En un dels dies més freds d'un hivern gèlid, un grup de porcs espins es va refugiar en un cau. Volent aprofitar l'escalfor dels seus cossos, es van arreplegar tan precipitadament que es van clavar les seves pues afilades. Van separar-se astorats, planyent-se del mal que havien trobat en la seva recerca del bé comú. Però una vegada separats, la tremolor els anava acostant prudentment els uns als altres fins que van aprendre a dominar la proximitat justa, amb què gaudien d'una escalfor respectuosa amb la privacitat de cadascú.
L'autor d'aquesta faula és el filòsof alemany Arthur Schopenhauer. La seva conclusió és que mentre el desig de companyia impulsa els homes a buscar-se els uns als altres, inevitablement els seus nombrosos defectes tornen a separar-los. Així comença l'última columna de l'amic Gregorio Luri al diari Ara Premium, al que he pogut accedir via FB. M'han vingut moltes ganes de compartir-ho: un desig de buscar-vos i que us punxi una miqueta.
Tan vehement, va dir-se un calamar, faig el ridícul: un raig fi de tinta ja desvia aquests monstres, ben poc crítics. Perduda l'abundància del cor, va descobrir la voluptat formal: mentir-se objectivat en l'arabesc i fer-s'hi encara veure, subjectiu. De l'urc de no amagar-se gaire, en deia sinceritat: de la por de trobar-se massa exposat, sentiment de l'estil. Lliurat a l'esperança que els espasmes de l'aigua li anirien a favor, deia fe en el llenguatge. Va morir devorat: l'inefable el va temptar.
Gabriel Ferrater En el 41è aniversari de la mort del Ferrater, rescatem el poema que em va enviar l'Enric i portem el documental del Juste i el Manzano, dedicat al poeta. Noti's al Festival popular de poesia catalana com, després de la gran Cançó del gosar poder, recitada amb les peculiars erres del Ferrater, l'Espriu no l'aplaudeix amb massa entusiasme. Per veure'l sencer, aquí. Més informació al blog Metrònom Ferrater. i un avançament :
He ido de expo con mis colegas. Las obras, todas, con el cartelito de Sin Título. Casi nadie en las salas. Nos hemos puesto a observar las impecables fotografías de Chema Madoz y disfrutado al ver que cada una las leía de una forma diferente. Los objetos eran redundantes o tenían unas vidas poéticas o, incluso, formulaban interesantes contradicciones.
Vamos, muy recomendable esta exposición del fotógrafo que, para mí, bebe mucho de Brossa y Daniel Gil, y trabaja la imagen con un perfeccionismo del blanco y negro nada irritante, al contrario, nos gusta su obsesiva precisión.
Pero insisto: su obra se caracteriza por dirigir su primera llamada a nuestro entendimiento y no a nuestra sensibilidad. Los objetos que pueblan las instantáneas de Madoz nos plantean ante todo un problema lógico que como espectadores tenemos que resolver. Un entretenimiento alegre y limpio.
Els llibres ja estan col·locats (i comprats) i ara toca vendre unes roses ben fresques de la mà de la Castafiore, una primma dona molt pendent de la premsa rosa i que canta tan bé com la seva rival, la Renata Tebaldi, un prodigi de soprano, amb la veu d'un àngel, diu Toscanini, l'ària de Mamma Rosa de l'Arlesiana de Cileà o la dolça cancó Rosa Fortunata de Bellini:
Com que a l''assaig general del dia 17 al Liceu ens avisen que els cantants no interpretaran a viva veu i no em toca jutjar el cast del Rheingold fins el meu torn, només parlarem de l'orquestra i l'escena. Com si el que he vist fóra un playback. Alguns, però, sí que es van escarrassar: la Podlés fent una Erda ben profunda i l'hàbil Streit, de juganer Loge.
Alberic ja té l'or
El mestre Pons, a dia d'avui, té encara molta feina amb l'orquestra. El primer quadre va ser molt decebedor, les cordes agudes molestaven, no se sentien els greus i algun vent metall llençava notes falses. La cosa va anar millorant a partir del segon, però tampoc era per tirar coets. Esperem que avui dissabte 20, a l'estrena, ens expliquin millors noves del fossat.
La tropa dels gegants acabant les obres
La feina escenogràfica de Carsen i Kinmonth és plena d'idees, no sempre novedoses, que s'adeqüen a l'obra wagneriana, de vegades són massa tímides. Podien haver-se atrevit més. Amb l'austeritat es pot jugar a ser agosarat amb imatges molt potents i simples.
Els diaris parlen d'ecologia. Potser sí que l'anunci de l'autodestrucció accelerada de la humanitat, a l'obertura, i amb l'abocador amb fums que cauen al fossat i tapen als músics ( ja s'hi veien prou?), s'entén que és un camí sense retorn. En canvi, l'or que custodien les ondines, o l'aigua del pneumàtic, no acaba de ser ni enigmàtic ni llaminer.
Wotan i Loge a punt d'enganyar al nan
Per desgràcia, cada canvi de quadre implica abaixar el teló i no aprofitar els magnífics interludis per fer una transició a escena. Recordem aquelles espectaculars pujades i baixades del mestre Kupfer fa unes quantes temporades.
Ara, al segon quadre (i quart) tenim una estudiada posada de palets de blocs de formigó, grúes de gran tonatge, elements industrials en tons metàl·lics, una família britànica de postguerra tirant a senzilla, amb uns germans trapelles i vividors, amb bastons i pals de golf, les seves armes.
Molt divertida resulta la fulminant entrada en bici de Loge, el personatge intermig, un conseller-servidor amb aires de Sherlock Holmes, ni està aquí, ni allà.
Els gegants, forçuts obrers acompanyats d'un exèrcit de braços, tots amb preciós mono taronja, dóna color a la trista imatge grisa. Queda molt ben representada la força de la mà d'obra, reclamant justícia.
A la recerca de l'or del nan, l'audaç idea del descens a les clavegueres queda espatllada per una enorme sala soterrada, amb esclaus rata que podrien haver-se transformat en la gran serp per la màgia del, ja molt vist drapet, elm daurat. Més ridícula és la forma d'atrapar al nibelung, de forat a forat.
Mata al germà i s'ho queda tot
Toca pagar els obrers. La gòndola és un bon lloc per marxar d'escena o omplir de grava per cobrir Freia. No acaba d'anar bé deixar al paleta mort al mig (el 1r mort que provoca l'anell?) a la gran marxa final, després d'un brindis oportú, l'encesa de les veles per Loge i un bell fons de neu brillant i festiva.
Queda inaugurada la morada dels déus
Ara, a esperar que l'orquestra ens ofereixi una gran actuació a les funcions.
Més fotos a la presentació de l'Or del Liceu:
Ben vermelles. Com aquesta varietat que cultiva el professor Tornasol en un àlbum molt conegut. Al centre on treballo no les tornarem a olorar, ja no ens les regalen a les profes per Sant Jordi. Tant és! muntarem una taula amb tot de punts de llibre i postals de la Diada per vendre i recollir uns eurillos per una escola de Bolívia. Un èxit de collages que ha engrescat a la jovenalla i que, esperem, tinguin molt bona sortida.
El que no podem oferir a la parada són llibres de segona mà, que li fem la competència als comerços del voltant. A l'etern botiguer* queixós, a qui sempre li comprem llibres i novetats, tenia pensat encarregar aquests exemplars que em recomanen uns i altres. Serà una bona tria, oi?
La pel·lícula de Clooney basada en el llibre, s'estrenarà al Nadal.
no conec aquest autor de Negra
un Català interessant
i per suposat, un de l'amiga Olga, en tinc moltes ganes.
Que la alegria i el bon temps ens acompanyi el 23, bona propera diada. *Si el libreter es posa tonto, acabaré per anar a una d'aquestes cadenes que tant perjudici fan.
Sr Bosch, vostè parla molt bé l'anglès però d'arquitectura o no en té ni idea o la manipula. I mira que ens ho han explicat milers de vegades d'on venen totes les torres de la Sagrada Família.
Quatre torres?
I una estrella?
Pedagogia catalanista per turistes ignorants. Així sí que ens faran cas a Europa, noi!
Tú, que tienes estudios, que te has mezclado con tus súbditos, que todavía no te has metido en ningún berenjenal, tendrías que tomar una decisión inteligente. Darías un paso ejemplar en esta vieja Europa que se cree lo de la neutralidad de los reyes. Te meterías al pueblo en el bolsillo. Nos ayudarías a mejorar las arcas del estado. A lo mejor, el Hola cierra y la tele dejaría en paz a tus niñas. Tu familia Borbona tendría un ángel en su árbol genealógico. Y no tendrías que viajar tanto ni hacer tanta comedia. Seguro que, con lo que heredas, vives como un rey. El bisabuelo lo hizo hace sólo 82 años.
Ser wagnerià li crea una cert malestar a Stephen Fry, cap al final del magnífic reportatge que fa per la BBC, estrenat l'any passat. Quan sabem que parents seus van morir a Auschwitz, quan va passejant per Nuremberg o quan una cel·lista, que va sobreviure al mateix camp, li pregunta per què vol anar a Bayreuth, es troba incòmode però sap donar una resposta sincera i ben argumentada.
Com reconciliar l'antisemitisme i el geni? El documental, tot, destil·la veritat.
Compartim l'emoció que sent en tocar el gran piano, que els de la casa Steinway regalen a Wagner, les notes del final de Tristany.
Compartim la bogeria del jove rei Ludwig i els seus salons amb frescos de temes wagnerians.
Compartim l'agitació als assajos amb Thielemann o Gérgiev.
L'envegem quan passa les pàgines manuscrites de la partitura de Götterdämmerung, o els plànols originals del nou teatre de Bayreuth, modern i sense ornaments.
Fins i tot ens fa gràcia que a una escena vesteixi dels colors de la bandera alemanya.
Charles Ephrussi, el col·leccionista de netsuke, li va comprar aquest manyoc d'espàrrecs a Manet. El pintor va demanar una suma considerable, 800 francs, i Charles, encantat amb l'obra l'envia 1000 f. Uns dies més tard, va rebre un petit apunt d'un sol espàrrec firmat amb una simple M i una nota que deia: Sembla que aquest es va escapar del manat.
S'ha de dir que els espàrrecs no són molt abundants als bodegons i menys si estan sols. Els trobem més formant part d'un grup de fruites o verdures, segurament perquè no són massa fotogènics ni gaire nutritius (estan a sota de la piràmide calòrica) i tenen fama d'amargar la llet de les mares pel seu contigut de sofre. Aquests són dels poquets que es poden veure als museus, els dos primers de senyores pintores:
aquarel·la de Giovanna Garzoni (1600-1670)
oli de Louise Mouillon 1630
A Coorte 1697
Destacaria aquesta peça del Rijks, tan simple i amorosament pintada per Coorte amb una llum tan teatral i un altre espàrrec que se'n va. La de sota pot fer pensar en una composició per explicar una recepta de cuina: una bona porció de la mantega fàl·lica ja està esperant a la paella per fregir els espàrrecs. Fertilitat i abundància, recorrents a les natures, mal dites, mortes.
Nicolas-Henry Jeaurat de Bertry 1756
Amb la primavera arriben els que més agraden i menys es representen, els espàrrecs silvestres i prims. Cuinats a la planxa i amb sal grossa, si us plau. Menjar-los amb els dits. I un truc: per treure la part llenyosa, millor curvar-lo fins que es trenqui la base.
Joan Brossa neix el 19-1-1919, al carrer Wagner. Quanta màgia només començar.
Poema visual.1982
I escriu:
EN ELS SEUS TRETZE SÓN TRETZE
Richard Wagner va néixer l’any 1813. Un tretze de març va estrenar Tannhäuser a París. Va estrenar la Tetralogia un tretze d’agost. El matrimoni amb Còsima va durar tretze anys. Un tretze de gener va acabar Parsifal, i l’estrena a Barcelona va ser el trenta-u de desembre de 1913. Va morir el tretze de febrer de 1883, tretze anys després de la declaració de guerra amb França. I si sumem les xifres de l’any del seu naixement ens donen tretze com a resultat. (De "Brossa, Joan. El dia a dia (1988-1992). Barcelona: Ed. 62 Poesia; 109), 2007, p. 132)"
"La societat no existeix, només existeixen els individus". Aquesta frase de Margaret Thatcher ha estat la divisa d'aquestes dècades de dissolució del que és social i de triomf de l'home unidimensional (l'home que no té altra ànima que l'economia) que ens ha portat fins aquí. Recordo que en la seva visita a l'exposició del Noucentisme, al CCCB, l'únic comentari que va fer va ser davant de l' Arlequí de Picasso: "Deu valer molts diners", va dir. El diner com a mesura de totes les coses. Thatcher tenia un avantatge: no enganyava a ningú. El que deia era el que feia: aïllar els ciutadans, afavorir les desigualtats, desprestigiar l'estat i la funció pública, donar per irremeiable el caràcter natural de la llei del més fort i la inutilitat de posar límits els abusos. Ara la crisi ha demostrat què passa quan s'imposa la idea que no hi ha límits. Però ella ja era fora del món. Tanmateix, la força de Margaret Thatcher li venia d'una virtut que em sembla admirable i que sovint distingeix els bons dels mals polítics: detestava els falsos consensos, que tant debiliten la credibilitat i la democràcia.
JRamoneda, avui al diari Ara. Quin arlequí va veure la Thatcher?
Edmund de Waal es un conocido ceramista afincado en Londres que hereda una colección de netsuke de su tío abuelo Iggie Ephrussi, último varón de una saga judía de ricos y cultivados banqueros comerciantes que nacieron en Odesa y se instalaron en el París del furor japonista e impresionista y la Viena que abre su Ringstrasse a principios de siglo.
De Waal pasa dos años entre archivos, cartas y viajes para escribir La liebre con ojos de ámbar, la historia que esconden estas miniaturas protegidas milagrosamente del expolio. La narra con la erudición de un historiador del arte, con la sensibilidad de su tacto de ceramista y con una curiosa distancia emocional, a pesar de hablar de sus propios antepasados.
Los objetos y los lazos familiares se van intrincando dejando a la vista unos agujeros que de Waal explora con detalle. Puede intuir lo que hay en ellos haciendo suposiciones creíbles como el por qué de la extraña ubicación de los netsuke (y de su salvación).
La historia como un netsuke, grabada con la paciencia de un artesano, gira sobre sí misma para descubrir bellos rincones y texturas, momentos de intenso dolor o trazas propias del artista.
La lectura del libro me la recomendó personalmente Enric HM, a quien agradezco de corazón descubrir este precioso viaje de aventuras, pérdidas y buena literatura. Yo haré lo mismo con una advertencia: leedla sin mirar las críticas, que tienen la santa manía de explicar todo el argumento, sobre todo las de diarios en lengua inglesa.
Otra apreciación. ¿Por qué las portadas del mismo libro son de un gusto exquisito en España y tan abigarradas fuera?
Las cuatro imágenes. Más calamares de Japón, como este netsuke en diferentes vistas: un pasador pequeño por el que atraviesan las cuerdas de una caja que cuelga desde la faja del kimono. Pertenece a una colección particular.
El que fan les mares. Quan aquestes famelles* de calamar van a desovar, deixen les profunditats, s'acosten a la platja, s'encenen per espantar depredadors i atrauen aliment. És clar que la jugada surt cara perquè moren en deixar la descendència i els japonesos tenen, de pas, la pesca il·luminada. Aquest espectacle natural comença a atraure molt turistes a les platges de Toyama a partir de la primavera.
Aquesta espècie, que agrada molt menjar als nipons, els Hotaru-ika (per la ciència són els Watasenia Scintillans), són de mida petita, uns 7 cm, i tenen uns fotòfors per tot el cos que emeten una llumeta blava per comunicarse amb els altres, la parella o per confondre enemics. A més, com que tenen un ull molt evolucionat, ja que pot veure colors, poden saber quan hi ha llum real i quan bioluminiscència.
Amb la posta, els pescadors fan enormes captures d'aquests animalons que han fet just un any i que han deixat els milers d'ous fertilitzats a la costa. Tots iguals, preparats per empaquetar i ser comsumits, que la seva carn es fa malbé de seguida i fa olor d'amoníac.
No serà que els japos són centenaris de tant menjar calamar?
* en honor a la veritat, les calamares van acompanyades dels mascles, que ells han de fertilitzar els ous a l'aigua.
Ja els tenim aquí, només fotografiats per un grup de biòlegs de la Universitat de Hokkaido en aigües del Japó. Sabien de la seva existència però aquests són els primers documents gràfics que demostren que els calamars són un portent i que arriben a volar fins a 30 metres, gràcies a les seves membranes intertentaculars, aletes del cap i el seu impuls per doll d'aigua, el que també li serveix per nedar.
A la foto de grup, força estranya, sembla que els loligos aquests es tornen bidimensionals: potser s'aplanen per planejar millor. No és d'estranyar que no els veiessin: amb les potes i aletes tan transparents i el caputxó blau marí, es deuen camuflar com si res.
De moment no es disposa de video, mentre l'esperem podem mirar aquests altres tèutids volant plàcidament a la platja: