El Manantial

Malgrat el que pugui semblar al cartell, la pel·lícula va molt d'arquitectura. S'ha de dir que l'afer amorós és de torradora i que enfronta un superhome amb una superdona, d'importància cabdal a la trama, però el que es defensa és la integritat de l'individu, ja sigui l'arquitecte Roark (Cooper) o la crítica d'art Dominique Francon (fabulosa Neal), davant la societat adotzenada pels convencionalismes.

El Manantial (1949) representa el triomf entusiasta de l'arquitectura moderna, personificat per un home que prefereix treballar a la cantera o dinamitar una obra seva adulterada abans que renunciar a la llibertat creadora. La seva defensa al judici dels seus ideals contra el gust i la col·lectivitat (un discurs en la línea del capitalisme pur) aconsegueix la seva absolució i, de pas, rematar amb èxit el seu propi camí acompanyat per la dona alliberada: quin final més apoteòsic amb Dominique pujant a l'ascensor d'obra cap a la cimera del gratacels per unir-se al guanyador.




Roark és un arquitecte que elimina tot símbol clàssic, despulla els edificis i els torna totalment funcionals, com si fos el primer representant de la arquitectura racionalista i internacional. És per això que veiem projectes tan miesians com el destruït pels nazis, el monument dels herois comunistes:

Mies van der Rohe. Memorial Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht (1926)

O residències tan expressives com les del colega F.Ll. Wright:

Frank Lloyd Wright. Fallingwater (1937)

També tenim un Guggenheim en versió piramidal:

F.Ll. Wright. Guggenheim NY (1959)

Sense deixar d'esmentar els gratacels més puristes de Le Corbusier o el mateix Mies: 

M van der Rohe, gratacels de vidre (1919 )

Le Corbusier, projecte base, seu de l'ONU (1952)

 Tot d'obres que exhibeixen el desenvolupament de la societat moderna tal i com defineix l'autora de la novel.la i el guió, l'Ayn Rand: l'ego de l'home és el manantial del progrés humà. Ella va dedicar el llibre a la noble professió de l'arquitectura, i servidora, a l'amiga Concepció, que em va insistir que veiés la pel.lícula. Al canal per cable l'han passada fa pocs dies i puc dir que el tràiler fa flac favor a la gran història filmada com ho sap fer el King Vidor i amb una música, de Max Steiner, tan espectacular com els diàlegs i els llocs de tot el film. Quin monument.

pitades

Les lactants han tret les urpes. Tenen motius: L'expulsió d'una tenda Primark d'una mare que alimentava el seu nadó o el tancament del compte Instagram de la iogui de la imatge han disparat protestes a les xarxes socials i mamellades a centres comercials.
Quan el pediatra recomana que el millor pel nen és donar pit al menys durant els primers sis mesos saps que toca trencar el son, posar-se el sostenidor de copa que s'obre, portar tapetes de cotó absorbent, tenir clivelles al mugró, alguna mastitis, no poder anar al cinema i molts d'altres sacrificis.

És just que les mares ho tinguin fàcil per nodrir als fills. Per començar, ningú no s'hauria de molestar en veure una mare alletant en un lloc públic. Res d'amagar-se per un acte tan tendre.

Ara, inquieten les mares multitarea que veiem al carrer:
És una botiga com Primark, amb tant d'enrenou i empentes, un lloc agradable per alletar?
No podem apagar el mòbil quan el bebé xucla i et mira?
És necessari ensenyar al món què bé fas el pi mentre el nadó t'agafa la mamella?

Recordo com la llevadora m'ensenyava a seure, posar coixins i col·locar el fill i el pit. Fes-ho en un lloc quiet, asserenada, em deia. Com un ritus sagrat. Aquells vint minuts de mamífera durant mig any creen dependència i en desalletar, tornes a tenir una lleu depressió post.

Potser l'havia mitificat massa. Amb tot, fóra urgent condicionar, quants més equipaments millor, uns espais comfortables i tranquils, no uns zulos amb pudor de bolquer com ara. Pels dies de fred. Pels altres, un banc al parc, ideal.

