jueves, 30 de agosto de 2012

curts (2)


S'acaba l'estiu i el temps per llegir una bona estona cada dia. Amb tot, dins l'enrenou trobarem un raconet per obrir un llibre que ens porti a un món al marge.

Una tanda d'anuncis pel foment dels llibres i les lletres,
El primer dedicat als nens que s'estan quedant sense la màgia del conte, el segon als pocs llibreters que remenen i remenen i l'últim, a tots els tipògrafs que veieu més enllà de les paraules.






Bona entrada de curs.

miércoles, 29 de agosto de 2012

mi otro Herzog

4-el Museu Blau final de la 1-Diagonal y 2-Rambla Prim, junto al 3-palacio de Convenciones de JLMateo y la 6-Ronda Litoral de Barcelona.

Ha estat una bona idea portar el museu zoològic i geològic a l'edifici del Fòrum. Falta que algun dia portin el zoo marí a l'esplanada a cota zero del davant per arrodonir-ho. O potser no hauríem de tenir mai més piscines per foques i dofins estressats. Millor tallar amb la cruesa de l'ensinistrament per a opi de les famílies humanes, encantades amb les cabrioles dels mamífers marins. Proposo a l'Ajuntament que es facin les mateixes piscines d'aigua salada per al bany dels ciutadans i observacions tafaneres.


Un triangle equilàter de 180 m de costat que cau suaument a terra amb un respecte incondicional al traçat urbà. Acabat al 2004 pel fòrum de les Cultures.


Venia a parlar del triangle de Jacques Herzog i la seva parella professional, Pierre de Meuron.  Una de les primeres obres del tàndem a la deriva cap una arquitectura de l'espectacle. I es que tenia moltes esperances en que Herzog faria un gran edifici a Barcelona. M'agradaren els plànols i les visites d'obra: la seva geometria rotunda i els patis quadrats que van girant 45º a mida que penetren des de la coberta -que havia de tenir una làmina d'aigua!-. Però en els acabats la cosa s'espatllà. Mi otro Herzog sempre havia estat el mestre de les superfícies de façana, poètiques i lleugeres, i ens trobem amb aquest gunitat blau i les plaques d'acer fent aigües, mai millor dit. 
Quina imatge de discoteca poligonera més decepcionant. Serveix per evocar el mar un acabat terrós en blau ultramar, amb una entrega difícil amb les plaques brillants de l'intradós?




És als patis on les plaques prenen tot el seu sentit en fer uns reflexos molt bonics i obrir un feix de llum als que passegem per l'enorme plataforma de la plaça pública. I també per cobrir l'auditori de 32000 places ubicat i semienterrat al centre del triangle.






Es van fabricar 28.000 plafons d'acer inoxidable molt resistent a la salinitat del medi i amb un estampat per ordinador a partir de fotografies reals de superfícies d'aigua. Moltíssima tecnologia per un sostre que acaba avorrint.

El museu s'ha instal·lat al perímetre i en canvi no podem gaudir de les vistes obertes perquè ens catiguen amb aquest mur tan sòlid i fosc, el blau del qual, ultramar sobre ciment rugós, fa molt pesant tota la placa de l'edifici, un efecte que es contradiu amb l'essència del projecte.

Cal visitar el nou Museu de Ciències, excel·lent en el seu plantejament per totes les edats i nivells de formació. Còmode, amb zones de descans, plens de exemples molt il·lustradors des dels inicis de la vida a la Terra. Només un però: caldria afegir una sala dedicada a fons a la biologia humana com es fa altres museus d'Europa. Crec que ens ho mereixem.



lunes, 27 de agosto de 2012

Ika de Kusama

 La Yayoi està com un llum. Viu a un psiquiàtric al Japó des de que tornà de la moguda artística de Nova York, però pot anar cada dia al seu estudi per continuar pintant punts de colors i flors de forma obsessiva. Aquest curs li han dedicat dues exposicions a l'artista octogenària a NY i la Tate i no fa massa també va haver una antològica a Madrid.


