Sand Art

Des que vaig conèixer al R Smithson fent de les seves als paisatges de Utah i inaugurant el Land Art, que aquestes instal·lacions al medi natural m'han interessat. Sobre tot si parteixen dels materials trobats a lloc, s'executen amb cura i s'esborren per l'erosió.

Amb quin delit no hem construït castells, murades i torres a les interminables hores de platja mallorquina i que a la vesprada, l'onatge més excitat s'encarregava d'arrodonir arestes i fondre les geometries.

Aviat els nens alemanys no podran jugar ni amb pales ni rasclets, que les autoritats han decidit que els seus castells són perillosos, que algú ha desaparegut ensorrat, els grans ensopeguen o els socorristes han de tenir el camí lliure cap al mar.

Aquests artistes demanen permís per treballar amb la sorra, normalment a l'hivern, i els resultats són més o menys destacables:

The Fallen project : plantilles i rasclets per 9000 figures que commemoren el dia D

Dos castells de C Seibert, sorra, mans i regles.

Projecte al Sàhara: Desert Breath. Espiral de cons de DStratou

Dibuixant la sorra amb Denevan.
 L'espiral és molt repetida, com la 1a de RS.
La circumferència, també.

Una forma de fer paisatgisme i art sense molestar. Art efímer i net. Una petjada humana que la marea s'emporta.

METAMORFOSIS

 Starewitch (1882-1965)

Filmar fotograma a fotograma, donar ànima als objectes, crear titelles fantàstiques. Una labor minuciosa que ha de combinar imaginació, somni i realitat. Els artistes de l'expo del CCCB Metamorfosis estan lligats per la tècnica cinematogràfica i pels seus personatges i paisatges. Un àmbit per a cada artista:

1. Ladislas Starewitch, el pioner, amb més de 100 pel·lícules, a destacar de contes i insectes.

2. Jan Švankmajer, el transformador del cos humà, el pessimista i enorme col·leccionista. Escultor, grafista i tantes coses més.

3. Els bessons Quay, els més hermètics i alhora, més historicistes.

J Švankmajer,  nascut a Praga 1934.

Un veritable descobriment que no s'ha de perdre. No només per les filmacions, els ninos o les escenes, totes extraordinàries, sinó per les referències gràfiques i literàries i per damunt de tot, pel com i el procés creatiu. Quines vitrines d'instruments i despeçament de les parts de les marionetes. Quines curiositas que col·leccionen. Quantes connexions fem més enllà del què veiem. Només poso imatges dels creadors perquè els seus objectes lliures són una sorpresa darrera l'altra.

Els germans americans Quay, n. al 1947

Resta veure amb calma la filmografia, repetir la visita i potser anar amb nens per saber què senten amb animacions tan llunyanes a les del seu temps. Els farà por? Riuran amb els insectes juganers?

Les expos del CCCB són un valor segur des de fa 20 anys: felicitem al centre per la seva història. Espero que malgrat el poc públic (ahir érem quatre gats) segueixi oferint materials de tanta qualitat.

També, recordar el gran apunt que va dedicar l'Enric H March a la mostra, fa uns mesos.




* Com a punt final, uns Quay més comercials i que no passen de moda al video de la cançó de Peter Gabriel:

El mur del lament

Parc de la Ciutadella, visita a la instal·lació de Benedetta Tagliabue per celebrar el Tricentenari.

Sota un sol de justícia pinta un graffiter uns retrats que parlen per sí sols. Al costat, les taques tricolors que evoquen Alemanya o Bèlgica i no Catalunya. Dinosaures armats. A sotavent i a l'ombra, un coreògraf dóna instruccions a un grup de joves ballarins que copejaran el mur encara intacte. 

Als remats, armadures corrugades juguen amb l'aire i agafen boniques figures de vímet trenades a mà.

El mur és un de les set elements d'arquitectura efímera que promou el Tricentenari sota el nom de BCN Re.set i que s'expliquen amb detall al vídeo. El pressupost dels projectes puja la friolera de 540.000 euros. Fa mal, quan ens retallen per totes bandes, que et diguin que aquest dineral no és res...No era suficient amb el centre del CCBorn? Si afegim la modernura del poti-poti FFbcn - no sabem la morterada que ens costa a tots plegats - només puc aprofitar aquest mur per lamentar-me.

Per cert, com és que no ha participat l'Escola d'Arquitectura de la UPC, i sí tot d'escoles privades? Si més no, curiós.

Actualització 10-06-14. El video de la Performance, d'un innovador.. Ollè, que portem trenta anys fent gairebé el mateix.

como la lluvia

Ziumoun, el suizo, se lo pasa pipa evocando paisajes sonoros con pequeños motores, cables y cartón. Apilando cajas consigue amplificar la percusión y construye muros membranosos. El orden estricto permite que los látigos no se enreden. Módulos repetidos que provocan caos. Creo que a Ligeti le gustaría.

Inauguramos con ésta, la serie Instalaciones. Dentro de una sala, son los bodegones de nuestro tiempo. En el exterior, el Land Art crea los nuevos paisajes. Aunque tienen vocación de ser efímeras, ¿pasarán a mejor vida después de 50 años de existencia?