Renoi la Maria by Callas: tot de youtubes, alguns de colorejats, intercalats amb gravacions inèdites més quotidianes. Astorada per la persecució dels paparazzi. Sempre perfectament pentinada, vestida i enjoiada als 50's. M'ha sabut a poc perquè esperava més assajos i veure-la estudiar piano o cant fora d'escena. Era una enorme artista que amb l'edat millora. El tema sentimental amb Aristòtil queda molt blanquejat. Ah! Era molt miop, com moltes gregues .
Aquí estem escoltant la Callas del 57, Vanne..Lasciami, que Verdi mereix un respecte. Al Liceu, ahir tarda, la Leonora de la Lewis va ser una desgràcia. Em va saber greu que al final saludés al públic sense somriure i mocador en mà; suposo que ella mateixa s'adonà del suspens tan calamitós. No va ser l'únic entrebanc del Trovatore. L'escena del Rechi va ser un cúmul de desencerts. Ni els cantants es movien bé, ni les pobres fotocòpies-mapping del Desastres de la guerra de Goya ajudaven a la trama, ni el pintor fent un estrany cameo, inoportú entre àries. Quan el quadre es buida i guanya un pèl de llum, la cosa es tranquil·litza i pots estar encara més per la música, que a tot taco i velocitat, va ofegant als senyors cantants, en especial al pobre Manrico de Pretti, que feia el que va poder.
Sort del Comte de Luna (Rucinski) que ens convidà a sentir el seu preciós tutto è deserto o dels cors cantant molt dignament: hauríem marxat sense un alivi, escoltin, que era el meu primer Trovatore en directe!
Vam fer canvi de dia perquè el cast s'ho mereixia. Tenim aquesta vegada alMariusz Kwiecień fent un paperàs tant interpretatiu com vocal, sent un Giovanni odiós des del primer moment i gentil quan calia. El teniem com un baríton fred i aquí demostra amb passió, sobretot al difícil final que proposa el Holten, la lluita pels seus valors llibertat/llibertinatge i la pèrdua de tot el seu univers. L'altre veu que triomfa és la Zerlina de Julia Lezhneva, un pèl abarrocada i dolça com a núvia petita i inexperta. No ens van enamorar tant les Donna Anna i Elvira, tot i que se n'ensurten dignament. El Leporello del menorquí Orfila està molt al seu lloc i tenim un agradable Ottavio/Korchak en les seves precioses aries. Pons fa molt bona feina: no reconeixem al fossat a molts dels músics habituals. Les trompes ataquen bé, els violins van ben a una, els músics a escena toquen molt fi. Es nota que el director gaudeix amb aquesta obra mestra i que ha portat alguns músics de fora.
Podíem pensar que el mapping és un recurs pensat per projectar sobre un pla per provocar realitats tridimensionals. Aquí la tècnica està al servei de bones idees i a més s'afila molt prim quan es tracta de adjustar imatge i moviment de l'edifici real que va rotant. La perfecció va ser absoluta. Un altre tema és que podem acabar esgotats per repetició d'alguns esquemes.
Es treballa en dues plantes d'arquitectura austera, plenes de portes i escales, dins un cub que rota massa. Hi ha moments que caldria frenar. Sobre forjats i parets s'escup molta tinta i poc color, cosa d'agrair. Des dels scripts del quadern de cites, sang, ombres de paisatge i còniques agudes, el recurs graffiter i vandàlic s'avé amb molt d'encert amb l'esperit de l'obra i ho aplaudim, com també el final: el soroll visual s'apaga sobre un mur cec i solitari, de tomba, pel cavaller Giovanni.
La tinta també esquitxa els vestits de les dames. No gens al vestit de la virginal Zerlinetta, sí lleugerament escrita al d'Elvira i molt al d'Anna, la taca de la qual cobreix el cos de la més deshonrada. El Commendatore es camufla amb les textures del fons i les fantasmes brutes, que no aporten massa res, cada vegada són més blanques com els passa a les dames. Aquesta fusió indumentària amb escena té un bon resultat visual.
Ja tenim molts motius per tornar: un bon elenc, una orquestra millorada, una escena suggerent amb canvis interessants i una música de geni. Tot plegat, s'aconsegueix amb èxit allò de l'obra d'art total.
