sábado, 18 de abril de 2015

Disseny pel món

Cabestrell 3D d'alt rendiment. 
Osteoid Smart Brace. Deniz Karaşahin · dkdesign. (TR), 2014

Només resta un mes per visitar l'expo temporal al Museu de Glòries, Disseny per viure. S'encarrega d'aquest magnífic recull de 99 projectes l'Òscar Guayabero, que podem seguir per línies de colors, una per àmbit: Accessibilitat, Educar, Protegir, Sostenir el planeta, Curar i Connectar.
Tenim productes per quan naixem fins per a morir; que ajuden a parir, incubadores sense cables, refugis de tota mena inclosa la del S Ban, per cobrir necessitats per a tothom a tot arreu, sostenibles com a principi esencial, i d'enorme valor social.




Alguns els havien conegut en revistes però res millor que tenir-los allà per nosaltres i fins i tot, alguns els podem manipular. Els que destacaria per la nova coneixença: una copeta menstrual que ens estalviaria tones de cel·lulosa, la fulla artificial que fa la fotosíntesi, el molí vertical i tants d'altres. M'he quedat amb les ganes veure l'endoll solar per a finestra que recarrega petits aparells perquè havia desaparegut de la mostra:

Font d’alimentació solar per a petits aparells electrònics. 
Window Socket. Boa Oh, Kyuho Song, (KO), 2013

Innovació, funcionalitat, ergonomia i bellesa del producte que hauria d'interessar al mercat i alhora ajudar a la reforma social, tan urgent avui.
A un cartell de l'àmbit dels ecoproductes: No serem capaços de pilotar la nostra nau Terra si no entenem que és única i comuna. (R Buckminster Fuller, 69)

martes, 14 de abril de 2015

Resurrecció. 2a de Mahler per la GMJO



Enviava als amics de les xarxes aquesta peülla que em queia a sobre del cap, asseguda i impacient per sentir la GMJO, potser la millor jove orquestra europea; ens tocarien la eterna Segona de Mahler. Acabaven la gira europea al Palau de la Música de Barcelona, un lloc emblemàtic pels músics i molts dels oients, amb totes les seves incomoditats, la bellesa de l'escenografia i les estretors dels seients i de l'escenari.

Només començar, ens arribà allà dalt una violenta marxa fúnebre on les cordes baixes tenen el protagonisme i que van anant de la mà de les altres seccions, atentes a la batuta del director, en J Nott. Després vindrien els dos moviments més tranquils i feliços on destacà una magnífica oboè gallega al costat de bones fustes i metalls amb alguna esgarradeta. Acabem amb les parts cantades amb solistes correctes i els cors de casa, tan ben situats, equilibrats i units a dalt, als cels, dient allò de
 ¡Resucitaràs, sí, resucitaràs, cor meu, en un instant! El que ha bategat, haurà de portar-te a Déu!

El públic va estar molt respectuós amb la solemnitat i els silencis de l'obra, tot i estar ple fins a la bandera, i amb molts turistes amb càmeres, que venien més pel Palau que per l'orquestra. Va haver una sorollosa ovació i diria que per la majoria dels espectadors, molt sentida. És cert que de vegades la brillantor dels passatges més forte i més percussionats podia enlluernar i alguns sortissin atordits (li passà a algun familiar meu) però crec que es deu més a la concentració d'instruments en un espai tan limitat com el del Palau. Així i tot, la vetllada la recordarem segur i esperem tornar-los a tenir aquí ben aviat.

foto de ABofill

Algunes crítiques per sentir i llegir (afegiré més quan vagin sortint):
Catalunya Música, que els deixa pels núvols, l'entusiasta de l'amic voltaire, i una de la funció de dissabte a Madrid. Més objectiva, pel meu parer, la de Xavier Cester a l'Ara.
La de Revista Musical Catalana.

viernes, 10 de abril de 2015

Pasteles de chocolate





La Bella Chocolatera (1745)
82,5 x 52,5 cm
Gemäldegalerie, Dresden

El fragmento del concurso atrapa unos pliegues de la falda y el delantal de la joven que va a servir un chocolate a la taza con su correspondiente vaso de cristalina agua. Aunque parezca increíble, se trata de un pastel sobre pergamino ejecutado con un dominio de la técnica que no ha tenido competidor. El virtuoso en cuestión es el suizo J E Liotard que se hizo famoso por sus retratos y autorretratos a pastel. Él se suele caracterizar por sus barbas y ropajes excéntricos después de haber pasado cuatro años en Constantinopla.


Autorretrato  

La cuarta pista enseña un leotardo o malla, pieza cómoda y elástica que diseñó el acróbata Jules Léotard, cuyo apellido es casi igual al del pintor que buscamos. La tercera muestra la imagen del Zwinger de Dresde, edificio barroco que acoge el museo donde se expone la obra. Una obra que tiene continuidad, ya que la joven va a servir el desayuno a una dama de verde muy dispuesta a disfrutarlo:




Como estas otras, concentradas en sus tazas mientras Liotard cocina sus pasteles: las primeras, su esposa e hija; la siguiente, una chica que se vierte el chocolate con sumo cuidado.






¿Quién ha acertado la pregunta del concurso?

Como viene siendo habitual llegó primero la rápida Timamót, leída la pista 1. A continuación, Alejandro Ros y muy cerquita de éste, llega Allau. Un día después me escribe Sícoris. A los cuatro, muchas felicidades. Podría estar bien quedar para merendar un chocolate antes de que llegue el calor y celebrar el fin de la aventura. Ya os escribiré un mail, queridos ganadores. De momento, nos conformamos con estas bonitas latas de chocolate Baker's, de los años 20.






jueves, 9 de abril de 2015

Chocolate y mona (y 4)


Última pista del concurso chocolatero empezado el lunes.
El apellido del pintor suizo que buscamos es casi:




la prenda en honor al gimnasta del mismo nombre que la diseñó:




Respuestas a kalamartinta@gmail.com

miércoles, 8 de abril de 2015

Chocolate y mona (3)


Pista 3 del concurso de anteayer:
esta obra se expone en este bonito palacio



Respuestas a kalamartinta@gmail.com 

martes, 7 de abril de 2015

Chocolate y mona (2)


Gustaba el autor de retratarse con largas barbas y vestido a la turca.
Pista 2 del concurso de ayer.
Respuestas a kalamartinta@gmail.com






lunes, 6 de abril de 2015

Chocolate y mona.

El mejor pastel de su autor tiene mucho que ver con el chocolate. Pista 1.
¿A qué obra pertenece el fragmento? Respuesta secreta a kalamartinta@gmail.com



Feliz Lunes de Pascua y Monas, estimados visitantes. 









PS: Nosaltres tenim les nostres falles populars, fetes amb ous i tòpics, i les cremem amb molta caloria. Salvem els pollets, tan grocs i bufons que són. Aquest any el xef dels dolços ha fet una mona mona. Bona Pasqua!





domingo, 5 de abril de 2015

Trinidad



Ida. Polonia. 2013

1.Los votos. Nos gusta como Pawlikowski le da tanto aire,sombra y silencio a esta novicia que, en un breve encuentro con la cruel realidad de su historia, entrega sus votos a la seguridad de su monasterio. Impecable fotografía y añoranza del cine de ensayo europeo.


Whiplash. USA. 2014

2. El sacrificio. A pesar del insoportable Simmons, tan exagerado y clavado al sargento Hartman de Kubrick, el joven de talento y sus baquetas sangran por la música. Media hora final de Chazelle, arrolladora.




American Sniper. USA. 2015


3. La muerte. Se le perdona a Eastwood la sobrecarga nacionalista y un guión irregular, porque ponerse a la mirilla para decidir dar muerte a seres humanos y explicar el terror en tierra hostil es una verdadera hazaña.

jueves, 2 de abril de 2015

RCR 25 (i els tenors)

Anava tota cofoia a veure una mostra sobre els millors tenors del món al Palau Robert i em trobo amb això: unes fotos de gran format al jardí i prou. No calia anunciar-la amb tant de soroll per les xarxes.




La cosa és que a dins tenim, acabada d'inaugurar i amb gens de ressò, una expo que explica els 25 anys de l'equip olotí RCR format per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. Comissariada per JM Montaner i dissenyada pel propi equip, la mostra s'estructura en una primera gran sala amb 7 conceptes i 7 obres, passadissos amb fotos, textos, habitatges, l'espai de treball a la foneria Barberí i la sala final dels projectes més espectaculars i internacionals, que no els millors. 



Si alguna cosa he de destacar és la gran traça dels seus edificis per encastar-se al paisatge natural i urbà. Exquisits materials i interacció valenta amb el medi. Fan evident el que defensen, l'arquitectura integral: lloc, estructura i interior com un tot. Un exemple molt fi, la biblioteca de Sant Antoni:



Si per una banda, les cases són totes unes joies, per l'altra tenim l'hiperdissenyat i luxós restaurant Les Cols, molt premiat per la crítica, però d'una rigidesa que resulta irritant.  

Diuen allunyar-se de l'arquitectura icònica i de la disbauxa formal del boom econòmic, la qual cosa entra en contradicció amb el que observem a diferents obres de la darrera sala. Des de la més delirant closca peluda als embuts dubaitís, aquests volums s'allunyen del llenguatge tranquil de RCR i semblen projectats per un altre equip de revista dels 90.

El contrasentit és una mica el que reflexa tot el recorregut. Crear atmòsferes a partir del perfeccionisme del detall, potser sí, però l'intel.lectualisme forçat (amb Cortázar inclós) o els esbossos a brotxa post-projecte, no s'acaben d'entendre. I més encara si acabem amb un pedrot de desmaterialització envoltats per la Fageda d'en Jordà. Crec que em cal una segona visita per tenir una idea clara de conjunt.




Alguna pega més: no és fàcil trobar les dades de cada obra i manca una explicació, ni que sigui breu, de moltes de les obres, representades amb unes maquetes insuperables.
Així i tot, paga la pena passar-hi i contemplar la Creativitat Compartida de l'equip català amb més projecció internacional.  I amb perfum sonor de violí molt adequat.



Visitable fins al 13/09. RCR al palau Robert.