Brangulí-CCCB

300 fotografies s'han seleccionat per montar al CCCB l'expo del fotògraf Josep Brangulí. Es centra en la gran transformació industrial i social de Barcelona i altres indrets de Catalunya, del 1909 al 1945. Com a cronista visual ens ensenya com arriba el formigó a les naus de la naixent indústria o fins i tot per construir els primers vaixells de ciment com aquest Mirotres, que s'efonsà més tard:

Una altra tanda es dedica a les exposicions internacionals de Barcelona i aquí tenim una curiosa mostra del que eren els stands firals: petits habitacles amb un simple cartell i escrptori ben clàssic,

Moltes fotos de la platja del Somorrostro i de la Barceloneta amb les escoles del mar, tan avançades i pedagògicament modernes que més tard es van cremar o tancar per la dictadura.

Gran quantitat de documents gràfics per diaris de tot color que expliquen els moments més importants del periode citat, a Barcelona, com aquesta esgarrifosa rebuda a Himmler.

Les imatges més emotives són les dedicades a la gent del carrer, de les fàbriques i de les festes. Tan representatives del moment i tan boniques en els punts de vista, els enquadraments i les llums. Totes les escenes tan vertaderes i perfectes, que he sortit fascinada de la sala. Només una pega: llegir els rètols de cada imatge al final de les fileres de fotos és antiinformatiu i incòmode com també he notat a faltar una explicació un pèl més detallada del que estem veient (es dóna per fet que tots tenim una cultura històrica?).

Brangulí, un gran observador i cronista i a més, un magnífic fotògraf d'arquitectura i de la construcció de la ciutat. Val molt la pena.

Ara resta veure l'expo de la Pedrera amb en Català Roca que també va saber treure-li la màxima bellesa als edificis moderns.





Aquí un documental de la UNED, amb un text, al principi, una mica pobre però amb imatges tan significatives de la nostra història,

mirades de la Belle Époque

Repin. retrat de L Andreiev

Ja tenim aquí la segona gran exposició de la temporada a Barcelona. Ens l'havia anunciat l'Assur en un imprescindible apunt sobre Boldini, pintor del que veiem unes poques obres. Al Caixafòrum fins el 9 d'octubre, la mostra és plena d'exquisideses. Amb l'excusa del retrat de la Belle Époque, el comisari presenta obres menys conegudes d'un període llarg i variable estilísticament: autors de tres generacions retraten, des de la guerra francoprusiana fins la Gran Guerra, nobles, burgesos, les seves famílies, artistes i models.



Boldini. Cléo de Mérode



Només entrar, la ballarina Cléo de Mérode és retratada per Benedito amb un posat auster i per un inspirat Boldini, en un instant fugaç, monocrom i amb dues pinzellades de color brillant a l'anell i el llavi. Més tard Boldini pinta amb menys gràcia un nen esquifit i a la Infanta Doña Eulàlia, més rígida. S'ha de dir que aquests primers Boldinis m'han recordat molt als retrats del pintor català afincat a Mallorca, Joaquim Torrents Lladó.

Així com els senyors que veiem són elegants homes de societat o artistes reconeguts, les dones són, en la gran majoria, belles i ufanoses noies. Més endavant, el gran Sargent ens mostra a l'escriptora Vernon Lee amb una mirada temperamental i Sorolla també ens ensenya l'amargor a travès de la seva filla convalescent. També m'han resultat molt atractives dues obres de la pintora danesa Asta Noerregaard i la que mostra el video del comisari, que tant recorda a la Valladon i la Ressaca.




M'ha agafat d'improvís trobar-me allà a tants artistes que estimem, en retrats que no coneixia com la Sarah Bernhardt, en Proust, en Txèkhov, Blasco Ibáñez i en especial al Grieg amb la seva dona, del pintor Kroeyer:

Per encapçalar l'apunt he posat al guapo de morir-se, Leonid Andreiev, autor de teatre del magnífic retratista I.Repin que havia pintat als grans compositors de Rússia. Per acompanyar-nos i després de consultar l'apunt del Joaquim i l'apunt del Atticus, què millor que la cançó de Solveig, de Grieg,



De veritat, no us la perdeu. Jo tornaré i, malgrat el mal de butxaca, em penso que compraré el catàleg. A veure quan editaran catàlegs més senzills, lleugers i assequibles...

Harry el brut

 Han passat 10 anys entre la primera i la vuitena pel·lícula de Harry Potter, basades en l'heptalogia homònima de JK Rowling. Les novel·les han estat un veritable èxit comercial que ha aprofitat la Warner Br. per produir 8 films ja que el darrer volum s'explica en dos tandes, per estirar encara més la sèrie. Ahir, a l'Icària, es projectava en anglès a tres sales i totes plenes.

El capítol final, força decepcionant, s'allunya molt de la frescura i la novetat dels primers. El nen mag, molt crescudet i cada dia pitjor actor, es converteix en una barreja insufrible de Luke Skywalker i Frodo, bastant allunyat del protagonista literari. Aquesta pel·li és un exemple clar de com embrutar visualment la història del llibre. Tot per què segueixi els esquemes de les superproduccions que ens cansen tant.

Per sort, la Rowling va posar la condició a la Warner que només volia artistes britànics, tots magnífics i inclús massa shakespearians, però al menys ens estalviem els gestos i les ganyotes ianquis.

Quan va arribar a les mans del meu fill el primer llibre del mag, al Nadal del 99, la besàvia li va dir que allò era el fenòmen literari per joves a les Illes Britàniques, els EEUU i Itàlia. El devorà, me'l va donar perquè el llegís i ja volia el segon. Les portades d'Empúries eren tan clares i neutres que no intervenien en les imatges que imaginaves en llegir les aventures, tan riques en personatges, situacions còmiques i escenes esgarrifoses. Infinitament més interessants que les d'aquella camarilla dels Cinc o Les torres de Malory d'Enid Blyton que llegíem al cole.

Els següents llibres es van fer cada cop més gruixuts, Harry es va fent gran, i les seves vivències més adultes. Cada nova entrega supera el rècord de vendes de l'anterior. És quan Harold Bloom s'interessa per la sèrie i fa una crítica ferotge, ja que considera el nivell literari molt baix, per la repetició de clixés i metàfores mortes. Si que tenim els tòpics dels clàssics, però no és magnífic que molts nens i adolescents s'acostin a la lectura? 

Ara ens cal saber si aquests nois han creat un veritable hàbit de bones lectures o s'han convertit en mers lectors de best sellers. Em temo que aquells nens són els que ara consumeixen sèries de vampirs i altres de dubtós gust.

M'he llegit tota la saga, entre altres coses per refrescar l'anglès, i he de dir que va ser un error de l'autora autoritzar tan aviat la producció cinematogràfica quan encara havia d'escriure alguns volums. No podem evitar posar les cares dels actors i la imaginació, el major valor dels seus llibres, s'empastifa sense remei.

Com també s'embruten les posteriors portades, tan recarregades com lletges:

Una de les visites obligades a Edimburgh avui, és el pub on escrivia Rowling, per estar més escalfada ja que passava per un moment de dificultats econòmiques. Un bar molt sorollós en ple centre, però es veu que aquí va néixer el mag més famós. Com podia treballar allà? o serà cert que la Rowling va plagiar a Adrian Jacobs,  l'autor de Willy the Wizard (1987), un mag que viatja també en tren a l'internat dels estudiants de màgia, fora del món dels Muggles?

Migdiades

Ha estat una sort que l'exposició Realismes del MNAC l'hagin prorrogat dues setmanes més (fins 24/07). El museu aprofita les obres realistes més importants del seu fons per posar-les al costat d'una quinzena de meravelles de Courbet i altres destacats pintors com Carolus-Duran, Corot i Millet.

El son o les dues amigues de Courbet, 1866

Tots sabem dels beneficis d'una breu migdiada, en especial, ara als mesos d'estiu. I els realistes, també. Hi tenim unes quantes obres dedicades a la son plaent, llunyada de mitologies i simbolismes. Des de les noies amoroses (atenció al collaret de perles trencat), el senyor burgès, convalescents, camperols, tots mostren unes postures i una expressió d'absoluta i envejable relaxació.



La migdiada de Martí Alsina , 1884

 Segurament és l'expo de l'any a Barcelona: la nostra ciutat s'està quedant a la cua d'exhibicions d'art un altre cop al país. Haurem d'aprofitar i repetir, encara que la mostra em resulta poc ambiciosa i té un final dificil de lligar amb un video de L'Origen del món i altres obres com les de Tàpies. L'apartat dedicat als autoretrats és extraordinari, i és on Courbet, per mi,  llueix al màxim. Aquí el tenim ferit-adormit en un quadre que sembla que, gràcies als rajos X, en un principi hi havia una parella adormida i després del desengany amorós, ell esborra la noia de la tela i es mostra caigut amb sang al pit.

L'home ferit de Courbet

Altres migdiades estiuenques que no són a l'expo i que he trobat encantadores foren aquesta Hamaca  i Les noies al riu, les dues també de Courbet. El pintor, acusat d'escollir temes poc elevats, va fer una magnífica lloança al real i necessari lapsus desprès d'un bon àpat o una feliç trobada sexual. Què millor que absentar-se uns minuts per agafar forces?

Espero que passeu un plaent estiu i us deixin dormir una miqueta cada tarda.