John Martin Manfred 1837 |
Per acabar el mes us volia anunciar amb temps el proper concert simfònic de l'Esmuc:
Grans Conjunts. Orquestra Simfònica de l’ESMUC, concert final de curs el dilluns 18/06 a les set a la sala pau Casals de l'Auditori, entrada gratuïta. Dirigeix Lutz Koehler un programa del Romanticisme més pur amb obres novel·lesques i emocionals de Schumann i Berlioz, l'estil que desenvolupa la música programàtica, el cromatisme i la nova instrumentació.
1ª part:
Robert Schumann Obertura Manfred op 115, 1849 (12 min)
Es tracta del primer dels quinze números de la simfonia dedicada a l'heroi de Lord Byron (Txaikovski també feu la seva simfonia Manfred al 1885). Considerada com una de les millor obres simfòniques de Schumann, l'energia desesperada, l'exaltació, la crisi i la resolució fosca dibuixen l'ànima i les aventures metafísiques de l'heroi.
Els paral·lelismes entre el personatge de Byron i Schumann són extraordinaris i no és sorprenent que el compositor es sentís atret per Manfred. Com explica el musicòleg Frank Cooper:
Schumann "conocía demasiado bien los dilemas de Manfred. No buscaba la locura que buscaba Manfred, pero esta buscó, halló y poseyó a Schumann. Su tragedia fue enloquecer mientras trataba desesperadamente de aferrarse a la cordura y al arte que sólo la cordura puede producir. Quizá por eso Manfred es una creación tan curiosa".
Cleveland Orchestra, George Szell, director.
gravat 1958-1960
gravat 1958-1960
Robert Schumann la Konzertstük per a quatre trompes. op 86 en fa major
El compositor sent una gran afinitat amb la trompa (com ho demostra a la seva tercera simfonia) i aquesta peça suposa un gran repte per qualsevol cornista. És una obra atrevida i de gran inspiració i té moments curiosos com l'eco de dues trompes en cànon:
2ª part
Héctor Berlioz: Simfonia Fantàstica op 14 (1830), en realitat titulada Episodi de la vida d'un artista*. L'amor passional del jove Berlioz envers la seva futura esposa, l'actriu Harriet Smithson, és el motiu per construir un drama febril i autobiogràfic amb 5 capítols descriptius i una idea repetida i desenvolupada a tots cinc, la imatge obsessiva de l'amada:
- Somnis i passions, en forma sonata, expressa les angúnies i alegries amb grandiositat sonora
- un ball , el vals suau amb el color de dues arpes (min 15:21 YT a sota)
- pastoral, un plàcid capvespre d'estiu que s'enterboleix pels records i la gelosia (21:35)
- cap al patíbul, macabre somni per l'opi i veritable tour de force per l'orquestra (38:56)
- les bruixes del Sàbat, combina i transforma la idea fixa amb un Dies Irae (agafat per WCarlos pel film de Kubrick, The Shining) (45:38)
L'originalitat de l'obra no només recau en posar-se al servei de la narrativa sinó també en saber expressar les diferents atmòsferes amb un gran domini de les sonoritats orquestrals, en especial contrabaixos, trompes, violes, timbales, percussió i arpes.
Aquí la versió de referència: Colin Davies i la London SO