Dos presoners

Tanquem temporada (força reeixida i convulsa) del Liceu amb un programa doble:  Il prigioniero i Suor Angelica, òperes que a priori semblen difícils de casar, musicalment oposades, però amb la presó de l'ànima i el cos en ambdues. Representada per una gàbia cònica i molt tupida -les barres metàl·liques de dos pells en angle, han de suportar sis escales en voladiu- la presó és lloc de tortura inquisitorial a la primera i reclusió forçada per a la monja. Pascual aconsegueix, amb els girs de l'estructura, l'ús de les penombres i les llums (quin gran encert al miracle, tancar amb la persiana de fluorescents blancs), de les escales i portes, el sentit més tràgic de les obres.

L'orquestra correcta sota la batuta d'Edmond Colomer, més a l'obra de Dallapiccola que al Puccini, posa l'ambient ofegador a un intens Nitikin-presoner i l'anguniós Brubaker-inquisidor/carceller.  Maria Agresta és una discreta Suor Angelica a la primera part i en trobar-se amb la temible tieta, Zajic freda i implacable, desborda gust en el cant i tanta emoció que ens fa saltar el llagrimal. 

Força aplaudida la velada, saluden tots els implicats i ens acomiaden d'un altre que marxa, el director del cor, JL Basso. Potser fóra el moment en què hauria d'haver sortit en Matabosch per dir-li adéu, en lloc de  l'homentage i aplaudiments  forçats per una veu en off, abans de començar el primer espectacle.