Evocacions

Tribschen a Suïssa

Recordareu aquell magnífic document de la Barcelona del 64 de Carles Barba. Ell també és autor d'aquest viatge per la vida, la música i per sobre de tot, els llocs del mestre Wagner. El filma al 1980 amb gran respecte pel músic, seguint rutes en tren i cotxe, aprofitant per fer un turisme de culte pels paisatges centreeuropeus nuvolats i les ciutats musicals i avantguardistes. Els comentaris del Barba, un plaer des del principi.

Mireu-lo aquí, que no he sabut insertar-ho. Gaudiu.

Walküre en flames

El foc és omnipresent a la gran funció liceïsta de la Walküre. 

Al campament dels bessons del primer acte, al saló del Walhalla, al comiat màgic de Wotan. És l'unic punt càlid a totes l'escenes, d'una foscor molt ben matissada. L'ambient per què el protagonisme se l'emporti la música de Wagner. 

Aquí el mestre Pons s'hi jugava molt. Havia de remontar les pífies de les primeres funcions. Malgrat alguns atacs insegurs dels metalls i algun enrenou de conjunt, el fossat va fer una bona interpretació sense arribar a ser sublim. Les cordes i les fustes van acompanyar amb un so net les grans veus d'ahir nit. Els cantants mereixien una orquestra esforçada i una lectura potser més contínua de la partitura, però el conjunt va ser notable. 

El que no ens imaginàvem és que els cantants ens oferirien una enorme velada wagneriana. De menys a més: les walkíries van fer una correcta cavalcada, Vogt canta bé el seu Siegmund amb una veu molt poc heroica ( ai JK, haguéssis arrodonit l'òpera!), Fujimura fa una Fricka incisiva i creïble, temible Hunding amb veu tan cavernosa de Halvarson, Kampe és la perfecta Sieglinde, Wotan-Dohmen, noble i ferm i la sueca Theorin, una Brünnhilde estratosfèrica. (Bayreuth, apunta!)

Carsen torna al Liceu després de l'Or, de fa un any. Massa temps per connectar les jornades. Hem hagut de rellegir què ens explicava a l'escena, llavors. La contiuïtat és molt clara: els blocs de formigó han construït la residència dels déus, l'escala metàl·lica que baixava al Nibelheim, ara puja als herois, les pomes de Freia fan un bodegó que Wotan farà esclatar perquè veu el seu propi final. Aquella neu festiva aquí és torna neu corrupta.

Moltes idees interessants per construir una escena austera i actual. Ideal el campament del traficant Hunding, amb les capses plenes d'armes on cau el guerriller just. Una errada no haver posat a les mans del Walsung un fusell, pistola, si m'apures un míssil ben fàl·lic, arma mortífera i poderosa en lloc del galletasso de l'espasa fora del temps. Si al menys l'hagués tret d'una caixa de relíquies..una imatge que resulta del tot ridícula.

Anem a l'espectacular saló del Walhalla. Fotos de la família divina, paisatges romàntics als llenços, sofàs fora d'escala, mobiliari daurat de col·leccionista nou ric. La llar encesa que cuida Fricka en vestit Chanel ben tradicional. Wotan, dictador feble com ens recorda el seu bastó-llança dels pactes i els galons daurats del seu uniforme. Tot ben travat i amb els símbols wagnerians hàbilment transformats. El que costa d'entendre és la indumentària de les filles guerreres. Calia posar-se un vestit de cortina brocada, cabellera abundosa i arinxolada? No hauria estat més eficaç una cavalcada amb motos de molt cavalls, uns cascos decorats i caçadores de cuir? 

Sort que Carsen ens fa un gran final. Entre els morts (la guerra no s'ha acabat) jau Brünnhilde adormida i coberta amb l'abric del seu pare, que invoca el foc amb una llumeta de metxero. A l'horitzó s'encén una línia de foc, s'albira el futur apocalíptic de la nissaga que Wotan, de moment , pot sortejar. 

El joc d'ombres i flames ha estat el gran encert de la posada en escena: tan poètic com les notes de la Walküre.