Cadenetes (3)

Trencant Cadenes, un projecte: la pel·lícula* d’acció i intriga que reflecteix l’actualitat de la societat catalana en un moment de confrontació amb l’estat. Estan buscant suport econòmic, formar part de l'imaginari col·lectiu del país, i que sigui visible a tot el món per tal de clarificar les aspiracions del poble amb la fe absoluta. Segur que ho aconsegueixen, ja tenen uns quants, quinze, de vitaminitzadors. Per suposat, s'estrenarà l'11 de setembre de 2014. Amb aquesta pel·liculassa hi ha haurà taquilla assegurada, que el tema indepe ven molt bé: Nosaltres, els escollits; els altres, els dolents i els perdedors.

*Pel.lícula que, des de l'espectacle i l'entreteniment, agafa el compromís d'implicar-se en els anhels del seu temps i del seu país.

L’acció individual d’un “hacker” informàtic, convertit en un Robin Hood modern, acabarà essent el detonant  d’un procés de trencament  col•lectiu alliberador.

Un home d’uns 40 anys, especialista en temes informàtics, que explica a la seva mare que sentirà a parlar molt d’ell en els pròxims dies, potser en les setmanes vinents, però que no es preocupi que sap el que fa i perquè ho fa i, sobretot, per qui: per la memòria del seu pare mort en una presó franquista per voler lluitar per uns ideals que sentia captius.

Aquest personatge, convertit en tot un “hacker” planificarà una sorprenent operació que posarà al Govern d’Espanya en una situació molt compromesa i en unconflicte internacional de difícil resolució que activarà totes les alarmes i els deixarà davant d’un dilema difícil: la restitució de la situació anterior a canvi de no posar cap mena d'impediment en el camí de Catalunya cap a la seva sobirania.

Pasolini a Roma

Sabíem de l'escandalera que sempre provocava Pasolini. En anar a la mostra del CCCB i aprendre de les seves pel·lícules, poemes, escrits i radicalitat democràtica, una se n'adona que el personatge és extraordinari i sobretot d'una actualitat absoluta. S'expliquen amb quantitat de documents molt ben exposats, des dels episodis més foscos fins als més creatius, amb el final tràgic encara per aclarir. Tenim tres setmanes més per repetir. Llàstima que no s'hagi organitzat, a la mateixa seu, un cicle de cinema del director: hauria estat el millor complement.

He trobat molt interessant la seva vinculació amb la Maria Callas, que va interpretar amb força ofici, una Medea clàssica, que no operística. Podem conformar-nos, a falta de sala, amb un YT gratis. Resulta captivador com barreja arquitectures i músiques per un mite universal.

Opus 131

A Late Quartet tiene un aire selecto, burgués, del más puro estilo Woody Allen en NY, pero muy muy serio. La enfermedad se manifiesta en los dedos del más veterano y el cuarteto The Fugue entra en una crisis profunda a pesar de ser una reconocida formación que lleva 25 años en la cúspide. Entre los cuatro todo se enmaraña y toca cuestionarse sus papeles como músicos profesionales y como individuos que aman.

El melodrama funciona por los magníficas interpretaciones -los integrantes del cuarteto están muy equilibrados, no tanto la joven y cruel hija-, por la grandiosa música de Beethoven, los poemas y unas localizaciones muy bellas. Los personajes se definen con detalle en los luminosos exteriores de Central Park nevado y sobre todo en los interiores de sus cálidas viviendas.

El sutil tratamiento del Arte es lo que más favorece a la historia. Qué conmovedora la escena del viejo gato Walken, recordando a su mujer (la Otter!) cantando un bellísimo Korngold o en el acertado cuadro final. Qué lección delante de un autorretrato de Rembrandt. Qué bien asesorados están estos actores-músicos. Atentos a la anécdota de Pau Casals sobre el oficio del músico.

Es una cinta a la antigua, de primeros planos y expresiones educadas. Perfecta para melómanos. Muy triste en varios momentos. Por eso resulta molesta la música de Badalamenti: queda ridícula al lado de la sublime nostalgia que emana del cuarteto de cuerda nº 14.

Picasso per Picasso

Més de setanta anys separen els primers olis d'un Picasso barcelonès dels darrers gravats, poc abans de morir, on es representa com un infantó entre moltes figures. És una exposició temporal que s'acaba ja, final de mes. Encara que manquen alguns dels autoretrats més coneguts, les obres ens permeten resseguir la gran carrera artística del geni amb la seva aventura autobiogràfica. 

A la primera planta del Museu Picasso de Bcn, passegem primer pels treballs més acadèmics, on el seu rostre és molt més allargassat; passem davant dels Picasso-màscara cubistes; de l'artista que s'amaga a les ombres de les dones nues o que reapareix vell com un déu llorejat que pren el cos d'una jove.

Transitem pel relat d'una forta personalitat (90 imatges d'ell mateix!), molts són retrats frontals i directes, gran ego i seguretat que es va diluïnt en algunes obres de vellesa com el magnífic gravat dedicat a Rembrandt. També podem veure, a la sortida, una sèrie de petites còpies fotogràfiques on l'artista s'autoretrata canviant d'indumentària al seu estudi i envoltat de les obres més avantguardistes.

Una gran exposició monogràfica que, una altra volta, confirma a Picasso com l'artista más gran del XX.

Totes les imatges del post ©Successió Pablo Picasso.

Elysium

Max (Damon) duda ante el chip de los piratas mejicanos

Aquí tenemos a Matt Max. Vive en el gueto hispano terrestre como esclavo para la corporación que ha fabricado un lujoso toro de Stanford, a veinte minutos en nave, donde los ricos están tan a gusto en sus mansiones y un hábitat libre de enfermedades. El potente contraste entre unos pocos poderosos y los parias hace que el film, en su primer tercio, sea bastante atractivo, con una oportuna denuncia sobre la privatización de la medicina pública, en versión ciencia-ficción.

Con ayuda de colegas del barrio, Max se implanta unos chips y un exoesqueleto, a ver si puede alcanzar en su viaje patera, la colonia de los privilegiados. Antes tendrá que luchar contra robots y naves en una orgía mareante de guantazos y tiros que se acentúa en cuanto se cuela en la estación. Con todo, el vértigo se aguanta gracias a un excelente combinado técnico de imágenes y sonido. Lástima que, después, la trama haga aguas por muchos puntos y no se resuelva con cierta dignidad. Suerte tenemos del cast: están los protagonistas y los secundarios, de primera. Acción palomitera para pasar una tarde de verano fresquitos en el cine y poco más.

Estado de revista

Querida directora:

Los días 20 de agosto y febrero son señalados en la agenda porque su revista lleva el suplemento Colecciones. Los mejores números del año llegan al quiosco y por fin tenemos una verdadera exposición de las tendencias prêt-à-porter de los creadores en desfiles de París y Milán, un poco de alta costura y unas pinceladas de diseño local. Un disfrute ver a las modelos derechas y enteras, luciendo los conjuntos de ropa y complementos. No interfieren ni front-rows, ni el photoshop, ni posturas extrañas.

El resto del año nos castigan con pocas páginas de moda. El grueso se lo lleva la publicidad de productos de lujo inalcanzable, reportajes periodísticos de calidad discutible y bastante carroña de paparazzi. Excesiva la sección de belleza que pretende hacernos caer en el eterno disgusto con nuestra propia imagen si no consumes todos los cosméticos específicos o el bisturí. Aquí y allá abundan los consejos tiranizadores con mensaje: has de estar perfecta en el trabajo, en casa y en el supermercado.

Apenas han evolucionado las revistas femeninas en 50 años. Sólo han añadido unas páginas de sexualidad, automóviles y compras a bajo precio. La revolución feminista está presente para disimular. Su competencia, las blogueras, tampoco añaden mucho valor al tema. La mayoría se autorretratan utilizando su mismo lenguaje: Lolita for ever.

