Envelades

Kabul 1972

Potser eren unes poques les noies privilegiades que podien anar a la moda, estudiar i viatjar. Bé que podien escollir. Ara, la Malala, premi Nobel de la Pau, encara no pot viure al Pakistán: només l'ha trepitjat recentment per una breu visita. Podria rebre una altra bala al cervell per demanar escoles per les noies del país.

Quan a l'agost, passats els atemptats de la Rambla, vaig manifestar que m'hagués agradat una musulmana sense hijab fent el discurs a la manifestació per la Pau, vaig encendre el meu mur de FB: - Poc viatjada, inculta, no entens res, que és la seva manera de mostrar la seva tradició i la seva identitat!

Curiosament una identidad que només visualitzen les dones. Ells, ben occidentals, amb texans i bambes, no n'han d'exhibir cap senyal cultural, que jo ho fan prou bé elles. Perquè em temo que no ho fan en plena llibertat. Perquè la meva alumna síria, quan son pare marxa de viatge, porta faldilles i ensenya els braços. Perquè en altres temps, al 1979, les perses van sortir al carrer per dir no al vel obligatori. Perquè al febrer a Teheran,  29 dones van ser detingudes per treure-se'l. 

Donem-les llibertat. Ja veuríem quantes es cobrien per modèstia o per seguir un Islam més estricte. Era quan el vel protegia l'home i la dona del sol i la sorra que prenia tot el seu sentit ergonòmic i estètic. 

Caridad y el piolet destructor

-¡Una mujer terrible, terrible!- dice de su madre Luis Mercader, cuyo primer encuentro con el filósofo Gregorio Luri hace veinte años es la mecha que enciende la curiosidad científica con un brillante resultado: la publicación de El cielo prometido, una mujer al servicio de Stalin.
Caridad del Río, o mejor, Caridad Mercader, un nombre más catalán y menos pretencioso (aunque ella no pueda esconder un carácter aristócrata) es el centro de los episodios  narrados, incluido el más conocido: es madre de Ramón el asesino, que con un golpe de piolet hiere de muerte al enemigo de Stalin, León Trotsky. Una mujer militante desde la Guerra Civil, fiel religiosa por la causa soviética y agente rusa internacional.


Se conocen nuevos aspectos de la familia Mercader gracias a una investigación llena de detalles, sorpresas y secretos silenciados de la KGB, algunos de los cuales ya íbamos descubriendo desde hace un tiempo en el blog de Luri, El café de Ocata.
Con el libro no sólo tenemos una lectura trepidante y compleja de la historia-se precisa leer lentamente y consultando el glosario por la enorme cantidad de personajes que se interrelacionan- sino que se aprende y comprende de los intervalos de carácter moral de la mano de su autor.

Ramón, su mujer y Caridad Mercader en Leningrado

Con él, llegamos a varias conclusiones: El cielo prometido comunista no está definido pero sirve para destruir el capitalismo; es necesario una personalidad arrolladora como la de Caridad, una madre superiora de la fe comunista, capaz de empequeñecer incluso a los suyos; la gesticulación, la historia y la nación son fundamentales para la ideología, aunque se hagan evidentes todas sus contradicciones.

Ramón Mercader reproduce el golpe del piolet, 1940

Si a ésto le añadimos historias paralelas con figuras femeninas como las Ginestà, Pàmies, Imbert, Kahlo, Ageloff o Sara Montiel; espías, radios mensajeras, relojes rediactivos, el ensayo es del todo apasionante. Y lo mejor: provoca adicción a estas figuras del s XX que se va alimentando con las noticias y fotos que va colgando Luri en su Café.

PS.
Recomiendo mirar este documento. Una buena introducción al libro ante mi desconocimiento del magnicidio.

Fèmines!

Quan els amics et protesten i defensen que el debat feminista està superat no ho accepto. Ja m'agradaria dir que les dones hem guanyat suports entre els companys homes. La veritat és que el feminisme és feble perquè només importem als polítics quan som en campanya. No es reacciona gaire a molts problemes que ens afecten, uns quants de molt greus:

• Assetjaments a les polítiques pel seu aspecte (vegi's atacs a les dones de la Cup o PP).
• Escandalosa quantitat de dones assassinades pels seus homes.
• Escassa quota de poder a empreses, càrrecs, etc.
• La paraula Feminisme està dimonitzada.
• Misogínia evident en la cultura visual actual.
• Lentitud per tramitar i aplicar Lleis d'igualtat.
• La trista evidència de que les joves estan exageradament pendents de la seva imatge.
• L'alarmant regressió que pateix la dona al món.
• La feminització de la pobresa.
• Les darreres agressions a Colònia i a altres festes
• Ensenyar és vulgar, cert, però també és greu defensar la insinuació, producte de la cosificació de la dona.

No acabo la llista: tenim conflicte per estona. Si no es fan feministes molts més homes i dones ho tenim pelut. I visca el pèl masculí i femení.

PS: Deixo l'article de la Rojals sobre l'Escarni. Molt oportú encara que vell.
PS2: ara m'adono que és el meu primer article del 2016.

Que tingueu molt bon any!