El cigne dels temps. Lohengrin, Liceu 30/3/25

 

Un breu apunt sobre el què s'ha vist ahir, a la darrera funció del Lohengrin de la besneta de Wagner:

Música: l'orquestra ben reforçada segueix demostrant que Pons la treballa molt bé i amb gust. Potser en alguns moment ens tapa el cor (noces) però no als solistes. Brillen les sopranos Ortrud-Varela i Elsa-Teige per damunt la resta, tot i que Groissböck va ser un rei magnífic, poderós, ahir. Lohengrin-Vogt canta molt bonic, frasseja i ataca com cal, però a moments, la seva veu es torna tan blanqueta que no quadra amb el personatge. Els cors, correctes, m'esperava més unitat.

L'escena:  Katarina Wagner no ha fet més que un discurs coherent al llarg de l'obra sense ser gaire arriscat. Cert que trastoca la trama escrita, però s'entén que la màgia es destrueix a fi de fer més creïble l'alternativa. Lohengrin , el desconegut, no vol més que seguir en l'anonimat però vol tota la resta amb un llenguatge d'abusador. S'adapta als temps que corren i ho enmarca amb una visió molt pessimista de la història. 

Encerta en l'acromia fosca de fons, bosc, estany, vestits dels de Telramund. El vestuari, entre militar i de majordom granate, uniformitza al poble obedient. La nota discordant la porta Lohengrin, de blau i texans quan arriba, el jove natural, o en vestit blanquíssim de lluentons, quan toca ser el nou heroi i marit. Ortrud es fa forta amb un gran vellut de color sang i Elsa no deixa de ser una novieta de lo més vulgar. Tot molt d'acord amb la línia expressiva visual.

He trobat molt ridícul el pollito negre, del cigne-titella, que es mou tremolós i repulsiu tota l'estona, i que no aporta res d'important a l'argument. Potser era intencionat? ens en fotem del cigne?

 Moments com ara remenar pel fang, aliniar les masses corals, crear molta profunditat per col.locar el passat, funcionen molt bé. En particular, els tres cubs-habitació, que parlen de la incomunicació , de la manca d'empatia, de tres personalitats estanques que són allà dalt, són tan evidents aquí com als nostres dies. Els "cignes" dels temps.

A la pira

Aquí estem escoltant la Callas del 57, Vanne..Lasciami, que Verdi mereix un respecte. Al Liceu, ahir tarda, la Leonora de la Lewis va ser una desgràcia. Em va saber greu que al final saludés al públic sense somriure i mocador en mà; suposo que ella mateixa s'adonà del suspens tan calamitós. No va ser l'únic entrebanc del Trovatore. L'escena del Rechi va ser un cúmul de desencerts. Ni els cantants es movien bé, ni les pobres fotocòpies-mapping del Desastres de la guerra de Goya ajudaven a la trama, ni el pintor fent un estrany cameo, inoportú entre àries. Quan el quadre es buida i guanya un pèl de llum, la cosa es tranquil·litza i pots estar encara més per la música, que a tot taco i velocitat, va ofegant als senyors cantants, en especial al pobre Manrico de Pretti, que feia el que va poder.
Sort del Comte de Luna (Rucinski) que ens convidà a sentir el seu preciós tutto è deserto o dels cors cantant molt dignament:  hauríem marxat sense un alivi, escoltin, que era el meu primer Trovatore en directe!

Don Giovanni al Liceu

Vam fer canvi de dia perquè el cast s'ho mereixia. Tenim aquesta vegada al Mariusz Kwiecień fent un paperàs tant interpretatiu com vocal, sent un Giovanni odiós des del primer moment i gentil quan calia. El teniem com un baríton fred i aquí demostra amb passió, sobretot al difícil final que proposa el Holten, la lluita pels seus valors llibertat/llibertinatge i la pèrdua de tot el seu univers.
L'altre veu que triomfa és la Zerlina de Julia Lezhneva, un pèl abarrocada i dolça com a núvia petita i inexperta. No ens van enamorar tant les Donna Anna i Elvira, tot i que se n'ensurten dignament. El Leporello del menorquí Orfila està molt al seu lloc i tenim un agradable Ottavio/Korchak en les seves precioses aries.
Pons fa molt bona feina: no reconeixem al fossat a molts dels músics habituals. Les trompes ataquen bé, els violins van ben a una, els músics a escena toquen molt fi. Es nota que el director gaudeix amb aquesta obra mestra i que ha portat alguns músics de fora.