Altres cròniques d'amics experts:

1. Xavier Cester

2. Jaume Radigales

3. Joaquim Hdez.

Any Wagner (19) i miniconcurs

Avui s'acaba l'any Wagner amb els seu 201è aniversari. Hem tingut molta activitat wagneriana a ràdios, blogs, teatres i publicacions. A més, celebrem una bona Walküre vocal al Liceu, òpera complexa i reeixida del bavarès, i de la que parlaré quan l'hagi vista i escoltada el proper diumenge.

Havíem promès deixar estar les endevinalles amb icones de mòbil, però com que no tothom té accés a la pàgina de FB dedicada a Richard Wagner, aquí us planto el meu concurs d'òperes canòniques del festival de Bayreuth, dedicat especialment al JL i al JO que no hi tenen accés.. i a l'amic Borgo, que també fa anys avui.
Bona diada wagneriana!

PS:  Cal justificar amb detall les respostes de cada òpera endevinada.

Wieland en Bayreuth

Este ha sido un libro de lectura lenta. Para una aficionada wagnerita, El Nuevo Bayreuth de Emilio José Gómez Rodríguez es un feliz descubrimiento: el estudio detallado* de las casi dos décadas tras la reapertura del Festival Wagneriano por excelencia, en la ciudad del teatro construido por el compositor, Bayreuth, demasiado vinculado a su pasado nazi.

Wieland, el nieto, se encarga de arrancar toda la costra podrida, con una valiente mirada a los dramas wagnerianos y a los escritos de su abuelo. Hace una apuesta por la más innovadora escena, la desnuda con geometrías circulares, luces y colores simbólicos y arriesga con cantantes de nueva hornada. El combinado resultará ser tan extraordinario que difícilmente se podrá superar en calidad y cantidad de estrellas musicales. Basta escuchar la abultada discografía del festival recomendada al final del volumen, desde el 51 al 67.

Además de un cambio necesario para el mundo wagneriano y proyectar una imagen de absoluta universalidad-modernidad que atraerá a wagnerferits del mundo entero, con las sabidas reacciones alérgicas de los grupos más trasnochados, W.W. sienta el precedente que hará posible multiplicidad de lecturas de los dramas. Lástima que las hermanas Wagner no hayan cogido el testigo con mucho tacto: Bayreuth se aguanta por su historia y no por las aportaciones de nuevos lenguajes y menos por los elencos de cantantes. Tendremos que esperar a que llegue un nuevo Wieland.

Wieland Wagner.
Götterdämmerung + Castorf 2013
 inspirado por esta portada?

No sé más que algunas palabrejas de alemán, (a fuerza de leer libretos wagnerianos), pero es tan emocionante ver a Wieland y los grandes artistas del momento descrito, en acción!



*Sólo un pero: a medida que avanzaba el texto he recurrido muchas veces a Internet para buscar fotografías de escenas y cantantes. Imagino que los derechos de imagen podían encarecer mucho el libro y que la Fundación W no se lo ha puesto fácil al autor.

Wagner/Verdi 200 i com ho celebra Barcelona

A Barcelona, més prostituïda i venuda que mai, li venen aires de cultura per vendre molt la nit propera, que s'acosta Nadal i s'ha de fer calaix. Compte, no es maregin en llegir el Koncept de la gran aventura urbana que ens proposen:

Aquest any The Shopping Night Barcelona commemora el bicentenari de dos grans compositors, estilística i artísticament oposats, però ambdós icones de l'òpera, Giuseppe Verdi i Richard Wagner. El 28 de novembre sonaran per Passeig de Gràcia les notes que composen la melodia del brindis de La Traviata de Verdi, la marxa nupcial de Lohengrin de Wagner, el Cor dels esclaus en Nabucco de Verdi, la cavalcada de les Valquíries de Wagner o la marxa triomfal d'Aida. Serà una nit màgica, on la cultura inundarà els carrers amb l'òpera com a banda sonora. Grans sorpreses us estan esperant. Recorda, el 28 de novembre Passeig de Gràcia es convertirà en el que Wagner definiría com una obra d'art total.