Ahir nit inauguràvem la temporada del Met al cinema amb un Tristany i Isolda per recordar en temps. Agafa la batuta el mestre Rattle i el descobrim intens, equilibrat i profundament wagnerià amb l'orquestra del MET. Tampoc coneixíem al tenor Skelton que va demostrar ser un resistent Tristany de bonic timbre i gran fortalesa vocal. La Isolda de la Stemme, a més d'elektrificant, és sòlida i de veritable soprano dramàtica. Potser encara colpeix més el rei Marke, noblíssim René Pape, en els seus laments que tant ens agraden d'aquesta partitura. Brangäne-Gubanova és una delicada actriu i cantant, que contrasta amb un rude i fidel Kurwenal, Nikitin també molt destacable.
Si els cinc cantants i l'orquestra treuen un excel·lent a les nostres oïdes, ara toca valorar l'obra visual de M Trelinski, del que coneixem aquelles notables escenes, també al MET, la Iolanta i el Barbablava . Sense fer un enfoc radical (i xiulat al segon acte), l'autor proposa un Tristany amb molt pes protagonista i amb una visualitat molt acord amb la fluïdesa musical: des del minut zero ens acompanya amb el radar i altres elements rotatoris de cicle infinit que clou, com a la partitura, amb el bany de mar i cel.
No podem evitar relacionar els eclipsis lunars que apareixen sovint amb els planetes amenaçadors de Lars von Trier a Melancholia, que, per cert, també interactuava amb la música de Wagner. Només resulta confús el record de les flames de la cabana familiar? de l'heroi, encara que el nen-Tristany que l'acompanya al llit d'hospital és tot un encert de la memòria. Potser sí que es pot criticar la falta de càrrega eròtica del muntatge però aquesta visió de guerra, fosca i apocalíptica s'escau, més encara quan aigua i foc, tots dos tan presents, són destructors i redemptors.
Pels que ens queixem que hi ha poc Mozart al Liceu, tenim dues oportunitats per gaudir de l'excelsa partitura de la Flauta Màgica, aquests dies i al setembre. Per una banda, el conjunt de les veus és més que notable, on destaquen per mi un potent Sarastro (Ivaschenko), una Reina que arriba molt bé (Poulitsi) i un Tamino (Clayton) noble, acompanyats per la nostra orquestra que em va resultar una mica plana.
A l'escena tenim un espectacle que és molt atractiu. Tot i que salta per sobre dels símbols de la maçoneria i l'espiritualitat de l'obra original, la idea de la llum de la saviesa es conserva amb una proposta visual molt dinàmica, feta de diferents animacions bidimensionals per a cada número.
La combinació de personatges del cinema mut, tan ingenu com apropiat, com Nosferatu, Keaton, Caligari amb el pianoforte (toquen Fantasies de Mozart) en les parts parlades=títols projectats, resulta molt proper i àgil. Per sort, la nostra cultura visual cinematogràfica és més rica que segons quins esoterismes de les lògies maçòniques, i casa molt bé amb la fantasia mozartiana.
Les projeccions sobre una pantalla propera al fossat es veuen bé, fins i tot pels que estem més laterals. Cada escena té una animació perfectament ajustada als petits moviments dels cantants i els girs de les mènsules a dos nivells on volen aquests. La proposta de video-art de Paul Barritt resulta molt imaginativa i un no parar de idees visuals. No hi ha temps ni per pair ni per memoritzar. Ombres, balls, fades, animalons i aquelles rodes dentades i perfils científics que tan ens recorden a Fritz Khan ! Una barreja de cinema americà i alemany ben mesurada amb algun estrany Boom Pop-art que no encaixa en la coherència iconogràfica del muntatge de la Komische Oper Berlin.
Apunteu-vos a la festa visual i al conte fantàstic d'aquest Singspiel, una de les òperes més brillants de Mozart. A més, surten uns loligos sipiescs! a la Prova de l'Aigua.
act. 30/07/16
Imatges molt presents a la Flauta: gràcies a l'Allau hem recordat l'escena de Dumbo i els elefants voladors i unes Triplettes de Bellevile:
Força expectació ahir al COAC per la intervenció de l'equip d'arquitectes Fabré i Dilmé -els guanyadors del concurs de restauració de la façana del teatre del Liceu- i Frederic Amat, en defensa de la seva proposta que ha provocat tanta polèmica a casa nostra.
