Els telons monòlits del Magritte formen part de l'espectacle de poemes plàstics que són a l'exposició que tenim ara a Barcelona. Cada visió, cada finestra, és un exercici de perspectiva aèria amb el temes recurrents de l'artista. Mimetismes, agegantaments, metamorfosis, no sempre fàcils d'interpretar, serveixen per jugar amb la percepció i l'estranyesa.
Atrapada per les habituals esquenes o altres formes d'amagar els rostres, dels rocs que leviten o el blocs de cel, la majoria d'obres no són les que tenim vistes de llibres. Per les sales, amb portes de perfil magrittià, ens apareixen sorpreses i dualismes com aquests dobles cons.
Quin pillo, com ens engatusa. I que ben muntat el passeig per aquests invents: els meus alumnes van esgotar l'hora de la visita observant tots els enigmes.
Como profesora de dibujo técnico, he recurrido con frecuencia a láminas del admirado dibujante, ya sea para explicar perspectivas, módulos o teselaciones. Muchos ejemplos conocidos están expuestos ahora en les Drassanes de BCN, en una exposición que ya visité hace años en Madrid.
Ha sido un perfil de Twitter dedicado al artista el que me ha revelado otros universos, más oníricos si cabe, plasmados en grabados muy expresivos, o modernistas, u otros más científicos. De un grafismo acorde a todos los estilos del XX y los principios del cartelismo más comunicativo. Extraordinario. Pasen y vean:
La #cocinaPicasso, una completa expo de nuestro inacabable Picasso, con nuevos bodegones cubistas, cerámicas, palabras y fotografía; de la frugalidad a la fiesta vital de la mesa. Un gran descubrimiento, por ejemplo, las dos versiones de la alacena con vasos de cristal y volutas de Le Catalan (un buffet que en tiempos de guerra de repente desaparece) o los cefalópodos con forma de cebolleta, de lo más encantadores. 180 obras que parten desde escenas de Els 4 Gats, pasando por bellas naturalezas muertas, estudios del Desayuno de Manet y unas pocas esculturas de utensilios culinarios. Se remata con una sala que vincula el artista con maneras de pensar en la cocina de El Bulli. Más detalles aquí, explicados por la comisaria de la muestra. Don't miss!
Brutal monogràfic a la Virreina dedicat als seixanta anys de trajectòria artística de Paula Rego. Tot de sales plenes de contes sobre la injustícia humana, la dona agredida i la vivència personal. Hereva de Goya o Balthus, Rego els reformula en un llenguatge molt d'il·lustrador i expressionista, que necessita d'una narració, ja sigui literària o històrica. Les imatges són ferotges, no sols les dedicades als efectes de l'avortament ( sala12), sinó també a les dels contes tradicionals i novel·les clàssiques. Transformismes entre espècies, dones ambigües, nens que fan de grans: temes recorrents en aquesta expo d'una dona que, ben tard, acabo de descobrir i admirar.
Un bon prèstec del Museu Nacional de Nanjing, la primera capital de l'Imperi Ming (1368-1644) al Caixafòrum.
A més de la coneguda ceràmica, tenim teules, brocats, brodats i el millor, les esplèndides pintures, en especial el rotlle de les Dones Ocioses que ocupa una llarga vitrina de l'espai central. Només per aquesta filigrana, tan entretinguda, visual i refinada paga la pena l'entrada. Tretze metres per contemplar les cortesanes fent jocs, tocant música i pintant entre pavellons oberts i jardins de paradís.
També resulta curiosa la feina del jesuïta Matteo Ricci que es centra en un mapamundi: el primer de la Xina que mostra Europa, Àsia i la descoberta Amèrica amb tot de criatures marines fantàstiques.
Poca activitat que tenim als nostres museus, més val que l'aprofitem. Amb la crisi, Barcelona ha estat la gran perdedora i anar a Madrid a veure expos és un luxe. Esperem que aviat recuperem protagonisme perquè tenim la sensació que la nostra ciutat s'ha tornat apàtica i entregada només al turista que gasta en botigues, oci i gastronomia.
S'acaba de presentar a la premsa el nou Hermitage pel port de Barcelona: un edifici amb molt poca vocació de museu i molta d'oci i turistiqueig. Sembla feta per blanquejar rubles amb aquell heliport tan sospitós, els iots a tocar i l'arquitectura de banc, oi? Ni tan sols posa "museu" al rètol!
