Bodas de sangre a la Biblio

No recordo la darrera vegada que vaig trepitjar un espai escènic per veure teatre i no òpera. Te n'adones de la diferència abismal entre els recursos que té un Liceu y una sala mitjana com la de la Biblioteca de Catalunya on s'ha fet un lloc la companyia La Perla 29. Amb poca cosa , l'equip surt guanyador.

Sota les voltes nerviüdes i parets de pedra intocable, es conforma un rectangle a mode de ring i uns 250 espectadors seiem a quatre bandes. La part més tècnica (so, llums i projeccions) més pocs elements d'atrezzo, han de crear un ambient entre angoixant i de camp obert en una superfície tan difícil com aquest rectangle tan allargassat. I s'aconsegueix: perspectiva ben controlada com a un Western, veus amb sons i música molt ben ajustats amb l'amplificació que no es nota, textures projectades sobre el terra de sorra que dinamitzen sense destorbar el drama.

Bodas de Sangre és un text lorquià de paraula fàcil però molt dur de cantar. Les dues protagonistes es lliuren a la passió o la contenció amb convenciment. Els nois no són tan lluïts i les secundàries, molt ben resoltes. Broggi té idees interessants però seria discutible el ritme , sobretot pel que fa a les aparicions (masses) del cavall o la persecució al bosc. La boda i els convidats es ventilen amb una cortineta i una projecció que no té la coherència visual de la resta del muntatge.

En els petits gestos, les dones i l'atmosfera, Bodas ens subjecta a la poesia de Lorca. No ajuda gaire la música; m'hagués agradat més Andalusia, però no hi fa res: el grup funciona molt bé en la tragèdia sobre la sorra  humida.

Paralelo

Casi dos horas para recorrer la excelente exposición del CCCB dedicada a 50 años del Paral·lel y con la sensación de que no nos la acabábamos. Un kilómetro de avenida que se diseñó con una sección de 50 metros, como la Diagonal del Eixample, y unas preciosas fachadas con pórticos de doble altura (normativas que apenas se respetaron), y que dio mucho de sí en cuanto se tiró la muralla porque concentró todos los espectáculos populares de principio de siglo, similares a los del Montmartre de París con variantes españolas y catalanas: escenarios ambulantes, circo, magia, teatros de variedades, zarzuela, couplé, drama, vodevil y musicales.

Lo que más impresiona es el enorme despliegue de recursos gráficos, fotos, carteles, revistas y coloreadas postales, más algunos objetos y delicados teatrinos, presentados en los ámbitos, a cual más interesante y variado. Muchas sorpresas en el dedicado al mercado del sexo como un desarrollo de la calle Conde de Asalto (Nou de la Rambla) de todas las actividades profesionales, número a número: casas de dormir, señoritas, sastres, mucho músico, y ni una palabra del recién construido Palau Güell, pocos años ocupado (imaginamos a la sra Güell, entre tanto vicio, queriendo marchar del barrio).

El Paralelo se vivía intensamente: los cafés se abarrotan y los teatros se llenan de obreros, soldados, y familias para pasar una tarde divertida, también son a veces, punto de encuentro de asambleas políticas, socialistas y anarquistas.

el desaparecido Teatro Español, hasta la bandera

Pero lo más relevante de la muestra es la música, expresión de la modernidad, presente en todos los espacios con grabaciones de época y muchas portadas de diseño vanguardista en los cuadernillos de partituras de canciones, la gran mayoría en castellano. En la última sala, nos sentamos con ganas ante un audiovisual parecido y tan entrañable como éste :



Antes de la visita, recomiendo el apunte sociólógico e histórico de Bereshit- Enric y la presentación de los comisarios, X Albertí y E Molner, que hablan de otros orígenes que conforman la identidad catalana y que debemos recordar en el presente.

Mercader al TNC

Tenia ganes de repetir aquest Shakespeare. El meu primer Mercader de Venècia va ser perfectament clàssic, al teatre de Stratford on Avon amb la Royal Shakespeare Company fa una pila d'anys. El segon, al cinema amb un insufrible Al Pacino y un magnífic Antonio per J Irons. Ahir, al TNC, en una versió actualitzada, interessant, amb algun excés que trenca l'obra.