Podíem pensar que el mapping és un recurs pensat per projectar sobre un pla per provocar realitats tridimensionals. Aquí la tècnica està al servei de bones idees i a més s'afila molt prim quan es tracta de adjustar imatge i moviment de l'edifici real que va rotant. La perfecció va ser absoluta. Un altre tema és que podem acabar esgotats per repetició d'alguns esquemes.
Es treballa en dues plantes d'arquitectura austera, plenes de portes i escales, dins un cub que rota massa. Hi ha moments que caldria frenar. Sobre forjats i parets s'escup molta tinta i poc color, cosa d'agrair. Des dels scripts del quadern de cites, sang, ombres de paisatge i còniques agudes, el recurs graffiter i vandàlic s'avé amb molt d'encert amb l'esperit de l'obra i ho aplaudim, com també el final: el soroll visual s'apaga sobre un mur cec i solitari, de tomba, pel cavaller Giovanni.

La tinta també esquitxa els vestits de les dames. No gens al vestit de la virginal Zerlinetta, sí lleugerament escrita al d'Elvira i molt al d'Anna, la taca de la qual cobreix el cos de la més deshonrada. El Commendatore es camufla amb les textures del fons i les fantasmes brutes, que no aporten massa res, cada vegada són més blanques com els passa a les dames. Aquesta fusió indumentària amb escena té un bon resultat visual.

Ja tenim molts motius per tornar: un bon elenc, una orquestra millorada, una escena suggerent amb canvis interessants i una música de geni. Tot plegat, s'aconsegueix amb èxit allò de l'obra d'art total.

El Tristany més fosc

Ahir nit inauguràvem la temporada del Met al cinema amb un Tristany i Isolda per recordar en temps. Agafa la batuta el mestre Rattle i el descobrim intens, equilibrat i profundament wagnerià amb l'orquestra del MET. Tampoc coneixíem al tenor Skelton que va demostrar ser un resistent Tristany de bonic timbre i gran fortalesa vocal. La Isolda de la Stemme, a més d'elektrificant, és sòlida i de veritable soprano dramàtica. Potser encara colpeix més el rei Marke, noblíssim René Pape, en els seus laments que tant ens agraden d'aquesta partitura. Brangäne-Gubanova és una delicada actriu i cantant, que contrasta amb un rude i fidel Kurwenal, Nikitin també molt destacable.

Si els cinc cantants i l'orquestra treuen un excel·lent a les nostres oïdes, ara toca valorar l'obra visual de M Trelinski, del que coneixem aquelles notables escenes, també al MET, la Iolanta i el Barbablava . Sense fer un enfoc radical (i xiulat al segon acte), l'autor proposa un Tristany amb molt pes protagonista i amb una visualitat molt acord amb la fluïdesa musical: des del minut zero ens acompanya amb el radar i altres elements rotatoris de cicle infinit que clou, com a la partitura, amb el bany de mar i cel.

No podem evitar relacionar els eclipsis lunars que apareixen sovint amb els planetes amenaçadors de Lars von Trier a Melancholia, que, per cert, també interactuava amb la música de Wagner. Només resulta confús el record de les flames de la cabana familiar? de l'heroi, encara que el nen-Tristany que l'acompanya al llit d'hospital és tot un encert de la memòria. Potser sí que es pot criticar la falta de càrrega eròtica del muntatge però aquesta visió de guerra, fosca i apocalíptica s'escau, més encara quan aigua i foc, tots dos tan presents, són destructors i redemptors.

Zauberflöte de cine

Pels que ens queixem que hi ha poc Mozart al Liceu, tenim dues oportunitats per gaudir de l'excelsa partitura de la Flauta Màgica, aquests dies i al setembre. Per una banda, el conjunt de les veus és més que notable, on destaquen per mi un potent Sarastro (Ivaschenko), una Reina que arriba molt bé (Poulitsi) i un Tamino (Clayton) noble, acompanyats per la nostra orquestra que em va resultar una mica plana.

