La procesión va por dentro (y 5)

Hace un mes, un viernes 13 de Marzo empezó el confinamiento domiciliario de alumnos y profes. Apenas tuvimos tiempo de llevarnos materiales y el portátil para empezar a trabajar desde casa. Más de uno, por enfermedad o visitas médicas,se quedó sin poder recoger nada ya que avisaron la tarde anterior. El mismo viernes corre a crear materiales y recrear las clases que no vas a poder dar en unas semanas.

Un reto interesante que pone a prueba la imaginación y la búsqueda de recursos, sobretodo para materias de 2º de bachillerato. Gracias a la plataforma escolar de nuestro centro, es fácil llevar el control de contenidos y ejercicios de los chicos.

Y una certeza: nada como las clases magistrales y presenciales, y no porque lo diga yo, con 25 años en la docencia. Para los alumnos la normalidad es el cole, sus horarios, nuestras explicaciones y la atención que les brindamos al segundo. Nos echamos de menos unos a otros. Echamos por tierra, pues, todos los mitos de las flipped class, trabajo corporativo, aprender a aprender, y otros neovocablos pedagógicos que están tan de moda. Qué practico hubiera sido tener libros de texto de toda la vida!

El día a día se ha convertido en construir contenidos, responder miles de mails y dudas y guardar una cascada de imágenes (bendito móvil-cámara) de todos los ejercicios plásticos, en boceto o presentación final. Ordenar, contestar y evaluar. Muchas más horas que en el horario normal, para nosotros y quizás también para la gran mayoría de mis 200 alumnos. Para que luego venga el político de turno y suelte aquello del Aprobado General.

Fons daurat

Avui hem celebrat el comiat d'una estimada amiga i companya que es jubila. Sentiments enfrontats: tindrà el millor calendari per viatjar, un bon horari per visitar expos, temps per llegir, no haurà d'aguantar algunes impertinències d'aula. No estarà al nostre departament, no compatirem petites alegries de la professió, no veurem les seves pissarres tan pulcrament guixades.
Espero que la rutina no ens faci perdre el contacte, cosa que ja ens ha passat amb altres col·legues.
L'enyorarem.

La casa i molt més

Agafat de la biblioteca i amb la disciplina que recomana l'Allau, he llegit en quatre dies aquest monumental treball de Daniel Torres que dedica a l'arquitectura domèstica i l'urbanisme al llarg dels temps. Els capítols són fets de textos un pèl llargs, historietes de còmic i perspectives dels interiors dels habitatges occidentals. Molta il·lustració amb caràcter científic i reinvenció dels noms dels homes que han pensat en el nostre hàbitat. Un document d'enorme utilitat pel coneixement de la història que es podria explotar a classes de Disseny, Tecno, Història. Et permet focalitzar diferents aspectes de la vida familiar i dels elements de la casa com ara l'escala, des del tronc amb entalladures als esglaons volats; l'higiene personal i com fer les necessitats; la dona amb tantes càrregues, treballant dins i fora de la llar. El darrer capítol enfronta dues posicions sobre el futur de la casa ben comprensibles, encara que la visió pessimista és la que convenç, sobretot des que sabem que la humanitat ha esgotat avui els recursos anuals de la Terra.

El llenguatge visual va variant d'estil segons el pas del temps. La gamma cromàtica, el traç, la llum, també. Les fonts són de tota mena, a destacar les més cinematogràfiques i les de la història de l'Art. No cal dir que els darrers episodis són d'un virtuosisme gràfic que fa desitjar molt que ens portin l'expo que van muntar a l'IVAM amb motiu del llibre.

La profe de plàstica

Ha arribat l'artista més cotitzada: la Art Teacher puja a les subhastes i es paga força per tenir-la a les col·leccions de les Barbies professionals. Fa il·lusió veure com ser professor té tant de valor a fora, no com aquí. És clar que les senyus de plàstica espanyoles no anem a classe amb aquests estilismes.
Com passava amb l'arquitecta, la profe és tan moderna i funcional que porta l'abundosa cua rossa de costaet a més de sabatots peep-toe de talons per observar millor els nens i la dosi de magenta obligatòria.

 El cavallet (sembla més un tocador que altra cosa) a una altura més que adequada per l'artista, li permetrà fer obres amb paleta de cors i colors limitada i brotxa per fer-se ombra als ulls. Vestida de marinera i per no tacar-se posem una bata estelada, pròpia de perruquera de gats: de fet, hi ha un que l'acompanya. Si te'n canses pots recórrer a un blister extra i revestir-la amb faldilla puntillista, davantal dripping i plataformes per seguir monitoritzant alumnes.

