Les finestres de Magritte

 

Els telons monòlits del Magritte formen part de l'espectacle de poemes plàstics que són a l'exposició que tenim ara a Barcelona. Cada visió, cada finestra, és un exercici de perspectiva aèria amb el temes recurrents de l'artista. Mimetismes, agegantaments, metamorfosis, no sempre fàcils d'interpretar, serveixen per jugar amb la percepció i l'estranyesa. 

 Atrapada per les habituals esquenes o altres formes d'amagar els rostres, dels rocs que leviten o el blocs de cel, la majoria d'obres no són les que tenim vistes de llibres. Per les sales, amb portes de perfil magrittià, ens apareixen sorpreses i dualismes com aquests dobles cons. 

Quin pillo, com ens engatusa. I que ben muntat el passeig per aquests invents: els meus alumnes van esgotar l'hora de la visita observant tots els enigmes.

QUÉ LE PASA AL CCCB

URBAN NATURE es una exposición del CCCB sobre la ciudad, sus realidades, su desarrollo. Se plantea de manera escénica y tecno-interactiva desde siete personajes. A parte de alguna interpretación interesante en el primer ámbito sobre historia económica (y unos segundos con la obertura de Tannhäuser en la oficina de la CEO) no he aprendido nada, no he sacado ninguna conclusión.

Soy de la vieja escuela. Necesito orden, datos, relaciones, discurso. Me molesta tener que seguir un guión, unas flechas, tocar cosas porque me lo piden, ser parte de la performance. No hay desafío intelectual ninguno. El vacío a 7 euros. Ah, y muy poco higiénico.

Puede que sea útil para aquellos visitantes que vivan en su cascarón doméstico y se desplacen, como mucho, a su centro de trabajo o centro comercial, como ocurre con parte de mis alumnos, desconocedores de la realidad de su propia ciudad, que necesiten de estos empujoncitos interactivos para abrir los párpados y combatir la pereza.

La cuina de Picasso

La #cocinaPicasso, una completa expo de nuestro inacabable Picasso, con nuevos bodegones cubistas, cerámicas, palabras y fotografía; de la frugalidad a la fiesta vital de la mesa. Un gran descubrimiento, por ejemplo, las dos versiones de la alacena con vasos de cristal y volutas de Le Catalan (un buffet que en tiempos de guerra de repente desaparece) o los cefalópodos con forma de cebolleta, de lo más encantadores. 180 obras que parten desde escenas de Els 4 Gats, pasando por bellas naturalezas muertas, estudios del Desayuno de Manet y unas pocas esculturas de utensilios culinarios. Se remata con una sala que vincula el artista con maneras de pensar en la cocina de El Bulli.
Más detalles aquí, explicados por la comisaria de la muestra.
Don't miss!

Les faules de Paula Rego

Brutal monogràfic a la Virreina dedicat als seixanta anys de trajectòria artística de Paula Rego. Tot de sales plenes de contes sobre la injustícia humana, la dona agredida i la vivència personal. Hereva de Goya o Balthus, Rego els reformula en un llenguatge molt d'il·lustrador i expressionista, que necessita d'una narració, ja sigui literària o històrica. Les imatges són ferotges, no sols les dedicades als efectes de l'avortament ( sala12), sinó també a les dels contes tradicionals i novel·les clàssiques. Transformismes entre espècies, dones ambigües, nens que fan de grans: temes recorrents en aquesta expo d'una dona que, ben tard, acabo de descobrir i admirar.

De Chirico de gira

De Roma a Madrid, Barcelona i altres centres de Caixaforum, ens porten un nombrós recull de pintures i escultures de l'artista conegut pels paisatges desolats, de perspectives forçades i ombres impossibles. Molta estranyesa en veure que, fora dels camps de Roma o dels maniquíns, no acabem d'entendre la seva importància. Les obres metafísiques, les que tenim a l'imaginari del Chirico, tan teatrals i misterioses, contrasten molt amb els mites i els bodegons més convencionals i/o provocadors.

El que sí és destacable és el fàcil trànsit de les seves figures a escultura. I en trobem unes de ben executades i brillants com passa a les famoses muses, fora de l'escena i el color, segueixen conservant tot el seu magnetisme i quietud.

La mostra, muntada a espais oberts per arcades blanques tan vistes a les arquitectures de De Chirico sense línia cronològica, comença per una sèrie d'autoretrats, si més no, curiosos, per enllaçar amb els ninots de fusta amb tot d'escaires i bastides, el simbolisme dels quals no s'acaben d'explicar. Segurament aquí rau el poder del seu llenguatge. Mira i investiga, que el misteri dels objectes et faci buscar el per què de la narració. I en això estem.
O tornar a una visita guiada, descartada perquè les explicacions  darrerament fluixegen als museus de Bcn.

Ramon Casas a Palma

La mostra al Caixafòrum de Palma és una versió reduïda de la de Madrid, amb 88 obres de tot format i tècnica per explicar el canvi de segle i la modernitat de Casas. Moltes d'elles, en ser de col·leccions privades les veien per primer cop i ens confirma el mestratge del català en gèneres de retrat i grups amb l'evident ajuda de la fotografia (que no s'ensenya) i la seva permeabilitat a tota corrent europea del moment.
Sobta la predilecció per temes populars com toreros i majas, en especial un brillant paisatge de plaça de toros, ple a vessar. També atrau la selecció d'atrevits nus blancs amb uns escorços ben complicats, com aquestes Flores deshojadas:

Dues Júlies malcarades, en verds i grocs saturats fan de bon i mític final de la visita, que podeu fer fins finals d'octubre. Ramon Casas i la modernitat anhelada, una expo inèdita amb poquíssim públic i un fred que pela.

Picasso romànic

Quan Picasso està transformant el seu llenguatge, al 1906, va viure uns mesos a Gòsol en el moment que es van descobrint i traslladant les obres d'art medieval. Reacciona contra el que ell nomena el meu període sentimental (època rosa) amb un retorn del primitivisme, la frontalitat, el hieratisme i el símbol. Després anirà col·leccionant postals, imatges i documents durant tota la seva vida, com a mostra d'admiració al Romànic. Tindrà l'oportunitat de visitar el Museu Nacional al 34, abans d'abandonar definitivament Espanya, la col·lecció del qual considera imprescindible per conèixer l'art occidental i com a lliçó pels moderns.

Al MNAC aprofiten la col·lecció permanent per instal·lar en paral·lel, obra picassiana de París per buscar aquesta mirada de valoració plàstica de l'artista. Comptem amb la mascarització dels retrats, les calaveres més simbòliques o les crucifixions desarticulades de l'artista. Una mostra que com a concepte -el diàleg entre obra medieval i Picasso- és molt interessant però de resultats una mica minsos. Hi tenim 40 peces, només sis de destacables, que saben a poc, en vols més de Picasso. Però paga la pena: el que sí aconsegueix amb èxit l'expo és que et tornis a mirar les meravelles romàniques que tenim a la vora i ens sorprenguin de nou.

Resplendor Ming

Un bon prèstec del Museu Nacional de Nanjing, la primera capital de l'Imperi Ming (1368-1644) al Caixafòrum.

A més de la coneguda ceràmica, tenim teules, brocats, brodats i el millor, les esplèndides pintures, en especial el rotlle de les Dones Ocioses que ocupa una llarga vitrina de l'espai central. Només per aquesta filigrana, tan entretinguda, visual i refinada paga la pena l'entrada. Tretze metres per contemplar les cortesanes fent jocs, tocant música i pintant entre pavellons oberts i jardins de paradís.

També resulta curiosa la feina del jesuïta Matteo Ricci que es centra en un mapamundi: el primer de la Xina que mostra Europa, Àsia i la descoberta Amèrica amb tot de criatures marines fantàstiques.

Poca activitat que tenim als nostres museus, més val que l'aprofitem. Amb la crisi, Barcelona ha estat la gran perdedora i anar a Madrid a veure expos és un luxe. Esperem que aviat recuperem protagonisme perquè tenim la sensació que la nostra ciutat s'ha tornat apàtica i entregada només al turista que gasta en botigues, oci i gastronomia.

Phillips Collection

Fa ben poc s'inaugurava l'expo al Kxfòrum Bcn Impressionistes i Moderns amb obres dels principals pintors des del Romanticisme fins als abstractes que anava col·leccionant Duncan Phillips a la seva mansió de Washington. Només entrar tenim fotos d'època on veus obres que no han vingut, com ara aquell Renoir on surt el nostre estimat Ephrussi, i que aquesta només és una petita mostra de l'enorme, fabulosa col·lecció Phillips. Un aperitiu esplèndid per a que ens vinguin ganes d'agafar l'avió i visitar-la de forma completa.

Molta gent fent cues a cada obra perquè s'ho valen: aquí he posat dos Bonnards íntims (Duncan n'era molt fan), un interior de l'optimista Duffy, el meravellós retrat de la Maar del Picasso o aquella composició tan musical del Stäel. 

Però és que la selecció és tan bona que no cal dir ni ensenyar més. Aneu. Res com contemplar l'obra en directe. La pasta, les transparències i la veritat del color. He omplert pàgines d'un quadernet amb apunts d'aquesta enorme lliçó d'art de finals del XIX i XX:

• Admirant un Mediterrani molt modern del Courbet
• Constable com a primer paisatgista impressionista
• la fredor pulida del petit Ingres
• els verds poma del Cézanne i el seu autorretrat de geni
• el Degas melancòlic
• el blat ofegant del van Gogh
• la fosforescències taronges de les ballarines de portada
• el faisà antropomorf del Soutine
• les espirals del pre-Pollock

...callo. 

El paradís de Sitges

No s'entén; dijous ningú no entra al conjunt de museus acabats de restaurar i condicionar per fer la visita molt planera i agradable. Amb l'horitzó del Mediterrani que se'ns marca per sorpresa. Cau Ferrat i Maricel tenen unes valuoses col·leccions i mereixen una tarda sencera.

Amb un fred de gelera No Frost i moltes ganes ens fiquem dins el món del boig del Rusiñol, que ho compra tot (no sé si massa legalment, eren altres temps) i ho exhibeix amb orgull. A part de decenes de peces ceràmiques, cristall i ferros de la millor artesania, allà hi són dos Grecos, una Magdalena i un Sant Pere que te mueres (avui, a una temporal a Palma), una tanda d'obres pròpies com aquestes terrasses tan nostres i quantitat de dibuixos, pintures, escultures dels més coneguts amics: què maco el penell del GarGallo!

M'ha fet especial il·lusió veure un apunt de retrat de la Valladon fet per Utrillo, (la pintora rescatada a una tanda de posts de Calamares), tots i cadascún dels Casas, Picassos i Mas. Les parets ben carregades de quadres i miniatures que valen un tresor i que es poden localitzar per uns catrons explicatius un pèl pobres.

Enllacem al Palau de Maricel amb l'extens recorregut que va des del Romànic acabant amb els frescos tan característics del Sert. És tan variada la mostra museogràfica que demana a crits una millor zonificació i fitxes més detallades de les obres.

A la darrera planta, s'acaba amb la temporal dedicada al món d'Enric Morera. Petita i discreta però prou entenedora per ubicar al músic en el furor wagnerià del catalanisme (fixi'ns en el cartell de La fada) i a les festes modernistes a casa del seu amic S Rusiñol.

Ens queda pendent anar a la Fundació Stämpfli (obra contemporània) a tocar dels Palaus i dins del preciós Mercat del peix. Les institucions culturals per fi han acabat les reformes d'uns dels millors balcons del Mediterrani, no només per les vistes al mar sinó per l'important llegat exposat.

Aalto!

Parin i marxin cap a l'expo del Caixafòrum que només és oberta fins al 23 d'agost. El millor disseny nòrdic i els agradables edificis orgànics d'Alvar Aalto en una mostra senzilla, impecable i amb pocs visitants.
Veiem amb detall poques però notables obres arquitectòniques i tots els seus mobles, gerros i luminàries. S'han instal·lat uns mobles mostrador amb maquetes i amb calaixos de plànols i esbossos originals, fotografies de gran format, perquè Aalto s'ha de gaudir en el detall.

S'acompanya de forces documents audiovisuals, a destacar:

-Fabricació entre industrial i artesanal del famós tamboret o del gerro ondulat
-Explotació dels recursos naturals de Finlàndia, els materials de l'arquitecte
-Enric Granell parlant del viatges d'AA a Espanya i com copien els arquitectes locals al mestre.

Gran retrospectiva a CaixaForum Barcelona sobre aquest arquitecte finlandès. 
La mostra presenta una àmplia panoràmica de la vida i la producció d’aquest arquitecte llegendari, s’atura en els edificis i els dissenys més representatius i revela nombrosos aspectes nous de la seva producció. Inclou dotze maquetes històriques i més d’un centenar de peces, entre dibuixos originals, mobles, làmpades i objectes de vidre, i també obres d’altres artistes amb qui va compartir inquietuds i amistat, com ara Alexander Calder o Jean Arp, i fotografies històriques i modernes a càrrec del fotògraf Armin Linke.

Disseny pel món

Cabestrell 3D d'alt rendiment. 
Osteoid Smart Brace. Deniz Karaşahin · dkdesign. (TR), 2014

Només resta un mes per visitar l'expo temporal al Museu de Glòries, Disseny per viure. S'encarrega d'aquest magnífic recull de 99 projectes l'Òscar Guayabero, que podem seguir per línies de colors, una per àmbit: Accessibilitat, Educar, Protegir, Sostenir el planeta, Curar i Connectar.
Tenim productes per quan naixem fins per a morir; que ajuden a parir, incubadores sense cables, refugis de tota mena inclosa la del S Ban, per cobrir necessitats per a tothom a tot arreu, sostenibles com a principi esencial, i d'enorme valor social.




Alguns els havien conegut en revistes però res millor que tenir-los allà per nosaltres i fins i tot, alguns els podem manipular. Els que destacaria per la nova coneixença: una copeta menstrual que ens estalviaria tones de cel·lulosa, la fulla artificial que fa la fotosíntesi, el molí vertical i tants d'altres. M'he quedat amb les ganes veure l'endoll solar per a finestra que recarrega petits aparells perquè havia desaparegut de la mostra:

Font d’alimentació solar per a petits aparells electrònics. 
Window Socket. Boa Oh, Kyuho Song, (KO), 2013

Innovació, funcionalitat, ergonomia i bellesa del producte que hauria d'interessar al mercat i alhora ajudar a la reforma social, tan urgent avui.
A un cartell de l'àmbit dels ecoproductes: No serem capaços de pilotar la nostra nau Terra si no entenem que és única i comuna. (R Buckminster Fuller, 69)

RCR 25 (i els tenors)

Anava tota cofoia a veure una mostra sobre els millors tenors del món al Palau Robert i em trobo amb això: unes fotos de gran format al jardí i prou. No calia anunciar-la amb tant de soroll per les xarxes.

La cosa és que a dins tenim, acabada d'inaugurar i amb gens de ressò, una expo que explica els 25 anys de l'equip olotí RCR format per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. Comissariada per JM Montaner i dissenyada pel propi equip, la mostra s'estructura en una primera gran sala amb 7 conceptes i 7 obres, passadissos amb fotos, textos, habitatges, l'espai de treball a la foneria Barberí i la sala final dels projectes més espectaculars i internacionals, que no els millors. 

Si alguna cosa he de destacar és la gran traça dels seus edificis per encastar-se al paisatge natural i urbà. Exquisits materials i interacció valenta amb el medi. Fan evident el que defensen, l'arquitectura integral: lloc, estructura i interior com un tot. Un exemple molt fi, la biblioteca de Sant Antoni:

Si per una banda, les cases són totes unes joies, per l'altra tenim l'hiperdissenyat i luxós restaurant Les Cols, molt premiat per la crítica, però d'una rigidesa que resulta irritant.  

Diuen allunyar-se de l'arquitectura icònica i de la disbauxa formal del boom econòmic, la qual cosa entra en contradicció amb el que observem a diferents obres de la darrera sala. Des de la més delirant closca peluda als embuts dubaitís, aquests volums s'allunyen del llenguatge tranquil de RCR i semblen projectats per un altre equip de revista dels 90.

El contrasentit és una mica el que reflexa tot el recorregut. Crear atmòsferes a partir del perfeccionisme del detall, potser sí, però l'intel.lectualisme forçat (amb Cortázar inclós) o els esbossos a brotxa post-projecte, no s'acaben d'entendre. I més encara si acabem amb un pedrot de desmaterialització envoltats per la Fageda d'en Jordà. Crec que em cal una segona visita per tenir una idea clara de conjunt.

Alguna pega més: no és fàcil trobar les dades de cada obra i manca una explicació, ni que sigui breu, de moltes de les obres, representades amb unes maquetes insuperables.
Així i tot, paga la pena passar-hi i contemplar la Creativitat Compartida de l'equip català amb més projecció internacional.  I amb perfum sonor de violí molt adequat.

Visitable fins al 13/09. RCR al palau Robert.

Pixar 25

S'ha criticat molt a Caixafòrum per acceptar mostres com la dels 25 anys de l'empresa Pixar per fer-li publicitat extra i de luxe. Un cop vista i revista diria que és necessària la visita, si més no per desmuntar tòpics. 

Per començar, no és per fer contents als nens, que més aviat s'avorreixen amb tants esbossos i proves de color (com arriben a ser de molestos alguns marrecs). 

S'explica amb molt de detall el procés creatiu de les pel·lícules d'animació de la casa, des de la primera proesa amb Toy Story fins a Up: totes les que tant ens han agradat a les sales de cinema.

Cents d'imatges per observar amb cura: 

• l'estudi dels personatges, sempre cap a la més útil simplificació.
• els Colourscripts a cada àmbit
• totes les tècniques tradicionals prèvies: pastels, aguades, llapis, quins collages!
• postures, expressions, moviments de cada protagonista
• els espais majestuosos, del buit, del desert.
• algun que altre calamar que no m'han deixat fotografiar

I molta més teca. Queda clar que els artistes es fan un fart de treballar de manera tradicional per realimentar els storyboard i que la feina final d'ordinador la fan uns pencaires amb tot ben lligat i tancat. Vaja, que l'animació 3D pot haver millorat molt però que el creador està abans de les eines digitals.

No cal dir que la sala que m'ha atrapat més és la dels Increïbles: estètica dels 50-60, arquitectures de somni i superherois fets amb collages manuals amb deliciosos defectes.

*Només un mes més i l'expo marxa. Cal anar en dia laboral perquè les cues de cap de setmana són quilomètriques.

una agenda del 15

Un primer recull d'exposicions a Bcn, pel nou any. No són res de l'altre món; ja sabem que la nostra ciutat perd pistonada des de fa uns anys.

Al Kxfòrum: Pixar i Alvar Aalto
Al MNAC: natures mortes del Segle d'Or espanyol
A la Miró: Barcelona Zona Neutral, Prophetia i el somni europeu
Al CCCB: Variacions Sebald
Al Picasso: Dalí i Picasso
A la Pedrera: s'acaba el Lissitzki i encara no he anat! No hi ha info de les futures expos.

Potser un AVE i anar al Prado a veure l'especial Van der Weyden,
Zurbarán i Munch al Thyssen,
Goeritz al MNRS.
I un tren per la Niki de Saint Phalle al Guggenheim-Bilbo.
Si el senyor Butxaca ens ho permet.

Ai Weiwei

L'havíem conegut gràcies a l' empipada de la sala de turbines de la Tate Gallery i ara el tenim a Barcelona. Un mostra ben representativa del xinès i ben adaptada a les sales de la Virreina. Molta fotografia, inconformisme, tributs a Duchamp i instal·lacions, el millor per mí d'aquest fill de poeta.
Aquí, unes fotos d'ahir, que en vaig fer moltes, com possessa.  Sobretot a la sala del Cao* 2014 o herba de marbre blanc, un paviment de rajoles hexagonals on creixen en grups de tres i esculpides d'un sol bloc. Sense trampa: no hi ha juntes sinó un treball de xinos que recorda una plantació d'arròs, un monument al seu aliment com són aquelles pipes de porcellana (amb una petita mostra dins una urna).

Veiem moltes imatges del creixement urbà i destructiu amb la història de Pekín, de individus que es realcen en el país de la col·lectivitat i de dits transgressors amb totes les icones arquitectòniques del món, inclosa la Sagrada Família.

Weiwei, retingut per les autoritats xineses durant 81 dies el 2011, sota l'acusació de frau fiscal no va poder viatjar a Barcelona perquè el govern xinès li ha retirat el passaport. Segons l'artista, per les autoritats no hi ha dissidents sinó criminals. Per això s'inclou el documental 'Ai Weiwei's Appeal', on es narra la seva detenció, i, també, 'Stamp', els segells que l'artista va crear per donar les gràcies a les persones que el van ajudar a pagar la fiança que li havien imposat.

No us perdeu les dues maquetes d'arquitectura que demostren també com n'és de polifacètic i brillant. Una d'aquestes és el seu propi estudi: una enorme presó per a la creació i la dissidència i pels obrers amb els que treballa.  I Enderrocat, malgrat les peticions internacionals, per no complir normatives.

Tieli wood (iron wood) from dismantled temples of the Qing Dynasty (1644-1911) © Ai Weiwei.

La seva tasca com a activista i l'ús que Ai Weiwei fa de les xarxes socials com a mitjà d'expressió, la trobem al seu blog i  sobretot als seus perfils d'Instagram i Twitter.



On the Table. Ai Weiwei from La Virreina Centre de la Imatge on Vimeo.

* de l'ABC: Una de las principales novedades de la exposición es la presencia de«Coa», una de las últimas creaciones de Ai Weiwei. En ella, el artista juega al equívoco y al doble significado a partir de un título en chino («câo», hierba) que es prácticamente una palabra homófona de la palabra china equivalente a la inglesa «fuck» (cào). La pieza va un poco más allá y se sirve de un material como el mármol para representar brotes tiernos de hierba. Será que, como sostiene el propio artista, «somos la realidad, pero una parte de la realidad que nos obliga a producir otra realidad».

Viure lliure? BigBangData

Per fi dues bones notícies a l'àmbit cultural: l'exposició Big Bang Data del CCCB i la creació del nou museu nacional d'Arquitectura a Montjuïc.

Mentre ho escric al FB i aquí, sóc conscient que em delato i que sóm dades. Envio a la xarxa un estat emocional positiu, els meus interessos, les llengües amb què m'expresso (i potser la meva orientació política), on podré ser localitzada i de pas faig -gratis- publicitat institucional. Una frase de res i molta informació que navegarà per cables submarins de secció complexíssima i s'emmagatzemarà en enormes tancs de dades, tan materials i calents com invisibles per nosaltres.

Escalofriante exposición, no sólo porque una sale hipotérmica, sino por la densidad de las explicaciones, artefactos, instalaciones de artistas e infogramas. Dos horas de visita, insuficientes. Nuestra época necesita entenderse a toda velocidad: la ciencia y la tecnología escriben nuestra realidad, los datos y sus formatos se desfasan, somos vulnerables.. pero también podemos crear nuevas bibliotecas no gubernamentales del conocimiento, exigir transparencia a organismos privados o públicos, colgar datos para un análisis común.

Imprescindible muestra sobre la nube de información, las redes y la ética del valor del dato.
(Abrigaos!  aquí, se derrocha aire acondicionado)



ENTREVISTA // Olga Subirós i José Luis de Vicente, comissaris de Big Bang Data (VO Es) from CCCB on Vimeo.