Al supermercat no he trobat un raïm massa exhuberant. Els grans eren de calibre petit i una mica ressecs. Clar que ja no és temps de verema, però unes perles com les de les pintures ens haguéssin il·luminat la nit i els desitjos foren millor acompanyats. El grapat de raïm de la dreta em recorda al que menjàvem amb la família grega, voluminós, dolç i de petita llavor. Els de l'esquerra, als de Mallorca, rodons i melosos.
Juan de Espinosa bodegón ochavado (1646)
Avui celebrarem la revetlla amb els grans escarransits i una mica de cava enyorant la família escampada per la vella i empobrida Europa. Afegirem magranes, pomes i fruits secs per construir un bodegó, i així potser llueixen com gotetes. Els menjarem agraïts de l'any que marxa i amb una certa melangia, en mig d'una nit d'esperit joiós. Com la del nen Jesús que amb cura arrenca el gra qui li ofereix un sant Joanet a l'abric d'un mantell de color vi, que toca festa i xerinola.
L. Cranach La Virgen con Niño, San Juan y ángeles (1536)
Adéu 2012, benvingut 2013 Tingueu una bona vesprada, que corri el vi, que els desitjos us siguin concedits, Bon any Verdi Bon any Wagner Bon any Britten brindem un cop més, que ràpid passa el temps! a beber, a beber y ahogar el dolor..
Moltes Nativitats medievals es representaven amb mare i fill estirats i convenientment abrigats, que ja és hivern. El nen a la menjadora, a prop de la calor apòcrifa del bou i la mula i Maria descansant, que un part et deixa baldada. Josep el fuster, més avi que pare, fa el que pot, com ara buscar aigua, tenir somnis i atiar el foc.
De vegades, Maria compta amb l'assistència d'un llevadora molt professional i que s'encarrega d'embolicar el nadó.
Aviat arribarà l'àngel tafaner que escampa la notícia del neonat entre els veïns i s'acaba la tranquil.litat. Comencen les visites a incordiar: que si uns volen adorar el petit, que si porten bens i regals, que un cor d'alats li dóna per cantar damunt el sostre. Fins i tot arribaran unes autoritats orientals molt sàvies amb regals molt nobles, acompanyats de camells i patges. Un no parar.
Giotto Nativitat capella Scrovegni 1306
Sort que la Maria, segons el gran mestre Giotto, troba un moment de pau per dedicar-se al fill i tenir-lo als braços. Encara que embolicat com una mòmia i ben apretadet, la mirada del nen és pur agraïment i amor.
En aquest anònim, Maria resta sobre un llit de palla i un matalàs de luxe i brocat, mentre el seu home, una mica enfadat -igual ja sap que han de fugir a Egipte- s'ha tret la mitja per obrir-la i abrigar el nen, qui ben bufó, s'ho passa d'allò més bé en companyia de la minyona, un ase amb perfil de conillet i el simpàtic bou.
Anònim flamenc c 1400
Si una escena és adorable, és la de Von Soest. A una cabana trenada, mengen primer els animals i aviat ho farà la mare, que en Josep infla les seves galtes amb vigor per avivar el foc. El nadó, molt despullat pobret, li fa moixaines a la cara, tan carinyós ell. Que ben cuidada i feliç, la Maria! No s'ensuma que tindrà visites, aviat.
Konrad von Soest 1403
Això és un cant per la desitjada pau de les que acaben de donar a llum. BON DIA DE NADAL A TOTS.
Un ciment de fosfat magnèsic i de PH lleugerament àcid, que s'havia fet servir en odontologia, és la base d'un nou formigó que es comporta com a suport biològic natural pel creixement de microorganismes, algues, fongs i molsa. Façanes van sent colonitzades i van canviant de coloració i alhora eviten l'aparició d'espècies vegetals amb arrels que fan malbé el ciment. L'invent pot semblar interessant, (aconseguim una capa aïllant) però hi ha ecosolucions que semblen absurdes. Si alguna cosa té el formigó com a nou material de construcció (gairebé un segle) és la seva plasticitat, textura i color neutral, i que ha permès meravelles arquitectòniques com les de Le Corbusier, no crec que provocar aquesta degradació superficial natural- i que imagino fa una certa pudor- serveixi massa per reduir el CO2 ambiental.
capella Ronchamp LC
Posats a escollir, millor les façanes de formatge gruyère que les de roquefort, on el formigó s'enmotlla per fer foradets de totes mides i formes. Exemples valents com la torre Agbar abans de ser folrada per ridícules xapes de colorins i gravents o la del centre escolar d'Almeria:
Si parlem estrictaments de formatges, he de dir que m'agraden tots amb bogeria i he de dosificar amb precaució aquests dies on els àpats poden presentar-se amb unes postres tan ben combinades com bona fruita amb una taula de pecats. Que tingueu unes bones i moderades menges.
Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.
Avui, dia de Santa Llúcia ja he muntat el pessebre. Fent alguns retocs i algun canvi d'ubicació, he gosat dibuixar els participants del concurs de Sant Jordi mantenint una jeraquia com mana la tradició pictòrica gòtica. Espero que accepteu que deixi als estimats animals que escalfen l'estable malgrat el recordatori papal de que no surten als Evangelis i un cert protagonisme dels personatges segons ordre d'arribada de les respostes. Encara que el dibuix de memòria no és el fort de servidora, espero que us trobeu sense dificultat.
(De tota manera us enllaço l'original, molt més treballat i ornamentat)
Un cop col·locades les figuretes del Pessebre, ens disposem a ambientar l'espai amb una música que m'acompanyarà aquests dies mentre faig les postals de Nadal i que porto molt endarrerides. Us felicito i tingueu unes boniques festes.
Os presento a Joan. Cursa cuarto de contrabajo clásico en la ESMUC y ha participado en la Jonc, la Jonc Filharmonia, la Jonde y ahora le han invitado a participar en un encuentro con la Mahler Chamber Orchestra en Dortmund, en febrero. Empezó estudiando piano como primer instrumento, pero los graves sonidos del gigante le sedujeron y acabó el grado medio en los dos instrumentos.
No os negaré que añoro las sonatas, Bach y las fantasías de muchas tardes con Joan al piano. Fueron duros los primeros estudios de CB: la casa vibra con las cuerdas, sus agudos son extraños y los graves tan profundos como exhibicionistas, no hay muro ni puerta con puerta que los tape. Es muy voluminoso, pesado y complicado de transportar. El que escoje el contrabajo es que tiene verdadera vocación.
Ahora suena muy bien y podemos escucharlo en un recital en el Ateneu Barcelonès, domingo 16 a las 18.30. No hay mucho repertorio para contrabajo solista, aún así Joan se atreve a tocar el Concierto nº 2 de Bottesini (1821-1889), gran director de orquesta, contrabajista y compositor de piezas para el gordo violone, del que destacaría también la Passione Amorosa, obra que escuchamos en un anterior recital con su profesor J Camps,aquí en versión Karr/Nix
Si no tenéis plan y os apetece un concierto diferente, animaos. Estaremos contentísimos de veros allí. Os esperamos.
La Biblia se lo pone crudo a las moscas. Menciona a Baal-zebub (el señor de las moscas) como una deidad siria que lleva consigo un enjambre de moscas responsable de la destrucción y la putrefacción. La Iglesia lo convierte en uno de los nombres del demonio, Belcebú, y la mosca se convierte en símbolo de tormento y tortura, y dibujada fuera de proporción en mucha obra pictórica.
GGarzoni Perrita 1664 Palazzo Pitti
En muchos bodegones aparece con su imagen opuesta, una mariposa, para indicar la lucha entre el bien y el mal. O como amuleto contra la peste: un principio homeopático medieval que proclama que similia similibus curantur. En otras ocasiones sirve simplemente para demostrar la destreza del artista. Es el caso de Giovanna Garzoni (1600-1670), gran miniaturista que se ganó la vida con la pintura de bodegones de frutas abundantes, flores e insectos:
GGarzoni plato con ciruelas, avellanas y mosca
GGarzoni, sin título
Al ser voladoras, culturas muy antiguas las asocian con la muerte y el alma. Incluso las podemos ver junto a Jesús niño o Cristo salvador, sobre cráneos de bodegones vanitas, evocando el memento mori, tema muy presente también en la obra contemporánea de Hirst y su A Thousand Years, un doble cubo de cristal sellado con una caja llena de larvas separada por un vidrio agujereado de un electrocutador de insectos. La mosca nace, se hace adulta para volar y morir al instante. Un ciclo entero de vida y muerte.
