Diumenge 7 de Novembre al matí, em disposo a veure a la tele com ha quedat la nau del temple expiatori de la Sagrada Família, ara convertida en basílica menor, tras una llarguíssima cerimònia de dedicació. Un acte-espectacle amb la litúrgia corresponent d'unció d'oli crismal al gran bloc de pòrfid iranià i a 12 columnes i col·locació de brases d'incens, com si preparessin un altar per sacrificar una bèstia en honor als Déus. Aquest va ser l'únic moment per mi novedós en una missa d'excessiva durada.
Esperava molt més de la música en un acte d'aquestes característiques. No em va agradar l'alternança de càntics senzillets d'autors catalans amb peces conegudes i solemnes de Bruckner, Mozart i Haendel, tots acompanyats per un orgue (estranyament col·locat a banda i banda de la càtedra).
L'espectacle televisiu es garanteix amb la constant visió de les noves voltes de l'església, que neixen d'uns pilars-arbre, amb un estranys nusos i ulls luminosos, i que ramifiquen per obrir-se en un pretés bosc de fulles, a través de les quals, entra la llum celestial. No hi ha dubte que el ramatge i els revestiments de fusta i color de l'intradós de la coberta són força atractius i que es respira un cert aroma modernista.
Però això
no és Gaudí, encara que ens ho remarquen contínuament. No crec que les formes tan aristades, plenes de línies quebrades es corresponen a una idea de bosc gaudinià. L'equip de la construcció del temple, liderat per Ll. Bonet, ha dissenyat l'estructura a partir de fonts poc fiables, ja que després d'un incendi, a la guerra civil, no van quedar més que unes maquetes de guix de proves volumètriques del Gaudí. Amb això, es confirma que no s'havia de continuar el temple: amb la cripta i les torres antigues,
l'obra inacabada expressava la veritat de l'edifici: no podem construir més perquè no tenim el material adequat i perquè no té sentit una catedral d'aquestes dimensions quan a dures penes les parròquies tenen feligresos. Així ja es van manifestar un grup d'arquitectes a una carta als diaris al gener del 1965 i al
Manifest Gaudí en alerta roja al 2008.
És una primera impressió. Cal visitar la Sagrada Família per veure l'efecte d'una nau tan alta i decorada i llegir potser el monogràfic de La Vanguardia sobre la construcció, que han redactat diversos entesos.
De moment, amb el petit suplement del diari del diumenge, veiem la lletja proposta de la façana de la Glòria, amb un núvol dispers de pedra amb les lletres del Credo gravades. Imaginem l'enorme pastís amb 18 espelmes que resultarà d'afegir al temple actual els campanars i torres que resten.
I de la llum zenital i divina passem als neons i paraules fluorescents que ens van enlluernar a la funció de Lulú de les cinc de la tarda del diumenge, al teatre del Liceu. Un agressiu joc de llums i colors saturats acompanyen a la difícil música de Berg, tan atractiva en molts moments i tan dura en altres. El
post del Joaquim expressa molt bé el que vaig sentir amb aquesta òpera i amb aquesta proposta de Py. Hi va haver estones de cert descans visual gràcies a que les accions es reduïen a una, la lectura del text era més lenta o un teló de pel·lícula plàstica vermella unificava colors. Em vaig sentir perduda gràcies a la indumentària tan variada dels personatges a qui em costava identificar: capgrossos, pallassos, figurants i ballarins, disfressats, tot plegat molt confós. Potser aprofundint amb el programa de mà del liceu, entendré més coses. El que sí sé és que a l'hora d'enllitar-me i tancar els ulls, a la retina flotaven llumetes i punts de colors...