La Barcelona de Tugores és la de la mirada d'un pilot a la cabina d'un avió comercial, arquitecte i fotògraf. Un recull d'imatges sense retocar, en format gran, on es veu el gra lleu a una superfície de paper mate. Cada plana mereix una lectura lenta. Tenim des de perspectives de zoom llarg, a quasi axonometries científiques o còniques marcades. Fusions i combats de fluïds amb la topografia rocosa. Monocromies amb algunes pinzellades de vermell i groc. L'evidència de ser una capital amb ànima que té molt a conquerir.
Ahir érem a la presentació de gran nivell per a un llibre diferent, d'urbanisme, fotografia, dels enamorats de Bcn. Alta volada en les tres intervencions de Jon Tugores, W Muller i Carles Llop. Els mallorquins coneixem molt aquesta Bcn d'aproximació/allunyament. Sentim molt properes les fotos (que no podem fer des del seient de passatger) fascinats per la metròpoli, la quadrícula, l'sfumato, les fronteres naturals i els plans del territori.
De Roma a Madrid, Barcelona i altres centres de Caixaforum, ens porten un nombrós recull de pintures i escultures de l'artista conegut pels paisatges desolats, de perspectives forçades i ombres impossibles. Molta estranyesa en veure que, fora dels camps de Roma o dels maniquíns, no acabem d'entendre la seva importància. Les obres metafísiques, les que tenim a l'imaginari del Chirico, tan teatrals i misterioses, contrasten molt amb els mites i els bodegons més convencionals i/o provocadors.
El que sí és destacable és el fàcil trànsit de les seves figures a escultura. I en trobem unes de ben executades i brillants com passa a les famoses muses, fora de l'escena i el color, segueixen conservant tot el seu magnetisme i quietud.
La mostra, muntada a espais oberts per arcades blanques tan vistes a les arquitectures de De Chirico sense línia cronològica, comença per una sèrie d'autoretrats, si més no, curiosos, per enllaçar amb els ninots de fusta amb tot d'escaires i bastides, el simbolisme dels quals no s'acaben d'explicar. Segurament aquí rau el poder del seu llenguatge. Mira i investiga, que el misteri dels objectes et faci buscar el per què de la narració. I en això estem.
O tornar a una visita guiada, descartada perquè les explicacions darrerament fluixegen als museus de Bcn.
Aquestes dues portades de Mariscal s'acaben de publicar. Rememoren els 25 anys de BCN92, de manera diferent però amb molts punts en comú. El gos Julián i el gos Cobi. L'un a la natura, altre a la urbs, les dues mediterrànies. El primer observant plàcid el mar que belluga, el segon hiperactiu a la ciutat del turisme. Les ombres dels troncs de pi; el sol del migdia a les torres colorines.
Ambdues marcant la nostàlgia. De quan érem joves i estàvem junts i cantàvem Amics per sempre. Perquè la memòria no marxi malgrat ens han matat el Cobi.
Sabeu que sempre he estat defensora del Cobi, la mascota més ben parida, simpàtica i flexible de totes les olimpíades. Ara Mariscal ens presenta a una Merche, Cobita barcelonina de carrer. Alegre i farrera per les festes estiuenques de la ciutat. El cartell funciona però el llenguatge ja està passat. Si es tracta de fer un homenatge als 25 anys de Bcn92, m'està bé. Però el dissenyador ha de recórrer als seus personatges de sempre: garriris, Cobi o els nens del parc de València. Ell parla de la xoni del Poblenou, tan artificiosa ella, tan enganxada al mòbil, amb tot d'ocellets al cap. El skyline, el vaixell, el trencadís i Colón són pels nostàlgics. El pupurri de sempre, que ens entra amb carinyo, això sí.
S'acaba de presentar a la premsa el nou Hermitage pel port de Barcelona: un edifici amb molt poca vocació de museu i molta d'oci i turistiqueig. Sembla feta per blanquejar rubles amb aquell heliport tan sospitós, els iots a tocar i l'arquitectura de banc, oi? Ni tan sols posa "museu" al rètol!
