llàstima que el fòrum cultural, avui ple i consolidat, hagi estat un exercici urbanístic un pèl caòtic.

La gran primera obra aïllada patirà del constrenyiment de la nova sala hexagonal, la de cambra, que farà l'arquitecte ajudant E. Wisniewski a partir d'esbossos del mestre (el 28 de octubre 1987 se sent primer concert) i del museu de la música al seu darrera. Del mateix Hans Scharoun, un gran bloc groc a la dreta conforma la Biblioteca nacional i una mica a sota veiem el quadrat de la impecable Galerie de Mies van der Rohe.

Filharmònica d'or (1)

Acabada d'inaugurar, la façana era de formigó pintat

Scharoun ja era un gat vell quan es va acabar la primera sala de la Filharmònica de Berlín, ara fa 50 anys. La seva arquitectura orgànica, lliure i funcional alhora, es manifestava i era reconeguda a la fi, després de guanyar el concurs del 1958. La Filharmònica s'havia de situar en el nou fòrum cultural de la ciutat i seria el seu primer edifici. Després vindrien altres grans obres estatals com la Biblioteca (d'ell mateix) i la Neue Galerie de Mies.

El primer concert ,15 oct 1963, amb la Novena de Beethoven

Amb una idea tan bàsica com posar la música en el punt central, el disseny resulta del tot innovador ja que el públic escoltarà al voltant del pòdium de l'orquestra des de grades i terrasses irregulars i entrarà per molts accessos. El propi Karajan, director titular llavors, està entusiasmat en veure què bé es resol la ubicació dels oients i la qualitat sonora de l'espai que parteix del pentàgon central, el polígon d'or.

primer esbós de la secció de la sala.

esquema acústic que tira a pentagonal

Maqueta 1:9 per fer proves acústiques.

Per aconseguir una bona acústica, fóra important mantenir una secció irregular i evitar reverberacions: la forma resultant, valenta i punxeguda, ho feia amb èxit ja que les distàncies sumades de les ones sonores i el seu reflex són constants per qualsevol espectador. I a més, la forma exterior de la carcassa explica estrictament la geometries de l'interior, com mana el funcionalisme més pur.

El sostre és en sí mateix un gran exercici de disseny i d'acústica: un gran llençol curvat es forada de punts de llum, es plega en petits triangles i se li penja un harmoniós conjunt de cilindres-focus i xapes de fusta suaument ondulada. El gran espai de la sala es torna encara més acollidor i tots aquests elements ajuden a crear una atmosfera íntima.

Quines ganes d'anar-hi, seure i sentir a la millor orquestra, que per celebrar els 50 anys de la Filharmònica nova, ens regalaran un concert en directe el diumenge proper a les 20.00. Rattle, Uchida i un programa variat i atractiu, com sempre, amb Gabrieli, Rihm, Vaughan Williams, Beethoven, Kurtág, Berlioz.

I ara, una mica més de Hans Scharoun, un arquitecte reflexiu i particular, que es va escapar de les etiquetes:

De cartells

Es veia a venir. Sabíem que amb CIU a les dues seus de la plaça Sant Jaume tindríem cultureta a canonades. Els fets ho confirmen. L'Ajuntament es nega a penjar banderoles de fotos tan bones com la que encapçala l'exposició del CCCB, no sigui dit que és massa espanyola. Diuen que no ho fan perquè la ciutat es va declarar antitaurina, sinó per no ser la guanyadora del World Press Photo. No serà que el torero borni ens recorda la taca que el Govern no ha netejat encara de l'ull perdut de l'Esther Quintana? No és una foto clarament antitaurina?

Però, ai!, després hem de suportar a la tieta pujolera que ens saluda a les andanes del metro, amb aquella carona de senyora rebé, perlada i emperifollada, amb moneder a l'ús per recaudar calerons de la campanya de loteria catalana. Havíem vist com jugava hàbilment en Fontcuberta amb el gegant de la Mercè i aquí, la cap grossa retro, de missa i beneficiència, està feliç de destinar els beneficis(?) a la infància catalana. Vergonyosa la proposta i el cartell, cutre amb ganes, un insult.

Amb raó la Teresa Crespo, Presidenta d'Entitats Catalanes d'Acció Social, es queixa: 

Cuando le piden que exprese a la Grossa un deseo responde que le gustaría vender muchos boletos para ayudar a muchos niños y niñas. Obviamente, todos compartimos la preocupación por la situación de muchísimas personas de nuestra sociedad y muy especialmente por la infancia, pero tal como se expresa es la plasmación evidente de la beneficencia del siglo pasado, centrada en ayudar a los pobres y si son niños mejor todavía porque dan más pena. Si seguimos por este camino, no tardaremos en volver a encontrar por nuestras calles mesas de recaudación con muchas señoras como la Grossa luciendo sus vestidos y sus joyas para ayudar al desvalido que conmemore el día de turno.

Crisi i cultura

Les butaques del Perejaume.

Quan ahir sortia del concert de l'OBC, lamentant amb els músics la buidor de la sala de l'Auditori, em qüestionava si les polítiques educatives havien donat fruit. Mai s'ha ensenyat tanta música, plàstica creativa i educació visual a les escoles. Com es possible que havent tants estudiants de disciplines artístiques els museus i els equipaments culturals els trepitgem només els més grans? Els joves ( i no tan joves) no estan disposats a pagar tant per cultura, més aviat estan acostumats a baixar-se molts continguts sense gastar un duro.

