Mostrando entradas con la etiqueta històries. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta històries. Mostrar todas las entradas

martes, 3 de abril de 2018

Envelades




Kabul 1972

Potser eren unes poques les noies privilegiades que podien anar a la moda, estudiar i viatjar. Bé que podien escollir. Ara, la Malala, premi Nobel de la Pau, encara no pot viure al Pakistán: només l'ha trepitjat recentment per una breu visita. Podria rebre una altra bala al cervell per demanar escoles per les noies del país.

Quan a l'agost, passats els atemptats de la Rambla, vaig manifestar que m'hagués agradat una musulmana sense hijab fent el discurs a la manifestació per la Pau, vaig encendre el meu mur de FB: - Poc viatjada, inculta, no entens res, que és la seva manera de mostrar la seva tradició i la seva identitat!

Curiosament una identidad que només visualitzen les dones. Ells, ben occidentals, amb texans i bambes, no n'han d'exhibir cap senyal cultural, que jo ho fan prou bé elles. Perquè em temo que no ho fan en plena llibertat. Perquè la meva alumna síria, quan son pare marxa de viatge, porta faldilles i ensenya els braços. Perquè en altres temps, al 1979, les perses van sortir al carrer per dir no al vel obligatori. Perquè al febrer a Teheran,  29 dones van ser detingudes per treure-se'l. 

Donem-les llibertat. Ja veuríem quantes es cobrien per modèstia o per seguir un Islam més estricte. Era quan el vel protegia l'home i la dona del sol i la sorra que prenia tot el seu sentit ergonòmic i estètic. 



domingo, 1 de abril de 2018

curs del 83

Setembre del 83,

Ignorantia juris non excusat
El primer que ens ensenyà el professor Diéguez, de Constitució, a 3r de BUP a l'Institut Ramon Llull de Palma. El mateix curs on Janer Manila em va fer estimar Rodoreda i M Mar Bonet. Anys d'aquella transició tan qüestionada on érem feliços pels canvis i les ganes de conèixer.


viernes, 4 de agosto de 2017

La casa i molt més

Agafat de la biblioteca i amb la disciplina que recomana l'Allau, he llegit en quatre dies aquest monumental treball de Daniel Torres que dedica a l'arquitectura domèstica i l'urbanisme al llarg dels temps. Els capítols són fets de textos un pèl llargs, historietes de còmic i perspectives dels interiors dels habitatges occidentals. Molta il·lustració amb caràcter científic i reinvenció dels noms dels homes que han pensat en el nostre hàbitat. Un document d'enorme utilitat pel coneixement de la història que es podria explotar a classes de Disseny, Tecno, Història. Et permet focalitzar diferents aspectes de la vida familiar i dels elements de la casa com ara l'escala, des del tronc amb entalladures als esglaons volats; l'higiene personal i com fer les necessitats; la dona amb tantes càrregues, treballant dins i fora de la llar. El darrer capítol enfronta dues posicions sobre el futur de la casa ben comprensibles, encara que la visió pessimista és la que convenç, sobretot des que sabem que la humanitat ha esgotat avui els recursos anuals de la Terra.
El llenguatge visual va variant d'estil segons el pas del temps. La gamma cromàtica, el traç, la llum, també. Les fonts són de tota mena, a destacar les més cinematogràfiques i les de la història de l'Art. No cal dir que els darrers episodis són d'un virtuosisme gràfic que fa desitjar molt que ens portin l'expo que van muntar a l'IVAM amb motiu del llibre.








miércoles, 2 de agosto de 2017

El meteorólogo






















¿Cómo todo un jefe del Servicio Meteorológico de la URSS, A F Vangengheim, fiel al régimen, es encerrado en un gulag durante cuatro años y luego asesinado?
Olivier Rolin narra el episodio de una de las víctimas inocentes del terror stalinista con estilo sobrio y al mismo tiempo conmovedor. Con él descubrimos una correspondencia dirigida a sus queriditas mujer e hija pequeña, donde explica cómo va su ánimo y su confianza en tener respuesta positiva a peticiones de revisión de su caso,que por error, le ha llevado a las gélidas islas Solovki. Se siente afortunado por trabajar en la biblioteca, llena de ejemplares de deportados o expropiados de los antiguos, los prerevolucionarios.
A parte de hacer inventarios y limpiar, puede estudiar e incluso dibujar herbarios, unas minilecciones de ciencias y proponer unas deliciosas adivinanzas en acuarelas que recuerdan las de Magritte, todo para su añorada pequeña. Va enviando incluso retratos de Stalin, hechos a piedrecillas, para demostrar que mi confianza en el poder soviético sigue incólume. 
Sorprende esa fe en el partido. No es creible que un científico culto demuestre una y otra vez tan poca rebeldía. Imaginamos que la realidad del terror bolchevique le obliga a protegerse a él y sobre todo a las suyas. No es un tipo medio, como defiende Rolin, sino un padre sacrificado y metódico que saca fuerzas hasta para ilustrar esperanza a su familia. Otra manera de ser un héroe.




He leído la versión impresa por Libros del Asteroide, tan bien editada e ilustrada. Pongo en la cabecera otra, ya que en la portada hay algunos dibujos del protagonista, los mejor iluminados que he encontrado en la red.

martes, 25 de julio de 2017

fa 25 que en feia 25



Aquestes dues portades de Mariscal s'acaben de publicar. Rememoren els 25 anys de BCN92, de manera diferent però amb molts punts en comú. El gos Julián i el gos Cobi. L'un a la natura, altre a la urbs, les dues mediterrànies. El primer observant plàcid el mar que belluga, el segon hiperactiu a la ciutat del turisme. Les ombres dels troncs de pi; el sol del migdia a les torres colorines.
Ambdues marcant la nostàlgia. De quan érem joves i estàvem junts i cantàvem Amics per sempre. Perquè la memòria no marxi malgrat ens han matat el Cobi.




domingo, 1 de enero de 2017

El nostre any


Comença l'any dels que farem 50, i és clar, què grans que som, que ara res de celebrar rodoneses i qui dia passa, any empeny. Anem resolent les dificultats, breguem amb la incompetència dels governants i suportem amb certa indiferència el circ català.
Qui sap si el 2017 ens portarà millors coses, però els de la cinqüentena, temps a venir, no ens amarguem i farem festa amb aquests coetanis. Tots nascuts el 1967, que va ser un any de modernors artístiques, guerres, transplantaments, astronautes i Any Internacional del Turista.

  1. Kurt Cobain
  2. Benicio del Toro
  3. Paul Giamatti
  4. P S Hoffmann
  5. N Kidman
  6. Amélie Nothomb
  7. Guy Pearce
  8. Julia Roberts
  9. Jonathan Littell
  10. Chris Ware
  11. ...


Encetem una llista que s'anirà completant, que hi ha més dies que llonganisses. L'ajuda serà molt benvinguda. Un respecte pel 67:







martes, 27 de diciembre de 2016

Picasso romànic




Quan Picasso està transformant el seu llenguatge, al 1906, va viure uns mesos a Gòsol en el moment que es van descobrint i traslladant les obres d'art medieval. Reacciona contra el que ell nomena el meu període sentimental (època rosa) amb un retorn del primitivisme, la frontalitat, el hieratisme i el símbol. Després anirà col·leccionant postals, imatges i documents durant tota la seva vida, com a mostra d'admiració al Romànic. Tindrà l'oportunitat de visitar el Museu Nacional al 34, abans d'abandonar definitivament Espanya, la col·lecció del qual considera imprescindible per conèixer l'art occidental i com a lliçó pels moderns.



Al MNAC aprofiten la col·lecció permanent per instal·lar en paral·lel, obra picassiana de París per buscar aquesta mirada de valoració plàstica de l'artista. Comptem amb la mascarització dels retrats, les calaveres més simbòliques o les crucifixions desarticulades de l'artista. Una mostra que com a concepte -el diàleg entre obra medieval i Picasso- és molt interessant però de resultats una mica minsos. Hi tenim 40 peces, només sis de destacables, que saben a poc, en vols més de Picasso. Però paga la pena: el que sí aconsegueix amb èxit l'expo és que et tornis a mirar les meravelles romàniques que tenim a la vora i ens sorprenguin de nou.



miércoles, 17 de agosto de 2016

Más piolet

Da mucho de sí la historia de Ramón Mercader. Hay películas, como la de Losey, novelas, de todo. A principio de Septiembre tendremos un remake y no puedo dejar de compartirlo. Después de leer El Cielo prometido, ver las fotos del libro y buscar más imágenes de los protagonistas, resulta muy jocoso ver a unas bellas Caridad y Sylvia Ageloff en el tráiler. Todo sea por crear gancho. Veremos cuanta ficción hay en el metraje.

El cast de El Elegido, estreno 2 set16





Vean y comparen. Las verdaderas chicas de la historia:

Caridad Mercader

domingo, 14 de agosto de 2016

Caridad y el piolet destructor

-¡Una mujer terrible, terrible!- dice de su madre Luis Mercader, cuyo primer encuentro con el filósofo Gregorio Luri hace veinte años es la mecha que enciende la curiosidad científica con un brillante resultado: la publicación de El cielo prometido, una mujer al servicio de Stalin.
Caridad del Río, o mejor, Caridad Mercader, un nombre más catalán y menos pretencioso (aunque ella no pueda esconder un carácter aristócrata) es el centro de los episodios  narrados, incluido el más conocido: es madre de Ramón el asesino, que con un golpe de piolet hiere de muerte al enemigo de Stalin, León Trotsky. Una mujer militante desde la Guerra Civil, fiel religiosa por la causa soviética y agente rusa internacional.


Se conocen nuevos aspectos de la familia Mercader gracias a una investigación llena de detalles, sorpresas y secretos silenciados de la KGB, algunos de los cuales ya íbamos descubriendo desde hace un tiempo en el blog de Luri, El café de Ocata.
Con el libro no sólo tenemos una lectura trepidante y compleja de la historia-se precisa leer lentamente y consultando el glosario por la enorme cantidad de personajes que se interrelacionan- sino que se aprende y comprende de los intervalos de carácter moral de la mano de su autor.

Ramón, su mujer y Caridad Mercader en Leningrado

Con él, llegamos a varias conclusiones: El cielo prometido comunista no está definido pero sirve para destruir el capitalismo; es necesario una personalidad arrolladora como la de Caridad, una madre superiora de la fe comunista, capaz de empequeñecer incluso a los suyos; la gesticulación, la historia y la nación son fundamentales para la ideología, aunque se hagan evidentes todas sus contradicciones.

Ramón Mercader reproduce el golpe del piolet, 1940


Si a ésto le añadimos historias paralelas con figuras femeninas como las Ginestà, Pàmies, Imbert, Kahlo, Ageloff o Sara Montiel; espías, radios mensajeras, relojes rediactivos, el ensayo es del todo apasionante. Y lo mejor: provoca adicción a estas figuras del s XX que se va alimentando con las noticias y fotos que va colgando Luri en su Café.

PS.
Recomiendo mirar este documento. Una buena introducción al libro ante mi desconocimiento del magnicidio.



viernes, 25 de marzo de 2016

miércoles, 10 de febrero de 2016

El dia de la sípia



Us podreu imaginar la il·lusió que et fa que l'Emili Manzano ens avanci que estrena un documental i que es titula El dia de la Sípia. Va de Barceló, Vila-Matas i París. Corre cap a la Filmoteca, a la sala gran, que el presenten l'escriptor, el nou conseller Vila i el propi Manzano. Com sempre fa ell i el JP Caja a Amb Filosofia, el guió i el muntatge (fets de píndoles de text, música i impecable imatge) ens xucla des del primer fotograma i ens decep quan trobes que s'acaba tan aviat.

No explicaré gaire cosa perquè ja està aquí disponible.

Fixeu-vos en les despintures i el lleixiu cremant i deixant un groc sipiesc.
Com parla Barceló del cromatofors i el VilaMatas dels cromatòfors. 
Del retrat i l'autorretrat de l'escriptor.
De com se senten en pertànyer a una generació més que perduda (10 anys més grans que nosaltres).
Mallorca.
Els robustos bastidors de les teles del MB, quina fusta.
Dels acords guitarrescos, que impacten al principi però es fan molt repetitius.
L'expo de vibrants calamars del pintor a París, enormes obres que potser només veurem aquí:


http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/el-dia-de-la-sipia/video/5581924/

viernes, 21 de agosto de 2015

Carn de síndria





Aquest bodegó va ser notícia aquest agost per l'estranya síndria que retrata G Stanchi al XVII. Un professsor d'horticultura defensava que s'havia manipulat tant els conreus de les fruites i les verdures amb el temps que ja no són les mateixes. Tafanera, anem a buscar altres bodegons on es demostra que el vermell potent de la seva carn és natural i sucós: en ordre, ABrueghel, Ruoppolo, Wrightman.





De seguida es va encendre la xarxa i una noia penjà la foto d'una síndria que ha patit sequera severa!


És la síndria un miracle dels nostres horts: un cop oberta, tan fotogènica i brillant amb el contrast brusc del verd i el vermell, tan aquosa i dolça, saciadora i fresca, mereix un apunt més complet. Així doncs unes quantes més per fer-nos l'estiu més lleuger. Endevineu els autors, oi?

1

2

3


i 4 




lunes, 26 de enero de 2015

Una de bàrbars



Si trobeu una història equivalent per a la llengua castellana o la catalana, aviseu!

sábado, 10 de enero de 2015

Rutines


Majoria rendeix bé abans de dinar, pocs fan migdiada, dormen bastant bé de nit, alguns amb horaris molt triturats, poques aus nocturnes i cada persona és un món.

Kant, una horeta ben aprofitada.

T Mann, el meu alter ego. I el vostre?

jueves, 25 de diciembre de 2014

Bon Nadal !




Amb el conte més terrorífic i la música més nadalenca. I és que Hansel i Gretel feia molta por, des de la primera lletra. La trampa de l'abundància. Sort del dia 23, que vam escoltar a l'orquestra de l'escola IPSI i el cor Vivaldi: ens van interpretar aquesta preciosa música de Humperdinck, lleugerament wagneriana i perfecta per aquestes dates.

Felicitats a tots,
en especial a la violinista  Ada, la més jove.


miércoles, 17 de diciembre de 2014

Trenca el gel



M'entusiasma aquest curt. Amb quina alegria els passejants acompanyen el vaixell; ni pensar en el perill d'una gran fisura..



Opening shots from Peter von Bagh's 2008 documentary "Helsinki, ikuisesti" ("Helsinki Forever") show a crowd admiring (and soon being chased by) the icebreaker Tarmo in Helsinki, Finland. Apparently filmed in the 1920s.

The voiceover quoting Eino Leino towards the end is not related to this footage in particular. It translates roughly as:

"We do not live only in the present
The past -- with all its memories, events and experiences -- lives in us
And often it just might so happen that the past is stronger than the present"

sábado, 6 de septiembre de 2014

La primera



Tanto lantánido y actínido, las tierras raras. Esta tabla sí era memorizable, y además, te lleva inexorablemente a cantar lo que sigue. Buen Septiembre.



jueves, 24 de julio de 2014

Barcelonins

Carles Barba, l' autor del curt


Imprescindible document dels habitants amb nom i sense nom d'una Barcelona desapareguda, la de fa cinquanta anys. Hi són tots. Els pobres i els poderosos. Els artistes i artesans. Una pel·lícula d'amateur que va merèixer un premi al 1975 i que hauríem de divulgar. Una joia que retrata la ciutat amb uns magnífics comentaris.
Agraïm als amics F Cornadó i J Pérez Andújar aquesta enorme descoberta, via FB, absolutament necessària per la nostra història. Crec que m'anirà molt bé mirar-la uns cops més abans d'atacar la novel·la Catalanes Todos.


miércoles, 25 de junio de 2014

Mochuelos y concurso


Atenea y su mochuelo en vasija sV aC

Durante el primer despacho del nuevo rey con el presidente del gobierno, la prensa se apresuró a anunciar que la renovación había llegado al regio lugar. Buscando objetos de interés entre tanto marco, barco y trofeo, de metálico y pulido esplendor, una se queda con tres: el Carlos III de Mengs, un barquito chiquitito sin Cobi y un mochuelo de cerámica. Señalaba a los amigos del FB lo difícil que resultaría concentrarse en un espacio tan abigarrado y viejo.




Como Felipe también apellida de Grecia suponemos que éste es el mochuelo de la sabiduría que acompaña a la diosa Atenea y símbolo de la Filosofía. Aparece en los antiguos dracmas griegos, con enormes ojos circulares que lo ven todo:


Tetradracma siglo V aC
moneda 1€ griega














Pues ojos como platos, que empieza el concurso,
De mochuelos anda el tema. Éste, que muy sabio no parece y de cara perruna, pertenece a una obra del siglo XVI que tenéis que encontrar. Habrá pistas en sucesivos apuntes.
Respuestas al correo kalamartinta@gmail.com.




viernes, 7 de febrero de 2014

Wieland en Bayreuth

Este ha sido un libro de lectura lenta. Para una aficionada wagnerita, El Nuevo Bayreuth de Emilio José Gómez Rodríguez es un feliz descubrimiento: el estudio detallado* de las casi dos décadas tras la reapertura del Festival Wagneriano por excelencia, en la ciudad del teatro construido por el compositor, Bayreuth, demasiado vinculado a su pasado nazi.

Wieland, el nieto, se encarga de arrancar toda la costra podrida, con una valiente mirada a los dramas wagnerianos y a los escritos de su abuelo. Hace una apuesta por la más innovadora escena, la desnuda con geometrías circulares, luces y colores simbólicos y arriesga con cantantes de nueva hornada. El combinado resultará ser tan extraordinario que difícilmente se podrá superar en calidad y cantidad de estrellas musicales. Basta escuchar la abultada discografía del festival recomendada al final del volumen, desde el 51 al 67.

Además de un cambio necesario para el mundo wagneriano y proyectar una imagen de absoluta universalidad-modernidad que atraerá a wagnerferits del mundo entero, con las sabidas reacciones alérgicas de los grupos más trasnochados, W.W. sienta el precedente que hará posible multiplicidad de lecturas de los dramas. Lástima que las hermanas Wagner no hayan cogido el testigo con mucho tacto: Bayreuth se aguanta por su historia y no por las aportaciones de nuevos lenguajes y menos por los elencos de cantantes. Tendremos que esperar a que llegue un nuevo Wieland.


Wieland Wagner.
Götterdämmerung + Castorf 2013
 inspirado por esta portada?

No sé más que algunas palabrejas de alemán, (a fuerza de leer libretos wagnerianos), pero es tan emocionante ver a Wieland y los grandes artistas del momento descrito, en acción!



*Sólo un pero: a medida que avanzaba el texto he recurrido muchas veces a Internet para buscar fotografías de escenas y cantantes. Imagino que los derechos de imagen podían encarecer mucho el libro y que la Fundación W no se lo ha puesto fácil al autor.