El teatre serà el Passeig de Gràcia, l'orquestra la formen les botigues, el cor fet pels promotors de tan cultural proposta, entre altres l'Ajuntament, i activitats com ara

La Cavalcada de les Valquíries !Brunilda i les seves 8 germanes cavalquen al centre del Passeig de Gràcia.Coreografia eqüestre, on els vestits de les amazones han estat creats especialment per a TSNB.

Fóra una gran nit per muntar una mani anticonsum i anticultureta ben sonada, i que vinguin els mossos i les seves pilotes o que provin els nous projectils, que no fan tanta pupa. Què puta i Ramoneta s'ha tornat la Barcelona on visc. 

I a sobre ens makinegen la música:

Wagner 200 (18) y el primer biopic

Deliciosa película muda con música versionada del homenajeado y que celebra el primer centanario del compositor, rodada entre 1912 y 1913. Vida y obra de Wagner dirigida por Carl Froehlich, fue el primer biopic de la historia del cine. El actor que interpreta a Wagner, Giuseppe Becce, era también compositor y puso la banda sonora adaptando como pudo la música de RW para no tener problemas con el copyright.

Wagner 200 (17)

Un jove Simon Rattle ens explica com l'acord de Tristany va ser un revulsiu i un punt de partida per la música i per l'art del segle XX i ho fa amb quantitat d'imatges de l'època i de d'exemples musicals. Gràcies, Manel, per l'avís. És el primer capítol d'una sèrie de set, Leaving  Home, que podríem seguir acompanyats del gran llibre d'Alex Ross, The rest is Noise.

La música puede resultar profética de una manera casi inquietante, como un sismógrafo que detecta futuras erupciones. A fines del siglo XIX, Europa se desprendía de su antigua piel para convertirse en algo nuevo, más complejo y mucho más peligroso. En una época en que las certezas del Imperio y del orden social establecido se desmoronaban, también la música abandonaba sus certezas: abandonaba la tonalidad, aparentemente para siempre.

Quan tornarem a tenir un programa de cultura de qualitat a la nostra televisió? Haurem d'aguantar al dels texans moltes temporades? ai, cultureta.

Donner i any Wagner (16)

ME Winge, Thor contra els gegants (1872)

Molt més conegut com a Thor, Donner és cunyat de Wotan i té un petit paper de baix-baríton al Rheingold. El déu dels pagesos té el poder de cridar a tempestes i trons amb el seu martell màgic i el seu cinturó de força. Amb un carretó tirat per carners pot vèncer als gegants però al quadre mitològic de l'Anell dels Nibelungs només té una petita intervenció, gloriosa.

Hi ha mala maror després de la maledicció del nan i la mort del gegant. Donner puja a un roc, canta Heda Heda Hedo!, fa girar el martell, pica fort contra ell i amb un tro desfà els núvols. Apareix un magnífic arc de Sant Martí, el pont pel que pujaran els déus majestuosament al Walhalla. El gran final de l'Or del Rhin.


Tempesta i entrada al castell clàssics, la del Met, Otto Shenck i Levine (1990). Alan Held és un potent Donner:

Altre final, l'espectacle del Met de factura clàssica malgrat les barres de RLepage (2010) Donner: Dwayne Croft  és una mica estàtic a l'escena però crida molt bé al cel:

Toca portar el Donner, molt primet ell, però fort vocalment, del baríton H Ketelsen a sobre d'una grúa feixuga i davant d'unes boniques imatges, les de la Fura. Mehta amb una gran orquestra simfònica de València (2010).

I per acabar, aquesta impressionant interpretació d'Eberhard Wächter i Solti amb la Filarmònica de Viena:

Una neblina sofocante 

vuela por el aire, 

y cae sobre mí 

aprisionándome.

Las claras nubes 

convertiré en nubes de tormenta, 

y así se aclarará el cielo.

¡He da! ¡He da! ¡He do!

Ven a mí niebla. 

Vahos, venid a mí.

Donner, vuestro señor, 

os llama a que forméis ante él.

Cuando balancee mi martillo,

húmeda neblina y niebla, 

flotad allí.

Donner, vuestro señor, os llama a que forméis ante él.