Ara es dedica a fer les seves instal.lacions per les botigues de LV al món: a Barcelona s'encarrega d'aquests dos aparadors la mar de vistosos i calamarescos. Ella els nomena ones als tentacles aquests, però una que està sensible al tema cefalopòdic, només veu que pates bellugadisses i els seus cromatòfors encenent-se per saludar-nos. L'acompanyen a l'altre finestral unes flors molt dotades, fent un joc molt vistós pels objectius dels turistes del passeig de Gràcia, encara que més d'una russa es queixa de no veure els bolsos i sabates de la firma francesa.


Yayoi Kusama vivia amb la seva família a una viver on flors i llavors la van ajudar a convertir-se en una artista obstinada en la repetició de granets, els color cridaners i mòduls orgànics. Encaixà a la perfecció amb el pop-art i el minimalisme feminista, amb accions (als Body Festivals)  provocadores incloses, anys 60 als carrers de NY.

La jove Yayoi s'autoinstal·la amb xurros de lunars i miralls
 El que és molt clar és que ella s'avança molt en el temps a l'hipervalorada obra de Takashi Murakami , un escultor qui va saber jugar amb la repetició infinita del cercle i les formes del manga i també col·laborà amb la marca de luxe LV. Sense haver fet massa recerca sobre la Yayoi, em penso que els IKA (calamar en japonès) també devien ser diàriament a la seva dieta infantil i d'aquí aquesta dèria per les potes -el més bo quan les cuinem a la planxa i s'arrinxolen, mm- que la fa ser molt captivant en aquesta casa meva. Algú potser hi veu una clara influència dels Shunga (visiteu apunt de l'Enric), no la descarto en absolut. El resultat pot semblar divertit, però és més aviat inquietant i un punt terrorífic.


més polka dots a l'obra gràfica i teixits



montant aparadors amb bolso de la seva creació



Calamars al reina Sofia



tentacles més interessants, tovets i callats



l'obra que més m'agrada: sembla una reversió de la cadira Proust de Mendini 1978, però amb ous de calamar que esclaten. 1963. Acumulation.

sábado, 25 de agosto de 2012

dodo

Roelandt Savery pintà el dodo moltes vegades

Al principi el batejaren amb el nom de Didus Ineptus, una au columbiforme que havia atrofiat les seves ales i no podia volar, i en ser presa fàcil i anidar a terra només un ou, es va estingir cap al 1660 quan arribaren els homes a les illes de l'Índic amb les seves espècies domèstiques que saquejaven els seus nius.

La fama de matussera l'escampa també Lewis Carroll a la seva Alícia encara que es diu que l'escriptor s'identificà amb ell per la seva quequesa a l'hora de dir el seu propi cognom Do-do-dodgson.

Ha estat avui que l'hem vist una mica empetitit i la mar de simpàtic pels de l'Aardman a la divertida pel·lícula dels Pirates!. És el centre d'atenció de la trama pels pirates d'aigua dolça, els científics com Darwin i la Reina Victòria. 


Polly, una dodo molt gallinàcia


El dodo m'ha aparegut dos dies seguits: ahir mateix visitàvem el nou Museu Blau de la Natura al Fòrum, amb les espècies dissecades traslladades de la Ciutadella i sales noves que plantegen un recorregut temporal de la vida a la Terra molt documentat i ple d'exemples, tots veritables esquers. Un d'ells, la reproducció del dodo a mida natural com a exponent de la desaparició d'una espècie per l'acció de l'home. Pobre bèstia!