La primera part magnífica: m'estava agradant sentir el text en català interpretat per una colla d'actors de casa, tots cares conegudes, on destaca molt un Madaula Shylock que no precipita la declamació com els joves, sinó que modula la paraula amb una veu clara  i greu. L'acompanya una escenografia valenta, de molts mitjans en joc i ben tramada amb la història, amb el fons de carreus gravats com un mur de lamentacions.

Però, ai, arriba després d'un massa breu descans, algunes escenes que semblaven pensades per acontentar el nombrós public d'estudiants de batxillerat (els hem d'arrelar al teatre com sigui) com ara una festa de conilletes, travestis i Amy Winehouse, tan divertida com inútil, i que va provocar la cridòria general dels adolescents. A sobre, al magnífic judici de l'obra, ens trobem que l'amor d'Antònio i Bassanio és més que de pura amistat i ja tornem a tenir als xavals, un altre cop, excitats.

El final, també descol·loca una mica, però en conjunt m'ha semblat un bon Mercader, recomanable, això sí, en hores no escolars (eviteu les funcions de les 17.00).

Podeu llegir també l'acurada crítica de l'amic Miquel voltaire i de pas, una preciosa versió de la famosa escena de Shylock en boca d'un  contrabaix del gran Lo Rat.

Una vella, coneguda olor

 

Aquest paisatge en sèpia dóna l'entrada a la quasi cincuantenària obra de Benet i Jornet, fill també del barri del Raval. És el pati d'una illa de cases folrat de roba estesa i de persianes baixades: fa molta calor a l'estiu del 63. La imatge fa olor a fritanga, sabó i canonades podrides. Un cau de veïnes conformistes que patrocinen el masclisme dels fills varons asfixia la jove Maria. Marxar a un pis dels afores amb el Joan de qui està virginalment enamorada és un anhel impossible.

 

  

Belbel dirigeix molt bé als personatges, que parlen un català poc ravalià, en aquest petit episodi de quotidianitat de baixa intensitat dramàtica. La olor és forta però sap a poc aquesta trama. BiJ era massa jove potser? Començava al seu debut amb una obra ben escrita, amb moments divertits, estereotips femenins i masculins ben dibuixats i algun desencert forçat, com la facilitat de la noia a entregar-se al Don Joan del barri.

 

Recomanable, però com em va dir el Miquel Voltaire, no espereu una obra mestra.
Preocupant veure la sala petita del TNC tan buida, encara que no és d'estranyar amb el preu excessiu de les entrades (26 €). A més, un públic força correcte que va estar en un respectuós silenci de veus i mòbils, exceptuant una quintet de senyores lacades i almidonades que ens van donar la nit i un molest acomodador que passejava amb passos no precisament lleugers.

Misantrop 1666 TNC 2011

345 anys té aquest clàssic, que està tan fresc com el primer dia. Amb alguns retocs com ara traduir-lo en prosa (per Belbel), s'ha fet una versió escènica multitemporal, sòbria i elegant. Alceste deixa clar des de ben principi la seva obsessió per la honestedat i la condemna absoluta de la hipocresia. De seguida empatitzo amb ell, com també del seu moderat amic, Philinte, que com se l'estima, li adverteix dels mals de la seva intolerància i de la contradicció d'Alcest en amar la Célimène, encarnació de tot el que detesta.

Pot ser Alceste és extremat, però, la resta dels personatges, no s'analitzen racionalment els uns als altres en totes les converses? Sí que diuen el que pensen, però en llocs diferents i guardant les formes. Tots són força honestos, però els tira molt viure dins el joc social de la cort de París.

El tractament dels personatges per Lavaudant és molt acurat i impecable, en els gestos i la seva imatge:

Jordi Boixaderas és Alceste, rígid i tràgic, una mica cridaner perquè està sempre indignat. Vesteix un vestit jaqueta d'aire militar, color indefinit amb coll comunista. El seu parlar és rigurós i ben declamat.

J Bosch - Philinte, dóna un contrast moderat, més expressiu i encantador. Un pèl més adornat, amb una discreta chorrera i un anell. Arriba llavors un magnífic Lluís Soler com Oronte, suau com el blau que porta i alhora extremadament vistós, amb perruca i guarniments barrocs. Borda la transició del seu humor: entra adulant a Alcest i acaba amb una ridícula emprenyada.

La Célimène de Marta Marco es fa una mica odiosa, amb unes sss forçades i gestos de nena frívola. Molt sensual amb el seu cosset i faldilla cintura baixa, sempre de color bronze amb una perruca que recorda tant la de la reina de la nit dels Comediants. Expressa molt bé que és la més llesta i vital. I res no l'afecta.

Rosa Novell es una ben construïda i amargada Arsinoé, una aranya negra plena de blondes. M'han agradat molt els pallassos marquesos Martínez, hilarants i brillants, i no tant, AYcobalzeta com a Éliante.

S'ha dit que l'escenografía de Jean-Pierre Vergier és buida i freda. Jo l'he trobada un encert. Una simple mampara llarga mòbil té en les seves dues cares oposades el fons dels protagonistes: la d'Alceste, negra i plana; la de Célimène, nerviada, blanca, és un penja-robes de preciosos vestits a joc amb el taronja metàl.lic de la noia. Els canvis d'escena consistien en fer-la rotar per uns majordoms de Nèstor tintinaire i afegir pocs elements molt cuidats. M'han sobrat les moneries d'una mena de patge i la música màquina.

Un conjunt, però, que acompanya de forma contundent el text meravellós de Molière.

el TNC fa el seu Agost

Cap decepció. Havia anat amb les sospites de trobar-me una obra més i em trobo amb un producte ben empaquetat de poc valor. Confirmo que la propera faré cas de la meva intuició i no de l'opinió dels altres.

Dels 28 € (perquè era dia de l'espectador) considero ben gastats un terç, gràcies a la bona feina interpretativa, que tampoc extraordinària. Per dir les repeticions, obvietats i ximpleries dels diàlegs, té mèrit que el cast els faci convincents. Cap de les tres germanes m'emocionen, només aplaudiria als actors més grans, per aquest ordre: Banacolocha, Lizarán, Velat i Gil.

Em sobta molt que un Segi Belbel qualifiqui Agost d'obra immensa i lúcida. L'obra té un text pobre, avorrit i estones estúpid. No trobo enlloc una veritable situació angoixant afegida a la calor xafogosa de l'Agost, que només s'insinúa amb les llums. Històries individuals explicades amb vulgaritat, el quotidià de la forma més planera i facilona. I el pitjor, ni girs ni cops ni sorpreses, tot previsible i a la recerca de la riota fàcil. Al segon acte, que es salva pel sopar, la situació vodevilesca que està ben amanida pels protagonistes.

L'escenografia més vista que el tebeo. I no perquè pot recordar com diu el Belbel al 13 rua del Percebe (no té res a veure, ja que és un bloc de pisos amb situacions molt més punyents) si no perquè una casa seccionada superrecarregada, no té res d'original i a sobre la fan mòbil (quina morterada haurà costat!) només per entar i sortir de la història.

La veritat és que trobo preocupant que els escriptors de la meva generació, com el sr Letts, tan premiat, no ens expliquin històries sobre la família contemporània amb una certa qualitat literària i tenint en compte que els temps han canviat. Amb raó diuen que els bons als EEUU es dediquen a fer bones sèries de tv, i perquè no dir-ho, Letts no és pas millor que els guionistes de tv-res.

El TNC ha aprofitat el tirón d'Agost a fora per fer un producte pop que agradi a tothom i que ajudi a millorar els comptes dels nostres equipaments culturals. Me n'alegro que ho estiguin aconseguint.

torna Miquel Barceló

Barceló a la capella de la Seu de Palma

Al Caixafòrum tornem a tenir una exposició individual del pintor de Felanitx, després de 12 anys(MACBA98). La selecció d'obres són distribuïdes per la seva comissària per set sales sense una línia clara que les vertebri, barrejant obres de tècniques variades, sense la lògica dels temes o l'ordre cronolòlogic. Tornem a veure les obres primerenques (1. Estàtues al Louvre 85) que tant em recordem a les d'Anselm Kiefer (2. Innenraum 81), de perspectives molt fugades i fosques; els grans quadres de paisatges animals i minerals (3) -curiosament no de vegetals; el fantàstics retrats en relleu com el de John Berger; cartells amb un disseny gràfic molt 80's (4) que semblen de Mariscal; bodegons negres amb kalamars! arrissats i molta ceràmica escultòrica.

Però el que de veritat val la pena és seure's a la saleta d'audiovisuals i empassar-se tot el video de l'acció teatral Pas Doble que va representar amb el coreògraf Josef Nadj al festival d'Avignon al 2006.
Un gran diedre de gruixut fang tendre i polit que fa de terra i paret és el suport on els dos artistes fan les seves incisions, buidatges, cops i collages amb eines de fusta gegants, les mans, el cos i vasos acabats de tornejar.

Una música que fereix fa més dramàtica l'acció, sobretot quan el ballarí es converteix en l'armadura d'una escultura antropomorfa que transforma Barceló a base de entaforar gerros frescos al seu cap (quin pes!) per convertirlos en màscares monstruoses. Es veu un continu destruir-construir per la violència dels cops i l'acte de modelar.

S'aprecia una tornada al més primitiu: marcar sobre la paret de la cova les seves improvisacions, l'acte de dominació humana de la natura, seure aixafant lentament dos gerros com defecant, esborrar amb pintura blanca i començar, i el més impactant, deixar-se engolir per la mare Terra com a mort final o tornada a l'úter.
Fer performances com aquesta no és res nou, ni pintar, ni esculpir. Barceló reinvidica el seu gènere artístic, un procés que pertany al passat. Per descomptat als voiyeurs com nosaltres també ens agrada viatjar amb aquestes romàntiques experiències creatives. Al video veiem una de les 36 representacions que van fer.

Lluny de Nuuk molt propera. TNC

Pot semblar un tema molt recurrent el de destapar les veritats de la família i en Pere Riera l'actualitza en una obra que gradualment es va fent més angoixant. De tant en tant uns tocs d'humor ben col.locats alivien la tensió. Tots els actors tenen papers compromesos i claven la interpretació. Quasi dues hores de teatre de petit format molt proper, ben executat i molt recomanable. Bonica imatge final d'una placa de gel a la deriva.

Mozart dramàtic

Tenia 27 anys Mozart quan va estrenar la deliciosa Die Entführung aus dem Serail, òpera a la turca, de moda en el seu temps. Cada passatge musical és ric, apassionat, de gran bellesa. Els cantants de l'estrena d'ahir al Liceu van intentar demostrar-ho i ho van aconseguir, sobretot la Damrau (Constanze) i el profund baix Selig (Osmin) acompanyats d'una orquestra un pèl millorada. Però la lectura escènica va ser tan seriosa, dramàtica, lenta, visualment avorrida, que ho va espatllar força. Al tercer acte, tots de blanc i negre, donant la idea que "moros i cristianos" som iguals, no em convenç. Gràcies a la pantalla de video podiem veure detalls com que Blonde porta una cadeneta amb la creu i Osmín, una mitja lluna...En fi, per compensar penjo el final del Serrall, tret de la meva peli d'adolescència preferida, la divertida, exagerada i colorida Amadeus.

Auca panfletaire del Senyor Esteve al TNC

Crec que l'obra del Rusiñol ja és prou sucosa com per haver d'afegir les cunyes polítiques cada dos per tres. Amb el rerefons franquista l'obra no guanya res. A més, per què tenen les escenes actuals una obsessió en posar audiovisuals? Cal remarcar amb imatges el que el públic ja ha entès? El resultat és sobrecarregat i massa sorollós visual i acústicament. La cinta transportadora es fa redundant. El conjunt d'actors mereixen la millor menció, en especial, estan extraordinaris en Bagès, Barceló i Ruiz (a la foto de Ruano).

vaya encerrona!

Y cómo me enredaron! Fuimos a ver la comedia de enredos en el Condal, la doble vida d'en John. Iba con la sospecha de que algo dirigido por Llàcer tenía que ser de bastante mal gusto. Hubo momentos muy divertidos, otros de payasadas muy tontas (que son las que más rie el público), gritos, portazos y algunos diálogos incluso previsibles. Joan Pera interpreta bien a mucha velocidad, pero no puedo separar de él el estigma Woody Allen. Me esperaba mucho más del papel de las dos mujeres de John, ahí es donde flaquea el guión. Fallan los dos hijos del protagonista y se supera el elástico actor David Verdaguer en el rol de Stanley, el inquilino. Por cierto, el teatro Condal necesita una reforma urgente en todas sus instalaciones.

Una comèdia espanyola

Al TNC, l'obra de Reza passa per discreta i poc clara. Resulta complicat fer atractiu un cosmos de quotidianitat, gelosies familiars, frustracions, barrejats amb l'assaig d'unes altres obres de teatre. L'escena, estil Dogville, usa pantalla gran de video,en els monòlegs, que no ajuda a res més que veure les làgrimes d'Aurèlia. Bones interpretacions d'un text senzill, del que destacaria la freda distància entre autor i actor.