¡He da! ¡He da! ¡He do!

Hermano, ven aquí, 

muéstrales el camino del puente.

El podrem sentir aquesta tarda en directe des del Festival del turó verd a les 17.55 a RNE, interpretat per Oleksandr Pushniak. Li demanem, ja que està per les intervencions climàtiques que porti cap aquí una brisa fresca, que tal com apunta al dia es fondrà la ràdio i no el podrem sentir.

Que tinguem un bon Or bayreuthià i felicitats als Joaquims i les Annes.

Año Wagner (15) y yo

Wagner es enormemente inspirador. Los veranos proporcionan material radiofónico de primera para acompañar las horas más calurosas. Este año de celebración tenemos motivos wagnerianos desde todos los festivales que se esfuerzan en ofrecer dramas excelentes con nuevas lecturas musicales y escenográficas. Participo del rito simbólico desde la distancia con la esperanza de que algún día podré pisar el templo de la colina verde.  Mientras escucho a los gemelos cómo se nombran el uno al otro, dibujo con cierto frenesí mi homenaje a Wagner:

piulades i any Wagner (14)

Lula contra Twitter (Articulatematter)

No acabo de veure les virtuds de la xarxa Twitter: és histèrica, corredissa i volàtil. Com a molt, 140 caràcters que s'esfumen i ja està. Segueixo a alguns periodistes i escriptors que el fan servir com a microblog per informar o enllaçar, però per la majoria d'usuaris serveix per fer una buida xerrameca que arriba a tothom. No és massa intuitiu i tanta @ i # mareja. Com a twits, em quedo amb aquests!

 Tiene gracia que twit signifique imbécil, cretino.

Unes bones piulades: les de l'ocell del bosc que aconsellen molt convenientment a Siegfried per matar el drac i conquerir la dama de la roca màgica, la que li ensenyarà què és l'amor i la por.

Dame Kiri Te Kanawa as "Waldvogel" in the scene "Nun Sing!" of Act II from the opera "Siegfried" (from "Der Ring des Nibelungen") by Richard Wagner (1813-1883), with Siegfried Jerusalem / tenor, Sinfonieorchester des Bayerischen Rundfunks (München), Bernard Haitink / conductor, 1991.

Any Wagner (13) i l'Esmuc

Malgrat les tancades a l'escola, llargues assemblees, la falta de son, concerts a la Pça. Sant Jaume i Parlament i moltes altres mobilitzacions, els estudiants de l'Esmuc no han faltat als assajos dels diferents conjunts per les cites de final de curs.

Avui, que comença l'estiu i és Día Internacional de la Música tindrem gran concert a L'Auditori amb gran homentage a Wagner i obres de Verdi, d'Amargós i Weber. No faltem a la cita. Després de les mogudes, necessiten molt públic a la sala que els recolzin ja que no han aconseguit que la Conselleria d'Ensenyament suavitzi ni un gram la sagnant retallada. Serà molt oportú escoltar-los tocant una marxa fúnebre:

avui divendres, 21 de juny

Grans Conjunts de l'ESMUC, Orquestra Simfònica

Director George Pehlivanian

Sala 1 Pau Casals de l’Auditori de Barcelona, a les 19h

Entrada gratuïta

Any Wagner (12) i el rei Marke

Tristan und Isolde. Klmrt

Estimem Marke per la seva intel·ligent resposta a la traició, magnànima i pacífica, perquè sap amar alhora a l'amic i l'esposa amb una tristor commovedora. El monòleg més emocionant de Wagner?




¿A mí me has hecho esto?
¿Adónde ha escapado la lealtad si Tristán me ha engañado?
¿Adonde ha escapado ahora el honor y la auténtica prosapia si el asilo de todos los honores, si Tristán los ha perdido?
¿Adonde ha huido ahora la virtud que Tristán había elegido como escudo suyo, si ella huye de mi amigo, si Tristán me ha traicionado?
¿Para qué los servicios innumerables, la gloria de los honores, el poder de la grandeza que tú ganaste para Marke, si el honor y la gloria la grandeza y el poder, si los servicios innumerables tenían que ser pagados con el oprobio de Marke?
¿Es que te pareció pequeña su gratitud, te pareció poco el que te diese la propiedad y herencia lo que tú para él habías obtenido, la gloria y el reino?
El hombre al que antaño se le murió su mujer sin llegar a tener hijos, te amó tanto a ti que Marke nunca más quería volver a casarse.
Cuando todo el pueblo, en la corte y en el campo, lo presionaba con súplicas y amenazas a que escogiese una reina para el país y una esposa para sí; cuando tú mismo conjurabas a tu tío a que cumpliese enseguida los deseos de la corte, la voluntad del país;
él se negó con astucias y bondades, oponiéndose incluso a ti, hasta que tú, Tristán, lo amenazaste con ausentarte para siempre de la corte y del país, si tú mismo no eras enviado a buscar una novia para el rey.
Entonces, él cedió
Esta mujer maravillosa que tu coraje ganó para mí,
¿quién podría verla, conocerla decirla suya con orgullo, sin tenerse por dichoso?
Esta mujer a la que mi voluntad nunca se atrevió a acercarse, a la que mis deseos renunciaron con timidez respetuosa, esa mujer que tenía que confortar mi alma de un modo tan magnífico, de un modo tan excelso,
esa novia principesca tú me la trajiste a mí, a pesar de enemigos y peligros.
Y ahora que con tal bien tú habías vuelto, mi corazón más sensible que nunca al dolor, ese corazón ha sido herido cuando más débil y delicado era, donde más abierto estaba,
y ya no cabe esperar que alguna vez pueda yo sanarlo;
¿por qué ahora me has herido tan cruelmente ahí, infortunado?
Ahí me has herido con el veneno atormentador del arma, con un veneno que cruelmente me quema
los sentidos y el cerebro; que me impide ser leal a mi amigo;
has llenado de sospechas mi corazón franco, hasta el punto de que ahora yo secretamente me deslizo en la oscura noche para espiar a mi amigo y llegar al fin de mis honores.
¿Por qué para mí este infierno del que no redime ningún cielo?
¿Por qué para mi este oprobio que ninguna miseria puede expiar?
Este motivo insondable, misterioso,
¿quién lo manifestará al mundo?

Post dedicat a l'Assai.

Any Wagner (11) i un funeral

C. O. Czeschka

No hi ha marxa fúnebre més emocionant que la que acompanya a Siegfried, mort per l'esquena pel covard i traïdor Hunding,  al Götterdämmerung i més si la veiem durant la gravació (Decca 1964) de la Filarmònica de Viena amb Solti totalment entregat a la gimnàstica, deshinibit i exterioritzant fins i tot la roba interior, calçotets i mitjons. Parem atenció a les famoses tubes wagnerianes i a uns quants professors de l'orquestra, dos dels quals són germans. Quins grans metalls!

L'amic J. Malloll ens explica al FB una anècdota de les memòries del Solti:

Cuando era director de la ópera de Munich, en la postguerra, fue invitado a comer a casa de Richard Strauss. Éste le dijo que para dirigir no hacía falta mover tanto los brazos, a lo que la esposa de Strauss (hija de un general) le espetó: "querido, tú los movías más cuando tenías su edad"

.....

Per riure's d'un director rus que es belluga amb certa esquizofrènia, aquí el video que ha estat un exitàs a les xarxes: a mi, la seva coreografia m'agrada molt més que la del pelma del coreà..

Any Wagner (10) i calcomanies (2)

Fa poc tornàvem a escoltar aquesta gran obra del repertori schubertià de cambra, el quartet de corda nº 14 (La mort i la donzella, 1824) i el seu curt tercer moviment, descrit com la dansa del dimoni violinista amb salts dramàtics i foscos, sembla que hagi servit a Wagner per baixar a l'infern dels esclaus que treballen l'or,

No ho sabem del cert, però hi ha uns compassos molt semblants, calcats, els martells dels nans, a la impressionant baixada al Nibelheim, un dels moments més lúcids de la partitura de l'Or del Rhin, min 1:45,

La història dels prèstecs es repeteix , inclús amb Wagner.