Als vitralls de la  All Saints' Church, Daresbury

miércoles, 22 de agosto de 2012

Brava

Mérida es una princesa indomable como su cabellera

Será porque tengo reciente mi visita a la mágica Escocia y el cariño con el que se presentan los estereotipos escoceses que esta entrega de los del flexo me ha cautivado del todo. No cabe duda que Pixar se supera técnicamente verano tras verano: en Brave el lucimiento se lo lleva la elástica cabeza panocha de la princesa, sus tirabuzones sedosos y la dulce carita de muñeca de goma. Y ya no digamos las detallistas texturas de los tejidos: el atornasolado vestido de Mérida, los rústicos tartanes de cuadros, las pieles de oso y los tapices que borda la reina Elinor.
Los personajes de los clanes familiares tienen vástagos que siguen la cadena genética con rasgos más caricaturescos si cabe -problemas de endogamia y malcrianza- han de competir por la mano de la intrépida protagonista. Los planes de la reina se tuercen en cuanto Mérida (de Mary?) busca la magia en pos de su libertad.

los tres jefes, cada clan con su tartán.
lord MacGuffin, el más vikingo
lord Dingwall, aspecto de sabio, le da al puño
lord Macintosh (homenage a Jobs?) a lo Braveheart

La historia se va oscureciendo en una trama que nos lleva a la Escocia más legendaria, llena de sorpresas y escenas hilarantes: qué deleite la cabaña de la vieja artesana, qué lucha tan divertida entre el decoro y el instinto animal de la osa, qué terrorífico el monstruo de Mordu. Todo se teje y se arregla en un final de amor comprensivo entre madre e hija. Algún altibajo se puede apreciar (también ocurre en las otras maravillas de Pixar) como la inclusión de canciones céltico-azucaradas o la ausencia de los paisajes de hierba esponjosa de los Highlands.

unos fuegos fatuos muy calamarescos

Le ponemos el listón muy alto a la casa Pixar. El supuesto contagio de la vecina Disney no ha sido muy agresivo (algún it's not fair! muy yanki) como se lee en muchas críticas y aunque sea un pelo más infantil que sus predecesoras, no deja de ser una historia original dentro del convencionalismo familiar.
Por supuesto que se ha de ver en la versión original, un inglés con los deliciosos dejes del acento escocés, llevados al extremo por el torpe pretendiente MacGuffin.
Visit Merida of Scotland!

divertidos gamberros trillizos que le hacen ascos a los haggis y adoran el shortbread

martes, 21 de agosto de 2012

En el nom del fill


Escollir el nom del fill és una gran responsabilitat. T'acompanya per sempre, et fa únic al registre, a casa (bé, no sempre), a la classe. Serà perquè vivim l'era de l'individualisme que ara hi ha un sentiment majoritatri de voler ser més singular amb un nom original. Uns 25.000 noms diferents de cada sexe estan registrats a l'INE sense comptar els que no es repeteixen més de vint cops. La inmigració té un pes molt important en què hi hagi tanta varietat. En canvi amb els locals més aviat és la moda qui mana: entre el més vells hi ha molts Marcelinos i Josés, Felisas i Ramonas; entre els més joves, Hugos i Àlex, Carlas i Albas.

Som 1.128.238 les que ens diem Carmen* o María del Carmen, el nom més abundant al padró, amb una edat mitjana de 55 anys. Entre els senyors, Antonio, i jo que pensava que seria Manuel. Si voleu saber si els pares us van posar un nom que s'estilava quan vau nèixer, només cal anar a un aplicatiu de l'Institut Nacional d'Estadística, actualitzat a data de maig del 2012.

Els noms de pila a l'estat tenien orígens hebreus, grecs, latins i germànics: bonics, poètics i mítics, digueu-me conservadora. Però des de fa una quinzena comencen a ser menys abundants i a les llistes de classe predominaven Kevins i Samanthas. Ara la sorpresa la tenim a principi de curs: noms estranys, curiosos (marques comercials o cognoms de Hollywood), alguns molt difícils de recordar i altres de nois de pares catalans.  Yeison, Acuarela, Alvin, Joby, Jerson, Koly, Jari, Rihana, Yumalai, Winston, Gala, Sira, Eidan, Yanic, Xus, Yisette, Yvelís.. quanta Y grega! Algun més per afegir?

*Anècdota: el profe, al darrera de l'aula, mentre fem un examen de història.- Carmen, guarda la chuleta ahora mismo!- i les quatre Carmens vam obeir.


domingo, 19 de agosto de 2012

Majorketa

Mallorca resseca després de la sega


Un parell de vegades s'any torno a ma terra. La seva bòvida silueta (tanta feina ens donava per retallar-la) comença a tenir alguns contorns malalts. Una illa calmada que s'ha traït a sí mateixa amb absurditats com el desproporcionat palau de congressos parat a mig fer, la nova fornada de totxos fan noves crostes arran de mar, la invasió del turisme de cervesa amb cubells fins i tot als raconets més encantadors de Palma. L'il·lustre govern balear que ha votat la majoria ens amenaça amb altres afaitades i cicatrius. La vida cultural de Ciutat més apagada: L'Auditori vell -amb excel·lent acústica- es mor d'avorriment i el Teatre Principal cumpleix amb un parell d'òperes de segona divisió i poca cosa més.

Per a què volem un macropalau de congressos a Palma?

Només arribar a la terminal, uns hipnotitzants cartells lluminosos et segresten per informar-te de la nova instal·lació privada de luxe al Toro (Calvià) dissenyada per Philippe Stark, l'innovador? port Adriano on els iots més despampanants poden amarrar, i la jet passar-s'ho bé comprant i fent gasto de rubles i iens als restaurants i clubs. I és que encara mana molt la màxima que hem d'atraure turisme d'alta gamma: entenc perquè aquesta dèria del Trias per fer-ne un d'igual al port Vell de Barcelona.

Tot plegat molt radiactiu. Sort que queden reduïts caus d'illencs, artistes i poetes que protesten tímidament i uns quants artesans que amb paciència conreuen les varietats de productes locals, com ara el blat xeixa per fer el millor pa del món, el pa moreno:


M'emporto la meva petita illa amb mi: l'aigua salada, les pedres cremades, el silenci dels alzinars i la dolçor de les fleques. Em declaro mercenària a l'exili, en favor de tot el que sigui tradició paisatgística i cultural de la roca més saborosa del Mediterrani.

Fins a l'hivern verd que t'entapissa, Mallorqueta meva.





lunes, 6 de agosto de 2012

L'home del foc

Després de dedicar dos apunts a Prometheus, el tità que portà el foc als homes, ara ens centrem en l'exposició muntada per Frederic Amat, L'home del foc: el ceramista Josep Llorenç Artigas, que tenim a la Pedrera fins al 2 de setembre.

Si encara no heu anat recomano començar pel documental resum que hi ha al final de la mostra i així gaudir millor de les ceràmiques, aparentement tan buides. Allà veiem a Artigas com un antic artesà que empasta, torneja a la perfecció amb la força mecànica del peu, prepara i juga amb els esmalts i el més impressionant, tanca el forn (de llenya!) amb blocs  i morter, deixant un espiell per vigilar el foc i la cocció per, al final, treure la peça i comprovar si l'esmalt i l'acabat li dóna alguna sorpresa.



Al recorregut veiem com Artigas torna a les formes més primitives, les buida de tota decoració com feien els artistes de la dinastia Song, i dóna a cada peça un acabat superficial únic.
El muntatge escenogràfic d'Amat consta d'una passarel·la amb baranes que ens allunyen dels vasos i unes taules de pi sense tractar que s'aixequen d'unes dunes de sorra clara, el material base de la ceràmica. En acabar, hi ha una petita representació de les peces en col·laboració amb Miró (no surten els murals)  i amb Dufy, aquesta potser més interessant i tot.


