Klaus

Klaus Guth torna al Liceu després de dirigir la fascinant escena del Parsifal de fa tres mesos. Ho fa amb una Ariane et Barbe Bleue que explota el captiveri i l'alliberament de l'ànima. Una proposta que repeteix algunes idees del Parsifal, però que són molt necessàries en Ariane. Ella, la sisena esposa, en el moment que entra al castell comença a sentir claustrofòbia i només busca desobeir i saber què s'hi amaga darrera aquesta sala tan pulcra. Guth ens engàbia durant dues hores amb algunes claus molt poètiques:

Les claus de plata. (i spoilers!)

1. Barba-blava, una mena de Josef Fritzl (el monstre d'Amstetten com recorda Radigales), que té al soterrani secuestrades les seves anteriors dones, sembla un senyor ben normalet però violent i molt present en els pocs segons que hi és a escena. Lligat al llit però, no és ningú.
2. La dida, una vella bella Bardon amb capelina, vol fugir però és la primera que obeeix a l'amo i obre les portes permeses on esclata la llum de les pedres precioses, sense apreciar el que veu l'Ariane: les dones en perill.
3. La casa, les portes, la claraboia, són les fronteres dels mons psíquics per descobrir. Cada porta és la capelleta (hornacina) de cada dona anulada i petrificada, inclosa la d'Ariane.
4. Les joies, identificades amb la claror brillant cada vegada que la dida obre una de les portes. Tenen un lleuger to de color en funció de les gemmes: blavós, rosat, verdós. L'esclat enlluernador arriba a la sisena, la d'Ariane, simbolitzada amb els diamants: llum i noblesa.
5. La rígida simetria, marcada per la porta de l'exterior a la que només té accés en BB i la claraboia de la coberta que ens indica, amb prou feines, el moment del dia o alguna emoció.
6. Un espai claustrofòbic només trencat per l'esquerda irregular del terra. És la via cap a la setena i prohibida porta.

La clau d'or

Baixem a l'inframón de la mà d'Ariane, la valenta. La dida poruga que prefereix restar a dalt i no saber, desapareix. L'infern ja s'havia anunciat per uns vapors que pujaven per l'escletxa. Les masmorres amb porta de galliner són els habitacles d'unes germanes malaltes, plenes de tics nerviosos i moviments compulsius. Poc a poc l'Ariane les va acostant a una altre realitat i els va treient les cadenes amb paraules d'amor. Les guia cap a la llum trencant una finestra però elles naveguen al llit pensant en que s'ofegaran. 

Tòtems

El  millor bàlsam per les captives es arrencar amb contundència els objectes fetitxe que les uneixen a l'amo del castell. Una sabata, una perruca o un ninot, però ai! torna Barbablava ferit i lligat al llit i les noies guarides recauen en veure al sac del monstre, aquests objectes record. Ja no marxen amb Ariane, es treuen les suaus jaquetes de colors pastel, les deixen a terra, mentre la dida ben arrelada al castell, juga poseïda amb les coses del sac..

Hi ha un personatge dels dibuixos de casa nostra, pels més petitons, que sense cantar ¿dónde estan las llaves matarile? en dóna al Guth les pistes per tal de trobar els tresors, i si no mireu l'enllaç des del 2m50s.

Avui l'he vist per segon cop i la música de l'orquestra m'ha fet gaudir encara més de l'obra de Dukas. En canvi, Ariane (Charbonnet) ha fet un terrible primer acte. Però millor anar a l'apunt del Joaquim, que està molt ben afinat.

Bolero y Calamares

El único contacto de Tintín con España lo encontramos en el álbum apocalíptico La estrella misteriosa. Releyéndolo, me he encontrado con un familiar, el señor Porfirio Bolero y Calamares, de Salamanca. Es uno de los eminentes científicos europeos que embarcan en el Aurora para estudiar el meteorito que se ha estrellado en el Ártico. Tiene un seblante serio y además de ser delgado y pequeño, lleva una boina negra muy castiza, en el momento de embarcar. Dicen por ahí, que el retrato se inspira en Juan Ramón Jiménez (foto), aunque otros se atreven a señalar que es el alter ego de Ramón y Cajal. 

Aparece poco, casi siempre lo tapan los demás y nunca tiene una posición central. Cuando Tintín conquista el aerolito, Don Porfirio tiene una expresión de alegría contenida y está de nuevo al final de la fila. Será que Hergé, como buen belga, no nos tenía mucha estima. El nombre de pila quizá lo sacó del presidente de México, José de la Cruz Porfirio Díaz (1830-1915) o se fue a la Antigüedad, tomando al Porfirio filósofo neoplatónico griego, discípulo de Plotino. Los apellidos, unidos por una y, son de lo más folclórico, tan divertidos como los de sus colegas, el suizo Cantonneaud -el que está junto a Haddock- o el belga Dr Cálix, el geólogo-astrónomo que dirige la expedición.

No queda mucho para el estreno de la película de Spielberg-Jackson: 28 octubre. La iré a ver como buena tintinófila. Lo que he visto no me acaba de gustar, porque he crecido con un Tintín muy plano y sin sombras. A mí me encantan los alzados tan arquitectónicos de sus viñetas, donde muchas veces los personajes se apoyan en la linea de tierra del sistema diédrico. Tan lejos del suelo esférico hiper-3D, del cartel del film.

concerts final curs ESMUC

Dins el cicle de Grans conjunts d’aquest mes de juny, el concert que protagonitzaran l’Orquestra simfònica i la Big Band de l’Escola Superior de Música de Catalunya, amb més de cent persones sobre l’escenari, el proper 17 de juny a les 21.00 a L’Auditori, tancarà la celebració dels 10 anys de l’ESMUC. En aquesta actuació conjunta s’estrenaran tres obres especialment escrites per a l’ocasió per Eladio Reinon, Joan Sanmartí i Tim Garland, i s’interpretarà, per primera vegada a Catalunya, l’obra Iberia de Lluís Vidal. L’entrada és gratuïta. En aquesta ocasió, els Grans conjunts també preveuen l’actuació de la Cobla de l’ESMUC i, per primera vegada, el Gran conjunt de Flamenc.

 El concert de la Cobla serà el dimecres 15 de juny, sota la direcció de Manel Valdivieso, a la Sala 2 Oriol Martorell de L’Auditori de Barcelona, mentre que el Conjunt de Flamenc es presentarà el dimarts 28 de juny a la sala El Molino de Barcelona, dins la programació Poco ruído y mucho duende, que presenta Mayte Martín.

 L'actuació de l’Orquestra simfònica i la Big Band tindrà unes característiques molt especials perquè molt poques vegades a Barcelona es pot tenir l’oportunitat de veure una formació similar amb un repertori divers que aglutinarà diferents estils musicals, en clara relació amb l’ampli ventall d’estudis que impera a l’ESMUC.

El concert començarà amb tres peces inspirades en la Suite Iberia, d’Isaac Albéniz: Rondeña, El Puerto i El Albaicín, compostes i dirigides per Lluís Vidal. La segona part centrarà l’atenció en tres peces que han escrit especialment per aquest esdeveniment Joan Sanmartí, Eladio Reinon i Tim Garland. Precisament, aquests dos últims seran els responsables de dirigir la formació.

ACTUALITZACIÓ  POSTCONCERT :
LLEGIU LES CRÍTIQUES DELS AMICS:

1. Joaquim. http://ximo.wordpress.com/2011/06/18/el-concert-de-lesmuc-molt-mes-que-un-fi-de-curs/

2. José Luís http://anchaesmicasa.wordpress.com/2011/06/18/esmuc-orquesta-sinfonica-big-band-big-big-band/

Misantrop 1666 TNC 2011

345 anys té aquest clàssic, que està tan fresc com el primer dia. Amb alguns retocs com ara traduir-lo en prosa (per Belbel), s'ha fet una versió escènica multitemporal, sòbria i elegant. Alceste deixa clar des de ben principi la seva obsessió per la honestedat i la condemna absoluta de la hipocresia. De seguida empatitzo amb ell, com també del seu moderat amic, Philinte, que com se l'estima, li adverteix dels mals de la seva intolerància i de la contradicció d'Alcest en amar la Célimène, encarnació de tot el que detesta.

Pot ser Alceste és extremat, però, la resta dels personatges, no s'analitzen racionalment els uns als altres en totes les converses? Sí que diuen el que pensen, però en llocs diferents i guardant les formes. Tots són força honestos, però els tira molt viure dins el joc social de la cort de París.

El tractament dels personatges per Lavaudant és molt acurat i impecable, en els gestos i la seva imatge:

Jordi Boixaderas és Alceste, rígid i tràgic, una mica cridaner perquè està sempre indignat. Vesteix un vestit jaqueta d'aire militar, color indefinit amb coll comunista. El seu parlar és rigurós i ben declamat.

J Bosch - Philinte, dóna un contrast moderat, més expressiu i encantador. Un pèl més adornat, amb una discreta chorrera i un anell. Arriba llavors un magnífic Lluís Soler com Oronte, suau com el blau que porta i alhora extremadament vistós, amb perruca i guarniments barrocs. Borda la transició del seu humor: entra adulant a Alcest i acaba amb una ridícula emprenyada.

La Célimène de Marta Marco es fa una mica odiosa, amb unes sss forçades i gestos de nena frívola. Molt sensual amb el seu cosset i faldilla cintura baixa, sempre de color bronze amb una perruca que recorda tant la de la reina de la nit dels Comediants. Expressa molt bé que és la més llesta i vital. I res no l'afecta.

Rosa Novell es una ben construïda i amargada Arsinoé, una aranya negra plena de blondes. M'han agradat molt els pallassos marquesos Martínez, hilarants i brillants, i no tant, AYcobalzeta com a Éliante.

S'ha dit que l'escenografía de Jean-Pierre Vergier és buida i freda. Jo l'he trobada un encert. Una simple mampara llarga mòbil té en les seves dues cares oposades el fons dels protagonistes: la d'Alceste, negra i plana; la de Célimène, nerviada, blanca, és un penja-robes de preciosos vestits a joc amb el taronja metàl.lic de la noia. Els canvis d'escena consistien en fer-la rotar per uns majordoms de Nèstor tintinaire i afegir pocs elements molt cuidats. M'han sobrat les moneries d'una mena de patge i la música màquina.

Un conjunt, però, que acompanya de forma contundent el text meravellós de Molière.

Tour-operador a París

Mitjanit a París. No l'he trobada ni tan sols encantadora. La darrera estrena de Woody Allen és un viatget romàntic on l'únic interessant són les recreacions dels personatges del passat. Crec que el primer error ha estat donar el paper principal a Owen Wilson com alter ego d'Allen. Es passa la peli movent el cap a l'estil neuròtic de l'amo, ficant i treient les mans de les butxaques i a sobre, posant els morritos en tensió orbicular constant. Molt irritant ell, i si no, mireu la tirallonga de fotos de sota dedicades a l'infumable actor. Quan parla (en anglès) la cosa empitjora ja que té una cançoneta repetitiva i exagerada.

 Comença amb un quarentena de postals perfectes de París, amb els punts de visita obligada. A l'hotel, tenim un altre cop a un escriptor indecís, a punt de casar-se amb la doble de la Scarlett Johansson (Ai Woody..) i bastant pitjor actriu. La pijeta novia està tot el dia de turisme i el prota, de nit, se'n va a un parc temàtic molt decó i ple d'estrelles culturals.

Aquí és on apareixen els actors més interessants i divertits:
Adrien Brody (S Dalí), Kathy Bates (G Stein), Corey Stoll (E Hemmingway). Destacables les caricatures dels Fitzgerald, Porter, Picasso, Buñuel, Gauguin, el torero Belmonte..etc. Allen, com sempre, fa la millor tria pels secundaris i terciaris. Marion Cotillard té un papel molt magnètic i la sra Sarkozy, prescindible.

Sort que hi ha una felicíssima trobada amb Dalí. La millor escena per destenillant, original i hàbilment interpretada per Brody. Erem pocs a la sala, però ha estat un esclat de riallades durant una bona estona, amb singlots inclosos.
Però en general m'ha semblat una bobadeta d'un Allen que comença a fer catúfols. Hi ha escenes molt fluixes i de guió poc treballat. El final  encara més decebedor. La música d'una guitarreta se m'ha fet força pesadeta i ja no diguem l'acordió tan turístic en un dels balls. Menys mal que les cunyes de Cole Porter han salvat la banda sonora.

  

Com que sempre comento el cartell, i que tant ha agradat al veïnat, només dir que s'han saltat un graó més del temps, han volat amb un cel Van Gogh, gens anys 20-30. El que sí és d'aquesta època és la font tipogràfica Windsor, simpàtica, nostàlgica i omnipresent en els crèdits de tota la filmografia d'Allen.

La princesa lliure de Dukas

Dimecres, a l'últim moment vaig llegir a la web del Liceu que en Xavier Cester donava una conferència sobre la propera òpera, Ariane et Barbe Bleue, de Paul Dukas. A córrer, que aquest noi fa les xerrades molt amenes i ben preparades. Arribo justeta, a una preciosa sala amb grades, on assaja el cor del Liceu. Quines instal·lacions més ben pensades, em recodava de l'Ignasi de Solà-Morales. I ara a prendre apunts sobre aquesta obra de la que no en sé un borrall.

El resum fóra:

Paul Dukas, conegut per l'Aprenent de bruixot, gràcies a Fantasia de Disney, va ser un gran compositor francès del canvi de segle, poc productiu (12 obres), segurament per ser molt autoexigent. I poc conegut perquè va quedar eclipsat per Debussy i més tard, per Ravel.

L'obra de Maurice Maeterlinck, va ser entregada a Grieg per donar-li la música, la va rebutjar, i per tant, Dukas va ser la segona opció. Ariane et Barbe Bleue es basa en un conte de Perrault, que l'havia escrit a partir d'un recull de històries populars.

Per ser representada, Maeterlinck canvia la trama per tal de fer d'Ariane un personatge lliure i alliberador en lloc d'una noia tafanera. Ariane es casa amb Barbablava qui l'entrega 6 claus de plata i una d'or. El marit li prohibeix obrir la porta de la clau daurada. La dida i Ariane van provant i obrint amb les claus permeses, portes que donen alguna sorpresa. Però Ariane en vol saber més i la setena clau serveix per descobrir la veritat de BB: al soterrani hi són tancades les 5 anteriors dones. Ariane mira d'alliberar-les però elles, ignorants i un pèl massoques prefereixen quedar-se amb el seu esclavitzador espòs. Ja us ho fareu, noies, jo marxo d'aquí, potser per intentar ajudar algú altre que ho necessiti.  Ariane és la llum de la veritat, mentre que les dones de la masmorra, la humanitat amansida.


L'òpera.
Cester va recordar que l'obra sembla una mica un oratori per la manca de dramatúrgia i que Dukas va suplir això amb una orquestració molt rica i un simfonisme per a virtuosos. S'han d'oferir més sensacions que acompanyin la veu principal, un tour de force per l'esgotador rol de la mezzo o la soprano que faci d'Ariane.
També treballa Dukas amb temes musicals, menys evidents, alguns submergits i plens de variacions. No tot s'explica perquè ell és també un simbolista. Aquests temes ja apareixen al començament misteriós del primer acte.
Destacà del 1r acte, l'ària dels diamants on la protagonista s'identifica amb la llum exultant de les pedres:



El segon acte passa de dia. És un creixendo fins el moment culminant que arriba quan Ariane trenca la finestra de la masmorra i entra la llum amb un esclat musical. No he trobat cap fragment al YT per afegir, però realment és un passatge inmens on Ariane no pot cridar però tampoc pot quedar ofegada per l'orquestra.

Com al primer, el tercer acte comença fosc amb aquesta preciosa música, i l'Ariane ofereix joies a les dones per que es trobin més guapes i, de pas, més fortes. Les molt bledes, però, en veure que els pagesos han ferit a BB, en un atac de compassió, decideixen guarir-lo i quedar-se amb ell.




Curiositats

• L'obra està explicada a la Wikipedia només en francès, alemany, anglès i grec! Ni una paraula d'en Dukas a uns llibres de consulta que tinc (La discoteca ideal de la ópera i La discoteca ideal de la música clásica) i a penes, dues línies a La Hª de la música occidental de Grout i Palisca: "su ópera fue una tentativa seria de combinar el drama sinfónico de Wagner y D'Indy con algunos rasgos inspirados por la música de Debussy." (pàg 888) 
• Una de les 5 noies de la trama és muda i una altra es diu Melisande, fent referència a l'altre òpera escrita per Maeterlinck, Pélleas et..de Debussy.
• Barbablava (baix) canta només uns minuts.
• Béla Bártok va escriure la música del Castell de Barbablava (1911) i potser també va eclipsar la de Dukas.
• La soprano Georgette Leblanc, a la foto, que estrenà l'obra a París al 1907, era l'amant de Maeterlinck.
• Zemlinsky l'estrena a Viena i Toscanini al Met.
• L'òpera va encantar a l'Arnold Schoenberg, Alban Berg i Anton Webern.
• Dukas era professor de composició i va tenir entre altres, a Messiaen i J. Rodrigo d'alumnes.

Aquí una imatge molt suggerent de la producció que veurem al Liceu, de Claus Guth. Una garantia d'èxit pel que fa a l'escena. Llàstima que no ens canti la Westbroeck.

Es retransmetrà pels cinemes dia 29 de juny.




A continuació una interessant entrevista sobre Ariane i BB del director musical, STÉPHANE DENÈVE, que dirigeix per primer cop l'orquestra del Liceu. La considera una obra maestra i pel poc que he sentit, se'm fa molt atractiva. Segur que gaudirem.

cors

Hi havia una vegada un príncep de les mates que ens tenia a totes enamorades. L'escoltàvem amb devoció, copiàvem els seus bonics carros de la pissarra i estudiàvem molt per tal de que ens felicités en tornar-nos els exàmens. Començàvem les primeres lliçons de càlcul i anàlisi i corbes. Ens crèiem allò que qualsevol corba es podia reduir a una funció.

Així és, remanant per la xarxa, he pescat aquest cor tan perfecte, que no és suma de dos semicircumferències més un quadrat, sinó una corba (de grau 6?) clavadeta a la que dibuixàvem als quaderns infinites vegades.

Les noies d'ara també omplen les agendes de simbols. Ja no abunden tant els cors perquè els emoticons d'ara són variats i expressius. A més com que tenen molts pilots de colors i gruixos, les pàgines són plenes de crits, aniversaris i estats emocionals de lo més indiscrets. No queda lloc per apuntar els deures, que algú ja ho penjarà al Facebook.
No parlo dels nois, perquè ells perden les agendes per sistema.

Continuem amb el cor. No sé si es fa servir tant en altres cultures, però no hi ha dubte que la seva forma simètrica representa molt bé la unió de dos i l'amor. Vermell sobre fons blanc, té la màxima visibilitat. Un símbol que es comunica a la perfecció, per tant s'explota molt al disseny gràfic, en imatges tan senzilles i útils com les  següents o la del mític I love NY del gran Milton Glaser. Llàstima que l'Agatita Ruiz hagi abusat del seu cor abunyolat, me l'ha fet avorrir.

Per escriure unes paraules d'amor, podem aprofitar aquesta tipografia de Thomas Fuchs, un petit obsès ancorat en la cardioforma, ja que té un blog   http://www.aheartaday.com/   on ensenya les seves il·lustracions, algunes de les quals són ben sorprenents.

Avui no penjaré músiques, sinó que aprofitaré les cançons encadenades de la pàgina Hearts d'en titus a qui agraeixo de tot cor el prèstec.

curts

El primer dedicat a la madrina, que quan vegi aquests feliços felins, no perdrà la compostura,
el segon a na Mies, que somiarà amb el nou cànon de bellesa sXXI
i el tercer als amics enginyers, perquè pensen en tothom..