Wagner 200

Feliç bicentenari, mestre!

(Apunt Any Wagner 9)

Aquesta és la setmana en què es faran celebracions, més encara de les que hem anat veient al llarg del curs. Agraïm al Liceu el seu esforç en portar-nos uns quants Wagner a casa, a El País per un original monogràfic, la publicació de molts assajos i traduccions dels textos, entre ells el desgraciat i terrible panflet antisemita, als blogs amics per la incansable promoció del geni. Em temo que l'any ha saturat al públic amb moltes funcions del compositor, si bé una, que no es cansa mai de la seva música, comença a tenir ganes de desmitificar l'home i les seves obres, amb tot el carinyo del món.


Hem conegut que a part de megalòman i malcarat, era baixet i no controlava bé les despesses. Va patir exili, persecucions bancàries i algun fracàs musical. Però ell, pica fort, lluita per la seva causa i es troba a un rei molt romàntic i boig que li dóna carta blanca. Es construeix un nou teatre a Bayreuth que revoluciona l'òpera per contemplar en silenciosa cerimònia els enormes drames de Wagner. Som molts els wagnerians que ens agradaria peregrinar al turó verd per, al menys un cop a la vida, viure in situ el que el mestre va imaginar. No crec que ell pensés quant de llarga fóra la seva corda per les següents generacions de músics i aficionats, ni que fós tema de tota mena de paròdies, acudits i seqüeles en tot l'àmbit artístic, com ara aquells poemes visuals de Brossa d'un apunt anterior o moltes pel·lícules relacionades amb la tetralogia de l'Anell.

Hem trobat durant aquests mesos tota mena de productes de tema wagnerià per cuinar aquesta macedònia per a cada dia de la setmana.

1-Una animació molt dinàmica d'una minibiografia de Wagner:




2-Un test de personalitat vinculat a un leitmotif de l'Anell del MET: aquí

3-Acudits al voltant de la durada de les obres i dels personatges:

Salveu-vos! arriba tot el cicle de l'Anell!

No podries escriure posts curts com fa tothom?

Dieu que això és Wagner?

4-Paròdies al cinema:

5-Una col·lecció nibelunga de Clicks de Playmobil

Els déus deuen estar bojos

6-Un jazzístic Tannhäuser:

-

7-La propera estrena en versió aventura manga de còmic:




I per acabar més seriosament (potser mereixeria un apunt apart) aquest emocionant àudio de ràdio de l'escriptor de referència i amant de Wagner, T. Mann parlant de les impressions de Lohengrin:

Recordar que el dimecres 22  serà el gran dia i com havia de ser, Bayreuth farà una gala molt sucosa a les 22:22h amb aquest programa i en directe per Arte live web:

Christian Thielemann (Dirigent/Chef d'orchestre), Eva-Maria Westbroek (Sopran/Soprano), Johan Botha (Tenor/Ténor), Kwangchul Youn (Bass/Basse) 
Dans le Palais des festivals, conçu spécialement par le compositeur pour l’exécution de ses oeuvres, le chef d’orchestre allemand Christian Thielemann, wagnérien reconnu, interprétera avec l’Orchestre du Festival de Bayreuth et des solistes de renommée internationale un concert anniversaire composé d’extraits d’opéras donnés en version concertante : le premier acte de La Walkyrie, l’“Introduction” et la “Prière” de Rienzi , le “Voyage sur le Rhin” et la “Marche funèbre” du Crépuscule des dieux, et le prélude des Maîtres chanteurs de Nuremberg.

No us fa venir aigua a la boca? Fins dimecres, que vagi de gust.

Any Wagner (8) i els murmuris del bosc

Murmuris al bosc. Collage de Klmrt

Siegfried s'asseu melangiós sota un til·ler amb la seva espasa acabada de forjar. Ja sap que no és fill del nan i es pregunta com eren els seus pares, apareixent els temes dels Walsungs i Freia, després d'uns arpegis inicials i primerencs, al bosc fosc i en calma.

Se senten les veus de la natura en uns motius senzills i alegres d'ocell que són cantants per oboè, flauta i clarinet. Siegfried escolta atent i intenta entendre el què l'au li diu. Amb una canya i l'espasa (i el seu tema) es fabrica un instrument per imitar el cant de l'ocell i fracassa. Treu el corn, que és el que ell sap tocar i ho demostra heroicament.





Leopold Anthony Stokowski ens ensenya els màgics murmuris en versió concert:

Any Wagner (7) L'Or dels palets i còdols

Com que a l''assaig general del dia 17 al Liceu ens avisen que els cantants no interpretaran a viva veu i no em toca jutjar el cast del Rheingold fins el meu torn, només parlarem de l'orquestra i l'escena. Com si el que he vist fóra un playback. Alguns, però, sí que es van escarrassar: la Podlés fent una Erda ben profunda i l'hàbil Streit, de juganer Loge.

Alberic ja té l'or

El mestre Pons, a dia d'avui, té encara molta feina amb l'orquestra. El primer quadre va ser molt decebedor, les cordes agudes molestaven, no se sentien els greus i algun vent metall llençava notes falses. La cosa va anar millorant a partir del segon, però tampoc era per tirar coets. Esperem que avui dissabte 20, a l'estrena, ens expliquin millors noves del fossat.

La tropa dels gegants acabant les obres

La feina escenogràfica de Carsen i Kinmonth és plena d'idees, no sempre novedoses, que s'adeqüen a l'obra wagneriana, de vegades són massa tímides. Podien haver-se atrevit més. Amb l'austeritat es pot jugar a ser agosarat amb imatges molt potents i simples. 

Els diaris parlen d'ecologia. Potser sí que l'anunci de l'autodestrucció accelerada de la humanitat, a l'obertura, i amb l'abocador amb fums que cauen al fossat i tapen als músics ( ja s'hi veien prou?), s'entén que és un camí sense retorn. En canvi, l'or que custodien les ondines, o l'aigua del pneumàtic, no acaba de ser ni enigmàtic ni llaminer.

Wotan i Loge a punt d'enganyar al nan

Per desgràcia, cada canvi de quadre implica abaixar el teló i no aprofitar els magnífics interludis per fer una transició a escena. Recordem aquelles espectaculars pujades i baixades del mestre Kupfer fa unes quantes temporades.

Ara, al segon quadre (i quart) tenim una estudiada posada de palets de blocs de formigó, grúes de gran tonatge, elements industrials en tons metàl·lics, una família britànica de postguerra tirant a senzilla, amb uns germans trapelles i vividors, amb bastons i pals de golf, les seves armes.
Molt divertida resulta la fulminant entrada en bici de Loge, el personatge intermig, un conseller-servidor amb aires de Sherlock Holmes, ni està aquí, ni allà.

Els gegants, forçuts obrers acompanyats d'un exèrcit de braços, tots amb preciós mono taronja, dóna color a la trista imatge grisa. Queda molt ben representada la força de la mà d'obra, reclamant justícia.
A la recerca de l'or del nan, l'audaç idea del descens a les clavegueres queda espatllada per una enorme sala soterrada, amb esclaus rata que podrien haver-se transformat en la gran serp per la màgia del, ja molt vist drapet, elm daurat. Més ridícula és la forma d'atrapar al nibelung, de forat a forat.

Mata al germà i s'ho queda tot

Toca pagar els obrers. La gòndola és un bon lloc per marxar d'escena o omplir de grava per cobrir Freia. No acaba d'anar bé deixar al paleta mort al mig (el 1r mort que provoca l'anell?) a la gran marxa final, després d'un brindis oportú, l'encesa de les veles per Loge i un bell fons de neu brillant i festiva.

Queda inaugurada la morada dels déus

Ara, a esperar que l'orquestra ens ofereixi una gran actuació a les funcions.
Més fotos a la presentació de l'Or del Liceu:

Any Wagner (6) i jo, Stephen Fry

Ser wagnerià li crea una cert malestar a Stephen Fry, cap al final del magnífic reportatge que fa per la BBC, estrenat l'any passat. Quan sabem que parents seus van morir a Auschwitz, quan va passejant per Nuremberg o quan una cel·lista, que va sobreviure al mateix camp, li pregunta per què vol anar a Bayreuth, es troba incòmode però sap donar una resposta sincera i ben argumentada.

Com reconciliar l'antisemitisme i el geni? El documental, tot, destil·la veritat.

Compartim l'emoció que sent en tocar el gran piano, que els de la casa Steinway regalen a Wagner, les notes del final de Tristany.
Compartim la bogeria del jove rei Ludwig i els seus salons amb frescos de temes wagnerians.
Compartim l'agitació als assajos amb Thielemann o Gérgiev.
L'envegem quan passa les pàgines manuscrites de la partitura de Götterdämmerung, o els plànols originals del nou teatre de Bayreuth, modern i sense ornaments.
Fins i tot ens fa gràcia que a una escena vesteixi dels colors de la bandera alemanya.

any Wagner (5) i Brossa

Joan Brossa neix el 19-1-1919, al carrer Wagner. Quanta màgia només començar.

 Poema visual.1982

I escriu:

EN ELS SEUS TRETZE SÓN TRETZE 


Richard Wagner va néixer l’any 1813.
Un tretze de març va estrenar Tannhäuser a París.
Va estrenar la Tetralogia un tretze d’agost.
El matrimoni amb Còsima va durar tretze anys.
Un tretze de gener va acabar Parsifal,
i l’estrena a Barcelona va ser el trenta-u de desembre de 1913.
Va morir el tretze de febrer de 1883, tretze anys
després de la declaració de guerra amb França.
I si sumem les xifres de l’any del seu naixement
ens donen tretze com a resultat.

(De "Brossa, Joan. El dia a dia (1988-1992). Barcelona: Ed. 62 Poesia; 109), 2007, p. 132)"

Poema visual.1988

any Wagner (4) i Jonas és Parsifal

Hi ha una línia prima entre la vigília i la son. Com la que separa la fortificació dels monjos del món terrenal. Amb el Parsifal d'ahir, emès des del Met als cinemes, és fàcil despertar amb freqüència per la quantitat d'imatges i emocions viscudes. No era per menys: la gran obra de Wagner va ser servida per una excel·lent direcció amb la batuta suau de Gatti, uns cantants esplendorosos, tots, un cor d'homes colpidor i una escena plena de quadres pictòrics.

Jonas Kaufmann és el noi estúpid, el que no pregunta i el que va descobrint què significa la ferida d'Amfortas. El seu viatge és cantat pel tenor amb gran teatralitat, amb respecte religiós cap a Wagner, amb una veu madura i ideal pel rol, tècnicament impecable. Tenim un Parsifal. I tenim un gran Klingsor de Nikitin, un majestuós Amfortas amb el suec Mattei i un gran Gurnemanz amb un Pape molt ficat. La seductora Kundry arriba a cotes altes amb la soprano Dalayman i les noies flor fan un cant absolutament embriagador.

La feina del regista, F Girard és molt efectista però no del tot original. Sap treballar molt bé els paisatges còsmics, epidèrmics i nuvolats amb les figures de l'escena i la música, però és al segon acte on crec, s'excedeix. La Wunde, ferida que sempre sagna del rei Amfortas, és omnipresent a tota l'obra. Des de l'escletxa que s'obre a terra, al primer acte, que descobreix un infern a Parsifal, l'entrada al bosc de Klingsor, cobert ell mateix de sang des del cap, i representat per unes llances brillants que sembla, empalen les noies flors. Més vermell a l'estany on navega un llit menstruós i monstruós: el pecat de la dona és castigat per Déu amb la sang mensual i la bruta pèrdua de la virginitat. Tan desagradable com visualment saturador.

Al tercer acte tornem a aquella terra erma, però ara, encara més devastada. Arriba Parsifal amb la llança sanadora entre núvols amenaçadors i mànigues destructores. Una camisa blanca el bateja i una coreografia de gestos cristians i orientals la balla el gran cor, esperançat, per acomiadar el festival sagrat.

Cròniques imprescindibles:
Joaquim,
...
la retransmissió per ràdio:
BBC