Ya les he escrito otras veces y me responden que ustedes dan lo que el público les pide. Sigan con los reportajes fotográficos, son excelentes. Pero ahí va, de nuevo, lo que me gustaría leer en su revista:

• Entrevistas a los diseñadores sobre su proceso creativo, bocetos, las pruebas.
• Cómo son los nuevos materiales de la industria textil.
• Utilizar en los reportajes la nomenclatura propia de las formas, tejidos y patrones.
• El funcionamiento de las empresas de moda.
• Consejos de expertos de qué es lo que favorece a cada mujer.

Vamos, hacerla un poco más profesional y menos superficial. Echen una ojeada a sus colegas, los periodistas de deportes. Detallan con entendimiento las jugadas, los entrenos y la fisiología del cuerpo de los jugadores. Si los comparamos, parece que los magazines femeninos los hagan unas simples aficionadas. Necesita mejorar.

Atentamente,
L. A.

ps. Llevo 25 años fiel a su revista. El 20 de septiembre vuelvo a comprar un ejemplar; viene con el especial Bolsos y Zapatos, imprescindible antes de ir al Zara, que hacen muy buenas copias.

*Las imágenes pertenecen a una comparativa realizada por el suplemento de El País, SModa.

Io e te

El darrer drama de Bertolucci fica a un soterrani, ple d'andròmines de somni, un parell de joves, el noi adolescent i la germanastra intrusa que s'engabien durant una setmana en un acte d'aïllament i de rebeldia. Ben filmada, els nois aguanten uns primers plans molt creïbles, però a la pel·lícula li manca carn i un final més conseqüent. L'escena més bonica, un sostre de vidre per on espia Lorenzo la intimitat de la mare, es fa molt curta. El ball amb les notes de Bowie i lletra italiana (que tan bé s'adapta a tota la música), en canvi, es fa etern.

A mesura que avança, la mirada sobre Lorenzo es fa molt empàtica, tot i que el personatge amb les neures de l'edat de l'acné, no acaba de ser un adolescent prototipus: tan endreçat, lector, observador, pacient. Força lluny dels que tenim a la vora. Sí, és un inadaptat, però el seu dibuix no acaba d'emocionar amb un material tan sensible. Tampoc l'escenografia, amb un sofà decó vermell i vestits glamourosos, espais amples i llum natural, aconsegueix la pretesa claustrofòbia de cel·la de clausura. Bertolucci s'ha quedat a mitges amb aquesta narració.

El pulso de la tierra

John Nelson utiliza las fotos de la Nasa para crear unos gif animados, secuencia de los doce meses del año. Todavía la fuerza del hielo es grande. Qué estable parece el Polo Sur. ¿Hasta cuándo?

Gracias al deshielo por el cambio climático, la flota comercial china ya ha abierto la ruta por el estrecho de Bering para ahorrarse 7000 kilómetros y 15 días de navegación, desde Dalian a Rotterdam. Un gran ahorro de energía provocado por nuestras propias emisiones y el calentamiento global del planeta, qué contrasentido.

Brueghel a Palma

Mercat i safareig a Flandes. B el vell i Momper II, 1620, preciós paviment de roba estesa.

Els Brueghel ens han visitat a Ciutat. Ho fan per ensenyar-nos paisatges i escenes costumbristes de Flandes, precioses obres de gran format que estan, malauradament, amagades al Prado, passant penes perquè als magatzems, amb greus filtracions d'aigua, s'han fet malbé algunes, con un banquet de noces de Jan Brueghel el vell.

Què millor que donar-los aire amb una expo itinerant que ha viatjat per Espanya i ens ha arribat a la seu mallorquina del Caixafòrum, on encara no s'ha de pagar per la entrada. Es titula el Paisatge nòrdic al Prado i també inclou altres obres d'artistes com Rubens, Teniers i Cornelisz.

El paisatge de muntanya té molt d'èxit entre els pintors i col·leccionistes en unes terres tan planes com les del Països Baixos i per ser símbol de l'ardu pas de la terra al Temple de la Virtud. Els pintors també exploren els boscos, siguin naturalistes o mítics, com aquesta obra compartida de pinzell finíssim, final de les cues de marta; les figures són de van Balen i el bosc del vell Brueghel, ric i ple d'espècies florals, fruits, peixos i aus:

L'Abundància i els quatre elements, 1615

On trobem als Brueghel més propers són a les escenes de la pagesia. Divertits i multitudinaris quadres de la vida al camp, hagi gelat o sigui temps de collita, dónen una imatge (servien de propaganda dels arxiducs espanyols a les terres baixas) de la recuperació econòmica del poble després de les penúries de la guerra. Fan festa de tot:  noces, feines com estendre la roba, fer mantega i farina, patinatge sobre el riu o jugar a petanca.

Encantadores teles per anar observant de molt a prop els seus personatges, des del més trapella fins al rígid noble que passeja davant de les seves propietas. També tenim uns curiosos paisatges arquitectònics de colors càlids que brillen sobre uns suaus cels verdosos. Aquest de sota, a més, és un gran document històric ja que mostra un castell que es va destruir pel foc deu anys més tard:

els Arxiducs Isabel Clara Eugenia i Alberto al Palau de Tervuren, Brusel·les
Jan Brueghel, el Vell, 1620

Malgrat la insuficient il·luminació, tota la mostra és una meravella, i els Brueghel, per mi, els més destacats. Una pena que no la portin cap a Barcelona, de moment, i que les peces acabin de nou al fons de les obres no exposades del Prado. A la pinacoteca tenen tanta obra excel·lent de l'extensa família dels Brueghel que mereixerien un museu a part!

Fastos

El Ayuntamiento de Barcelona ofrece alrededor de un millón de euros a cada una de cinco escuelas de arquitectura de Barcelona: las públicas escuelas técnicas superiores de Barcelona, y de San Cugat del Vallés, y las privadas de La Salle y del Opus Dei (Universidad Internacional), cuyos cursos deben de costar más de lo que gana anualmente un profesor asociado en una escuela de arquitectura pública-, junto con las Escuelas de diseño privada Elisava (lleva un curso de postgrado de arquitectura), y  de Arquitectura Avanzada (imparte másters, y está dirigida por el responsable del urbanismo del propio consistorio).
¿La razón?
continúa aquí, en Tocho8

cadenetes (2)

Sembla que són 250.000 els inscrits a la Via catalana i que la cadena està força ocupada pel centre i menys pels extrems. Es col·loca paral·lel a la costa i vol seguir la Via Augusta imperial romana: quin contrasentit. Al web suggereixen que d'aquesta manera podrà continuar-se per València i França, difícil en un dia laboral i amb tant de quòrum per la causa independentista dels veïns. Per ses illes, res, que si s'apunten a la sardana, millor.

Copiant el que van fer els païssos bàltics, es prepara un reportatge fotogràfic aeri, que això s'ha d'ensenyar a la resta del món, molt interessat pel tema. Donat que el comitè de tv3 ha convocat vaga pel mateix dia, veurem en què quedarà la cobertura informativa. De moment una allau d'insults és el que han rebut els treballadors de la televisió pública per l'hàbil jugada.

Cartell estil anys 30 i punys forçats, tallant la circulació

Entre el nombre d'assistents, que no parla d'una majoria social per la independència com ens vénen, la falta de l'helicòpter amb càmara de tv3, i la campanya a correcuita per fitxar a més catalanistes, deuen estar ben preocupats. Jo animaria a la sra. Forcadell, tan generosa en les valoracions dels polítics del Govern i aliats, que a la propera, els demani uns bons publicistes, que amb la puerilitat del video que mostrem i el poc afortunat cartell, els indecisos poden fer marxa enrera: