El Tristany més fosc

Ahir nit inauguràvem la temporada del Met al cinema amb un Tristany i Isolda per recordar en temps. Agafa la batuta el mestre Rattle i el descobrim intens, equilibrat i profundament wagnerià amb l'orquestra del MET. Tampoc coneixíem al tenor Skelton que va demostrar ser un resistent Tristany de bonic timbre i gran fortalesa vocal. La Isolda de la Stemme, a més d'elektrificant, és sòlida i de veritable soprano dramàtica. Potser encara colpeix més el rei Marke, noblíssim René Pape, en els seus laments que tant ens agraden d'aquesta partitura. Brangäne-Gubanova és una delicada actriu i cantant, que contrasta amb un rude i fidel Kurwenal, Nikitin també molt destacable.

Si els cinc cantants i l'orquestra treuen un excel·lent a les nostres oïdes, ara toca valorar l'obra visual de M Trelinski, del que coneixem aquelles notables escenes, també al MET, la Iolanta i el Barbablava . Sense fer un enfoc radical (i xiulat al segon acte), l'autor proposa un Tristany amb molt pes protagonista i amb una visualitat molt acord amb la fluïdesa musical: des del minut zero ens acompanya amb el radar i altres elements rotatoris de cicle infinit que clou, com a la partitura, amb el bany de mar i cel.

No podem evitar relacionar els eclipsis lunars que apareixen sovint amb els planetes amenaçadors de Lars von Trier a Melancholia, que, per cert, també interactuava amb la música de Wagner. Només resulta confús el record de les flames de la cabana familiar? de l'heroi, encara que el nen-Tristany que l'acompanya al llit d'hospital és tot un encert de la memòria. Potser sí que es pot criticar la falta de càrrega eròtica del muntatge però aquesta visió de guerra, fosca i apocalíptica s'escau, més encara quan aigua i foc, tots dos tan presents, són destructors i redemptors.

3 òperes i arbres

Hem vist tres òperes en una mica més d'un dia. Dues des del Met i la tercera al Liceu. No podíem imaginar que el resultat fos tan satisfactori i, a més, amb arbres com a elements d'escena, tan simbòlics i molt pesants. Comencem per la Iolanta de Txaikovski, interpretada pel millor dúo d'estrelles eslaves, l'ideal per cantar-la. Quan la Netrebko fa de noia cega innocent (lluny del paper de dona fatal que sempre esguerra) i el Beczala, de cavaller amorós, l'escenari es va omplint de la captivadora música del compositor rus, de vida i llum en una cabana de mort travessada per caps de branques i els arbres talats.

Després del descans, el Met de NY retransmetia un prodigi d'òpera del BBartók, El castell de Barbablava. Seguia dirigint el tzar Gergiev, però l'orquestra semblava crescuda i inspirada a totes les seccions.
El relat terrorífic el cantaren la N Michael (amb màscara-bòtox, encara més por) i M Petrenko, amb enorme destresa i l'actuaren amb elasticitat i art, mentre els boscos es tornaven més fantasmagòrics, els arbres s'arrabassen de la terra que els nodreix. A la gran escena no hi ha cap vincle amb la vida. Magnífica feina de Trelinski.

Diumenge al Liceu, amb Norma de Bellini, una de les grans del belcanto i que no cansa, un arbre de vesc penja per sobre de la comunitat dels gals. No té cap ganxo, ni simbolitza res, té lluentons com als vestits de Norma i el gran Druïda. Poca traça en tota l'escena, amb feixuc carro de palets inclós, compensada per la bona il·luminació i cromatisme. Vocalment, només destacar la parella femenina, T Wilson i A Stroppa: ens van brindar uns duets de campiones i a les seves àries solistes, van cantar segures i amb molta bellesa. Ovacions i alegria del públic de casa, que gaudeix molt més amb el Bellini que amb Bartók. 

any Wagner (4) i Jonas és Parsifal

Hi ha una línia prima entre la vigília i la son. Com la que separa la fortificació dels monjos del món terrenal. Amb el Parsifal d'ahir, emès des del Met als cinemes, és fàcil despertar amb freqüència per la quantitat d'imatges i emocions viscudes. No era per menys: la gran obra de Wagner va ser servida per una excel·lent direcció amb la batuta suau de Gatti, uns cantants esplendorosos, tots, un cor d'homes colpidor i una escena plena de quadres pictòrics.

Jonas Kaufmann és el noi estúpid, el que no pregunta i el que va descobrint què significa la ferida d'Amfortas. El seu viatge és cantat pel tenor amb gran teatralitat, amb respecte religiós cap a Wagner, amb una veu madura i ideal pel rol, tècnicament impecable. Tenim un Parsifal. I tenim un gran Klingsor de Nikitin, un majestuós Amfortas amb el suec Mattei i un gran Gurnemanz amb un Pape molt ficat. La seductora Kundry arriba a cotes altes amb la soprano Dalayman i les noies flor fan un cant absolutament embriagador.

La feina del regista, F Girard és molt efectista però no del tot original. Sap treballar molt bé els paisatges còsmics, epidèrmics i nuvolats amb les figures de l'escena i la música, però és al segon acte on crec, s'excedeix. La Wunde, ferida que sempre sagna del rei Amfortas, és omnipresent a tota l'obra. Des de l'escletxa que s'obre a terra, al primer acte, que descobreix un infern a Parsifal, l'entrada al bosc de Klingsor, cobert ell mateix de sang des del cap, i representat per unes llances brillants que sembla, empalen les noies flors. Més vermell a l'estany on navega un llit menstruós i monstruós: el pecat de la dona és castigat per Déu amb la sang mensual i la bruta pèrdua de la virginitat. Tan desagradable com visualment saturador.

Al tercer acte tornem a aquella terra erma, però ara, encara més devastada. Arriba Parsifal amb la llança sanadora entre núvols amenaçadors i mànigues destructores. Una camisa blanca el bateja i una coreografia de gestos cristians i orientals la balla el gran cor, esperançat, per acomiadar el festival sagrat.

Cròniques imprescindibles:
Joaquim,
...
la retransmissió per ràdio:
BBC