Hi ha una versió més antiga de senyoreta Op-art-Delaunay amb alumna a joc i plantilles per pintar:

La d'Art que podríem aprendre amb la nina més sexi! Només cal penjar per l'aula les obres mestres de la Història, tunejar-les una mica i fer-les més lúdiques per l'alumnat.

A los hijos del Rock&Roll

Torna, Plató !

Un resum, via El café de Ocata. Pel país tan groc:

No me asusto

Basquiat y Angelou (1996): delicioso álbum de poemas e ilustraciones. Coraje, coronas y monstruos. Para los reyes.
Vía Piu.

I Robot

Quan he vist avui de matí, molt d'hora al metro, que una mare li donava un telèfon molt intel·ligent al seu infantó de bolquer, ell l'agafava encantat i amb el ditet anava fent coses a la lluminosa pantalla que no sé si jo sabria, amb els viatjants del voltant que anaven somrient per la proesa del marrec, m'ha agafat una pena tan sentida com la de Nostra Senyora dels Dolors.

A la tarda em trobo aquest significant i divertit vídeo i penso que no estem del tot perduts. El que sí puc certificar és que un molt alt percentatge d'adolescents són nomofòbics. Suposo que d'adults, també.



IDIOTS from BLR_VFX on Vimeo.

Verd com julivert

Amics, vindreu a la Ciutadella?
Aquesta és la crida:

Amics illencs i filoillencs de Barcelona i rodalies, atenció. Diumenge 29, horabaixa, devers les 17'30h, esteu convocats i convidats a trobar-nos davant es mamut del Parc de la Ciutadella (el del pedra, no la pobra bèstia del Zoo) per tal d'AFEGIR-NOS de cor i de cos virtual, a través de les fotos, a la manifestació que hi haurà a Palma contra el decret de Nova Planta Til·lera del govern d'en Bauzà. L'etiqueta de les fotos pel Twitter, que enviarem a les 18'00h, és #ambelcoral29S. Duis roba verda, infants, pilotes per que juguin i quelitas per que berenin. I els vostres smartphones, això no cal dir-ho. Hi ha una altra concentració a la plaça de Sant Jaume a les 18'00.


CANVI DE PLANS!

ATENCIÓ: Potser millor reunir-nos tots a la Plaça de Sant Jaume contra TIL i en suport d'ensenyants illencs en vaga, en lloc de fer-ho davant del Mamut de la Ciutadella, com vos proposàvem ahir. Per piular foto verda amb etiqueta #ambelcoral29S a les 18'00h!!! Quan decidírem fer-ho al Parc no sabiem que ja havia convocatòria a plaça St Jaume.

Els temps

De Salvador Cardús havia llegit l'assaig El desconcierto de la educación (Barcelona. Paidós, 2007) on defensa unes respostes pràctiques a les visions més catastrofistes del món educatiu. A la seva pàgina 56 diu:  

l´escola hauria de ser menys permeable a les modes i a les propagandes ideològiques que apel·len a l´educació de valors abstractes. L´escola s´ha de poder justificar, principalment per allò que li és específic, permanent, pels objectius a llarg termini. I les idees de moda les ha de veure passar amb mirada crítica. No pot ser, que l´escola acabi sent la mediadora de tots els programes de propaganda ideològica a favor ara de la cultura de la pau, ara de l´any de la tolerància, ara de la lluita contra el racisme, ara a favor de la multiculturalitat…si realment es confies més en l´escola, ja s´hi comptaria que la intel·ligència, la cultura, la reflexivitat, però sobretot la lectura i la literatura, la història i la geografia, el càlcul i la lògica o el pensament racional de la ciència i el descobriment de l´art ja són instruments a favor de tots aquest principis!…

Per un altre banda el tenim suggerint un poema al CCCB sobre la virtud de la Paciència: Eclesiastès (3, 1-8). Segons ell, la domesticació del temps es el fet humà per excel·lència, la paciència és l'expressió més genuïna de la nostra capacitat de dominar l'estructura temporal de la vida.