Carlo Crivelli. Madonna con el niño 1473
G Santi Cristo sostenido por dos ángeles 1490
B Bruyn Vanitas c.1540
Damien Hirst A thousand years 1990
Y como colofón, para no acabar tan mosqueados, una serie de interpretaciones vanguardistas llenas de humor de este señor que quiere acabar con la irritante mosca (ampliad, los títulos son muy oportunos):
Els dels peus no és un altre que Sant Jordi, heroi i màrtir, patró de Catalunya i Grècia i de tants altres llocs de l'Europa continental. El pintà el mestre de la pintura gòtica, Bernat Martorell*, cap al 1437 a un retaule que era encàrrec de la Generalitat però que acabà desmembrat: la part central on el Sant mata el drac és a Chicago i els quatre laterals de format molt vertical són al Louvre. Els van portar fa uns mesos a una exposició al MNAC, absolutament inoblidable per les meravelles del Gòtic que aconseguiren prestar-nos.
El fragment del concurs del passat dia 4 mostra el darrere detallat d'un cavall blavós amb un tàvec o una mosca, símbol de Belzebú o el dimoni, el mal i la pesta (la mosca torna a aparèixer a les altres parts, la veieu?). Arrossega al màrtir nu pel camí cap el suplici final, la seva decapitació. Es pot observar a les taules que prèviament havia estat ajusticiat i flagel·lat. És l'altre història del cavaller noble i cristià poc coneguda: al segle IV sota l’Imperi de Dioclecià, optà per morir, suportant set anys de martiri, fidel a les seves conviccions religioses.
Del retaule es va perdre el Calvari (forat superior) i la predel·la
Aquestes quatre taules al tremp sobre fusta de roure i de format 107x53 eren les joies de la mostra. Per passar-hi hores admirant tota la gamma dels colors, l'elegant naturalisme, els detalls de pinzellada fina i un concepte de la llum molt imaginativa. Els rostres expressius, els vestits rics i els símbols fan del mestre Martorell un dels més destres del que diuen Gòtic Internacional, d'influències nòrdiques. Era la primera vegada que tornaven a Catalunya després d'un segle de la seva exportació.
operaris col·loquen amb un ordre no cronològic les quatre fustes a l'expo
Pel que fa al concurs, heu estat un quants que tard o d'hora heu encertat: per ordre d'arribada, en primer lloc el JL, i segueixen la Timamót, la Marga, el Xavi C, l'Allau, l'Enric i l'Alex Ros (no confondre amb l'altre Alex Ross, el del The rest is noise :D ). Com que no vull deixar a ningú sense premi, tingueu paciència i aviat us arribarà a travès d'un post a propòsit. Moltes gràcies per participar!
*EL MESTRE DE SANT JORDI
Un llarg camí, ple d’obstacles, acompanyà la identificació de l’autor d’aquesta obra mestra de l’art català. La fragmentació del retaule va fer perdre el record de la unitat del conjunt. Es conserven cinc de les taules que composaven el retaule, i, en ser venudes per separat, van anar canviant de titularitat, fins arribar, una a l’Art Institute de Chicago i quatre al Musée du Louvre de Paris.
La dispersió geogràfica de les peces va afavorir diferents estudis, que des de finals del segle XIX fins als anys trenta del segle XX, van ser portats a terme per especialistes d’arreu que reconeixien, sota el nom de Mestre de Sant Jordi a un pintor de gran vàlua, al que atribuïen per filiació estilística altres obres de similar qualitat, però del qual se’n desconeixia l’origen. El misteri sobre qui s’amagava rere aquestes produccions només podia ser desvetllat amb un testimoni documental que en donés la paternitat definitiva. L’enigma es va solucionar quan, en plena guerra civil, es va trobar a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, el contracte del retaule de Sant Pere de Púbol, un conjunt amb un estil molt proper al Sant Jordi de Chicago i obra de Bernat Martorell. Havien calgut cinquanta-set anys d’estudis per desvetllar un dels grans misteris de la pintura catalana: Bernat Martorell, el pintor més sol·licitat de la seva època, el que havia acaparat els millors encàrrecs era, sens dubte, el Mestre de Sant Jordi.
Diuen que s'apropen els genets de l'Apocalipsi des dels punts cardinals, que vé la fi del món. Protegida amb el trèvol de la sort i confiant en què els elements, aigua, terra, aire i foc es combinin amb competència per perpetuar el cicle de les estacions, podrem celebrar un altre aniversari dels Calamares, com el d'avui. I és que no hi ha número més perfecte que el 2+2 = 2x2, piràmide més equilibrada que el tetraedre regular i dimensió més objectiva que el temps, el que marca el compàs del preciós quartet:
Sense marxar del tema aprofitem l'avinentesa per celebrar la diada amb un concurset de res: es tracta d'endevinar el fragment d'un joc de quatre que vam veure en una exposició, recentment. Que hagi sort! Més pistes, demà.
Respostes a kalamartinta@gmail.com, premis als quatre primers encertants.
Ridley Scott dirigeix Ford a B R. No varen tenir unes relacions cordials
Tenim un altre aniversari, el 30è de la fosca pel.lícula Blade Runner o el caçador dels Nexus 6, uns súper replicants que s'han de retirar. Deckard-Ford ha de fer la feina bruta a Los Angeles, al molt proper 2019. La ciutat s'ha convertit en una megalòpolis minera i negra on plou sempre i la llum elèctrica reverbera a un cel de fum. Algunes coses resulten de pronòstic encertat, el canvi climàtic, el domini de l'oriental, la deshumanització dels espais públics, els crits visualment violents de la publicitat.
Un moment destacable el tenim a la persecució de la bella Zhora, una replicant creada per la Tyrel Co. per satisfer desitjos masculins, amb qui Deckard parla després de seguir la pista d'una escata de serp, representació del dimoni. Ella s'escapa perquè s'ensuma el pitjor, però no podrà evitar que el runner li dispari unes bales que li esclaten als dos omòplats (blades), allà on tenen les ales els àngels caiguts.
A l'escena veiem el carrer molt dur, multiètnic i atapeït de personatges de tribus urbanes, freaks religiosos i anònims amb paraigües=espasa de llum, a pas ràpid. Uns cotxes molt poc aerodinàmics destorben a la gentada, que ni s'immuta quan Ford té a la noia a tir. Ella cau a càmera lenta, trencant els vidres, un i altre, són les últimes membranes de la seva vida, com l'abric de vinil que guarda els esquitxos de sang. Vangelis posa una música sintètica i suau, fins que la nina sense vida jau al costat de les altres.
L'artifici és present a tota la cinta, i la barreja cultural i temporal, també. Joies de l'arquitectura com la casa de blocs neomaies de F.Ll. Wright serveix d'apartament del protagonista. La casa Ennis és el refugi del soldat ferit i dels seus records: no sabem si ell és humà mentre li diu a Rachel que ella no ho és.
Un film que em captivà de jove, tant, que vaig anar a l'estrena cinc cops seguits. Part del mèrit el tenia un Harrison Ford en llargs plans, una música molt suggerent, una estètica molt cuidada. Però curiosament, la peça favorita de la BSO era la tan old 30's fashion, deliciosa! One more kiss, dear:
La gàbia de l'estructura de fusta del graner dels Amish
A l'any 1985, una no tenia del tot clar quina carrera estudiar. És clar que de nena dibuixava cases, el meu conte favorit eren Els tres porquets, tan constructors ells, i d'adolescent, la pel.li de Peter Weir, Witness i la meravella de Blade Runner, protagonitzades pel meu ídol, Harrison Ford, (amb les seves característiques ganyotes i nas desviat) i les ganes de sortir de l'illa em van acabar de decidir per la d'arquitectura, uns estudis que tornaria a repetir per gaudir-los encara més.
La primera cinta, Único testigo, tot i no ser de deu, ens ficava amb un interessant guió a la comunitat anabaptista dels Amish, a l'estat de Pennsilvània. Allà, el poli ha de protegir a un nen que és un actoràs (Lukas Haas) i de pas conviure amb les tradicions antitecnològiques i desfasades del poble. Amb el cast, que van encertar de ple, contractar en Ford tenia un plus ja que és fuster per afició. Una de l'escenes inoblidables és la de la construcció d'un graner amb l'esforç i ajuda de tots els homes de la comunitat mentre les dones estan pels nens, les llimonades i el menjar.