A l'escena tenim un espectacle que és molt atractiu. Tot i que salta per sobre dels símbols de la maçoneria i l'espiritualitat de l'obra original, la idea de la llum de la saviesa es conserva amb una proposta visual molt dinàmica, feta de diferents animacions bidimensionals per a cada número.

La combinació de personatges del cinema mut, tan ingenu com apropiat, com Nosferatu, Keaton, Caligari amb el pianoforte (toquen Fantasies de Mozart) en les parts parlades=títols projectats, resulta molt proper i àgil. Per sort, la nostra cultura visual cinematogràfica és més rica que segons quins esoterismes de les lògies maçòniques, i casa molt bé amb la fantasia mozartiana.

Les projeccions sobre una pantalla propera al fossat es veuen bé, fins i tot pels que estem més laterals. Cada escena té una animació perfectament ajustada als petits moviments dels cantants i els girs de les mènsules a dos nivells on volen aquests. La proposta de video-art de Paul Barritt resulta molt imaginativa i un no parar de idees visuals. No hi ha temps ni per pair ni per memoritzar. Ombres, balls, fades, animalons i aquelles rodes dentades i perfils científics que tan ens recorden a Fritz Khan ! Una barreja de cinema americà i alemany ben mesurada amb algun estrany Boom Pop-art que no encaixa en la coherència iconogràfica del muntatge de la Komische Oper Berlin.

Apunteu-vos a la festa visual i al conte fantàstic d'aquest Singspiel, una de les òperes més brillants de Mozart. A més, surten uns loligos sipiescs! a la Prova de l'Aigua.

act. 30/07/16
Imatges molt presents a la Flauta: gràcies a l'Allau hem recordat l'escena de Dumbo i els elefants voladors i unes Triplettes de Bellevile:

Amat al Liceu

Força expectació ahir al COAC per la intervenció de l'equip d'arquitectes Fabré i Dilmé -els guanyadors del concurs de restauració de la façana del teatre del Liceu- i Frederic Amat, en defensa de la seva proposta que ha provocat tanta polèmica a casa nostra.
Els primers van fer un interessant recorregut per la història de l'edifici i la seva difícil comunicació amb la Rambla. Una façana anodina, de casinet de barri, que no parla de la grandiositat de la seva sala que és, fins i tot, un pam més gran que la de la Scala.

Alguns arquitectes del passat van fer projectes d'àmbit urbanístic i arquitectònic per tal de dignificar la seva presència imitant la resta de teatres europeus. Com a molt es va aconseguir articular amb encoixinats i balustres (1870) a una pell que, després del segon incendi, va ser maquillada amb poc pressupost. La primera fase consistirà en una reforma i restauració a fons de tota la dermis i epidermis, recuperant les vidreres wagnerianes del Cercle del Liceu. La segona és una operació de caràcter urbà i escenogràfic de gran volada que ha ideat l'Amat.

L'artista ens demana que oblidem el render (hauria d'haver dit l'horrender) mediàtic. Una petició comprensible perquè no explica bé el projecte. I comença de zero, parlant de ser agosarat amb un edifici estimat que mereix una presència majestàtica i escenogràfica, igual que ho són la sala de butaques o la caixa escènica. Fa servir la idea de cercle a escala humana (1m de diàmetre) encastat, mostrant l'arc de teatre vitruvià a l'exterior i amb ceràmica esmaltada del vermell sang tan característic de l'interior. Es crea una textura d'anelles que trenca el ritme de forats, 170 en total, ancorades amb una perforació mínima d'un centímetre.

Aquí es quan arriba la polèmica. Alguns arquitectes presents a la conferència van estar molt combatius per dos motius: un era la legalitat de la intervenció ja que consideren que en un monument d'interès nacional s'està sent molt agressiu visualment. El segon, qüestiona la reversibilitat de l'actuació ja que els ancoratges no són pocs ni superficials.

De fet, aquesta part més tècnica no em preocupava massa. El que em semblava més dubtós és que després de passar el projecte pel sedàs de l'Ajuntament, a la façana de Rambla, les anelles sortissin molt tímida i ridículament i que tot el pes el tingués el tram del carrer de Sant Pau. Sense oblidar que la cantonada punxeguda del Liceu tenia una resposta poc elaborada amb un simple arrenglerament de cinc anelles més. Si es tractava de ser valent, aquí l'Amat s'havia traït.