S'ha de reconèixer que la presentació següent és impecable* i queda clar que hi ha una gran inversió immobiliària al darrera. Amb allò de l'obra del mes, ens faran anar molt sovint i pagar. No crec que els profes tinguem entrada gratis: el museu és totalment privat.
*no és broma, però al video, minut 5:30, diu "Gravats" als relleus de Mesopotàmia, molt fort.
Força expectació ahir al COAC per la intervenció de l'equip d'arquitectes Fabré i Dilmé -els guanyadors del concurs de restauració de la façana del teatre del Liceu- i Frederic Amat, en defensa de la seva proposta que ha provocat tanta polèmica a casa nostra.
Els primers van fer un interessant recorregut per la història de l'edifici i la seva difícil comunicació amb la Rambla. Una façana anodina, de casinet de barri, que no parla de la grandiositat de la seva sala que és, fins i tot, un pam més gran que la de la Scala.
Alguns arquitectes del passat van fer projectes d'àmbit urbanístic i arquitectònic per tal de dignificar la seva presència imitant la resta de teatres europeus. Com a molt es va aconseguir articular amb encoixinats i balustres (1870) a una pell que, després del segon incendi, va ser maquillada amb poc pressupost. La primera fase consistirà en una reforma i restauració a fons de tota la dermis i epidermis, recuperant les vidreres wagnerianes del Cercle del Liceu. La segona és una operació de caràcter urbà i escenogràfic de gran volada que ha ideat l'Amat.
L'artista ens demana que oblidem el render (hauria d'haver dit l'horrender) mediàtic. Una petició comprensible perquè no explica bé el projecte. I comença de zero, parlant de ser agosarat amb un edifici estimat que mereix una presència majestàtica i escenogràfica, igual que ho són la sala de butaques o la caixa escènica. Fa servir la idea de cercle a escala humana (1m de diàmetre) encastat, mostrant l'arc de teatre vitruvià a l'exterior i amb ceràmica esmaltada del vermell sang tan característic de l'interior. Es crea una textura d'anelles que trenca el ritme de forats, 170 en total, ancorades amb una perforació mínima d'un centímetre.
Aquí es quan arriba la polèmica. Alguns arquitectes presents a la conferència van estar molt combatius per dos motius: un era la legalitat de la intervenció ja que consideren que en un monument d'interès nacional s'està sent molt agressiu visualment. El segon, qüestiona la reversibilitat de l'actuació ja que els ancoratges no són pocs ni superficials.
De fet, aquesta part més tècnica no em preocupava massa. El que em semblava més dubtós és que després de passar el projecte pel sedàs de l'Ajuntament, a la façana de Rambla, les anelles sortissin molt tímida i ridículament i que tot el pes el tingués el tram del carrer de Sant Pau. Sense oblidar que la cantonada punxeguda del Liceu tenia una resposta poc elaborada amb un simple arrenglerament de cinc anelles més. Si es tractava de ser valent, aquí l'Amat s'havia traït.
Per descomptat que un projecte només lumínic que havia encarregat el Roger Guasch era del tot insuficient i que Amat, després de les exitoses façanes teatrals* podia ser una bona tria**. Segur que el resultat final és molt més interessant que el dibuixat i que el color i les textures ens enganxaran la mirada. Costa d'imaginar com es veurà de nit amb l'enllumenat de carrer; potser amb les ombres cap amunt també té el seu moment escenogràfic. Una altra cosa seran els regalims que la nostra bruta atmòsfera barcelonina anirà deixant a ambdues cares de l'edifici.
Una anècdota: al final del debat, l'Elies Torres lliura a l'Amat un parell de flotadors de platja. No sé si va riure per la broma o perquè li van les provocacions.
*entrevista revista Diagonal. Amat i les façanes.
**la instal·lació la pagaria un dels mecenes del Liceu, uns 300.000€.
ACTUALITZACIÓ 30/3/16
tenim el video de la conferència:
Agraïm que ens enviïn aquest video via mail a la Ana MIGUEL QUESADA, arquitecta.
Secretària Tècnica + Vocal de Barcelona de l’AADIPA,
Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic.
Mariscal representa la Barcelona alegre i oberta que era quan festejàvem els JJOO. Poso aquesta imatge del dissenyador amb tristor, ja que el seu estudi té problemes econòmics, els seu llenguatge visual és vintage i aquí, a BCN, falta l'humor, com va dir el Buenafuente al pregó.
Resta la gosseta Lula, neboda marina del vell Cobi
Ja no ens queda res d'aquella Barcelona alegre, plural i oberta (i potser corrupta). Es va posar al dia, ben guapa i va triomfar com a amfitriona.
L'estudi de Mariscal ofegat pels deutes, el port ocupat per mastodòntics creuers del mal gust, la ciutat envaïda pel turisme i/o el poble fent via. L'Eixample s'omple de façanes-marca, edificis testosterònics, xinocutres basars. Es desdibuixa l'urbanisme assenyat, s'hipoteca la continuïtat del tramvia Diagonal i manen les @, smart-cities i altres conceptes de profunda buidor.
Contra la nostàlgia, sort dels documentals no oficials com els del Barba:
enguany, un cartell una mica de cotó fluix amb reflexes que no s'entenen. Potser skyline?
No sé què hi veieu, però la meva primera lectura ha estat la bombolla immobiliària que arrassa l'Eixample. Ai, no, que són llambordes! vestigis dels carrers de Barcelona. Un cartell que sembla fet amb urgència, poc equilibrat i amb una desafortunada col·locació de les tipografies, allà, en el difícil horitzó on no se sap com acabar el camp de les pedres..millor tapem la junta amb el lema, oi?
Com diu el dissenyador, festa al cel i festa al carrer:
El dissenyador del cartell de la Mercè 2014 és Ignasi Aballí (Barcelona, 1958), llicenciat en Belles Arts.L’artista ha dividit la imatge en dues parts, el cel i el terra, “els dos indrets on passa la festa”, ha dit. Els dos espais estan separats per la inscripció “2014 mercès! Festa Major de Barcelona”. El cartell té també dues grans bombolles de sabó que volen representar “el caràcter divertit i efímer” de la festa. “He posat 2014 mercès per donar gràcies als ciutadans (per pagar 3.100.000 eurillos de res) i per dir que hi ha 2014 maneres de viure la festa”.
Enguany la festa serà més llarga, tot i que en dies com el dilluns 22 hi haurà poques activitats. La festa mantindrà el festival Mercè Arts de Carrer amb teatre i circ al parc de la Ciutadella i al Castell de Montjuïc. També hi haurà espai per als actes més tradicionals (correfoc, toc d’inici, jornades castelleres o la Cavalcada de la Mercè), així com els concerts del BAM i Mercè Música.
El piromusical tancarà també els actes de celebració del Tricentenari. Bien!
Imprescindible document dels habitants amb nom i sense nom d'una Barcelona desapareguda, la de fa cinquanta anys. Hi són tots. Els pobres i els poderosos. Els artistes i artesans. Una pel·lícula d'amateur que va merèixer un premi al 1975 i que hauríem de divulgar. Una joia que retrata la ciutat amb uns magnífics comentaris.
Agraïm als amics F Cornadó i J Pérez Andújar aquesta enorme descoberta, via FB, absolutament necessària per la nostra història. Crec que m'anirà molt bé mirar-la uns cops més abans d'atacar la novel·laCatalanes Todos.
Desconec si té massa utilitat la publicitat institucional. Per mí són diners llençats, pitjor, molt mal gastats en aquests dies de retallades injustes. És cert que tots els partits l'han practicada en seure al Govern. En aquesta darrera campanya de l'Ajuntament, encara hi ha més coses que no s'entenen.
La iniciativa divulgativa: dirigir-la al públic turista i promocionar llocs no tan visitats. Els turistes miren les televisions locals? Com poden identificar aquests racons dels barris que no trepitgen?
El video, animat per una cançó tan semblant a les "mediterràniament"de la Damm, el protagonitza una noia tan guapa com mala actriu, que recorre els districtes de Barcelona en bici o caminant, amb càmara i rosa. Com un Lipdub de col·legi, intervenen ballarins, patinadors, ioguis, músics, gent molt enrotllada en un recorregut molt net i buit. No cal dir, malgrat la felicitat i l'amor que en desprèn, que el director del clip, el José Corbacho, torna a treballar tan desfassat i ple de estereotips com quan va fer la moguda wagneriana a la nostra ciutat. I ja no diguem la densa substància de la lletra de la cançoneta, Living Bcn Style, trilingüe, això sí.
No em crec que no tinguem millors professionals per publicitar, si és que cal, la cultura i l'oci de la capital. El mateix passa a la tirallonga dels anuncis de la Història ens convoca que va subministrant cada mes la Generalitat. Tots amb aquesta atmòsfera tan patriohistèrica com vella. Tal és la seva influència que fins i tot, anuncis com el de la Viladrau, l'aigua ens mou, s'han contagiat. La veu de l'Arana de sempre i els valors del poble català, tan pencaire i innovador. Com som d'extraordinaris.
Parc de la Ciutadella, visita a la instal·lació de Benedetta Tagliabue per celebrar el Tricentenari.
Sota un sol de justícia pinta un graffiter uns retrats que parlen per sí sols. Al costat, les taques tricolors que evoquen Alemanya o Bèlgica i no Catalunya. Dinosaures armats. A sotavent i a l'ombra, un coreògraf dóna instruccions a un grup de joves ballarins que copejaran el mur encara intacte.
Als remats, armadures corrugades juguen amb l'aire i agafen boniques figures de vímet trenades a mà.
El mur és un de les set elements d'arquitectura efímera que promou el Tricentenari sota el nom de BCN Re.set i que s'expliquen amb detall al vídeo. El pressupost dels projectes puja la friolera de 540.000 euros. Fa mal, quan ens retallen per totes bandes, que et diguin que aquest dineral no és res...No era suficient amb el centre del CCBorn? Si afegim la modernura del poti-poti FFbcn - no sabem la morterada que ens costa a tots plegats - només puc aprofitar aquest mur per lamentar-me.
Per cert, com és que no ha participat l'Escola d'Arquitectura de la UPC, i sí tot d'escoles privades? Si més no, curiós.
Actualització 10-06-14. El video de la Performance, d'un innovador.. Ollè, que portem trenta anys fent gairebé el mateix.
Avui s'ha presentat un nou projecte de Barcelona Cultura liderat per Toni Soler i la incombustible Bibiana Ballbé, dos mediàtics que ens diuen de què va aquesta moguda emmarcada al Trice.
...els objectius del Tricentenari són recordar els fets del 1714, fer l'efemèride i també reflexionar en clau de futur, aspecte on s'inscriu el projecte, ja que és una forma de fer "una commemoració al revés". Per a això, hi ha "gent insultantment jove", amb talent emergent seleccionat per la comissaria del projecte, Bibiana Ballbé, perquè realitzin projectes emmarcats en 10 àmbits diferents --arts, cinema, arquitectura i urbanisme, comunicació, educació, treball, menjar, relacions personals, comunitat, turisme-- que, segons ella, seran claus en el futur de la ciutat. Els creadors joves confeccionaran els seus projectes i els presentaran oficialment el 17 setembre al CaixaForum, però fins aleshores, es reuniran amb els experts per definir millor les seves propostes i intentaran fonamentar-les perquè també tinguin un marc teòric, procés que podrà seguir-se des de la web oficial --bcn.cat/ffbcn--.
Després d'una passejada per la web de pantalles de colors, una per disciplina, illegibles per saturats, ens parem a un article sense firmar: La música clàssica també es balla. Parla d'imatges velles com perruques, violins i compositors. Vaja, que la clàssica necessita renovar-se urgentement. I com a exemple de gran innovació, ni més ni menys que buscar la provocació per sacsejar els cervellets i baixar l'alta cultura a les noves audiències. Si els projectes de ffBcn van per aquesta línia, i això és el que ens depara el futur, jo em baixo. Estarem pendents del què ens aporten aquests joves de tant de talent. Si volen una dosi més d'indigestió, no perdre's la benvinguda de la gran bleda endollada del Trias i Mascarell.
Actualització 7-06-14. Per fi tenim article del cas a Pensacions.
D'aquestes ningú no en parla. Com que no són quatre sinó vuit les columnes jòniques, ja no simbolitzen res. Però en realitat formen part d'uns jocs de columnes que havia projectat un arquitecte local, a banda i banda del passeig central cap al Palau Nacional de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929.
Mies van der Rohe no les dibuixa al seu projecte però tampoc les rebutja. De fet, l'interessa que el peristil faci d'entrada al nou temple que construeix per representar la moderna i avançada República de Weimar, recuperada de la Gran Guerra. Un collage que fa homentage a la arquitectura grega i a la indústria que puja a la nova Alemanya. Què millor que representar al país sense fer servir símbols patriotes com fa el Puig i Cadafalch amb les seves quatre columnes centrades al passeig, que havien d'anar rematades de victòries alades i que van ser enderrocades uns anys abans per Primo de Rivera.
S'han reconstruït el Pavelló Alemany i les columnes de PiC. El primer, a l'emplaçament original, les segones, més avançades, perquè abans ocupaven el lloc de la Font Màgica.
De nou, s'enceta el debat: cal reconstruir imatges del passat?
A Barcelona, més prostituïda i venuda que mai, li venen aires de cultura per vendre molt la nit propera, que s'acosta Nadal i s'ha de fer calaix. Compte, no es maregin en llegir el Koncept de la gran aventura urbana que ens proposen:
Aquest any The Shopping Night Barcelona commemora el bicentenari de dos grans compositors, estilística i artísticament oposats, però ambdós icones de l'òpera, Giuseppe Verdi i Richard Wagner. El 28 de novembre sonaran per Passeig de Gràcia les notes que composen la melodia del brindis de La Traviata de Verdi, la marxa nupcial de Lohengrin de Wagner, el Cor dels esclaus en Nabucco de Verdi, la cavalcada de les Valquíries de Wagner o la marxa triomfal d'Aida. Serà una nit màgica, on la cultura inundarà els carrers amb l'òpera com a banda sonora. Grans sorpreses us estan esperant. Recorda, el 28 de novembre Passeig de Gràcia es convertirà en el que Wagner definiría com una obra d'art total.
El teatre serà el Passeig de Gràcia, l'orquestra la formen les botigues, el cor fet pels promotors de tan cultural proposta, entre altres l'Ajuntament, i activitats com ara
La Cavalcada de les Valquíries !Brunilda i les seves 8 germanes cavalquen al centre del Passeig de Gràcia.Coreografia eqüestre, on els vestits de les amazones han estat creats especialment per a TSNB.
Fóra una gran nit per muntar una mani anticonsum i anticultureta ben sonada, i que vinguin els mossos i les seves pilotes o que provin els nous projectils, que no fan tanta pupa. Què puta i Ramoneta s'ha tornat la Barcelona on visc.
I a sobre ens makinegen la música:
Aquesta vegada, l'Ajuntament ha encertat de ple. Ens estalvia el soroll dels avions de l'exèrcit i ens penja al carrer aquest gran cartell del Fontcuberta, una veritable festa al cel, amb un gegant fent un pet monumental a la tradició. M'encanta.
El Museu d'Art Contemporani neix amb part complicat, difícil de definir a partir de les seves col·leccions i exposicions, fins i tot hi ha baralla en el bateig i el nom de la criatura. La burgesia al mig de la picabaralla entre Generalitat i Ajuntament: un consorci ménage-à-trois. I després entra La Caixa. Molt interessant reportatge amb títol desencertat.
El 1985 la Generalitat de Catalunya endega el Pacte Cultural, pel qual els polítics establiren que la cultura havia de ser el pont d'entesa entre esquerres i dretes. La cultura era destinada a administrar el discurs de la nova democràcia. Uns volien el relat del pais; els altres, el relat de la capital. La dreta somiava amb el mite de la societat civil; l'esquerra amb el mite del ciutadà. I totes dues van veure la burgesia com el símbol dels seus anhels, i de pas, la forma de superar els seus antagonismes. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona neix oficialment el 1987 com a reflex d'aquella dinàmica. Els interessos privats es van confondre amb els públics, segrestant el debat sobre allò comú. La sèrie d'entrevistes que presenta aquest documental vol copçar aquell procés, i donar claus d'interpretació sobre les actuals polítiques culturals. Amb Oriol Bohigas, Manuel Borja-Villel, Xavier Bru de Sala, María Corral, Josep Miquel Garcia, Daniel Giralt-Miracle, Joan Guitart, Bartomeu Marí, Miquel Molins, José Montilla, Jordi Pujol, Josep Ramoneda, Joan Rigol, Leopoldo Rodés, Gemma Sendra, Pep Subirós.
Casi dos horas para recorrer la excelente exposición del CCCB dedicada a 50 años del Paral·lel y con la sensación de que no nos la acabábamos. Un kilómetro de avenida que se diseñó con una sección de 50 metros, como la Diagonal del Eixample, y unas preciosas fachadas con pórticos de doble altura (normativas que apenas se respetaron), y que dio mucho de sí en cuanto se tiró la muralla porque concentró todos los espectáculos populares de principio de siglo, similares a los del Montmartre de París con variantes españolas y catalanas: escenarios ambulantes, circo, magia, teatros de variedades, zarzuela, couplé, drama, vodevil y musicales.
Lo que más impresiona es el enorme despliegue de recursos gráficos, fotos, carteles, revistas y coloreadas postales, más algunos objetos y delicados teatrinos, presentados en los ámbitos, a cual más interesante y variado. Muchas sorpresas en el dedicado al mercado del sexo como un desarrollo de la calle Conde de Asalto (Nou de la Rambla) de todas las actividades profesionales, número a número: casas de dormir, señoritas, sastres, mucho músico, y ni una palabra del recién construido Palau Güell, pocos años ocupado (imaginamos a la sra Güell, entre tanto vicio, queriendo marchar del barrio).
El Paralelo se vivía intensamente: los cafés se abarrotan y los teatros se llenan de obreros, soldados, y familias para pasar una tarde divertida, también son a veces, punto de encuentro de asambleas políticas, socialistas y anarquistas.
el desaparecido Teatro Español, hasta la bandera
Pero lo más relevante de la muestra es la música, expresión de la modernidad, presente en todos los espacios con grabaciones de época y muchas portadas de diseño vanguardista en los cuadernillos de partituras de canciones, la gran mayoría en castellano. En la última sala, nos sentamos con ganas ante un audiovisual parecido y tan entrañable como éste :
Antes de la visita, recomiendo el apunte sociólógico e histórico de Bereshit- Enric y la presentación de los comisarios, X Albertí y E Molner, que hablan de otros orígenes que conforman la identidad catalana y que debemos recordar en el presente.
FESTIVAL D'ARQUITECTURA DE BARCELONA,
És la principal cita de la ciutat de Barcelona amb l'arquitectura, un
cap de setmana al mes d'Octubre (27 i 28) de portes obertes a més de 150 edificis
de tot tipus, forma i mida. Una iniciativa de l'associació
ArquitecturaReversible.
'Open House' ofereix l'oportunitat
d'experimentar l'arquitectura de forma excepcional i completament de
franc. Les activitats de l'Open House conviden a tothom a explorar i
entendre el valor d'un espai ben construït i dissenyat. Aquest
esdeveniment, va començar a London l'any 1992, i des de a les hores
'Open House' s'està introduint arreu del món: New York, Dublin, Galway,
Tel Aviv i ara Barcelona.
Aquí el llistat dels 155 edificis per districtes (serà difícil escollir-ne un parell o tres entre tan variada i interessant oferta) amb tota mena d'articles vinculats a cada obra i blogs que detallen les mostres fets per estudiants. Cliqueu sobre l'edifici que us interessa i tindreu els horaris d'obertura i si la visita és guiada o no.
Entradas