La mostra, per la manca d'explicacions als cartellets de cada tauler, m'ha deixat moltes qüestions obertes com ara si les formes i tamanys corresponen a una funció com a l'Antiguitat (a Grècia, un líquid era guardat en un vas determinat amb un nom concret) o quins compostos intervenen en la preparació dels esmalts que proporcionaran els colors, textures i brillantor finals.
Per veure algunes peces, aneu directament a minut 2 del video:




Les formes de les meves ceràmiques són les formes derivades del torn del terrisser, i són les de sempre: les dels pobles primitius i les que s’han tornejat en totes les civilitzacions (la grega, la romana, la renaixentista, etc.), encara que per elles mateixes no constitueixin una representació d’aquestes civilitzacions. Són, doncs, formes eternes, que han sigut, són i seran. Segons l’artista, seran més o menys afinades; no són formes dibuixades ni subjectes a cap moda, ni a cap país. On jo anhelo expressar-me és en els esmalts; procuro que cada un sigui una creació i que aquesta creació sigui encertada. A vegades l’encerto, o em sembla que l’encerto; a vegades no. El millor jutge en aquestes coses és el temps: si resisteixen les modes, bé; sinó, malament. Quan col·laboro amb altres artistes els aporto tot el meu saber en la ceràmica. A vegades intento facilitar-los el treball amb aquesta matèria, com va passar en la meva col·laboració amb el pintor Albert Marquet. Altres vegades, com qua vaig treballar amb el pintor Raoul Dufy, m’esforço a trobar esmalts de color i matèries tan variades com sigui possible, perquè el pintor pugui donar curs a la seva fantasia. En el cas de la meva col·laboració amb Joan Miró, la nostra unió és tan estreta que els nostres treballs es fonen. Miró treballa com a ceramista-pintor i jo com un pintor fent esmalts. Això ha sigut possible perquè ens uneix una amistat de molts anys i hem fet una carrera en paral·lel. Josep Llorens Artigas

viernes, 3 de agosto de 2012

Prometía

Una bodega interesante.

Vamos al grano: copio ficha, comento y dejo en rojo lo destacable de la película:


·Película en 3D: Prometheus. Mejor en 2D, más barato y no marea. Un chasco, sólo una referencia al mito clásico de Prometeo que no viene a cuento.

·Dirección: Ridley Scott. Con lo bien que empezó este director, con maravillas como Blade Runner, Alien, Thelma y Louise. A partir de Gladiator y la invasión de efectos especiales en su ADN, no da pie con bola, aunque habrá hecho caja y mucha. Ha tocado de todo un poco y ahora amenaza con un western.

·País: USA. Qué pocas alegrías nos da Hollywood últimamente.
·Año: 2012. Un año triste en la historia del cine occidental.
·Duración: 125 min. A partir del minuto 56 ya quieres abandonar.  

·Género: Acción por un tubo, mejor, por muchos tubos. Ciencia-ficción de copia y pega. Terror poco, no te shits de miedo, aunque lo defienda el director. Asco, bastante gracias al abuso de geles viscosos y sangrientos. Risa, mucha, aunque los vecinos de butaca y sala, en clara mayoría masculina, te miran de reojo. Si váis a verla no le cojáis manía a los calamares!


Muy chulos los escaneadores esféricos de láser.

Interpretación:
Noomi Rapace  (Elizabeth Shaw), flojita, a medida que pasa la peli, más me obsesionan sus pómulos hinchados. Nada que ver con la incomparable Sigourney Weaver, aunque la pretenda imitar. Su escena de la autocesárea, la mejor.
Charlize Theron (Meredith Vickers), correcta, fría y muy guapa.
Michael Fassbender  (David), Salva la película, viva Michael! Se suma a mi colección de magníficos replicantes, junto con Rutger Hauer y Jude Law.
Guy Pearce (Peter Weyland), me lo camuflan tanto que apenas se reconoce. Su personaje es de los más ridículos.
Idris Elba (Janek), Estupendo, el piloto.
Logan Marshall-Green (Charlie Holloway), el novio, tan poco científico.
Secundarios: Rafe Spall (Millburn), Sean Harris (Fifield), Emun Elliott (Chance), Benedict Wong (Ravel), Patrick Wilson (padre de Shaw). Correctos, no es un casting para echar cohetes.


nave muy 2001


Guión: Damon Lindelof (autor de Lost) y Jon Spaihts. No se aguanta, ni científica ni místicamente. Lleno de agujeros, complicado y a la vez todo muy deja-vú. 