Per descomptat que un projecte només lumínic que havia encarregat el Roger Guasch era del tot insuficient i que Amat, després de les exitoses façanes teatrals* podia ser una bona tria**. Segur que el resultat final és molt més interessant que el dibuixat i que el color i les textures ens enganxaran la mirada. Costa d'imaginar com es veurà de nit amb l'enllumenat de carrer; potser amb les ombres cap amunt també té el seu moment escenogràfic. Una altra cosa seran els regalims que la nostra bruta atmòsfera barcelonina anirà deixant a ambdues cares de l'edifici.

Una anècdota: al final del debat, l'Elies Torres lliura a l'Amat un parell de flotadors de platja. No sé si va riure per la broma o perquè li van les provocacions.

*entrevista revista Diagonal. Amat i les façanes.
**la instal·lació la pagaria un dels mecenes del Liceu, uns 300.000€.

ACTUALITZACIÓ 30/3/16
tenim el video de la conferència:




Agraïm que ens enviïn aquest video via mail a la Ana MIGUEL QUESADA, arquitecta.

Secretària Tècnica + Vocal de Barcelona de l’AADIPA,

Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic.

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC)

El cicle es tanca

Ahir estrenava el Liceu la darrera jornada del magnífic cicle de l'Anell dirigits per Pons i Carsen. Un Götterdämmerung per recordar junt amb les altres funcions, tan separades en el temps: moltes imatges i símbols es fonen si no tens a mà les cròniques dels cursos passats.

Aquesta vegada hem comptant amb un cast vocal femení bastant superior al masculí. Hem gaudit de la Brünnhilde/Theorin en tots els seus quadres però se'ns ha fet deessa amb la seva gran germana Waltraute (Schuster) a un meravellós duo, i a la immensa immolació final. Les nornes i Gutrune han estat molt adequades als seus papers tan diferents i les ondines, més que correctes. Qui encara impressiona és el vell gat Halvarson (Hagen) que ens convenç amb les seves crides malèfiques, superant al Gunther i per suposat al sr Ryan-Siegfried tan irritant, que fa el possible per què li clavem la llança.

Pons ha fet una interessant lectura amb una orquestra molt entregada, amb pífies habituals i algun desajust al viatge del Rhin. El treball sobretot ha estat excel·lent a les fustes i la corda, amb uns interludis intensos i molt acurats.

Però encara és més brillant la feina de Carsen. L'escena, enorme en tamany i resultat, comença per la pila dels elements del saló residencial de Wotan, lligats per les cordes de les nornes, filles d'aquella Erda netejadora, la que ho veu tot clar. Un pròleg d'atapeït material inflamable a punt de cremar que ens porta al camp estèril i mort on la parella d'herois fa mèrits per viure l'amor i l'aventura, sense aigua ni al viatge pel riu.

El palau dels Gibixungs és representat per un contundent despatx de guerra amb plànol estratègic del Rhin, arxius i fotos d'espies, amb la mateixa llar encesa que dominava al Walhalla: el poder el tenen a prop amb el que estan preparant els germanastres. Tot guarnit amb indumentàries militars i d'actrius dels 30 europeus i colors simbòlics de totalitarisme, juraments i venjances.

Tornem al Rhin on les donzelles es banyen entre les runes abocades al fons fluvial. L'aigua escasseja a la imatge apocalíptica del riu, com la de terra cremada on cacen els soldats i s'executa l'estocada mortal de Siegfried. Només resta el no res. Brünnhilde canta davant d'un mur de formigó que s'obre sensacionalment a un quadrilàter de foc. Ella entra imponent i es bateja en el fum i la cendra redemptora.

Les funcions de Pons i Carsen els cursos passats:
Or
Walküre
Siegfried

De la primera funció, què han dit els amics més experts?
Joaquim
Cester
Radigales

Siegfried incandescent

Diumenge passat el Siegfried wagnerià es representava a la tercera funció del Liceu. Continuava el tenor S Vinke fent de suplent, tota una heroïcitat quan es canta aquest extenuant i difícil paper. No només se'n surt molt bé vocalment sinó que es belluga com un veritable xicot rebec i encuriosit per tota l'escena. 

Carsen, espais i llums li ho posen fàcil. Del peluix tendre i desgastat passem a les preguntes essencials, a la forja violenta de l'espasa Notung: la que brandirà el ximplet aventurer per disputar-se el poder entre el nan Mime i el vianant-Wotan. Les veus de Bronde i Dohmen fan perfecte complement en un primer acte lluït amb colors de foc i òxid.

Més impressionant encara, la proesa al bosc dels murmuris (què bé està l'orquestra del Pons en els detalls) entre arbres decapitats per ferotges mossegades, un ocellet dòcil i la magnífica boca bivalva. Les breus aparicions del nan Alberich i el gegant Fafner, excel·lents.

Arriba un tercer acte esplendorós. L'orquestra treu el millor en el fabulós encontre d'Erda i Wotan, a la casa del Walhalla a punt de tancar, amb aquelles pomes, mobles i paisatge de la primera jornada del curs passat. La Podlès conserva aquells greus abissals tan seus per ser una Erda per l'eternitat. Canviem el quadre i som al camp de guerra a on arriba el que no té por fins que troba la verge adormida. Renoi, quin despertar tan miraculós el de Brünnhilde! de com dits, membres, cos revifen del no res amb els compassos sublims del Heil dir, Sonne.

Theorin i Vinke fan un intens dúo heroic i amorós que tanca la vetllada i que ens deixa a tots ben feliços. El Liceu ha contractat una gran tetralogia per aquests quatre anys. Llástima que cada jornada estigui tan separada una de l'altra. Millor fòrmula la de dues jornades cada temporada com aquell Anell del Kupfer que també ens va entusiasmar.

Apunts relacionats amb aquest Anell:
Rheingold
Walküre

un tastet:

i les crítiques tan ben argumentades dels amics:
Joaquim Hdez,  Cester,   Radigales.

Les fotos són d'A Bofill.

PS: podríem haver parlat del recent Tristany al Liceu, però va ser tan desatre que millor evocar aquest gran Siegfried. I esperant amb ganes el Götterdämmerung de Carsen i Vinke, si déu Wotan vol.

Que la música ens acompanyi

Concert per arpa

cançons de l'amor

peça per a dos pianos

Dos presoners

Tanquem temporada (força reeixida i convulsa) del Liceu amb un programa doble:  Il prigioniero i Suor Angelica, òperes que a priori semblen difícils de casar, musicalment oposades, però amb la presó de l'ànima i el cos en ambdues. Representada per una gàbia cònica i molt tupida -les barres metàl·liques de dos pells en angle, han de suportar sis escales en voladiu- la presó és lloc de tortura inquisitorial a la primera i reclusió forçada per a la monja. Pascual aconsegueix, amb els girs de l'estructura, l'ús de les penombres i les llums (quin gran encert al miracle, tancar amb la persiana de fluorescents blancs), de les escales i portes, el sentit més tràgic de les obres.

L'orquestra correcta sota la batuta d'Edmond Colomer, més a l'obra de Dallapiccola que al Puccini, posa l'ambient ofegador a un intens Nitikin-presoner i l'anguniós Brubaker-inquisidor/carceller.  Maria Agresta és una discreta Suor Angelica a la primera part i en trobar-se amb la temible tieta, Zajic freda i implacable, desborda gust en el cant i tanta emoció que ens fa saltar el llagrimal. 

Força aplaudida la velada, saluden tots els implicats i ens acomiaden d'un altre que marxa, el director del cor, JL Basso. Potser fóra el moment en què hauria d'haver sortit en Matabosch per dir-li adéu, en lloc de  l'homentage i aplaudiments  forçats per una veu en off, abans de començar el primer espectacle.

Walküre en flames

El foc és omnipresent a la gran funció liceïsta de la Walküre. 

Al campament dels bessons del primer acte, al saló del Walhalla, al comiat màgic de Wotan. És l'unic punt càlid a totes l'escenes, d'una foscor molt ben matissada. L'ambient per què el protagonisme se l'emporti la música de Wagner. 

Aquí el mestre Pons s'hi jugava molt. Havia de remontar les pífies de les primeres funcions. Malgrat alguns atacs insegurs dels metalls i algun enrenou de conjunt, el fossat va fer una bona interpretació sense arribar a ser sublim. Les cordes i les fustes van acompanyar amb un so net les grans veus d'ahir nit. Els cantants mereixien una orquestra esforçada i una lectura potser més contínua de la partitura, però el conjunt va ser notable. 

El que no ens imaginàvem és que els cantants ens oferirien una enorme velada wagneriana. De menys a més: les walkíries van fer una correcta cavalcada, Vogt canta bé el seu Siegmund amb una veu molt poc heroica ( ai JK, haguéssis arrodonit l'òpera!), Fujimura fa una Fricka incisiva i creïble, temible Hunding amb veu tan cavernosa de Halvarson, Kampe és la perfecta Sieglinde, Wotan-Dohmen, noble i ferm i la sueca Theorin, una Brünnhilde estratosfèrica. (Bayreuth, apunta!)

Carsen torna al Liceu després de l'Or, de fa un any. Massa temps per connectar les jornades. Hem hagut de rellegir què ens explicava a l'escena, llavors. La contiuïtat és molt clara: els blocs de formigó han construït la residència dels déus, l'escala metàl·lica que baixava al Nibelheim, ara puja als herois, les pomes de Freia fan un bodegó que Wotan farà esclatar perquè veu el seu propi final. Aquella neu festiva aquí és torna neu corrupta.

Moltes idees interessants per construir una escena austera i actual. Ideal el campament del traficant Hunding, amb les capses plenes d'armes on cau el guerriller just. Una errada no haver posat a les mans del Walsung un fusell, pistola, si m'apures un míssil ben fàl·lic, arma mortífera i poderosa en lloc del galletasso de l'espasa fora del temps. Si al menys l'hagués tret d'una caixa de relíquies..una imatge que resulta del tot ridícula.

Anem a l'espectacular saló del Walhalla. Fotos de la família divina, paisatges romàntics als llenços, sofàs fora d'escala, mobiliari daurat de col·leccionista nou ric. La llar encesa que cuida Fricka en vestit Chanel ben tradicional. Wotan, dictador feble com ens recorda el seu bastó-llança dels pactes i els galons daurats del seu uniforme. Tot ben travat i amb els símbols wagnerians hàbilment transformats. El que costa d'entendre és la indumentària de les filles guerreres. Calia posar-se un vestit de cortina brocada, cabellera abundosa i arinxolada? No hauria estat més eficaç una cavalcada amb motos de molt cavalls, uns cascos decorats i caçadores de cuir? 

Sort que Carsen ens fa un gran final. Entre els morts (la guerra no s'ha acabat) jau Brünnhilde adormida i coberta amb l'abric del seu pare, que invoca el foc amb una llumeta de metxero. A l'horitzó s'encén una línia de foc, s'albira el futur apocalíptic de la nissaga que Wotan, de moment , pot sortejar. 

El joc d'ombres i flames ha estat el gran encert de la posada en escena: tan poètic com les notes de la Walküre.

Altres cròniques d'amics experts:

1. Xavier Cester

2. Jaume Radigales

3. Joaquim Hdez.

Paral·lel Japó

Delicioses estampes de S Harunobu (1724-1770). Tintes planes d'escenes domèstiques amb l'exactitud de la perspectiva axonomètrica: les paral.leles construeixen els paviments, els paraments i els mobles. La nostra visió, la cònica, tan estudiada al Renaixement occidental, no fóra apropiada per aquests gravats policroms i innocents, amb textures riques i uniformes a les teles i els papers.
No hi ha problema en barrejar la isometria (dos eixos a 30º) i la cavallera (un eix horitzontal). Les el·lipses, una mica matusseres, s'eviten i es busca la circumferència.

El món sense ombres. I totes les imatges, de dones lectores:

Wieland en Bayreuth

Este ha sido un libro de lectura lenta. Para una aficionada wagnerita, El Nuevo Bayreuth de Emilio José Gómez Rodríguez es un feliz descubrimiento: el estudio detallado* de las casi dos décadas tras la reapertura del Festival Wagneriano por excelencia, en la ciudad del teatro construido por el compositor, Bayreuth, demasiado vinculado a su pasado nazi.

Wieland, el nieto, se encarga de arrancar toda la costra podrida, con una valiente mirada a los dramas wagnerianos y a los escritos de su abuelo. Hace una apuesta por la más innovadora escena, la desnuda con geometrías circulares, luces y colores simbólicos y arriesga con cantantes de nueva hornada. El combinado resultará ser tan extraordinario que difícilmente se podrá superar en calidad y cantidad de estrellas musicales. Basta escuchar la abultada discografía del festival recomendada al final del volumen, desde el 51 al 67.

Además de un cambio necesario para el mundo wagneriano y proyectar una imagen de absoluta universalidad-modernidad que atraerá a wagnerferits del mundo entero, con las sabidas reacciones alérgicas de los grupos más trasnochados, W.W. sienta el precedente que hará posible multiplicidad de lecturas de los dramas. Lástima que las hermanas Wagner no hayan cogido el testigo con mucho tacto: Bayreuth se aguanta por su historia y no por las aportaciones de nuevos lenguajes y menos por los elencos de cantantes. Tendremos que esperar a que llegue un nuevo Wieland.

Wieland Wagner.
Götterdämmerung + Castorf 2013
 inspirado por esta portada?

No sé más que algunas palabrejas de alemán, (a fuerza de leer libretos wagnerianos), pero es tan emocionante ver a Wieland y los grandes artistas del momento descrito, en acción!



*Sólo un pero: a medida que avanzaba el texto he recurrido muchas veces a Internet para buscar fotografías de escenas y cantantes. Imagino que los derechos de imagen podían encarecer mucho el libro y que la Fundación W no se lo ha puesto fácil al autor.

Depero Futurista

Depero (esquerra) i Marinetti amb les armilles del primer.

S'acaba dia 12 l'exposició actual de la Pedrera: Fortunato Depero, un futurista poc conegut i cabdal del moviment artístic italià. L'ha comissionat el professor A Pizza, amb l'encert de fer una introducció exhaustiva del Futurisme i els seus fundadors, il·lustrada amb obres i els manifestos trencadors, optimistes i plens de visions glorioses d'un futur tecnificat (magnífics Ballas, Boccionis i Sant'Elia)

Les obres de Depero, un polièdric artista que s'atreveix amb tot durant les dècades 10 i 20, ens parlen en un llenguatge molt geometritzat, juganer i colorista. Imaginem l'artista i els seus seguidors al seu taller, La Casa d'Arte Depero, passant-s'ho d'allò més bé, fent maquetes, escultures, cartells d'ànima optimista i constructiva.

«Nosaltres, els futuristes, adorem les centrals elèctriques, les estacions ferroviàries, els hangars, els cuirassats, els transatlàntics gegantins, les fàbriques en diabòlica efervescència productiva, els multiplans voladors i els luxosos trens bala. A semblança d’aquestes meravelles, reconstruirem l’univers: Motocicletes-Vaques, Cavalls-Bicicletes d’acer, Sols artificials, Arbres acolorits de formigó i de metall; Flora mecànica sorprenent – Núvols publicitaris domats mitjançant registres precisos – Tempestes teatrals en l’espai.» Depero, 1926

Les flors pel ballet de Stravinski Le Chant du Rossignol (1915)

A destacar els pavellons tipogràfics, les escultures i uns decorats per encàrrec de Diaghilev, del ballet de Stravinski, El Cant del Rossinyol, que, a falta de pressupost, no es va tirar endavant. Podem gaudir-les amb la recreació de la tv suïssa del ballet, en una saleta de projeccions.

Potser manca a la mostra les influències externes, si és que es donaren. Pot semblar que moltes obres connecten amb la Bauhaus. Hauria estat bé saber si existia alguna mena d'intercanvi amb les avantguardes alemanyes, suïsses, russes i franceses. També hi ha obra gràfica on hi veig futurs dissenys del Pop Art o del mateix Mariscal.

A veure què us sembla. Per cert, és una visita ben tranquil·la: aquest matí estàvem sols. Ni una ànima. Per què una amena mostra d'art ja no interessa a ningú?