Todo tiene su momento oportuno;

hay un tiempo para todo

lo que se hace bajo el cielo:

un tiempo para nacer,y un tiempo para morir;

un tiempo para plantar,

y un tiempo para cosechar;

un tiempo para matar,

y un tiempo para sanar;

un tiempo para destruir,

y un tiempo para construir;

un tiempo para llorar,y un tiempo para reír;

un tiempo para estar de luto,

y un tiempo para saltar de gusto;

un tiempo para esparcir piedras,

y un tiempo para recogerlas;

un tiempo para abrazarse,

y un tiempo para despedirse;

un tiempo para intentar,

y un tiempo para desistir;

un tiempo para guardar,

y un tiempo para desechar;

un tiempo para rasgar,

y un tiempo para coser;

un tiempo para callar,

y un tiempo para hablar;

un tiempo para amar,

y un tiempo para odiar;

un tiempo para la guerra,

y un tiempo para la paz.

I a l'Ara, ens ve amb això de l'escàs sentit institucional del poble: 

 13/08/2013

"S'ha dit molt sovint que la nostra cultura política té molt poc "sentit institucional". És cert. Ens costa molt entendre quin és el valor d'una cerimònia oficial, saber quin és el paper dels símbols en un ritual polític o aprendre a escoltar com cal l'himne nacional.(...)

Mentre que en altres països hi podem descobrir una actitud de respecte cap a les seves institucions més enllà de les persones concretes que n'ocupen la representació, al nostre país fem al revés. Aquí, qualsevol persona, per respectable que sigui, tan bon punt assumeix una representació institucional ja se la considera sospitosa de voler tocar poder més que de voler servir. (...) Aquí, lluny de veure la persona que dirigeix una escola pública o un departament universitari com a representant de la política del departament d'Ensenyament o de la mateixa universitat, li exigim que faci de mer portaveu dels interessos de la base, i pobra d'ella que vulguin assumir responsabilitats de gestió perquè durarà quatre dies al càrrec. Sentim aversió a manar i als que manen.(...)

Sigui com sigui, el cas és que la nostra aversió institucional es tradueix en una enorme dificultat per representar l'interès general a través de grans símbols nacionals. I la qüestió és: ¿aquest caràcter irreverent és poc o molt útil davant dels desafiaments que tenim davant? Particularment, penso que la irreverència ens ha ajudat molt a sobreviure en un clima polític advers. Però per a l'actual fase de combat i per a la fase constructiva que la seguirà, el tradicional poc sentit institucional dels catalans ens pot afeblir molt, i en l'extrem, fins i tot ens podria fer perdre la batalla.

Des del meu punt de vista, doncs, la fortalesa que necessitem no ha de venir tant d'una unitat política que seria impròpia d'una societat com la nostra, sinó que hauria d'arribar del desenvolupament accelerat d'un alt sentit institucional. És a dir, de saber convertir les nostres institucions en la representació de l'interès nacional pel qual estem lluitant."

El professor Cardús em desconcerta. És l'abanderat de l'independentisme més optimista, dóna per fet que serem estat d'aquí no res, i demana pressa. Què no vivim en un clima polític i econòmic advers? Com es pot construir amb impaciència? L'escola i la societat, no estan submergides avui a una duríssima propaganda ideològica a dues bandes?

Poca broma

De 160, només 125 col·legis majors de l'estat han firmat un document conjunt per combatre les novatades, pràctica comuna a principi de curs d'alguns estudiants veterans sobre els nous. Sembla que algunes residències o fan l'ull gros o amaguen aquests ritus iniciàtics totalment execrables. Encara hi ha joves que defensen que són bromes innocents i indispensables per la coneixença dels col·legials i una tradició a preservar.

En arribar a una coneguda residència de la UB de Diagonal, parlem del 85, il·lusionada de conèixer el món universitari i la cosmopolita ciutat de Barcelona, que no havia sentit parlar mai de les novatades, cosa de casernes i milis, es troba que s'ha d'aprendre un reguitzell de himnes i presentacions fatxendes d'obligada memorització (agraeixo la col·laboració d'un quants excol·legials) com ara:

• Se presenta el puto y jodido novato X procedente de Palma de Mallorca y que pretende estudiar 1º de la carrera Y

• De Amadeo Pereira, el espíritu impera. Moriremos puteados, todos en la bañera. Nuestra causa gloriosa, al veterano servir, con pasión!! Fervorosa que jamás nos ha de faltar..canti's amb aquesta adorable melodia.

• En pie novatillos Todos dispuestos Cantemos el himno Del puteador El himno que cantan Todos los novatos Cuando son puteados por veteranos.....

La cosa es posa xunga quan no vols col·laborar ni a fer un 8 amb el cul i altres jocs de gust exquisit. Un sempre es podia negar i denunciar. El més trist era veure com alguns companys nous patien, callaven i a l'any següent es convertien en els braços executors. El nostre director, quan la cosa va anar massa lluny, com ara un porró per via rectal a un noi, ens va animar a denunciar, i fins i tot el Bricall, rector llavors, es va interessar pel tema. Però el més sorprenent és que encara avui sigui notícia. Esperem que els estudiants facin un bon inici de curs i es demostri que, sense les novatades, un fa les mateixes amistats. La vida col·legial és molt enriquidora i feliça.

Per cert, alguns d'aquells veterans que apuntaven ànsies de poder són cares visibles de Convergència, del PP i del Barça. 

Escolta, Escola

Quan els nois no saben atendre durant una estona i l'escola catalana s'entesta en posar mòbils i portàtils a les aules multiracons per aprendre a aprendre a base de minicontinguts, no sabran llegir amb calma, ni aprendran, ni educaran les emocions. Si a sobre, això de tot amb les TIC, ho defensa en Sala i Martín, tothom s'ho creu. Com també ens creiem a les autoritats que, amb molta solemnitat, parlen de l'èxit dels catalans a la selectivitat. Es pot fer una ullada als exàmens, per exemple, de castellà o disseny. No cal haver estudiat massa per treure una bona nota.

Els docents, malgrat tot, hem de lluitar per la intel·ligència, l'excel·lència i la llibertat dels alumnes. La tova pedagogia de les darreres dècades ja ha fet prou mal. Gregorio Luri fa un toc d'atenció amb els seus llibres i les seves intervencions a la ràdio pública:


 

Turangalîla

59è Encontre de la JONC 
CONCERT DEL 20è ANIVERSARI DE LA JONC, IMPRESCINDIBLE!

Director: Josep Pons, piano: Jordi Masó, ones Martenot: Philippe Arrieus

Concerts:

5 de juliol, a les 21h: Auditori de Girona

6 de juliol, a les 20h: l’Auditori de Barcelona

7 de juliol, a les 18h: l’Atlàntida de Vic

Programa:

Simfonia Turangalila, Olivier Messiaen

Si La Consagració de la Primavera d'Stravinsky és la millor obra de la primera meitat del segle XX, la Turangalîla-Symphonie de Messiaen és la més destacada de la segona meitat. Els ocells, els colors, el misticisme i els ritmes accentuats i precisos són trets característics de l'obra d'aquest compositor. Música monumental del segle XX servida per Josep Pons i la JONC carregada de molts instruments. Una bona oportunitat per sentir-la i celebrar l'aniversari. 

Es tracta d'un enorme poema simfònic encarregat per Koussevitzky, director de la OS de Boston. En caure malalt, l'estrena (1949) la va dirigir un jove Bernstein; al piano, la segona dona de Messiaen, Y Loriod i G Martenot com  a solista amb el generador d'ones.

Turangalila ve del sànscrit i significa els passatemps de la ment. S'inspira en els amants Tristany i Isolda. Dura 80 minuts i consta de 10 moviments enllaçats per temes que reapareixen:

1. Introducció. Modéré, un peu vif: a mode de pròleg, entrada al «tema de l'estàtua» i al «tema de la flor»
2. Chant d’amour 1, després d'una introducció atonal, el moviment es construeix per l'alternància d'un tema apassionat (trompetes) i un tema suau de la corda y las ones Martenot.
3. Turangalîla 1. Presque lent, rêveur:  tres temes:  un solo de clarinet, el segon amb els metalls greus i el tercer, vent fusta, afegint-se la percussió.
4. Chant d’amour 2. Bien modéré: comença amb l'scherzo pel flautí i el fagot, moviment amb 9 seccions i material musical anterior. Una tranquil·la coda en la major li posa fi.
5. Joie du Sang des Étoiles Vif, passionné avec joie: una frenètica dansa amb variació ràpida del tema estàtua, representa la unió còsmica dels amants.
6. Jardin du Sommeil d’amour, Très modéré, très tendre: la primera aparició del tema de l'amor a la corda i ones Martenot, s'acompanya per una cançó d'ocells.
7. Turangalîla 2. Un peu vif, bien modéré: un moviment completament atonal per invocar terror, predominant la percussió.
8. Développement d’amour. Bien modéré: els amants units pel l'elixir d'amor estan atrapats en una passió que creix i creix. Musicalment, és la secció de desenvolupament de l'obra.
9. Turangalîla 3. Bien modéré: Un nou tema pel vent fusta. Una percussió de 5 elements fa sèries rítmiques per suportar les variacions del tema.
10. Final. Modéré, presque vif, avec une grande joie:  en forma sonata: Una fanfàrria dels metalls, en paral·lel a una ràpida variació del tema de l'amor arriba a una llarga coda. Diu Messiaen: glòria i alegria sense fi.

Sobre l'estrena a Boston al 49, amb Koussevitzky parlant de l'obra:

Tota la simfonia a la BBC Proms 2012
National Youth Orchestra of Great Britain
Conducted by Vasily Petrenko
Soloists: Cynthia Millar and Joanna MacGregor

00:00:25 -1st mvt Introduction

00:06:53 -2nd mvt Chant d’amour (First Love Song)

00:15:11 -3rd mvt First Turangalîla

00:21:00 -4th mvt Chant d’amour 2 (Second Love Song)

00:32:00 -5th mvt Joie du Sang des Étoiles (Joy of the Blood of the Stars)

00:39:00 -6th mvt Jardin du Sommeil d’amour (Garden of Love’s Sleep)

00:50:20 -7th mvt Second Turangalîla

00:54:50 -8th mvt Développement d’amour (Development of Love)

01:05:50 -9th mvt Third Turangalîla

01:11:00 -10th mvt Finale

Any Wagner (13) i l'Esmuc

Malgrat les tancades a l'escola, llargues assemblees, la falta de son, concerts a la Pça. Sant Jaume i Parlament i moltes altres mobilitzacions, els estudiants de l'Esmuc no han faltat als assajos dels diferents conjunts per les cites de final de curs.

Avui, que comença l'estiu i és Día Internacional de la Música tindrem gran concert a L'Auditori amb gran homentage a Wagner i obres de Verdi, d'Amargós i Weber. No faltem a la cita. Després de les mogudes, necessiten molt públic a la sala que els recolzin ja que no han aconseguit que la Conselleria d'Ensenyament suavitzi ni un gram la sagnant retallada. Serà molt oportú escoltar-los tocant una marxa fúnebre:

avui divendres, 21 de juny

Grans Conjunts de l'ESMUC, Orquestra Simfònica

Director George Pehlivanian

Sala 1 Pau Casals de l’Auditori de Barcelona, a les 19h

Entrada gratuïta

Nomofòbia

Comprovat. No hi ha càstig més dur que treure-li unes horetes el mòbil a un adolescent. Provoca una por irracional, les més irades protestes, un terratrèmol segons qui rep la sanció. No puc viure aïllat, et diuen. Curiós quan a l'hora de pati, podent estar junts xerrant i menjant el bocata, s'asseuen a terra, en filera, per connectar-se al món. Ja no juguen a bàsquet, ni es persegueixen, ni et fan la pilota si et toca vigilància.

Uns estem per prohibir-lo totalment a l'escola, altres, que no, que vivim els temps de les TIC. I tant! Avui mateix, després de dibuixar una axonomètrica a la pissarra, s'acosta una alumna i li treu una foto.

- Senyo, per a què dibuixar a mà alçada, havent-hi el smartphone?
- Noia, estem a dibuix, eduquem les mans i la mirada.. a veure com ha quedat? Carai, què bé es veu. Sembla de museu.

la terra, meva

Una breu trista història del pròxim Orient per Nina Paley: com diu la Bíblia, el primer serà el darrer.

i ara, els èxodes musicals i cinematogràfics més coneguts, per inspiració de l'Enric i meva:

Calamar a Montserrat

*

El dia 12 de Març es celebra el dia de Sant Ignasi de Loiola als centres escolars dels Jesuïtes. Vàrem anar a Montserrat on, de camí cap a terra santa, SI arribà per deixar les armes i vestidures i retirar-se després a la cova de Manresa durant onze mesos.

Una excursió saludable, uns càntics dels disciplinats escolanets acompanyats del nou, majestuós i modern orgue que estrena la basílica i als bancs, molts turistes americans i russos, que emprenyaven amb les càmeres sorolloses i les queixelades a les seves pomes, tú, que era hora de dinar!

Poc faltava per saber que tindríem Papa de l'ordre, Francesc, un home que, diuen, és senzill. Que tingui sort i moltes ganes de reformar la casa vaticana, que falta li fa:

 *Vés per on, de sortida al pati del monestir, veiem aquest calamar tan papal, amb caputxó-mitra de pulcre marbre blanc. Gràcies, Concep, per la foto.

