Tintin va a la platja

Fora d'àlbum, Tintin viu l'estiu amb una alegria pròpia del profe que pot gaudir del juliol: un mes platgero sense tantes aglomeracions, amb el mar frescot i sense meduses, dels dies molt llargs. Nosaltres marxem una setmana a la costa que després toca formació, feinejar, revitalitzar el blog i estar per la família.

 Tingueu bon estiu!

Bon mes

Retoc a la imatge, Febrer mes de jocs, del calendari de la revista Tintin nº50,1957

Febrer. Miquel Martí i Pol

El segon mes de l'any
és curt de talla,
però té un al·licient
per la quitxalla,
i és que quan se li canten 
les absoltes
arriba, qui sap d'on,
en Carnestoltes.
Llavors, tant si fa bo
com si fa fresca,
tothom sol preparar-se
per fer gresca.
Amb roba vella o nova,
com qui endreça,
es prepara amb desfici
la disfressa
per fer cap a la magna
desfilada
on la gent cal que vagi
ben mudada.

La paradeta (3)

Ben vermelles. Com aquesta varietat que cultiva el professor Tornasol en un àlbum molt conegut. Al centre on treballo no les tornarem a olorar, ja no ens les regalen a les profes per Sant Jordi. Tant és! muntarem una taula amb tot de punts de llibre i postals de la Diada per vendre i recollir uns eurillos per una escola de Bolívia. Un èxit de collages que ha engrescat a la jovenalla i que, esperem, tinguin molt bona sortida.

El que no podem oferir a la parada són llibres de segona mà, que li fem la competència als comerços del voltant. A l'etern botiguer* queixós, a qui sempre li comprem llibres i novetats, tenia pensat encarregar aquests exemplars que em recomanen uns i altres. Serà una bona tria, oi?

La pel·lícula de Clooney basada en el llibre, s'estrenarà al Nadal.

no conec aquest autor de Negra

 un Català interessant

i per suposat, un de l'amiga Olga, en tinc moltes ganes.

Que la alegria i el bon temps ens acompanyi el 23, bona propera diada.

*Si el libreter es posa tonto, acabaré per anar a una d'aquestes cadenes que tant perjudici fan.

Tintín és rodó

música de conte

Per molt que l'Hergé manifestés el seu rebuig a l'òpera, que tant agradava a la seva primera dona, la tenim present des del Ceptre d'Ottokar i és la protagonista de l'àlbum més cassolà de Tintín, Les joies de la Castafiore, que són robades precisament per una gazza ladra. Aquest cap de setmana el programa de L'OBC inclou l'obertura arxifamosa de Rossini:

Hem sentit el conegut Concierto de Aranjuez de Rodrigo amb la gitarra solista a mans de la xinesa X Yang. Ha estat una llàstima d'interpretació: entre la direcció de Colomer un pèl lenta, el poc ganxo de la xinesa i el concert d'estossecs, mòbils en ple adagio i nens petits, per sortir a plorar.
A la segona part, l'OBC semblava una altra. Ha fet una gran simfonia Esparsa davant del compositor de 90 anys, Manuel Oltra, a qui vam agrair la seva partitura molt rica i equilibrada.

Per acabar, el millor de la nit, amb l'orquestra entregada i inspirada sobretot al moviment de les Pagodes, els contes de Ma mère l'oye de Ravel, aquí interpretades amb mestria pel Previn amb l'Orquestra de Colònia al 1991. Una altre Ravelació que crea una atmòsfera màgica de conte des del primer compàs:

Esperem que avui a les 11.00, per la ràdio, podem sentir en millors condicions la guitarra de Rodrigo, perquè l'obra s'ho mereix. Els contes de Ravel es tornan a fer a l'Auditori, dia 6 de febrer amb l'Orchestre de París, amb Lorin Maazel a la batuta, junt amb altres preciositas com Tzigane i la Valse, i un altre conte del Dukas, L'aprenent de bruixot. Ja veurem si queden entrades a preus màgics..

ps. Ens va fer molta il·lusió saludar al Bernardo V, fagot del Liceu i ahir solista convidat, que va treballar de valent a totes les obres.

Tintín té ombres

He anat a veure el Tintín de Spielberg i Jackson amb la recança de que xocaria frontalment amb el meu Tintín. Què equivocada, he pensat quan he vist la magnífica entrada dels crèdits amb la tipografia dels títols dels àlbums i les siluetes de Tintín i Milú en un ball de imatges tan original i alhora nostàlgica. Un veritable tribut a Hergé, que ben segur ha fet les delícies dels tintinòfils, jo inclosa, el tenim als primers minuts de la pel.lícula. Després m'ha costat més adaptar-me al nou rostre de Tíntín i més encara al Milú, que a part de planxar-li els adorables rínxols, l'han fet els ulls tan junts que sembla tontaina. Per sort, els altres personatges, potser en ser més caricaturescs, funcionen molt bé, sobretot el capità Haddock.

El resultat és més que bo, perquè la fusió de dos de les grans aventures d'Hergé, El secret de l'Unicorn i El cranc de les pinces d'or, s'ha cuinat amb habilitat i cura, afegint unes escenes inesperades, algunes hilarants (tupé-aleta), que no trenca l'esperit de les obres. Potser la llarga seqüència de Bagghar o la lluita de grúes fa carregós el metratge, però hi ha transicions (dunes-onades) i invencions molt impactants. Sí em queixo que la tirania de la velocitat no em deixa gaudir de les tomes, de tots els aspectes visuals, composició, textures i color, que semblen tan ben acabats. Com que tinc una colla nombrosa de nebots, un dia d'aquest repetiré i em fixaré en els detalls, si la càmera em deixa!

Es veu que Hergé, després de veure el primer Indiana Jones, va telefonar Spielberg i li va demanar que ell fos el que adaptés al cinema les aventures del seu noi. Bon olfacte, el del dibuixant, però potser amb en  Jackson, si hagués vist les adpatacions de Tolkien, no fóra el mateix. I és que els excessos megalòmans del productor, com el palau a la ciutat de Bagghar, queden ben lluny de la fidelitat geogràfica i històrica d'Hergè.

Em fa la sensació que Spielberg tornarà amb la favorita del dibuixant i meva: Tintín al Tibet. I que no s'acosti massa el Jackson, que el Ieti pot semblar-se massa al seu exagerat King Kong.

A continuació el trailer en alemany de la pel.lícula de nova planta (Tintín i les taronges blaves-1964) que mai hem vist ni reposada i que de tan innocent, fa ganes de veure-la, sobretot si passa a Espanya. No cal el complexe sistema tècnic del performance capture (fons verd i malles amb sensors), només buscar als actors més semblants als dibuixos i llestos.

Bolero y Calamares

El único contacto de Tintín con España lo encontramos en el álbum apocalíptico La estrella misteriosa. Releyéndolo, me he encontrado con un familiar, el señor Porfirio Bolero y Calamares, de Salamanca. Es uno de los eminentes científicos europeos que embarcan en el Aurora para estudiar el meteorito que se ha estrellado en el Ártico. Tiene un seblante serio y además de ser delgado y pequeño, lleva una boina negra muy castiza, en el momento de embarcar. Dicen por ahí, que el retrato se inspira en Juan Ramón Jiménez (foto), aunque otros se atreven a señalar que es el alter ego de Ramón y Cajal. 

Aparece poco, casi siempre lo tapan los demás y nunca tiene una posición central. Cuando Tintín conquista el aerolito, Don Porfirio tiene una expresión de alegría contenida y está de nuevo al final de la fila. Será que Hergé, como buen belga, no nos tenía mucha estima. El nombre de pila quizá lo sacó del presidente de México, José de la Cruz Porfirio Díaz (1830-1915) o se fue a la Antigüedad, tomando al Porfirio filósofo neoplatónico griego, discípulo de Plotino. Los apellidos, unidos por una y, son de lo más folclórico, tan divertidos como los de sus colegas, el suizo Cantonneaud -el que está junto a Haddock- o el belga Dr Cálix, el geólogo-astrónomo que dirige la expedición.

No queda mucho para el estreno de la película de Spielberg-Jackson: 28 octubre. La iré a ver como buena tintinófila. Lo que he visto no me acaba de gustar, porque he crecido con un Tintín muy plano y sin sombras. A mí me encantan los alzados tan arquitectónicos de sus viñetas, donde muchas veces los personajes se apoyan en la linea de tierra del sistema diédrico. Tan lejos del suelo esférico hiper-3D, del cartel del film.

el ruiseñor milanés

(en la imagen, 1ª aparición en el Cetro de Ottokar)

Uno de mis personajes favoritos de los sabios y divertidos libros de Tintín, tantas veces releídos, es la adorable Bianca Castafiore. La acompaña al piano un triste y harto Igor! Wagner!. Hergé, que detestaba la ópera, (a su primera mujer le encantaba) nos presenta a la diva como su personificación de la mujer: de humor variable, muy pendiente del qué dirán, caprichosa, ingenua y lo que es peor, con un timbre de voz que molesta a todos en cuanto interpreta su aria de las joyas del Faust de Gounod. Los rasgos de la Castafiore son los de un loro, con su enorme nariz picuda, pecho inflado y piernas de palito. El capitán Haddock la llega a soñar en una pesadilla, en un escenario como un molesto loro chillón. El único que admira su canto es el sordo Tornasol. Creo que Hergé, a pesar de demostrar cierta repulsión, le tiene cariño y la hace aparecer en muchos títulos, honor que no ostentan otros personajes. Hasta en el libro favorito del autor (y mío) se la oye, por el transistor de los sherpas tibetanos, cantar ...río de verme tan bella..




Dicen por las webs que está inspirada en la Callas, pero yo la veo clavada a Montserrat Caballé, con su lunar y todo! A pesar de su parecido, la Castafiore es muy anterior (el cetro es del 1947)