Harrison Ford, poli infiltrat observat per un jove Mortensen i el ballarí Godunov
Harry-Book, fa les mil meravelles amb els claus, la serra i el martell, i encara té un temps per suggestives mirades creuades amb la jove mare del nen (Kelly McGillis) mentre provoca la gelosia d'altres. Aixecar el graner en un dia entre tots és una preciosa lliçó que s'acompanya de la música de Maurice Jarre, de nou. Comença recordant el canon de Pachelbel i després al Bach de les cantates i els contrapunts, salvant les distàncies. La pena és que Jarre ens l'ofereix en format electrònic i llavors encara s'aguantava però amb el temps sona a música enllaunada indigerible. Només es troba una versió per a orquestra de conservatori infantil que no posarem, així que resta la versió original:
És cert que de la BSO el que més es recorda és la música de Sam Cook a l'escena del garatge, on la parella manté un duel químic força radiactiu. Em tira més el Harry fuster que el ballarí.
L'escena de la construcció és més potent i demostra una realitat que encara es pot viure en directe (atenció, sentim una serra elèctrica, quins tramposos aquests Amish):
Para celebrar el día de la patrona de la Música, hoy, (que lo es por un error de interpretación de la pasión de la mártir y virgen romana Santa Cecilia) se escucha mucho repertorio que se ilustra pocas veces con esta imagen. Y es que el ángel, con quien tiene la chica un coloquio muy místico, le quita el protagonismo gracias a la envergadura de sus alas y al precioso violone de seis cuerdas.
El día que ella se casaba con Valeriano Cecilia, después de pedirle a Dios que conservara su virginidad, le cuenta al marido tras de la ceremonia que un ángel iba a proteger su castidad. Aquí los tenemos a punto de tocar armonías celestiales: a ella afinando el laúd y él dando las últimas instrucciones, con el arco en espera sobre el puente. En el suelo les acompañan unas partituras usadas, un violín, una flauta, un arpa y una bombarda: menudo concierto iban a interpretar:
Ode for St. Cecilia's Day (HWV 76) is a cantata composed by George Frideric Handel in 1739, his second setting of the poem by theEnglish poetJohn Dryden. The title of the oratorio refers to Saint Cecilia, the patron saint of musicians. The main theme of the text is the Pythagorean theory of harmonia mundi, that music was a central force in the Earth's creation. The premiere was on 22 November 1739 at the Theatre in Lincoln's Inn Fields, London. (WP)
El 10 del mes proper serà el 50è aniversari d'una de les pel·lícules angleses més grans (i amples 70mm), Lawrence d'Aràbia i s'ha aprofitat per fer una acurada restauració, desgraciadament només en blu-ray. Esperem que la tornem a veure al cinema, a gran pantalla, l'únic lloc on s'hauria de projectar per poder gaudir de la immensitat del desert, les sorres més poètiques i el ritme de les trotades dels camells. Una meravella que va dirigir Lean amb un cast impressionant, un rebel i complex O'Toole i uns enormes àrabs, no sé dir qui és millor: Sharif, Quinn o Guiness.
En aquesta escena magistral, al pou d'Alí, es troben Sharif i O'Toole, el blanc ressecat i el negre que tan sols fa un glopet d'aigua, després d'una arribada miraculosa, un punt que vé de l'infinit i causa el terror dels que descansaven al pou. Quin tros de cinta!
Aquesta gran obra té una banda sonora que li fa honors. Sentim com Maurice Jarre fa servir un curiós instrument*, les ondes Martenot, precedent del sintetitzador que tant farà servir el fill del compositor, i que ahir mateix veia per primer cop en directe en la retransimissió impecable de l'oratori Joana d'Arc a la Foguera del suís Arthur Honegger. Jarre l'utilitza cap al minut quatre i sona com un xiulet vibrant:
Amb unes tisores (no la de les ratllades en cultura) tallem una tira de seda vermella i així queda inaugurada una sèrie dedicada al cinema i la seves músiques, a Calamares: Bandes i cintes.