Sens dubte s'ha de fer un gir en les propostes i finançament dels productes culturals. Potser no ens agradarà veure-ho: perdrem molta cultura clàssica en el camí, consumirem via pantalla individualment a casa i els grans edificis restaran obsolets? Ja ens podem anar fent a la idea. A Barcelona només triomfa el Sònar..

des del CCCB ens arriba:

Durant els dos dies del debat “El sentit de la cultura”, vam entrevistar alguns dels ponents i moderadors de les taules rodones per saber la seva visió d’alguns dels temes que van sorgir durant les xerrades al Teatre CCCB. Està la cultura en crisi? Quina cultura? És cert que existeix una davallada de públic en les activitats culturals? Hauríem de pensar en nous models de gestió i administració dels projectes i les institucions? Quin és el retorn social de la cultura? I la relació entre la cultura i l’Estat? 

Verdi 200

Un post de celebración del bicentenario de lo más corriente. A falta de tiempo, ir al grano y proponer un trío con mis tenores favoritos (no son como los de antaño) y la griega. Verdi se merece mucho más: no hay óperas completas en la temporada de nuestro Liceo, las conferencias escasean en los programas culturales de la ciudad de Barcelona y ya no digamos en la televisión. Contamos con la inestimable ayuda de IFL, con un apunte que da mucho de sí y abre un interesante debate sobre el estado de la lírica actual.

Alex Ross le dedica un capítulo muy recomendable a la figura del compositor en su Listen to this, y lo resume así:
 

The greatness of Verdi is a simple thing. Solitary by nature, he found a way of speaking to limitless crowds, and his method was to sink himself completely into his characters. He never composed music for music’s sake; every phrase helps to tell a story. The most astounding scenes in his work are those in which all the voices come together in a visceral mass— like a human wave that could carry anything before it. The voices at the end of Simon Boccanegra, crying out in grief; the voices at the end of Un ballo, overcome by the spiritual magnificence of a dying man; and, of course, the voices of “Va pensiero,” remembering, in a unison line, the destruction of Jerusalem. In the modern world, we seldom find ourselves in the grip of a single emotion, and this is what Verdi restores to us— the sense of belonging. Ross da en la diana, callo y escuchemos magistrales arias verdianas, tan emocionantes como próximas:

Felicidades, Maestro, 200 años y todavía nos sigue enseñando.

Oneguin al Met

Duel de Yevgueni Oneguin i Vladímir Lenski. I.Repin. 1889

El passat 23 de setembre s'obria la temporada del Met de Nova York amb òpera de Txaikovski, dirigida i interpretada per Gergiev i Netrebko, fervents defensors de Putin, l'homòfob declarat i activista. Les protestes fora i dins del teatre dels Queer Nation demanaven recolzament per la lectura d'un manifest contra les lleis anti-gai del president rus i per dedicar l'estrena als maltractats homosexuals russos. El MET es va desentendre dient que fer la opening night amb Txaikovski és un missatge en ell mateix.

Ahir vam tenir l'oportunitat de seguir en directe al cinema, amb so millorable i bona definició visual, el matinée del Yevgueni Oneguin amb un cast eslau de luxe -quines dames russes i quins senyors polacs!- i una orquestra força reeixida. Els tres intèrprets principals ens van donar una nit molt feliça: Anna Netrebko va ser una Tatiana Larina quasi perfecta, en el cant i l'actuació continguda; el poeta Lenski de Beczala, prodigiós, el tenor m'ha activat el llagrimall; Oneguin, creïble el vividor i elegant personatge de Mariusz Kwiecien, convenç encara que, als primers plans, el veiem un pèl fred en els moments més apassionats. Abaix, la tríada dels artistes a les conegudes àries d'aquesta òpera tan lluïda, gravades als assajos del Met.

Els amics que ens vam reunir al cine van gaudir força de la posada en escena que jo vaig trobar més aviat fluixa. No calia portar-la a finals del XIX si la idea era ser realista. Podien haver-se quedat perfectament al 1830, quan es va editar la novel·la en vers de Pushkin. Mobles, vestits i balls de l'era Imperi haurien lluït molt més i de pas, l'Anna no hauria patit l'antiestètica cotilla que sempre porta a les òperes del Met com al Don Pasquale o Manon.

La finca rural de la família Larin s'obre al jardí amb uns enormes finestrals, poc vistos a l'arquitectura russa, que en ser de policarbonat com mampares entelades de dutxa, vibraren molt en els plans més propers de la càmara i sobre tot quan, el cor i el cos de ball, prisoners del poc espai, fan la seva feina. Tot molt atapeït, apenes les danses respiren, en particular una amb estranyes acrobàcies que s'allunyen del folclor rus, i fent tèmer per la seguretat dels cantants. S'agraeix molt el quadre del duel a un bosc buit però massa fosc. Què no dóna una preciosa claror la neu? Com és que el duel es fa amb una enorme escopeta de caça?

La cosa empitjora quan a Sant Petesburg assistim a un ball aristocràtic. Un munt de columnes molt pesants i voluminoses es menja tot l'espai escènic i no queda saló per valsos. La mateixa columnata es fa urbana en el comiat final, i tornem a patir la foscor molt present a tota l'obra. Per sort, els cantants són tan atractius que oblides l'envoltori:

Oktoberfest

Ja veieu com les gasten a Palma. Pensava que això es celebrava a les zones turístiques però fa temps que ja la tenim a Ciutat. No faltaran escots abundosos i blancs, gerres, salsitxes i cants dempeus sobre els bancs. Amb la calor que fa aquests darrers anys per l'octubre, la festa gàstrica no convida massa, però segur que l'inefable Bauzà es passejarà i es deixarà contaminar de cultura forastera entre bavaresos i empresaris locals.

Devia tenir la seva gràcia l'Oktoberfest en entorns tardorencs i musicals com aquest,

Zimmer. La festa de la cervesa al jardí.