BCN Bass Meeting

Ja s'ha posat en marxa la maquinària per organitzar la primera trobada internacional de contrabaixos a Espanya que es celebra a Barcelona els propers dies 28 i 29 de Maig.

La coordinen dos coneguts contrabaixos del nostre país: en Jonathan Camps, professor de l'OBC i de l'ESMUC i en Xavier Puertas, contrabaix de les orquestres de Jordi Savall i professor de diferents conservatoris de Catalunya.

El programa inclou masterclasses, recitals i concerts que podrem escoltar a l'auditori del Conservatori del Bruc. Entre els artistes convidats comptarem amb noms com Thomas Martin, David Murray, Thierry Barbe, Christine Hoock o Michael Wolf.

　
Es formarà també una gran orquestra de "Joves Contrabaixistes" de 6 a 14 anys, per treballar i interpretar posteriorment en concert el Conte per a grup de contrabaixos "Abofrapà i les Espècies", dirigit pel mateix compositor: Albert Gumí i coordinat per l’Oriol Martí.

tota la informació a :

http://www.barcelonabass.com/
i les inscripcions (45 €) a partir del 28 de Març:
http://www.barcelonabass.com/inscripcions_ca.html

altres videos a :
http://www.youtube.com/user/BarcelonaBassMeeting

Arquitecta Barbie

 Via Facebook, la meva cosina-in-law i amiga Bet, ens va alertar de l'arribada del nou producte de Mattel, que diu estar per la labor de la igualtat. Després de l'èxit de la nina veterinària, la marca busca una imatge cool i professional de dissenyadora. L'engendro Barbie té la versió arquitecta que fa força por. Mireu-la:

Excessivament vistosa per ser arquitecta, la noia porta, salvant les gafapasta i braçalet quadrat, un vestidet molt urbà, gràcies al skyline de ciutat, de tall Gilda molt adequat per vendre els seus projectes. Uns botins ideals per pujar les bastides i un molest casc, penjant. Atenció al tub porta-plànols color etern-magenta-Barbie a joc amb els llavis i una cua de cavall esplendorosa a l'altra banda. És clar que el pitjor és la maqueta de l'habitatge que ha dissenyat miss Barbie, que no es vendria ni a la urbanitazció més kitsch de Marbella.

 Remenant per la xarxa m'he trobat aquesta altre arquitecta tuneada, força sexy també, però al menys la casa Venturi que té als peus diu una mica més a favor d'ella. També amb tub, element tan passat de moda. Els falta el portàtil!

Quina enyorança de la meva Nancy. Ella sí que era moderna amb el cabell afro, aquells texans i mocasins plans. Ben macrocèfala, dolçona i amb cametes elefantiàsiques, s'aguantava dreta, ben estable. Li afegies qualsevol xuminada i es convertia en la profe, la doctora, l'arquitecta. I les àvies a cosir altres peces de vestir que necessitàvem amb el retalls de roba que sobraven.

Qui ho hauria dit? les nines més famoses d'ara són quasi pornogràfiques (només falten les ungles llargues i quadrades) i en canvi, les que es dirigien al Portal, semblen més dones reals.

Si voleu que les vostres filles siguin arquitectes, que no demanin aquesta Barbie i poseu-les a jugar amb totxanes Lego i a pilota, que ajuda molt a tenir visió espacial!

Aprofito per anunciar que l'arquitecta més diva i coneguda, la iraquiana Zaha Hadid, ha inaugurat la seva nova bogeria: òpera de Guangzhou (Xina):

idus, tubes i joseps

Al final haurem de fer cas a les advertències d'Artedimor i tèmer els dies de mitjans de març. Les notícies del Japó, Líbia i el temps tan revoltat ens posen en alerta. Potser té a veure amb que el Déu de la Guerra dels romans desperta al març, es celebra el Tubilustrium i es preparen les tubes de las campanyes militars que havien de començar a la primavera.

  Aquí ens bombardegen amb els sabuts anuncis de perfum pel dia del pare, amb patró, el cast fuster Josep. Un bon home que pren una dona embarassada per esposa, salvant-la del repudi i la lapidació. Em cau bé aquest sant baró, pare entregat que ensenya l'ofici al fill adoptiu i que ha fet molt pel feminisme. No ha estat un sant molt reconegut, de fet, mecenes i esgléssia no fan gaires encàrrecs i els artistes l'han retratat en poques obres d'art, quasi sempre com un home vell.

Gaulli. San josé, 1670

La devoció és mes acusada al Barroc i al Neoclàssic com es veu a les pintures de Reni, Murillo, el Greco, Gaulli, etc. M'agraden particularment les imatges de pares-avis Joseps que es miren al nadó amb tendresa, mentre el petit juga amb la barba.

Guido Reni. San José de Nazaret, 1620

Pels Joseps, Finas, Finos, Joes, José Luises, José Marias y derivados, us desitjo un feliç sant, amb aquesta performance del norueg Oystein Baadsvick amb la seva tuba i la seva curiosa composició Fnugg, que vaig sentir fa una parell d'anys a un encontre de la JONC.

També vull felicitar al meu adorat Joseph Cotten, al mestre Giuseppe Verdi, a Joseph Haydn i al Josep Carreras.




I a tots els valencians, que tingueu unes bones mascletàs i cremàs, que no sé com podeu aguantar tant de soroll! A veure si això de les Falles també va venir d'encetar campanyes de guerra..

l'URSS experimenta

Quasi 20 d'anys de somnis revolucionaris que acaben de cop amb l'arribada de Stalin. Des del 1917 al 1935 els arquitectes russos Guinzburg, Vesnin, Golossov i el magnífic Melnikov agafen el llenguatge del Moviment Modern (geometria, façana lliure i pilotis) per construir els edificis del nou ordre social: les cases-comuna, el club dels treballadors, cooperatives, les fàbriques i les oficines. Després el règim va imposar un neoclassicisme retrògrad que va enfonsar els avantguardistes.

Aquest primer període curt i excepcional a la història de l'arquitectura és el que podem admirar a l'expo del Caixafòrum gràcies a fotografies d'arxiu i del fotògraf R Pare i algunes maquetes. Provoca una certa tristesa veure l'abandó de la majoria dels edificis, que a l'inici eren tan innovadors.

Destacaria la torre de comunicacions Xàbolovka (V Xúkhov) amb estructura de hiperboloides i el monument a la Tercera Internacional de Tatlin amb la seva doble espiral inclinada.

La figura més important del Constructivisme Rus és K Melnikov, de qui veiem a la mostra els seus edificis més coneguts: el Club Russakov, amb un auditori fragmentat en 3 cossos i la seva pròpia casa (gran privilegi no viure a la comuna) que fa maclant dos cilindres, amb un espai estudi iluminat per un munt de finestres hexagonals. Acusat de ser formalista, castrat artísticament, va viure de fer retrats oficials.

Podriem parlar de molts més edificis interessants de l'expo, però val la pena passar-s'hi per descobrir la llibertat que van viure els artistes en aquells primers anys engrescadors.

Només he notat a faltar plànols de planta i seccions i el famós pavelló rus de Melnikov para la exposició Internacional de París. La part central dedicada a dibuix i pintura és una petita mostra del lligam entre art i arquitectura, que pertany a la col·lecció Costakis de Tessalònica.

Pícaros

Per una mallorquina com jo, que em sentia presonera de l'illa, marxar a estudiar a Barcelona era una aventura alliberadora. Però s'havia de pagar un preu molt car: el de volar. No només perquè llavors agafar l'avió era un pressupost, sinó perquè la mitja horeta de vol significava apropar-se massa al sol i arriscar-se a caure al mar per la imprudència humana d'imitar els ocells.

D'una banda, sempre demano finestreta per veure el paisatge de la Serra de Tramuntana i les cales infestades de casetes invasores, de l'altra, potser veig els girs de les pales a les ales de l'avió i m'entren ganes de resar el rosari. Llavors, en un acte de contricció, demano perdó per haver ofès als Déus, què això d'anar pels Cels és un pecat de supèrbia. I és que el vaixell, lent i pesant, tampoc és un mitjà agradable, ep! que la Mediterrània sovint s'engresca i em dóna la nit.

 Malgrat les més de 150 vegades que he pujat a una aeronau, la cosa en lloc de millorar, s'ha convertit en suplici guarnit de suor a les mans i experiències extrasensorials. Ho vaig mantenint a força de Sedatifs homeopàtics, perquè la fe mou muntanyes.

Tot això vé de que JL m'ha demanat que engegui una entrada colectiva sobre anècdotes de viatges en avió, que espero ompliu amb humor i picardia, que així li treiem ansietat al tema.

Començo per la meva, Triplet en tornar d'Edimburg:

En ple vol Easyjet, mig atontada pel sedant, i envoltada de hooligans escocessos que van a Mallorca a fer cultura, l'avió fa una sotregada brutal que deixa muts als celtes i el comandant parla de les turbulències d'un altre avió que se'ns ha creuat. (Que no van per pistes aèries allunyades, els avions?) i una hostessa! es desmaia i hem d'aterrar a Manchester per que se l'emporti una ambulància. Esperem pacientment l'hostessa suplent, horror, una hora més de claustrofòbia. A punt d'entrar en pista el pilot s'ho repensa, i una avaria ens fa tornar. Els espanyols, molt educats, comencen a cridar Volem un altre avió! Volem un altre avió! fent palmes i xirinola, i els pèlrojos se'ls miren i s'apunten a la farra. Tornem a volar però ningú ja no calla i jo em vull morir. Al final, en tocar l'estimada pàtria, després de 6 hores de tortura i crits futboleros, em juro que això de viatjar, s'ha acabat!

torna el carrellone

Estem vivint un moment del retorn al passat al disseny, la indumentària, al cinema. Gràcies al blog de Meg hem vist que la casa Boffi torna a editar la seva minicuina amb rodetes que tancada sembla una fotocopiadora, però que es tracta d'una reversió actualitzada d'un mòdul transportable de 107 x 65 cm, que conté nevera, cuina vitroceràmica, taula de tallar de teca, taulell de corian, calaixos i prestatges. Redisseny és sinònim de que molts dissenys perduren i que només els hem d'actualitzar.

del carretó del 64:

Un disseny que té l'imprescindible i brilla per la claretat i l'essencialitat. Una millora per un sector de la població que necessita un tot en u. Amb acabats de qualitat i una imatge geomètrica minimal.

Segurament una cuineta ideal per singles que es muden amb freqüència i que tenen poc temps per feinejar, ja que tot és tan limitat que com a molt es pot preparar dinars per 3 dies. Falta la pica, que acostuma a ser instal.lada per defecte en els apartaments europeus (no com aquí que ens ho posen tot, desgraciadament ) i una campana extractora, que podem suplir obrint la finestra o afegint en un foradet, un ventilador. L'unic problema funcional és que és una illa de treball, per tant, necessitem al menys 60 cm lliures al seu voltant.

La va dissenyar al 1964 Joe Colombo, un dels grans creadors italians del Buon Dissegno, que guanyaven sempre el premi Compasso d'Oro. La seva carrera va ser molt breu (morí amb 41 anys) però fructífera: tots coneixem la seva cadira Universale, la primera cadira sencera de motllo en plàstic o el carret Boby multiús.

Los viejos rockeros nunca mueren.

El martirio del cisne



He pasado una noche toledana. La película El Cisne Negro me ha provocado pesadillas e insomnio. Es tan dura e intensa que siento todavía desasosiego. Este psicodrama de Aronofsky recuerda a su film El Luchador, porque la cámara no se despega en todo su recorrido de la espalda, las manos, el cuello y el rostro de estos dos esclavos del cuerpo.

Nina, (N Portman) personaje ingenuo y autoexigente, es estimulada a la vez por Thomas (V Cassel) el director de la compañía de ballet y la amenazadora Lily (M Kunis), libre y vulgar, recién llegada bailarina del Oeste. Gracias a ellos se mete en su interior más oscuro para poder interpretar el cisne negro de la obra de Tchaikovsky.

Pero en casa, una madre exbailarina, la infantiliza y la castra continuamente. Desde los primeros minutos no sabes cuál de las dos está más trastornada. La lucha por mejorar de Nina coincide con un crescendo de alucinaciones y pesadillas. Los espacios se hacen cada vez más claustrofóbicos: el metro, el piso, los pasillos del Met, los aseos, y el drama físico y psicológico se recarga hasta el clímax final.
Final que se ilumina felizmente con una suave pantalla blanca y los créditos en una ligera tipografia clásica que flota como el alma del mártir.

El mérito de la película está, sin duda, en lo bien que se desdibuja la frontera entre realidad y alucinación. También en la ambientación y la interpretación de Portman, que soporta muchos primeros planos de angustia y de alegría (cómo nos emociona en la escena que es elegida para ser la solista). Está bien explicado el hipercompetitivo mundo del balet, con algunos tópicos perdonables.

Pero también se aprecian algunas fisuras y redundancias:

 ¿Cómo es posible que una madre obsesiva compre ese pastel de nata y colorantes? La anorexia se cita de pasada. La escena del hospital y la lima no aporta nada. Las bailarinas solistas bailan mucho mejor que la voluntariosa Portman. La galáctica casa del profesor de ballet clásico.

Ya no hablemos de los comerciales carteles de promoción. Incluso los que vienen a continuación, inspirados en los tricolores posters de los años veinte son tan criticables como ingenuos:

Cisne Negro es de lo mejor que hemos visto últimamente, buen cine, muy sensual y rico, pero hay que ir preparados para soportar este sangriento martirio.

Zauberflöte a carbonet

Tornarem al cinema per veure una altre òpera des de la Scala?
Toca dia 24 de març, una flauta màgica amb cantants i director que no conec, i amb el dibuixant sudafricà William Kentridge, com a director d'escena.

Fa poc vam veure les seves animacions a Caixafòrum en una expo dedicada a històries animades. Entre altres hi havia una filmació homenatge a Mèlies, d'un viatge a la lluna. Treballa amb paper gran, a carbonet i esborrant i modificant, filma fotograma a fotograma, històries visuals en blanc i negre, amb l'antiga tècnica del stop-motion.

Les seves filmacions són tendres i artesanals. I molt fosques: el carbonet negre i brut domina cada imatge.

El meu dubte està en que segurament serà un Flauta vibrant i espectacular però la realització televisiva des de la Scala, que acostuma a ser molt fosca, encara ho sigui més pels videos de Kentridge al fons d'escena.

Precisament fa un any, el MOMA era el museu on exposava Kentridge, amb 5 temes que són Ubú, el Nas, Soho, Art a l'estudi i la Flauta Màgica. En parla sobre el procés de l'escenografia, del collage i del paper dels polítics i el colonialisme en aquests videos.

Idus de Marzo

Bienvenido Marzo, mes inestable que nos asoma a la primavera y da la bienvenida a las golondrinas.



La muerte de Cesar. Camuccini, 1798


Los idus de marzo caían en el 15 del mes de Martius. Los idus eran días de buenos augurios que tenían lugar los días 15 de marzo, mayo, julio y octubre y los días 13 del resto de los meses. Pero la fecha es famosa porque Julio César fue asesinado en esos días del año 44 a. C. Según el escritor griego Plutarco, César había sido advertido del peligro por un vidente: Cuídate de los idus de marzo!
En la película de Joseph Mankiewicz, basada en la obra de Shakeaspeare, Julio César le recuerda al vidente que han llegado los idus y él le contesta que no se han ido...
Lo que debían ser dias de alegria se convirtieron para siempre en dias para temer.



Idus de Març,
Konstantinos Kavafis

Traducció A E Solà, 1975
Moltes gràcies, Assur.

Tem les grandeses, ànima.
I les teves ambicions, si vèncer-les
no pots, segueix-les, dubtosa i assenyada.
I com més endavant vagis,
més caldrà que estiguis atenta i vigilant.
I quan arribis a l’acme, Cèsar, per fi,
i prenguis figura d’home així gloriós,
aleshores vigila sobretot quan surtis al carrer,
insigne dominador amb el seguici:
si per atzar surt i se t’acosta d’entre el poble
algun Artemidor que porta una carta
i diu precipitat: “Llegeix això a l’acte,
són greus assumptes que t’afecten”.
no deixis d’aturar-te, no deixis d’ajornar
qualsevol conversa o treball, bandeja
tots els qui et saluden i es prosternen davant teu
(ja els veuràs més tard). I fins i tot el senat
que també esperi. Tu assabenta’t sens trigar
de l’escrit tan seriós d’Artemidor.

Pero aquí vamos a llevarle la contraria a la cultura y vamos a recuperar su primer significado.
Los días más luminosos nos llevan a la contemplación de los brotes de los árboles y palmeras de la ciudad y acaso dibujarlos, observando como hacían los botánicos del XIX, en aquellas preciosas láminas descriptivas, tan detalladas como las del Doctor de Marzo,
K F P von Martius:

Como no podía ser de otra manera, añadimos unas marciales marchas para celebrar la entrada del mes, de Prokoviev, dramáticas, especiales, que anuncian la llegada de jornadas revueltas gracias al clima variable de Marzo. 

Que tengáis todos 31 radiantes días!