Quan Picasso està transformant el seu llenguatge, al 1906, va viure uns mesos a Gòsol en el moment que es van descobrint i traslladant les obres d'art medieval. Reacciona contra el que ell nomena el meu període sentimental (època rosa) amb un retorn del primitivisme, la frontalitat, el hieratisme i el símbol. Després anirà col·leccionant postals, imatges i documents durant tota la seva vida, com a mostra d'admiració al Romànic. Tindrà l'oportunitat de visitar el Museu Nacional al 34, abans d'abandonar definitivament Espanya, la col·lecció del qual considera imprescindible per conèixer l'art occidental i com a lliçó pels moderns.
Al MNAC aprofiten la col·lecció permanent per instal·lar en paral·lel, obra picassiana de París per buscar aquesta mirada de valoració plàstica de l'artista. Comptem amb la mascarització dels retrats, les calaveres més simbòliques o les crucifixions desarticulades de l'artista. Una mostra que com a concepte -el diàleg entre obra medieval i Picasso- és molt interessant però de resultats una mica minsos. Hi tenim 40 peces, només sis de destacables, que saben a poc, en vols més de Picasso. Però paga la pena: el que sí aconsegueix amb èxit l'expo és que et tornis a mirar les meravelles romàniques que tenim a la vora i ens sorprenguin de nou.
Força expectació ahir al COAC per la intervenció de l'equip d'arquitectes Fabré i Dilmé -els guanyadors del concurs de restauració de la façana del teatre del Liceu- i Frederic Amat, en defensa de la seva proposta que ha provocat tanta polèmica a casa nostra.
Els primers van fer un interessant recorregut per la història de l'edifici i la seva difícil comunicació amb la Rambla. Una façana anodina, de casinet de barri, que no parla de la grandiositat de la seva sala que és, fins i tot, un pam més gran que la de la Scala.
Alguns arquitectes del passat van fer projectes d'àmbit urbanístic i arquitectònic per tal de dignificar la seva presència imitant la resta de teatres europeus. Com a molt es va aconseguir articular amb encoixinats i balustres (1870) a una pell que, després del segon incendi, va ser maquillada amb poc pressupost. La primera fase consistirà en una reforma i restauració a fons de tota la dermis i epidermis, recuperant les vidreres wagnerianes del Cercle del Liceu. La segona és una operació de caràcter urbà i escenogràfic de gran volada que ha ideat l'Amat.
L'artista ens demana que oblidem el render (hauria d'haver dit l'horrender) mediàtic. Una petició comprensible perquè no explica bé el projecte. I comença de zero, parlant de ser agosarat amb un edifici estimat que mereix una presència majestàtica i escenogràfica, igual que ho són la sala de butaques o la caixa escènica. Fa servir la idea de cercle a escala humana (1m de diàmetre) encastat, mostrant l'arc de teatre vitruvià a l'exterior i amb ceràmica esmaltada del vermell sang tan característic de l'interior. Es crea una textura d'anelles que trenca el ritme de forats, 170 en total, ancorades amb una perforació mínima d'un centímetre.
Aquí es quan arriba la polèmica. Alguns arquitectes presents a la conferència van estar molt combatius per dos motius: un era la legalitat de la intervenció ja que consideren que en un monument d'interès nacional s'està sent molt agressiu visualment. El segon, qüestiona la reversibilitat de l'actuació ja que els ancoratges no són pocs ni superficials.
De fet, aquesta part més tècnica no em preocupava massa. El que em semblava més dubtós és que després de passar el projecte pel sedàs de l'Ajuntament, a la façana de Rambla, les anelles sortissin molt tímida i ridículament i que tot el pes el tingués el tram del carrer de Sant Pau. Sense oblidar que la cantonada punxeguda del Liceu tenia una resposta poc elaborada amb un simple arrenglerament de cinc anelles més. Si es tractava de ser valent, aquí l'Amat s'havia traït.
Per descomptat que un projecte només lumínic que havia encarregat el Roger Guasch era del tot insuficient i que Amat, després de les exitoses façanes teatrals* podia ser una bona tria**. Segur que el resultat final és molt més interessant que el dibuixat i que el color i les textures ens enganxaran la mirada. Costa d'imaginar com es veurà de nit amb l'enllumenat de carrer; potser amb les ombres cap amunt també té el seu moment escenogràfic. Una altra cosa seran els regalims que la nostra bruta atmòsfera barcelonina anirà deixant a ambdues cares de l'edifici.
Una anècdota: al final del debat, l'Elies Torres lliura a l'Amat un parell de flotadors de platja. No sé si va riure per la broma o perquè li van les provocacions.
*entrevista revista Diagonal. Amat i les façanes.
**la instal·lació la pagaria un dels mecenes del Liceu, uns 300.000€.
ACTUALITZACIÓ 30/3/16
tenim el video de la conferència:
Agraïm que ens enviïn aquest video via mail a la Ana MIGUEL QUESADA, arquitecta.
Secretària Tècnica + Vocal de Barcelona de l’AADIPA,
Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic.
Des que vaig conèixer al R Smithson fent de les seves als paisatges de Utah i inaugurant el Land Art, que aquestes instal·lacions al medi natural m'han interessat. Sobre tot si parteixen dels materials trobats a lloc, s'executen amb cura i s'esborren per l'erosió.
