Bandes i cintes 2

La gàbia de l'estructura de fusta del graner dels Amish

A l'any 1985, una no tenia del tot clar quina carrera estudiar. És clar que de nena dibuixava cases, el meu conte favorit eren Els tres porquets, tan constructors ells, i d'adolescent, la pel.li de Peter Weir, Witness i la meravella de Blade Runner, protagonitzades pel meu ídol, Harrison Ford, (amb les seves característiques ganyotes i nas desviat) i les ganes de sortir de l'illa em van acabar de decidir per la d'arquitectura, uns estudis que tornaria a repetir per gaudir-los encara més. 

La primera cinta, Único testigo, tot i no ser de deu, ens ficava amb un interessant guió a la comunitat anabaptista dels Amish, a l'estat de Pennsilvània. Allà, el poli ha de protegir a un nen que és un actoràs (Lukas Haas) i de pas conviure amb les tradicions antitecnològiques i desfasades del poble. Amb el cast, que van encertar de ple, contractar en Ford tenia un plus ja que és fuster per afició. Una de l'escenes inoblidables és la de la construcció d'un graner amb l'esforç i ajuda de tots els homes de la comunitat mentre les dones estan pels nens, les llimonades i el menjar. 

Harrison Ford, poli infiltrat observat per un jove Mortensen i el ballarí Godunov

Harry-Book, fa les mil meravelles amb els claus, la serra i el martell, i encara té un temps per suggestives mirades creuades amb la jove mare del nen (Kelly McGillis) mentre provoca la gelosia d'altres. Aixecar el graner en un dia entre tots és una preciosa lliçó que s'acompanya de la música de Maurice Jarre, de nou.  Comença recordant el canon de Pachelbel i després al Bach de les cantates i els contrapunts, salvant les distàncies. La pena és que Jarre ens l'ofereix en format electrònic i llavors encara s'aguantava però amb el temps sona a música enllaunada indigerible. Només es troba una versió per a orquestra de conservatori infantil que no posarem, així que resta la versió original:

És cert que de la BSO el que més es recorda és la música de Sam Cook a l'escena del garatge, on la parella manté un duel químic força radiactiu. Em tira més el Harry fuster que el ballarí.

L'escena de la construcció és més potent i demostra una realitat que encara es pot viure en directe (atenció, sentim una serra elèctrica, quins tramposos aquests Amish):

Santa Cecilia con contrabajo

Carlo Saraceni, Santa Cecilia y el ángel,  c.1610

Para celebrar el día de la patrona de la Música, hoy, (que lo es por un error de interpretación de la pasión de la mártir y virgen romana Santa Cecilia) se escucha mucho repertorio que se ilustra pocas veces con esta imagen. Y es que el ángel, con quien tiene la chica un coloquio muy místico, le quita el protagonismo gracias a la envergadura de sus alas y al precioso violone de seis cuerdas.

El día que ella se casaba con Valeriano Cecilia, después de pedirle a Dios que conservara su virginidad, le cuenta al marido tras de la ceremonia que un ángel iba a proteger su castidad. Aquí los tenemos a punto de tocar armonías celestiales: a ella afinando el laúd y él dando las últimas instrucciones, con el arco en espera sobre el puente. En el suelo les acompañan unas partituras usadas, un violín, una flauta, un arpa y una bombarda: menudo concierto iban a interpretar:

Ode for St. Cecilia's Day (HWV 76) is a cantata composed by George Frideric Handel in 1739, his second setting of the poem by theEnglish poet John Dryden. The title of the oratorio refers to Saint Cecilia, the patron saint of musicians. The main theme of the text is the Pythagorean theory of harmonia mundi, that music was a central force in the Earth's creation. The premiere was on 22 November 1739 at the Theatre in Lincoln's Inn Fields, London. (WP)

Bandes i cintes 1

El 10 del mes proper serà el 50è aniversari d'una de les pel·lícules angleses més grans (i amples 70mm), Lawrence d'Aràbia i s'ha aprofitat per fer una acurada restauració, desgraciadament només en blu-ray. Esperem que la tornem a veure al cinema, a gran pantalla, l'únic lloc on s'hauria de projectar per poder gaudir de la immensitat del desert, les sorres més poètiques i el ritme de les trotades dels camells. Una meravella que va dirigir Lean amb un cast impressionant, un rebel i complex O'Toole i uns enormes àrabs, no sé dir qui és millor: Sharif, Quinn o Guiness.

En aquesta escena magistral, al pou d'Alí, es troben Sharif i O'Toole, el blanc ressecat i el negre que tan sols fa un glopet d'aigua, després d'una arribada miraculosa, un punt que vé de l'infinit i causa el terror dels que descansaven al pou. Quin tros de cinta!

Aquesta gran obra té una banda sonora que li fa honors. Sentim com Maurice Jarre fa servir un curiós instrument*, les ondes Martenot, precedent del sintetitzador que tant farà servir el fill del compositor, i que ahir mateix veia per primer cop en directe en la retransimissió impecable de l'oratori Joana d'Arc a la Foguera del suís Arthur Honegger. Jarre l'utilitza cap al minut quatre i sona com un xiulet vibrant:

Amb unes tisores (no la de les ratllades en cultura) tallem una tira de seda vermella i així queda inaugurada una sèrie dedicada al cinema i la seves músiques, a Calamares: Bandes i cintes.

* infogràfic ones Martenot

protesto, señorías

doble d'oboè

EL PRIMER PALAU, JONC FILHARMONIA (tocarà kalamarçó!)


Què és la JONC Filharmonia?
Una orquestra orientada a culminar els objectius educatius i artístics de la JONC mitjançant produccions amb criteris professionals. La finalitat és oferir una formació post acadèmica als joves músics i facilitar-los l’accés a la vida professional.

Ofereixen un nou concert el proper dijous 22/11/2012 - 20:30
Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana.

GUILLERMO SANCHÍS, oboè
(Guanyador del Premi El Primer Palau 2011)
MANUEL VALDIVIESO, director

Programa:

W.A.Mozart: Concert per a oboè i orquestra en Do major, K.314 (285d)

Consta de tres moviments: Allegro aperto, adagio non troppo i Rondó allegretto. Composat al 1777 per al solista de Bèrgam, Giuseppe Ferlendis, Mozart el va convertir també en concert de flauta (nº2). 

B.Martinú: Concert per a oboè i petita orquestra, H. 353, 

de tres moviments: moderato, poco andante i poco allegro. Va ser escrita al 1955 per l'oboè Jiri Tancibudek per encàrrec del diari Daily Telegraph de Sydney quan s'havien de celebrar els JJOO de Melbourne. Ell mateix el tornà a interpretar als Proms del 59, quatre dies després de la mort del compositor. Es nota la influència d'Stravinski i fins i tot hi ha una cita del ballet Petrushka. La partitura inclou una part important per  a piano. Aquí la primera part,

Estaria bé veure-us al concert, cal promocionar els joves músics i el programa s'ho val. Animeu-vos. (15 euros totes les entrades, segons la web del Palau)

Calambur pun pun

Perquè m'interessen les palabres començades per calam-, per Eastriver he sabut què és un calambur, preciós mot que podria venir de calamo burlare (fer broma amb la ploma) amb significat juganer: segons com agrupem les paraules, tenim dobles sentits. 
Aquí el més conegut del Quevedo, que va dir a la reina coixa Isabel (de Borbó, ja ens venien amb tares), esposa de Felip IV :

Entre el clavel blanco y la rosa roja, su majestad escoja. / Entre el clavel blanco y la rosa roja, su majestad es coja.

O el lema de Telemadrid, cadena que volen privatitzar d'aquí poc: 

Telemadrid, espejo de lo que somos. / Telemadrid, "Espe" jode lo que somos.

O el que acabo d'improvisar:

És calamar que saltes, escala marques altes.

O en anglès, els jocs de paraules, que es diuen Pun i tenen dedicat algun al calamar:

An octopus exchanged his old tentacles for new ones. It was 'squid pro quo'.


Però el que em fa més gràcia és que calambur sona a barreja híbrida de calamar i burro, un creuament antinatural que m'uneix amb el José Luís i a qui dedico l'apunt amb una gran escena de cine i arquitectura, d'acompanyament:  

Com que això m'ha quedat curt i avui tinc febrícula i faig bogeries, us convido a inventar calambures, que les publicarem a continuació amb molt de gust.

Artur és un calamar

victòria o tisores? by Rivaherrera

M'envia aquesta cançó de protesta, la Neus, a qui li agraeixo de tot cor. I a més un article on podem llegir el que pensa en Xavier Sardà, un periodista que mai m'havia fet el pes, però que és dels pocs que s'atreveix a parlar diferent a la tv nacional catalana:

Reivindico el derecho a no ser insultado con toda impunidad cuando manifiesto libremente que no soy independentista. El término «españolista» se utiliza con 'animus injuriandi' y, como servidor no lo es, me avengo a aquello de «españolista su madre de usted». Resulta curioso que los que más fervientemente experimentan el sentimiento nacional catalán utilicen despreciativamente el mismo sentimiento por parte de «los otros». Triste espectáculo para los que somos agnósticos respecto a las banderas y los estandartes.

Paralelo

Casi dos horas para recorrer la excelente exposición del CCCB dedicada a 50 años del Paral·lel y con la sensación de que no nos la acabábamos. Un kilómetro de avenida que se diseñó con una sección de 50 metros, como la Diagonal del Eixample, y unas preciosas fachadas con pórticos de doble altura (normativas que apenas se respetaron), y que dio mucho de sí en cuanto se tiró la muralla porque concentró todos los espectáculos populares de principio de siglo, similares a los del Montmartre de París con variantes españolas y catalanas: escenarios ambulantes, circo, magia, teatros de variedades, zarzuela, couplé, drama, vodevil y musicales.

Lo que más impresiona es el enorme despliegue de recursos gráficos, fotos, carteles, revistas y coloreadas postales, más algunos objetos y delicados teatrinos, presentados en los ámbitos, a cual más interesante y variado. Muchas sorpresas en el dedicado al mercado del sexo como un desarrollo de la calle Conde de Asalto (Nou de la Rambla) de todas las actividades profesionales, número a número: casas de dormir, señoritas, sastres, mucho músico, y ni una palabra del recién construido Palau Güell, pocos años ocupado (imaginamos a la sra Güell, entre tanto vicio, queriendo marchar del barrio).

El Paralelo se vivía intensamente: los cafés se abarrotan y los teatros se llenan de obreros, soldados, y familias para pasar una tarde divertida, también son a veces, punto de encuentro de asambleas políticas, socialistas y anarquistas.

el desaparecido Teatro Español, hasta la bandera

Pero lo más relevante de la muestra es la música, expresión de la modernidad, presente en todos los espacios con grabaciones de época y muchas portadas de diseño vanguardista en los cuadernillos de partituras de canciones, la gran mayoría en castellano. En la última sala, nos sentamos con ganas ante un audiovisual parecido y tan entrañable como éste :



Antes de la visita, recomiendo el apunte sociólógico e histórico de Bereshit- Enric y la presentación de los comisarios, X Albertí y E Molner, que hablan de otros orígenes que conforman la identidad catalana y que debemos recordar en el presente.