sábado, 20 de noviembre de 2010

comer poesía

El pasado 14 de Noviembre nos anunciaron que Ferran Adrià cierra el Bulli durante cuatro años para concentrarse en un proyecto con MvStr que servirá de plataforma de ideas e innovación culinaria, con una estructura parecida a una red social en Intenet. Se mostrarán los avances de 30 especialistas, se organizan conferencias, exposiciones, se promueven cursos y becas. Arrancará todo el próximo 13 de Diciembre, en Barcelona. En este escaparate digital veremos la última vanguardia culinaria.


tempura piel limón con regaliz
 Y es que la cocina de Adrià se ha vuelto tan volátil que ya es virtual. Últimamente jugaba tanto con esferas, gases y transparencias que la experiencia del buen comer se hacía etérea y diría que hasta espiritual. Me imagino el conjunto de sensaciones, visual, acústica, olfativa, táctil y gustosa como una obra de arte total, que hubiera deleitado hasta a R Wagner. Tendré que esperar a que me inviten (?) al restaurante de Cala Monjoi cuando reabra en 2014 para disfrutar de una vivencia tan intensa.

áspic nécoras y cuscús de minimazorca
Como de momento sólo puedo gozar de la parte visual, puedo afirmar que las composiciones de sus platos son auténticas pinturas y esculturas de gran belleza, estudiadísimas hasta el último detalle. Son obras pasajeras de Land Art, con elementos de la tierra, Pop art al utilizar ideas de productos de supermercado,  Expresionismo abstracto cuando usa el dripping de líquidos a color, Minimalismo basado en la geometría pura de la esfera, cubo, prisma.


crocant pipa de calabaza y chocolate

Tienen sus platos hasta un punto literario. Como difícilmente combinaríamos los ingredientes como lo hace Adrià, los nombres de los platos parecen títulos de poemas originales. Me gusta mucho también cuando evoca nuestra infancia: sus postres están llenos de piruletas, flashgolosinas, petazetas, regaliz, frutas caramelizadas y algodones de azúcar.
 

sobre de algodón de azúcar con piñones

Veremos cómo su equipo mantiene el primer puesto mundial con la nueva propuesta cibernética. Y para volver a la tierra os propongo un gag de la mítica serie del millor cuiner del món de Polònia, divertido con ganas,
bon apetit!


domingo, 14 de noviembre de 2010

Dalí, el adalid

O el caudillo por la causa de los hombres excéntricos. Hoy están de moda. En el mundo occidental proliferan las pseudoconferencias de grandes comunicadores y las clases magistrales van cediendo terreno al espectáculo. Las charlas tienen hoy formato late-show y los intelectuales, si quedan, tienen su rincón en alguna facultad o columna de periódico.



Fue de los primeros en hacer de sí mismo un espectáculo, sobre todo desde que es expulsado de la élite surrelista parisina. El invento le funcionó bastante bien, no sólo a nivel económico, sino que le sirvió para seguir viviendo de su caricatura y de sus obras a pesar de que la calidad artística iba menguando.



He de reconocer que, a excepción de muy pocos óleos y fotografias, la obra de Dalí me resulta repulsiva. No cabe duda que es muy buen dibujante y que domina la técnica, pero lo hace todo tan recargado, aliñado y perfeccionado que al final, la idea se me indigesta. Salvaría de la quema piezas como las Venus de los cajones, su Cristo en picado, los paisajes oníricos más desnudos y algunas Madonnas-Galas.

Uno de sus brillantes diseños es este magnífico logo de los 60, que no ha necesitado apenas ser rediseñado para adaptarse a hoy. Tiene un aire coca-colero, colores de la senyera y un contorno de octafolio que busca la complicidad de los pequeños. Parece ser que el empresario catalán E. Bernat, que con ingenio clavó un palito al caramelo redondo para chuparlo y hacerlo durar, se quedó asombrado ante la rapidez de Dalí en diseñar la marca, unos minutos, y listo!

miércoles, 10 de noviembre de 2010

7N, un dia enlluernador


Diumenge 7 de Novembre al matí, em disposo a veure a la tele com ha quedat la nau del temple expiatori de la Sagrada Família, ara convertida en basílica menor, tras una llarguíssima cerimònia de dedicació. Un acte-espectacle amb la litúrgia corresponent d'unció d'oli crismal al gran bloc de pòrfid iranià i a 12 columnes i col·locació de brases d'incens, com si preparessin un altar per sacrificar una bèstia en honor als Déus. Aquest va ser l'únic moment per mi novedós en una missa d'excessiva durada.
Esperava molt més de la música en un acte d'aquestes característiques. No em va agradar l'alternança de càntics senzillets d'autors catalans amb peces conegudes i  solemnes de Bruckner, Mozart i Haendel, tots acompanyats per un orgue (estranyament col·locat a banda i banda de la càtedra). 
L'espectacle televisiu es garanteix amb la constant visió de les noves voltes de l'església, que neixen d'uns pilars-arbre, amb un estranys nusos i ulls luminosos, i que ramifiquen per obrir-se en un pretés bosc de fulles, a través de les quals, entra la llum celestial. No hi ha dubte que el ramatge i els revestiments de fusta i color de l'intradós de la coberta són força atractius i que es respira un cert aroma modernista.



Però això no és Gaudí, encara que ens ho remarquen contínuament. No crec que les formes tan aristades, plenes de línies quebrades es corresponen a una idea de bosc gaudinià. L'equip de la construcció del temple, liderat per Ll. Bonet, ha dissenyat l'estructura a partir de fonts poc fiables, ja que després d'un incendi, a la guerra civil, no van quedar més que unes maquetes de guix de proves volumètriques del Gaudí. Amb això, es confirma que no s'havia de continuar el temple: amb la cripta i les torres antigues, l'obra inacabada expressava la veritat de l'edifici: no podem construir més perquè no tenim el material adequat i perquè no té sentit una catedral d'aquestes dimensions quan a dures penes les parròquies tenen feligresos. Així ja es van manifestar un grup d'arquitectes a una carta als diaris al gener del 1965 i al Manifest Gaudí en alerta roja al 2008.
És una primera impressió. Cal visitar la Sagrada Família per veure l'efecte d'una nau tan alta i decorada i llegir potser el monogràfic de La Vanguardia sobre la construcció, que han redactat diversos entesos.
De moment, amb el petit suplement del diari del diumenge, veiem la lletja proposta de la façana de la Glòria, amb un núvol dispers de pedra amb les lletres del Credo gravades. Imaginem l'enorme pastís amb 18 espelmes que resultarà d'afegir al temple actual els campanars i torres que resten.



I de la llum zenital i divina passem als neons i paraules fluorescents que ens van enlluernar a la funció de Lulú de les cinc de la tarda del diumenge, al teatre del Liceu. Un agressiu joc de llums i colors saturats acompanyen a la difícil música de Berg, tan atractiva en molts moments i tan dura en altres. El post del Joaquim expressa molt bé el que vaig sentir amb aquesta òpera i amb aquesta proposta de Py. Hi va haver estones de cert descans visual gràcies a que les accions es reduïen a una, la lectura del text era més lenta o un teló de pel·lícula plàstica vermella unificava colors. Em vaig sentir perduda gràcies a la indumentària tan variada dels personatges a qui em costava identificar: capgrossos, pallassos, figurants i ballarins, disfressats, tot plegat molt confós. Potser aprofundint amb el programa de mà del liceu, entendré més coses. El que sí sé és que a l'hora d'enllitar-me i tancar els ulls, a la retina flotaven llumetes i punts de colors...

lunes, 1 de noviembre de 2010

cap i cua

Avui, dia de tots Sants, és dia capicua 011110. Recordo de petita que les amigues col·leccionàvem els bitllets d'autobús amb número capicua perquè, pensàvem, donaven molta sort. De vegades, tenies un parell de tiquets amb números simètrics en pocs dies de diferència i llavors eres la més afortunada del món.


Rajoles de l'Alhambra i mòduls d'Escher

La simetria és present a tot arreu. Som simètrics exteriorment (i no per dins) els animals, les fulles, els flocs de neu, els cristalls dels minerals. Les façanes i estructures dels edificis, fins al sXX, mai trecaven la simetria perquè és la forma visual més equilibrada. L'ordre absolut es manté perfecte en les arquitectures desfasades de les dictadures de tot color.


projecte de la Gran Sala de Speer pel Berlin nazi

La simetria permet molts jocs visuals com a les combinacions de mòduls bidimensionals, jocs de paraules als palíndroms o experiments musicals.

Fent recerca a la web Víctor Carbajo he trobat palíndroms sobre música i altres tan divertits com aquests:
  1. A barítono fa gemí, mi megáfono no tiraba
  2. A su música nací su musa.
  3. Aida sonora, a Aaron osadía.
  4. Atila atrapa el ave y Eva le aparta alita.
  5. Ay ese coro cese ya!
Kalamaret m'ha ajudat a trobar un exemple de simetria musical: una fuga mirall de Hindemith que es troba a Ludus Tonalis: una obra amb un preludi, 12 fugues amb interludis intercalats i un postludi. És ple de jocs contrapuntístics com miralls, inversions i augmentacions. La interpretació al piano és de Husseyin Sermet. Aquesta és la nº3, on es desenvolupa un tema fins que tres notes de transició, a la meitat,  fan d'eix-mirall de la fuga.



Que tingueu tots un sortut Dia de Tots Sants!
Aquí teniu el meu petit palíndrom:
 Mota, sort, tros àtom.