Hem vist tres òperes en una mica més d'un dia. Dues des del Met i la tercera al Liceu. No podíem imaginar que el resultat fos tan satisfactori i, a més, amb arbres com a elements d'escena, tan simbòlics i molt pesants. Comencem per la Iolanta de Txaikovski, interpretada pel millor dúo d'estrelles eslaves, l'ideal per cantar-la. Quan la Netrebko fa de noia cega innocent (lluny del paper de dona fatal que sempre esguerra) i el Beczala, de cavaller amorós, l'escenari es va omplint de la captivadora música del compositor rus, de vida i llum en una cabana de mort travessada per caps de branques i els arbres talats.
Després del descans, el Met de NY retransmetia un prodigi d'òpera del BBartók, El castell de Barbablava. Seguia dirigint el tzar Gergiev, però l'orquestra semblava crescuda i inspirada a totes les seccions.
El relat terrorífic el cantaren la N Michael (amb màscara-bòtox, encara més por) i M Petrenko, amb enorme destresa i l'actuaren amb elasticitat i art, mentre els boscos es tornaven més fantasmagòrics, els arbres s'arrabassen de la terra que els nodreix. A la gran escena no hi ha cap vincle amb la vida. Magnífica feina de Trelinski.
Diumenge al Liceu, amb Norma de Bellini, una de les grans del belcanto i que no cansa, un arbre de vesc penja per sobre de la comunitat dels gals. No té cap ganxo, ni simbolitza res, té lluentons com als vestits de Norma i el gran Druïda. Poca traça en tota l'escena, amb feixuc carro de palets inclós, compensada per la bona il·luminació i cromatisme. Vocalment, només destacar la parella femenina, T Wilson i A Stroppa: ens van brindar uns duets de campiones i a les seves àries solistes, van cantar segures i amb molta bellesa. Ovacions i alegria del públic de casa, que gaudeix molt més amb el Bellini que amb Bartók.
Entradas