Amb quin delit no hem construït castells, murades i torres a les interminables hores de platja mallorquina i que a la vesprada, l'onatge més excitat s'encarregava d'arrodonir arestes i fondre les geometries.
Aviat els nens alemanys no podran jugar ni amb pales ni rasclets, que les autoritats han decidit que els seus castells són perillosos, que algú ha desaparegut ensorrat, els grans ensopeguen o els socorristes han de tenir el camí lliure cap al mar.
Aquests artistes demanen permís per treballar amb la sorra, normalment a l'hivern, i els resultats són més o menys destacables:
The Fallen project : plantilles i rasclets per 9000 figures que commemoren el dia D
Dos castells de C Seibert, sorra, mans i regles.
Projecte al Sàhara: Desert Breath. Espiral de cons de DStratou
Dibuixant la sorra amb Denevan. L'espiral és molt repetida, com la 1a de RS. La circumferència, també.
Una forma de fer paisatgisme i art sense molestar. Art efímer i net. Una petjada humana que la marea s'emporta.
Depero (esquerra) i Marinetti amb les armilles del primer.
S'acaba dia 12 l'exposició actual de la Pedrera: Fortunato Depero, un futurista poc conegut i cabdal del moviment artístic italià. L'ha comissionat el professor A Pizza, amb l'encert de fer una introducció exhaustiva del Futurisme i els seus fundadors, il·lustrada amb obres i els manifestos trencadors, optimistes i plens de visions glorioses d'un futur tecnificat (magnífics Ballas, Boccionis i Sant'Elia)
Les obres de Depero, un polièdric artista que s'atreveix amb tot durant les dècades 10 i 20, ens parlen en un llenguatge molt geometritzat, juganer i colorista. Imaginem l'artista i els seus seguidors al seu taller, La Casa d'Arte Depero, passant-s'ho d'allò més bé, fent maquetes, escultures, cartells d'ànima optimista i constructiva.
«Nosaltres, els futuristes, adorem les centrals elèctriques, les estacions ferroviàries, els hangars, els cuirassats, els transatlàntics gegantins, les fàbriques en diabòlica efervescència productiva, els multiplans voladors i els luxosos trens bala. A semblança d’aquestes meravelles, reconstruirem l’univers: Motocicletes-Vaques, Cavalls-Bicicletes d’acer, Sols artificials, Arbres acolorits de formigó i de metall; Flora mecànica sorprenent – Núvols publicitaris domats mitjançant registres precisos – Tempestes teatrals en l’espai.» Depero, 1926
Les flors pel ballet de Stravinski Le Chant du Rossignol (1915)
A destacar els pavellons tipogràfics, les escultures i uns decorats per encàrrec de Diaghilev, del ballet de Stravinski, El Cant del Rossinyol, que, a falta de pressupost, no es va tirar endavant. Podem gaudir-les amb la recreació de la tv suïssa del ballet, en una saleta de projeccions.
Potser manca a la mostra les influències externes, si és que es donaren. Pot semblar que moltes obres connecten amb la Bauhaus. Hauria estat bé saber si existia alguna mena d'intercanvi amb les avantguardes alemanyes, suïsses, russes i franceses. També hi ha obra gràfica on hi veig futurs dissenys del Pop Art o del mateix Mariscal.
A veure què us sembla. Per cert, és una visita ben tranquil·la: aquest matí estàvem sols. Ni una ànima. Per què una amena mostra d'art ja no interessa a ningú?
Edmund de Waal es un conocido ceramista afincado en Londres que hereda una colección de netsuke de su tío abuelo Iggie Ephrussi, último varón de una saga judía de ricos y cultivados banqueros comerciantes que nacieron en Odesa y se instalaron en el París del furor japonista e impresionista y la Viena que abre su Ringstrasse a principios de siglo.
De Waal pasa dos años entre archivos, cartas y viajes para escribir La liebre con ojos de ámbar, la historia que esconden estas miniaturas protegidas milagrosamente del expolio. La narra con la erudición de un historiador del arte, con la sensibilidad de su tacto de ceramista y con una curiosa distancia emocional, a pesar de hablar de sus propios antepasados.
Los objetos y los lazos familiares se van intrincando dejando a la vista unos agujeros que de Waal explora con detalle. Puede intuir lo que hay en ellos haciendo suposiciones creíbles como el por qué de la extraña ubicación de los netsuke (y de su salvación).
La historia como un netsuke, grabada con la paciencia de un artesano, gira sobre sí misma para descubrir bellos rincones y texturas, momentos de intenso dolor o trazas propias del artista.
La lectura del libro me la recomendó personalmente Enric HM, a quien agradezco de corazón descubrir este precioso viaje de aventuras, pérdidas y buena literatura. Yo haré lo mismo con una advertencia: leedla sin mirar las críticas, que tienen la santa manía de explicar todo el argumento, sobre todo las de diarios en lengua inglesa.
Otra apreciación. ¿Por qué las portadas del mismo libro son de un gusto exquisito en España y tan abigarradas fuera?
Las cuatro imágenes. Más calamares de Japón, como este netsuke en diferentes vistas: un pasador pequeño por el que atraviesan las cuerdas de una caja que cuelga desde la faja del kimono. Pertenece a una colección particular.
Entradas
