Evaristo Baschenis
(barroco veneciano)
instrumentos musicales
1650
1650
Este precioso bodegón me recuerda a los cubistas cuando introducen en sus obras descompuestas las geometrías de los instrumentos de cuerda, mezcladas con las partituras. A pesar del desorden - los músicos han terminado de tocar- queda la armonía de color y el silencio, potenciado por un contrastado clarobscuro. Las preciosas maderas comparten el espacio con unas manzanas que se están pudriendo, símbolo del memento mori.
Man Ray
Le violon d'Ingres
1924
Como admirador del pintor Ingres, Ray hizo una serie de fotografias de desnudos con turbantes y telas, recordando sus odaliscas. Aquí añadió las efes con un pincel para jugar con el cuerpo femenino, sin brazos y convirtiéndolo en un objeto. Un ligero giro de la cabeza de la joven rompe la simetría.
3 obras de Nicolas de Stäel
los contrabajos
1950?
le grand concert
1955
enorme cuadro de 3,5 x 6 mts
Las telas de Stäel son campos de colores intensos, puros, que contrastan violentamente con siluetas negras de los pianos y los rectángulos de las partituras. Son paisajes de silencio, de espera. Los contrabajos, dorados o rojos, aparecen en el primer plano, rotundos de pie o acostados.
Los músicos de Fernando Botero, años 70.
Con su característico tratamiento de la figura humana, voluminosa y naif, Botero pone al contrabajo en segundo plano, tocado por un señor que se pone rojo del esfuerzo.
Éste es uno de los óleos más interesantes de John Singer Sargent. Se llama Ensayo de la orquesta Pas de Loup en el circo de invierno (1878). Se trata de una de las obras más desdibujadas, con manchas geométricas en las blancas partituras, las elipses de los timbales, los arcos de las gradas. Las siluetas oscuras de los músicos contrastan con los vistosos payasos que descansan en primer plano. Destaca la fila de los inmensos y cálidos contrabajos que nos dan la espalda.
Suzanne Valadon (1867-1938 ) va pintar aquesta Dona tocant el contrabaix al 1908. La posició de les mans és molt real i en canvi la perspectiva deformada de l'instrument, a l'eix del quadre, li dóna moviment i encara més volum; sembla que el contrabaix estigui cantant i ballant al costat d'una dona relaxada. L'interior serè de l'habitació té a la paret posterior el mirall que reflexa una finestra luminosa que és la que provoca una ombra al braç i al terra.
Gràcies a Assur, que em va enviar aquestes dues pintures del noucentista Xavier Nogués (1873-1940), trobem al contrabaix participant amb la cobla sardanista. Els músics d'esquena toquen i descansen, mentre la gent del poble s'ha posat de diumenge per trobar-se i ballar. Nogués els pinta amb figures estilitzades amb un aire naïf, com d'il·lustrador. M'ha semblat curiós que el contrabaixista no deixi al terra el seu instrument durant el merescut descans.
També l'Assur m'ha enviat aquest contrabaix, a carbonet, de la cobla del Pensil, de Santiago Rusiñol. L'artista s'ha esforçat en el personatge i l'ha quedat una mica prim l'instrument i força curt, l'arquet. Un esbòs bonic per la fusió de les siluetes en una de sola.
I ara li toca el torn a Degas amb les seves inseparables ballarines, en una perspectiva marcada per un parell de contrabaixos aliniats, que descansen a terra sobre l'esquena en una postura poc convenient per la seva fusta. A sota, les ballarines ja no assagen i actúen amb l'orquestra. La llum ve de sota l'escenari i en primer pla, uns músics molt seriosos toquen al costat del contrabaix assegut a un petit tamboret.
Torna l'Assur que m'ha enviat aquesta curiosa obra de W.C.A. Zimmer (1853-1937), dita "l'orquestra al jardí de la cervesa". Després d'unes birres, els amics estan animats a seguir al director mentre un moix contrabaix queda tapat per un tronc llenyós.
El que ha estat una gran descoberta, gràcies a l'infatigable Assur, de nou, és la tanda de pintures que segueixen del pintor jueu Mané-Katz (1894-1962) que tant em recorden a Marc Chagall. El contrabaix és el protagonista més destacat pel volum i color, de les petites orquestres en què participa. Fins i tot el trobem a una escultura molt vibrant:
Ens anem al Prado, on trobarem la sèrie dels cinc sentits de Brueghel, el Vell. Aquí tenim el detall del quadre de més a sota, dit L'oïde (1617). Descansen els instruments de corda amb els arquets ben col.locats al costat de dos lloros i dos tucans que també callen. Al pla general veiem uns músics ben lluny que toquen també instruments de corda.
En José Luís m'ha enviat aquesta preciositat de un tal Boyer, del 1693, encara que surt a la cantonada la firma falsificada de JB Oudry. Es diu Viol Bass, Score and Sword, i m'ha agradat el joc de diagonals, la buidor i la serenitat que desprén. Clavat l'instrument al de l'obra anterior, oi?
Volvemos al siglo XX de la mano de Bernard Dunstan, que pinta este atmosférico concierto en el Sotheby's, hacia 1920. Un enorme clavijero destaca en el contrabajo de perfil.
Raoul Dufy, siempre tan festivo, pinta alegres acuarelas de conciertos en los años 40: no se deja ninguna sección, como en este grupo de escoceses o en la segunda sinfónica vista de cara al director.
No pueden faltar las caricaturas de Geiger como en este grabado de 1842, ridiculizando a Berlioz que dirige una tormenta de música donde son más evidentes los instrumentos más ruidosos: contrabajos, trompas y percusión.
Introducimos ahora un poco de diseño gràfico gracias las primeras cubiertas de álbumes musicales creadas por Alex Steinweiss, como ésta del 47. El contrabajo frontal, blanco, que despega suavemente ha girado su voluta y ha entregado un par de cuerdas al jinete. Al lado del ángel negro volador, su ingenua y humeante tipografía, llena de caracolillos. La ciudad de los rascacielos se está durmiendo en una noche plácida y fresca mientras otros escuchan un poco de jazz.
Le Chahut (cancan), Seurat, 1889
Ja comença a tenir cos, ja, aquesta Bassart!
ResponderEliminarMané-Katz va ser per a mi tot un descobriment, i quan vaig veure que tenia tants quadres on hi apareixia un contrabaix, em va fer el mateix efecte que el que deuen sentir els buscadors de bolets quan es troben en un racó de bosc tot un grup de rovellons.
és cert, Assur, un efecte miracle! mira que en busquem i busquem. Hagués posat tota la col.lecció del Mané-Katz, però hem de deixar espai per altres. De moment, aquest és el que ha pintat més, de CBs. Gràcies per les teves recerques i troballes!
ResponderEliminar¡Qué colección más original,bonita (y escondida)!
ResponderEliminar