Els primers van fer un interessant recorregut per la història de l'edifici i la seva difícil comunicació amb la Rambla. Una façana anodina, de casinet de barri, que no parla de la grandiositat de la seva sala que és, fins i tot, un pam més gran que la de la Scala.
Alguns arquitectes del passat van fer projectes d'àmbit urbanístic i arquitectònic per tal de dignificar la seva presència imitant la resta de teatres europeus. Com a molt es va aconseguir articular amb encoixinats i balustres (1870) a una pell que, després del segon incendi, va ser maquillada amb poc pressupost. La primera fase consistirà en una reforma i restauració a fons de tota la dermis i epidermis, recuperant les vidreres wagnerianes del Cercle del Liceu. La segona és una operació de caràcter urbà i escenogràfic de gran volada que ha ideat l'Amat.
L'artista ens demana que oblidem el render (hauria d'haver dit l'horrender) mediàtic. Una petició comprensible perquè no explica bé el projecte. I comença de zero, parlant de ser agosarat amb un edifici estimat que mereix una presència majestàtica i escenogràfica, igual que ho són la sala de butaques o la caixa escènica. Fa servir la idea de cercle a escala humana (1m de diàmetre) encastat, mostrant l'arc de teatre vitruvià a l'exterior i amb ceràmica esmaltada del vermell sang tan característic de l'interior. Es crea una textura d'anelles que trenca el ritme de forats, 170 en total, ancorades amb una perforació mínima d'un centímetre.
Aquí es quan arriba la polèmica. Alguns arquitectes presents a la conferència van estar molt combatius per dos motius: un era la legalitat de la intervenció ja que consideren que en un monument d'interès nacional s'està sent molt agressiu visualment. El segon, qüestiona la reversibilitat de l'actuació ja que els ancoratges no són pocs ni superficials.
De fet, aquesta part més tècnica no em preocupava massa. El que em semblava més dubtós és que després de passar el projecte pel sedàs de l'Ajuntament, a la façana de Rambla, les anelles sortissin molt tímida i ridículament i que tot el pes el tingués el tram del carrer de Sant Pau. Sense oblidar que la cantonada punxeguda del Liceu tenia una resposta poc elaborada amb un simple arrenglerament de cinc anelles més. Si es tractava de ser valent, aquí l'Amat s'havia traït.
Per descomptat que un projecte només lumínic que havia encarregat el Roger Guasch era del tot insuficient i que Amat, després de les exitoses façanes teatrals* podia ser una bona tria**. Segur que el resultat final és molt més interessant que el dibuixat i que el color i les textures ens enganxaran la mirada. Costa d'imaginar com es veurà de nit amb l'enllumenat de carrer; potser amb les ombres cap amunt també té el seu moment escenogràfic. Una altra cosa seran els regalims que la nostra bruta atmòsfera barcelonina anirà deixant a ambdues cares de l'edifici.
Una anècdota: al final del debat, l'Elies Torres lliura a l'Amat un parell de flotadors de platja. No sé si va riure per la broma o perquè li van les provocacions.
*entrevista revista Diagonal. Amat i les façanes.
**la instal·lació la pagaria un dels mecenes del Liceu, uns 300.000€.
ACTUALITZACIÓ 30/3/16
tenim el video de la conferència:
Agraïm que ens enviïn aquest video via mail a la Ana MIGUEL QUESADA, arquitecta.
Secretària Tècnica + Vocal de Barcelona de l’AADIPA,
Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic.
Ahir estrenava el Liceu la darrera jornada del magnífic cicle de l'Anell dirigits per Pons i Carsen. Un Götterdämmerung per recordar junt amb les altres funcions, tan separades en el temps: moltes imatges i símbols es fonen si no tens a mà les cròniques dels cursos passats.
Aquesta vegada hem comptant amb un cast vocal femení bastant superior al masculí. Hem gaudit de la Brünnhilde/Theorin en tots els seus quadres però se'ns ha fet deessa amb la seva gran germana Waltraute (Schuster) a un meravellós duo, i a la immensa immolació final. Les nornes i Gutrune han estat molt adequades als seus papers tan diferents i les ondines, més que correctes. Qui encara impressiona és el vell gat Halvarson (Hagen) que ens convenç amb les seves crides malèfiques, superant al Gunther i per suposat al sr Ryan-Siegfried tan irritant, que fa el possible per què li clavem la llança.
Pons ha fet una interessant lectura amb una orquestra molt entregada, amb pífies habituals i algun desajust al viatge del Rhin. El treball sobretot ha estat excel·lent a les fustes i la corda, amb uns interludis intensos i molt acurats.
Però encara és més brillant la feina de Carsen. L'escena, enorme en tamany i resultat, comença per la pila dels elements del saló residencial de Wotan, lligats per les cordes de les nornes, filles d'aquella Erda netejadora, la que ho veu tot clar. Un pròleg d'atapeït material inflamable a punt de cremar que ens porta al camp estèril i mort on la parella d'herois fa mèrits per viure l'amor i l'aventura, sense aigua ni al viatge pel riu.
El palau dels Gibixungs és representat per un contundent despatx de guerra amb plànol estratègic del Rhin, arxius i fotos d'espies, amb la mateixa llar encesa que dominava al Walhalla: el poder el tenen a prop amb el que estan preparant els germanastres. Tot guarnit amb indumentàries militars i d'actrius dels 30 europeus i colors simbòlics de totalitarisme, juraments i venjances.
Tornem al Rhin on les donzelles es banyen entre les runes abocades al fons fluvial. L'aigua escasseja a la imatge apocalíptica del riu, com la de terra cremada on cacen els soldats i s'executa l'estocada mortal de Siegfried. Només resta el no res. Brünnhilde canta davant d'un mur de formigó que s'obre sensacionalment a un quadrilàter de foc. Ella entra imponent i es bateja en el fum i la cendra redemptora.
Ja em veieu fent alabances de les pel·lis d'acció. El cinquè lliurament de Missió Impossible del Cruise combina trama d'espies, actors americans i britànics excel·lents, una súperautoimmune senyora guapa quina enveja, acció divertida i el millor, una mica de Turandot aquí i allà amb la xulada del tema de Lalo Schifrin.
Bé fareu d'anar-la a veure. Ja a la primera escena de l'avió se'ns recorda que al Tom Cruise ni hi ha qui el dobli, encara té per estona i que l'acció té noves perspectives.
La testosterona s'aplica amb dosis controlades i es fa de ben pair gràcies a una impecable fotografia a emplaçaments tan fotogènics com Londres, Viena o el Marroc.
No cal dir que l'escena al teatre de l'òpera és fabulosa i que Calaf i els cors es trenen amb molta gràcia entre uns quants franctiradors i les cordes i cadenes de les tramoies.
Tot s'embolica força perquè la protagonista està a tres bàndols alhora sense recórrer al gastat recurs del romance. Ajuda molt a la intriga que Mr Huntno abusi de les màscares tramposes de les altres entregues. Els tòpics no els poden evitar del tot (quin despatx dels poders a l'ombra tan poc creïble) pero podem passar-los per alt, que l'estètica i la narració són molt eficaces.
Sens dubte el llibre de J Carr pot arribar a fer-se feixuc per a molts aficionats a l'òpera però pels Wagnerferits és una autèntica joia. Ben dividit en 19 capítols, molt densos i rics en detalls i temes recorrents com ara el poder de la saga, els secrets ben guardats, el Festival de Bayreuth, els amors i les vinculacions polítiques, tota l'obra traspúa drama i tempesta i, en bona mesura, desmitifica el geni (no la seva música) i els seus parents i coneguts, alguns dels quals es fan molt avorrívols.
Les dones es porten la palma: Còsima, segona esposa i sobretot la nora, l'anglesa Winifred, casada molt jove amb l'unic fill baró de RW, Siegfried=Fidi, faran bandera del Judenhass i del més ranci conservadorisme. Diversos capítols seguits refereixen a les relacions de la família amb l'oncle Llop que tan bé estan representades a les imatges del video següent:
L'assaig històric de Carr és un magnífic relat de dos segles de la família més coneguda i de la pròpia Alemanya. Es fan curts els apartats dedicats als néts Wieland i Wolfgang (sort tenim de El Nuevo Bayreuth). Es defensa al darrer capítol que el clan no ha acabat de tancar la ferida del passat i faria bé de desenterrar els documents que resten zelosament guardats per no intoxicar mai més el llegat musical de Wagner.
Wieland i Wolfgang (fills de Fidi) amb oncle Llop
Malgrat la història i la tendència que està agafant el Festival, ara dirigida per la jove Katharina, una encara té més ganes de trepitjar els dos-cents anys del teatre, les mansions i els jardins on jugaven els fills, néts i besnéts de Wagner. I de pas, acostar-se una mica més a Fidi, el que va estar més la marge. Segueix sent tabú parlar de la seva relació amb el compositor Clement Harris* amb qui Fidi va fer un llarg viatge per conèixer món. Mort als 25, defensant Grècia contra els turcs, Fidi li dedicà la majoria de les seves memòries i, d'amagatotis, una darrera peça amb títol prou eloqüent: Glück
*Poc sabem de Harris i no es troba cap fotografia d'ell, tot i que molt buscada pels musicòlegs. L'únic que tenim és aquest afavoridor retrat a carbonet que li va fer al melancòlic Fidi. Sabem pel llibre que va ajudar-lo a fer música, una mica imposat per la Còsima, ja que Fidi preferia les arts i ser arquitecte.
Diumenge passat el Siegfried wagnerià es representava a la tercera funció del Liceu. Continuava el tenor S Vinke fent de suplent, tota una heroïcitat quan es canta aquest extenuant i difícil paper. No només se'n surt molt bé vocalment sinó que es belluga com un veritable xicot rebec i encuriosit per tota l'escena.
Carsen, espais i llums li ho posen fàcil. Del peluix tendre i desgastat passem a les preguntes essencials, a la forja violenta de l'espasa Notung: la que brandirà el ximplet aventurer per disputar-se el poder entre el nan Mime i el vianant-Wotan. Les veus de Bronde i Dohmen fan perfecte complement en un primer acte lluït amb colors de foc i òxid.
Més impressionant encara, la proesa al bosc dels murmuris (què bé està l'orquestra del Pons en els detalls) entre arbres decapitats per ferotges mossegades, un ocellet dòcil i la magnífica boca bivalva. Les breus aparicions del nan Alberich i el gegant Fafner, excel·lents.
Arriba un tercer acte esplendorós. L'orquestra treu el millor en el fabulós encontre d'Erda i Wotan, a la casa del Walhalla a punt de tancar, amb aquelles pomes, mobles i paisatge de la primera jornada del curs passat. La Podlès conserva aquells greus abissals tan seus per ser una Erda per l'eternitat. Canviem el quadre i som al camp de guerra a on arriba el que no té por fins que troba la verge adormida. Renoi, quin despertar tan miraculós el de Brünnhilde! de com dits, membres, cos revifen del no res amb els compassos sublims del Heil dir, Sonne.
Theorin i Vinke fan un intens dúo heroic i amorós que tanca la vetllada i que ens deixa a tots ben feliços. El Liceu ha contractat una gran tetralogia per aquests quatre anys. Llástima que cada jornada estigui tan separada una de l'altra. Millor fòrmula la de dues jornades cada temporada com aquell Anell del Kupfer que també ens va entusiasmar.
PS: podríem haver parlat del recent Tristany al Liceu, però va ser tan desatre que millor evocar aquest gran Siegfried. I esperant amb ganes el Götterdämmerung de Carsen i Vinke, si déu Wotan vol.
Hem vist tres òperes en una mica més d'un dia. Dues des del Met i la tercera al Liceu. No podíem imaginar que el resultat fos tan satisfactori i, a més, amb arbres com a elements d'escena, tan simbòlics i molt pesants. Comencem per la Iolanta de Txaikovski, interpretada pel millor dúo d'estrelles eslaves, l'ideal per cantar-la. Quan la Netrebko fa de noia cega innocent (lluny del paper de dona fatal que sempre esguerra) i el Beczala, de cavaller amorós, l'escenari es va omplint de la captivadora música del compositor rus, de vida i llum en una cabana de mort travessada per caps de branques i els arbres talats.
Després del descans, el Met de NY retransmetia un prodigi d'òpera del BBartók, El castell de Barbablava. Seguia dirigint el tzar Gergiev, però l'orquestra semblava crescuda i inspirada a totes les seccions.
El relat terrorífic el cantaren la N Michael (amb màscara-bòtox, encara més por) i M Petrenko, amb enorme destresa i l'actuaren amb elasticitat i art, mentre els boscos es tornaven més fantasmagòrics, els arbres s'arrabassen de la terra que els nodreix. A la gran escena no hi ha cap vincle amb la vida. Magnífica feina de Trelinski.
Diumenge al Liceu, amb Norma de Bellini, una de les grans del belcanto i que no cansa, un arbre de vesc penja per sobre de la comunitat dels gals. No té cap ganxo, ni simbolitza res, té lluentons com als vestits de Norma i el gran Druïda. Poca traça en tota l'escena, amb feixuc carro de palets inclós, compensada per la bona il·luminació i cromatisme. Vocalment, només destacar la parella femenina, T Wilson i A Stroppa: ens van brindar uns duets de campiones i a les seves àries solistes, van cantar segures i amb molta bellesa. Ovacions i alegria del públic de casa, que gaudeix molt més amb el Bellini que amb Bartók.
Un dels nens més fotografiats, a part del Jesús a la falda de la mare i els àngels dels cels excelsos, és el JoanBautista, carregant sempre una lleugera creu de fusta amb filactèria (Ecce Agnus Dei) i acompanyat de l'anyell. En aquesta estampa tan Murillo, beu aigua de la conxa que li ofereix el seu cosí segon, el Jesús, a qui li tornarà més endavant llençant-se-la pel cap. En crèixer es tornaria un revolucionari amb parracs, que vivia de garrofes i perdonava els pecats amb l'aigua del Jordà.
Com a precursor de Jesús -després de batejar-lo el tornarà també predicador- acabarà executat. Herodes el decapita* instigat per Herodies, dona il·legal del rei denunciada per Joan. Aquí és on entra Oscar Wilde i la seva Salomé, filla de la reina. Agafà la versió de Ibn Kathir i escriu que Salomé, implacable vengadora, vol el cap del Joan després del ball, a petició insistent del rei.
Richard Strauss la versiona en una òpera extraordinària per a gran orquestra i millors sopranos. El paper de Jochanaan és per a baix-baríton i aquest és el seu moment, quan crida profecies i la noia queda prendada del pres:
Avui celebrem la seva nativitat després d'una nit del solstici, ben pagana i hiperacústica. És Sant a tota la Cristiandat i profeta per l'Islam, patró de Ciutadella, Deià, Jordània, dels tintorers i assaonadors.
Molt bon Sant tingueu Joans, Juanes i Juanas, Iannis, Hans, Johns i Jeans. Un nom tan bonic, que el vaig posar al fill.
Tanquem temporada (força reeixida i convulsa) del Liceu amb un programa doble: Il prigionieroiSuor Angelica, òperes que a priori semblen difícils de casar, musicalment oposades, però amb la presó de l'ànima i el cos en ambdues. Representada per una gàbia cònica i molt tupida -les barres metàl·liques de dos pells en angle, han de suportar sis escales en voladiu- la presó és lloc de tortura inquisitorial a la primera i reclusió forçada per a la monja. Pascual aconsegueix, amb els girs de l'estructura, l'ús de les penombres i les llums (quin gran encert al miracle, tancar amb la persiana de fluorescents blancs), de les escales i portes, el sentit més tràgic de les obres.
L'orquestra correcta sota la batuta d'Edmond Colomer, més a l'obra de Dallapiccola que al Puccini, posa l'ambient ofegador a un intens Nitikin-presoner i l'anguniós Brubaker-inquisidor/carceller. Maria Agresta és una discreta Suor Angelica a la primera part i en trobar-se amb la temible tieta, Zajic freda i implacable, desborda gust en el cant i tanta emoció que ens fa saltar el llagrimal.
Força aplaudida la velada, saluden tots els implicats i ens acomiaden d'un altre que marxa, el director del cor, JL Basso. Potser fóra el moment en què hauria d'haver sortit en Matabosch per dir-li adéu, en lloc de l'homentage i aplaudiments forçats per una veu en off, abans de començar el primer espectacle.
El foc és omnipresent a la gran funció liceïsta de la Walküre.
Al campament dels bessons del primer acte, al saló del Walhalla, al comiat màgic de Wotan. És l'unic punt càlid a totes l'escenes, d'una foscor molt ben matissada. L'ambient per què el protagonisme se l'emporti la música de Wagner.
Aquí el mestre Pons s'hi jugava molt. Havia de remontar les pífies de les primeres funcions. Malgrat alguns atacs insegurs dels metalls i algun enrenou de conjunt, el fossat va fer una bona interpretació sense arribar a ser sublim. Les cordes i les fustes van acompanyar amb un so net les grans veus d'ahir nit. Els cantants mereixien una orquestra esforçada i una lectura potser més contínua de la partitura, però el conjunt va ser notable.
El que no ens imaginàvem és que els cantants ens oferirien una enorme velada wagneriana. De menys a més: les walkíries van fer una correcta cavalcada, Vogt canta bé el seu Siegmund amb una veu molt poc heroica ( ai JK, haguéssis arrodonit l'òpera!), Fujimura fa una Fricka incisiva i creïble, temible Hunding amb veu tan cavernosa de Halvarson, Kampe és la perfecta Sieglinde, Wotan-Dohmen, noble i ferm i la sueca Theorin, una Brünnhilde estratosfèrica. (Bayreuth, apunta!)
Carsen torna al Liceu després de l'Or, de fa un any. Massa temps per connectar les jornades. Hem hagut de rellegir què ens explicava a l'escena, llavors. La contiuïtat és molt clara: els blocs de formigó han construït la residència dels déus, l'escala metàl·lica que baixava al Nibelheim, ara puja als herois, les pomes de Freia fan un bodegó que Wotan farà esclatar perquè veu el seu propi final. Aquella neu festiva aquí és torna neu corrupta.
Moltes idees interessants per construir una escena austera i actual. Ideal el campament del traficant Hunding, amb les capses plenes d'armes on cau el guerriller just. Una errada no haver posat a les mans del Walsung un fusell, pistola, si m'apures un míssil ben fàl·lic, arma mortífera i poderosa en lloc del galletasso de l'espasa fora del temps. Si al menys l'hagués tret d'una caixa de relíquies..una imatge que resulta del tot ridícula.
Anem a l'espectacular saló del Walhalla. Fotos de la família divina, paisatges romàntics als llenços, sofàs fora d'escala, mobiliari daurat de col·leccionista nou ric. La llar encesa que cuida Fricka en vestit Chanel ben tradicional. Wotan, dictador feble com ens recorda el seu bastó-llança dels pactes i els galons daurats del seu uniforme. Tot ben travat i amb els símbols wagnerians hàbilment transformats. El que costa d'entendre és la indumentària de les filles guerreres. Calia posar-se un vestit de cortina brocada, cabellera abundosa i arinxolada? No hauria estat més eficaç una cavalcada amb motos de molt cavalls, uns cascos decorats i caçadores de cuir?
Sort que Carsen ens fa un gran final. Entre els morts (la guerra no s'ha acabat) jau Brünnhilde adormida i coberta amb l'abric del seu pare, que invoca el foc amb una llumeta de metxero. A l'horitzó s'encén una línia de foc, s'albira el futur apocalíptic de la nissaga que Wotan, de moment , pot sortejar.
El joc d'ombres i flames ha estat el gran encert de la posada en escena: tan poètic com les notes de la Walküre.
Hay que ver: quién iba decirme a mí que me pondría a jugar con el whatsapp, montar concursos, hacer screenshots y colgar estos jeroglíficos que hablan de 10 óperas en el Facebook, Twitter y Blogger. Estrenar un smartphone es muy peligroso..y bilingüe.
Aquí estem escoltant la Callas del 57, Vanne..Lasciami, que Verdi mereix un respecte. Al Liceu, ahir tarda, la Leonora de la Lewis va ser una desgràcia. Em va saber greu que al final saludés al públic sense somriure i mocador en mà; suposo que ella mateixa s'adonà del suspens tan calamitós. No va ser l'únic entrebanc del Trovatore. L'escena del Rechi va ser un cúmul de desencerts. Ni els cantants es movien bé, ni les pobres fotocòpies-mapping del Desastres de la guerra de Goya ajudaven a la trama, ni el pintor fent un estrany cameo, inoportú entre àries. Quan el quadre es buida i guanya un pèl de llum, la cosa es tranquil·litza i pots estar encara més per la música, que a tot taco i velocitat, va ofegant als senyors cantants, en especial al pobre Manrico de Pretti, que feia el que va poder.
Entradas