Bandes i cintes (5): Al fossat

Bonica manera de titular un documental, que sembla el nom d'un personatge àrab. Hem esperat poquet per tenir-lo a la xarxa, després de l'estrena, pels volts del passat Sant Joan. Ens l'havien recomanat els amics més melòmans. I és que ens apropem als treballadors del Liceu: de l'orquestra quan assagen (hi ha moltes estones de música), quan es preparen o descansen i dels altres que netegen o atenen telèfons.

Treballar a una orquestra d'òpera no és molt còmode. Un fossat estret ha d'encabir una simfònica que mira al director, però no veu ni públic ni escenari. Les partitures quasi enceguen perquè s'il·luminen sobre un fons negre del terra, de les parets, de les camises dels companys.
Es fa esgotador veure'ls quan arriba un Wagner, com el Parsifal que preparen a la pel·lícula, amb les tensions musculars que pateixen braços i esquena de tanta estona tocant.

Els protagonistes parlen dels nervis, de la seva dura preparació des de nens, de la competència, del que representa treballar en un conjunt. Veiem com acaronen els instruments, apunten indicacions del director, protesten per unes partitures que no són la millor edició.

De com funciona el Liceu: el llargmetratge és un conglomerat de curts que ho suggereix tot i ho fa amb una dolça parsimònia, amb les paraules imprescindibles, moltes notes i amb molts silencis també. Sense la veu d'un narrador, perquè no cal, els enquadraments a més de poètics, són molt eloqüents.

Moments que recordo especialment:  dos músics, a l'entreacte, escurant una jugada d'escacs. De com arrenquen de la cua del cavall, els pèls per fer un bon arquet. El jardí d'una violista i la mossegada que li fa l'instrument al coll. El menjador social, a tocar del teatre. La Gruberova fent catúfols (i torna la temporada 13-14!). Parsifal entre bambolines i Brahms desafinat.

110 minuts que passen volant i que mereixen el premi de la crítica.

Morin els lletjos

Isidro Ferrer fent els crèdits de la pel·lícula:

Joves i artifici: els meus alumnes es tatúen, es depil·len, es foraden, tenyeixen, operen, canvien els colors dels iris, afegeixen ungles, planxen el cabell, l'enrinxolen, s'enjoien, decoren, sobrevesteixen, infravesteixen i exhibeixen.
Quan arriba el moment de dissenyar a sobre d'un paper blanc, no tenen idees.

Salvar la clásica

“Sois unos elitistas. Si queréis que la gente vaya a veros, tenéis que ser mucho menos engolados y más cercanos”. Se lo dice Max Hole a las orquestas del Reino Unido. Según The Independent, Hole asegura que la música clásica se enfrenta a un grave peligro y debe afrontar un cambio inminente.

Para él, la solución a la crisis es acercase más al público. Los músicos deben cambiar su forma de vestir, perder la rigidez, emocionarse, alentar a que el público aplauda cuando quiera, incluso, levantarse y bailar. Sólo así la música clásica podrá ganar nuevas audiencias.

Hasta que le nombraron presidente y director ejecutivo de operaciones internacionales de Universal Music, hace sólo unas semanas, Hole era responsable de promoción y marketing de bandas como U2 o Bon Jovi y solistas como Amy Winehouse. Esto sin duda ha influido en su decisión de dar un aire renovado al catálogo clásico de Universal, que incluye las grabaciones de Decca y Deutsche Grammophon, los dos sellos más importantes del género.

En opinión de Hole, la música clásica tiene que ampliar su audiencia, no sólo acercándose a los jóvenes, sino también a gente como él, que se acercaría a este tipo de música “si no pareciera elitista e imponente” y usar estrategias de la música pop. El sector debe alejarse de las prácticas tradicionales, abrazar el mundo de la revolución digital, de las descargas, el streaming y los medios sociales. “Si aprovechamos nuestras bazas, la música clásica podrá consumirse a una escala inimaginable pocos años atrás”. 

Respondo:

• Innegociable el silencio durante la interpretación.
• Mucho más necesaria una buena formación musical de los niños
• No tiene nada que ver un concierto de rock con uno de clásica
• Sí a nuevos formatos, propuestas visuales, etc., siempre y cuando no molesten a una buena audición en directo.
• Ah! y el frac, desfasado, mucho, pero es que acabo de comprar uno..
• Los directores de orquesta son ahora ejemplo de buena estrategia de empresa: