Cinemàtics

Va, un altre concurs, dels fàcils que es fan en uns segons:

Explore more infographics like this one on the web's largest information design community - Visually.

El professor escriu

Havia estat el nostre catedràtic de referència, a Història de l'Arquitectura del s.XX i segueix tan viu i alternatiu com sempre. Pep Quetglas a l'Ara, fa uns mesos:

Quan demanam a algú "Anam al cine?" i la resposta és "No!", les figures de la lògica (bamalip, camenes i tots els altres) no ens permeten deduir que a aquest no li agrada el cine. Tal vegada sigui que no li agrada anar-hi amb nosaltres. Similarment, quan véngui un i ens demani "Anam a la independència?", la resposta dependrà, també, de amb qui anar-hi, de qui ens hi vol dur.

Els partits polítics no es diferencien uns dels altres pels seus programes, ni pels seus logos, ni pels seus líders, ni pels titulars que pronuncien ni les escenografies que orquestren. No són pizzes que escollim segons el nom que s'acaben de posar o els ingredients. Els partits polítics, com va dir un italià també illenc, són l'intel·lectual orgànic de cada classe social, constitueixen la manera de veure el món, la manera de viure el món, des dels interessos, la memòria, la situació, la desconfiança, l'empenta de cada sector i classe social. És clar que això no es fa d'una manera immediata, mecànica i inevitable. L'art de la política consisteix precisament en la capacitat que té una classe per organitzar les altres classes, per fer acceptar com a generals allò que són els seus interessos propis. Això es pot fer per seducció o, a les classes antagonistes, per dominació. (...)

No volem canviar els actors, volem canviar l'obra. No és un problema de quantitat, sinó de qualitat. No es tracta de ser més del mateix que hi ha ara, sinó de ser l'alternativa a això que hi ha ara.

Paral·lel Japó

Delicioses estampes de S Harunobu (1724-1770). Tintes planes d'escenes domèstiques amb l'exactitud de la perspectiva axonomètrica: les paral.leles construeixen els paviments, els paraments i els mobles. La nostra visió, la cònica, tan estudiada al Renaixement occidental, no fóra apropiada per aquests gravats policroms i innocents, amb textures riques i uniformes a les teles i els papers.
No hi ha problema en barrejar la isometria (dos eixos a 30º) i la cavallera (un eix horitzontal). Les el·lipses, una mica matusseres, s'eviten i es busca la circumferència.

El món sense ombres. I totes les imatges, de dones lectores:

Wieland en Bayreuth

Este ha sido un libro de lectura lenta. Para una aficionada wagnerita, El Nuevo Bayreuth de Emilio José Gómez Rodríguez es un feliz descubrimiento: el estudio detallado* de las casi dos décadas tras la reapertura del Festival Wagneriano por excelencia, en la ciudad del teatro construido por el compositor, Bayreuth, demasiado vinculado a su pasado nazi.

Wieland, el nieto, se encarga de arrancar toda la costra podrida, con una valiente mirada a los dramas wagnerianos y a los escritos de su abuelo. Hace una apuesta por la más innovadora escena, la desnuda con geometrías circulares, luces y colores simbólicos y arriesga con cantantes de nueva hornada. El combinado resultará ser tan extraordinario que difícilmente se podrá superar en calidad y cantidad de estrellas musicales. Basta escuchar la abultada discografía del festival recomendada al final del volumen, desde el 51 al 67.

Además de un cambio necesario para el mundo wagneriano y proyectar una imagen de absoluta universalidad-modernidad que atraerá a wagnerferits del mundo entero, con las sabidas reacciones alérgicas de los grupos más trasnochados, W.W. sienta el precedente que hará posible multiplicidad de lecturas de los dramas. Lástima que las hermanas Wagner no hayan cogido el testigo con mucho tacto: Bayreuth se aguanta por su historia y no por las aportaciones de nuevos lenguajes y menos por los elencos de cantantes. Tendremos que esperar a que llegue un nuevo Wieland.

Wieland Wagner.
Götterdämmerung + Castorf 2013
 inspirado por esta portada?

No sé más que algunas palabrejas de alemán, (a fuerza de leer libretos wagnerianos), pero es tan emocionante ver a Wieland y los grandes artistas del momento descrito, en acción!



*Sólo un pero: a medida que avanzaba el texto he recurrido muchas veces a Internet para buscar fotografías de escenas y cantantes. Imagino que los derechos de imagen podían encarecer mucho el libro y que la Fundación W no se lo ha puesto fácil al autor.

En el nom del color

Teatre-vida de Dalí

Dalí, 25è aniversari de la seva mort;

 per seguir-lo de més a prop, aquí.