Música: Marc Streitenfeld. Hay melodías que parecen muy oídas. El Nocturno de Chopin, al final, un alivio.

Fotografía: Dariusz Wolski. Maravillosas las tomas de los paisajes de Islandia. El ambiente oscuro de los laberintos o las cámaras de la nave, muy conseguido.

Diseño de producción: Arthur Max. Lo mejor, la nave, por su sabor tan sesentero. La estética gigeriana del resto es muy barroca y de mal gusto (es mi opinión, al público le encanta). La segunda nave, muy catedralicia.

Vestuario: Janty Yates. Me han gustado mucho los uniformes, las escafandras y atuendos varios, iluminados  con sentido.


Este fotograma no sale. Las butacas sí salen en el show de Truman.


Estreno en USA: 8 Junio 2012. Desde entonces llevan recaudados 300 millones de dólares. Ya se habla de una secuela con los mismos protagonistas para el 2015.
Estreno en España: 3 Agosto 2012, vista hoy mismo, en VO parece que cualquier peli es mejor.

·Calificación por edades: No recomendada para menores de 12 años y aún diría más, no recomendada a mayores de 12 años, excepto los amantes de blockbusters despampanantes y palomiteros.






jueves, 2 de agosto de 2012

color i música

Molts artistes van vincular sinestèsicament l'espectre cromàtic amb els sons. Recordem les composicions de Kandinsky o les de Klee. Però el primer en preparar uns models d'assossiació, (la seva) to amb color i amb estats espirituals va ser Alexander Scriabin. Aquí els esquemes de color amb notes del teclat i el cercle cromàtic per quintes:
















A la fosca i dissonant obra simfònica Prometheus: El Poema del Foc (1910), el rebel desafiant contra Zeus, comença amb el caos i el seu acord místic de l'orquestra (que representa el Cosmos), incorpora un piano (l'Home) i una cromola o clavier à lumières, que era un orgue amb bombetes acolorides que es projectaven a la sala dissenyat expressament per a la simfonia. Va deixar a sobre de la partitura un doble pentagrama per aquest enginy amb les anotacions que corresponien a les harmonies. A la seva estrena de Moscú el 1911 amb Koussevitsky (conegut compositor, contrabaixista i director) no es va fer servir però sí al Carnegie Hall de Nova York, el 1915.




Los instrumentos también desempeñan un papel simbólico. La trompa expone el tema relacionado con el principio de la Creación, mientras que la trompeta entona los asociados con la Voluntad y la Conciencia humana. Desde su aparición, el piano tiene una función destacada, al representar el principio individual del hombre. Sin amoldarse a ningún esquema tradicional, Prometeo describe la génesis del hombre, su descubrimiento del placer, el amor y la voluptuosidad. Este recorrido -que alterna momentos ora extáticos, ora frenéticos y jubilosos marca la progresión hacia el conocimiento de uno mismo, en un crescendo en el que la danza de la vida comulga con el movimiento de los átomos y el Universo. Aunque sin alcanzar el equilibrio de las piezas maduras de Scriabin, Prometeo contiene ya todos los fermentos proféticos que hacen del compositor ruso uno de los músicos más originales de la primera mitad del siglo XX. (JRTapia)


La doctoranda Anna Gawboy ens explica com van interpretar el treball de Scriabin, que havia complert un segle, amb l'Orquestra de la Universitat de Yale (2010). El concert pròpiament dit comença al minut 9.40 i és un bon recurs didàctic per explicar l'harmonia.




El mite de Prometeu va interessar a molts músics: Beethoven, Liszt, Wolf i Orff  i també a cineastes com Ridley Scott, que demà estrena a Espanya la seva darrera película- precuela d'Alien-, de la que no he llegit cap crítica però segur en parlarem més endavant.