S'ha de reconèixer que la presentació següent és impecable* i queda clar que hi ha una gran inversió immobiliària al darrera. Amb allò de l'obra del mes, ens faran anar molt sovint i pagar. No crec que els profes tinguem entrada gratis: el museu és totalment privat.
*no és broma, però al video, minut 5:30, diu "Gravats" als relleus de Mesopotàmia, molt fort.
La sagesse completa, solució del concurs de passat diumenge
Heus aquí la sàvia lectora de Tamara de Lempicka, de principis dels 40, que pintà a l'oli sobre fusta. Hi ha que veuen referències dels treballs del flamenc Quentin Massys en les mans i el turbant. Sí, i també veig un rostre a la manera renaixentista on pestanyes i celles s'emblanquinen.
Una taula a l'alçada del pit per recolzar un llibre, els fulls del qual recorden pètals de la O'Keeffe, companya seva a Chicago als anys 30. Un bon exercici de mans elegants, rostre petri, teixits eteris i degradats contrastants tan característics de la Lempicka. Es va fer tan famosa que el poeta Gabriele d'Annunzio (pista 3) va voler que el retratés. Es van trobar al llac Garda però la cosa va acabar com a rosari de l'aurora.
Les primeres pistes parlen de portades molt Lempicka de llibres i de discos de Piazzola:
I la darrera: la pista de la Madonna*, propietària d'una de les obres més importants i de la que tenim document gràfic a l'estudi. És el retrat de la Nana de Herrera mentre l'executa al 1927 amb una pose de perfil molt cinematogràfic. Està pintant - o fent veure que pinta- a la ballarina espanyola i amant del baró Kuffner, que era qui havia encarregat l'obra. La Tamara fa una paròdia amb aquesta imatge diabòlica de la que comença a ser la seva rival. El Baró finalment es casarà amb la pintora.
Han arribat dues respostes correctes amb un dia de diferència: primer, la de l'Allau, un fidel concursador que sempre l'encerta i, després, la Sícoris. Ja ho celebrarem amb una trobada, aviat.
Per acabar, unes lectores més de la Lempicka, ja que en va fer unes quantes i encara tenim ressaca de Sant Jordi. Són la Kizette i la Polonesa, enviats per l'Allau a qui agraïm l'amable col·laboració.
*Podeu veure com la cantant, a Vogue, fa servir, a més de l'estètica Decó, les pròpies imatges de la Lempicka.
Força expectació ahir al COAC per la intervenció de l'equip d'arquitectes Fabré i Dilmé -els guanyadors del concurs de restauració de la façana del teatre del Liceu- i Frederic Amat, en defensa de la seva proposta que ha provocat tanta polèmica a casa nostra.
Els primers van fer un interessant recorregut per la història de l'edifici i la seva difícil comunicació amb la Rambla. Una façana anodina, de casinet de barri, que no parla de la grandiositat de la seva sala que és, fins i tot, un pam més gran que la de la Scala.
Alguns arquitectes del passat van fer projectes d'àmbit urbanístic i arquitectònic per tal de dignificar la seva presència imitant la resta de teatres europeus. Com a molt es va aconseguir articular amb encoixinats i balustres (1870) a una pell que, després del segon incendi, va ser maquillada amb poc pressupost. La primera fase consistirà en una reforma i restauració a fons de tota la dermis i epidermis, recuperant les vidreres wagnerianes del Cercle del Liceu. La segona és una operació de caràcter urbà i escenogràfic de gran volada que ha ideat l'Amat.
L'artista ens demana que oblidem el render (hauria d'haver dit l'horrender) mediàtic. Una petició comprensible perquè no explica bé el projecte. I comença de zero, parlant de ser agosarat amb un edifici estimat que mereix una presència majestàtica i escenogràfica, igual que ho són la sala de butaques o la caixa escènica. Fa servir la idea de cercle a escala humana (1m de diàmetre) encastat, mostrant l'arc de teatre vitruvià a l'exterior i amb ceràmica esmaltada del vermell sang tan característic de l'interior. Es crea una textura d'anelles que trenca el ritme de forats, 170 en total, ancorades amb una perforació mínima d'un centímetre.
Aquí es quan arriba la polèmica. Alguns arquitectes presents a la conferència van estar molt combatius per dos motius: un era la legalitat de la intervenció ja que consideren que en un monument d'interès nacional s'està sent molt agressiu visualment. El segon, qüestiona la reversibilitat de l'actuació ja que els ancoratges no són pocs ni superficials.
De fet, aquesta part més tècnica no em preocupava massa. El que em semblava més dubtós és que després de passar el projecte pel sedàs de l'Ajuntament, a la façana de Rambla, les anelles sortissin molt tímida i ridículament i que tot el pes el tingués el tram del carrer de Sant Pau. Sense oblidar que la cantonada punxeguda del Liceu tenia una resposta poc elaborada amb un simple arrenglerament de cinc anelles més. Si es tractava de ser valent, aquí l'Amat s'havia traït.
Per descomptat que un projecte només lumínic que havia encarregat el Roger Guasch era del tot insuficient i que Amat, després de les exitoses façanes teatrals* podia ser una bona tria**. Segur que el resultat final és molt més interessant que el dibuixat i que el color i les textures ens enganxaran la mirada. Costa d'imaginar com es veurà de nit amb l'enllumenat de carrer; potser amb les ombres cap amunt també té el seu moment escenogràfic. Una altra cosa seran els regalims que la nostra bruta atmòsfera barcelonina anirà deixant a ambdues cares de l'edifici.
Una anècdota: al final del debat, l'Elies Torres lliura a l'Amat un parell de flotadors de platja. No sé si va riure per la broma o perquè li van les provocacions.
*entrevista revista Diagonal. Amat i les façanes.
**la instal·lació la pagaria un dels mecenes del Liceu, uns 300.000€.
ACTUALITZACIÓ 30/3/16
tenim el video de la conferència:
Agraïm que ens enviïn aquest video via mail a la Ana MIGUEL QUESADA, arquitecta.
Secretària Tècnica + Vocal de Barcelona de l’AADIPA,
Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic.
Us podreu imaginar la il·lusió que et fa que l'Emili Manzano ens avanci que estrena un documental i que es titula El dia de la Sípia. Va de Barceló, Vila-Matas i París. Corre cap a la Filmoteca, a la sala gran, que el presenten l'escriptor, el nou conseller Vila i el propi Manzano. Com sempre fa ell i el JP Caja a Amb Filosofia, el guió i el muntatge (fets de píndoles de text, música i impecable imatge) ens xucla des del primer fotograma i ens decep quan trobes que s'acaba tan aviat.
No explicaré gaire cosa perquè ja està aquí disponible.
Fixeu-vos en les despintures i el lleixiu cremant i deixant un groc sipiesc.
Com parla Barceló del cromatofors i el VilaMatas dels cromatòfors.
Del retrat i l'autorretrat de l'escriptor.
De com se senten en pertànyer a una generació més que perduda (10 anys més grans que nosaltres).
Mallorca.
Els robustos bastidors de les teles del MB, quina fusta.
Dels acords guitarrescos, que impacten al principi però es fan molt repetitius.
L'expo de vibrants calamars del pintor a París, enormes obres que potser només veurem aquí:
No s'entén; dijous ningú no entra al conjunt de museus acabats de restaurar i condicionar per fer la visita molt planera i agradable. Amb l'horitzó del Mediterrani que se'ns marca per sorpresa. Cau Ferrat i Maricel tenen unes valuoses col·leccions i mereixen una tarda sencera.
Amb un fred de gelera No Frost i moltes ganes ens fiquem dins el món del boig del Rusiñol, que ho compra tot (no sé si massa legalment, eren altres temps) i ho exhibeix amb orgull. A part de decenes de peces ceràmiques, cristall i ferros de la millor artesania, allà hi són dos Grecos, una Magdalena i un Sant Pere que te mueres (avui, a una temporal a Palma), una tanda d'obres pròpies com aquestes terrasses tan nostres i quantitat de dibuixos, pintures, escultures dels més coneguts amics: què maco el penell del GarGallo!
M'ha fet especial il·lusió veure un apunt de retrat de la Valladon fet per Utrillo, (la pintora rescatada a una tanda de posts de Calamares), tots i cadascún dels Casas, Picassos i Mas. Les parets ben carregades de quadres i miniatures que valen un tresor i que es poden localitzar per uns catrons explicatius un pèl pobres.
Enllacem al Palau de Maricel amb l'extens recorregut que va des del Romànic acabant amb els frescos tan característics del Sert. És tan variada la mostra museogràfica que demana a crits una millor zonificació i fitxes més detallades de les obres.
A la darrera planta, s'acaba amb la temporal dedicada al món d'Enric Morera. Petita i discreta però prou entenedora per ubicar al músic en el furor wagnerià del catalanisme (fixi'ns en el cartell de La fada) i a les festes modernistes a casa del seu amic S Rusiñol.
Ens queda pendent anar a la Fundació Stämpfli (obra contemporània) a tocar dels Palaus i dins del preciós Mercat del peix. Les institucions culturals per fi han acabat les reformes d'uns dels millors balcons del Mediterrani, no només per les vistes al mar sinó per l'important llegat exposat.
Marinus van Reymerswaele,San Jerónimo,1541 Cliqueu a sobre!
Nos anuncia el Museo del Prado, vía Twitter, el enlace para acceder a su biblioteca digital acompañado de esta imagen. Es la primera vez que la veo. Absolutamente sorprendente. Busco y encuentro poca información sobre la composición tan curiosa que presenta:
- ¿No es extraordinaria la pareja de diagonales en rojo, el libro cerrado con la capucha almidonada del Santo?
- ¿Nos habla el sabio de la muerte en ese mismo instante desde su rostro feo y picudo, tan parecido al cráneo del vanitas que nos señala, que descansa sobre la mesa en la posición que lo hace aún más terrorífico?
- ¿Ha terminado su ardua tarea de traducción de textos clásicos, ha cerrado los apuntes y sólo nos muestra la Biblia por una página del Juicio Final porque se acerca la hora?
- ¿Es su mano derecha, blanca, arrugada y tiesa, el anuncio del rigor mortis?
- ¿Por qué no me percaté de este excepcional retrato cuando visité El Prado?
Y más peguntas que haría sobre el color, los objetos, la barba, etc.
Aquí copio la ficha de El Prado:
San Jerónimo, con hábito rojo, está sentado delante de una mesa, señalando la calavera, su atributo habitual, que ilustra las reflexiones del santo sobre la vanidad de la vida. Sobre el atril hay un libro abierto por una página que muestra el Juicio Final, en alusión a las meditaciones sobre el fin de la existencia terrena por parte del santo. Desde el siglo XV San Jerónimo se convierte en patrón de los hombres de letras y, junto a su imagen de penitente en el desierto, también se le representa en el estudio, en su condición de intelectual. Reymerswaele * muestra al santo dirigiendo al espectador una mirada inquisitiva, envejecido y excesivamente delgado, con los gestos forzados y las formas exageradas de las manos, características habituales en su manera de pintar las figuras. *El pintor flamenco tan conocido por suCambista y su mujer.
Ha arribat l'artista més cotitzada: la Art Teacher puja a les subhastes i es paga força per tenir-la a les col·leccions de les Barbies professionals. Fa il·lusió veure com ser professor té tant de valor a fora, no com aquí. És clar que les senyus de plàstica espanyoles no anem a classe amb aquests estilismes.
Com passava amb l'arquitecta, la profe és tan moderna i funcional que porta l'abundosa cua rossa de costaet a més de sabatots peep-toe de talons per observar millor els nens i la dosi de magenta obligatòria.
El cavallet (sembla més un tocador que altra cosa) a una altura més que adequada per l'artista, li permetrà fer obres amb paleta de cors i colors limitada i brotxa per fer-se ombra als ulls. Vestida de marinera i per no tacar-se posem una bata estelada, pròpia de perruquera de gats: de fet, hi ha un que l'acompanya. Si te'n canses pots recórrer a un blister extra i revestir-la amb faldilla puntillista, davantal dripping i plataformes per seguir monitoritzant alumnes.
Hi ha una versió més antiga de senyoreta Op-art-Delaunay amb alumna a joc i plantilles per pintar:
La d'Art que podríem aprendre amb la nina més sexi! Només cal penjar per l'aula les obres mestres de la Història, tunejar-les una mica i fer-les més lúdiques per l'alumnat.
Entradas
