Mostrando entradas con la etiqueta ballet. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ballet. Mostrar todas las entradas

viernes, 29 de marzo de 2013

bandas y cintas (6)

Cuando mis padres fueron a Londres y nos trajeron el disco del musical que vieron en directo, mi hermano y yo, unos peques de 7 y 8 años, nos quedamos prendados y empezó a ser el vinilo que se oia a todas horas. El disco se rayó pero por suerte salió la peli y nos compramos la banda sonora que todavía nos gustó más.


Desde la obertura hasta la despedida, nos aprendimos todas las canciones de los dos discos, que cantábamos en un inglés inventado ya que no habían editado las letras (de Tim Rice) en el álbum. Son piezas pegadizas, bailables, con unos arreglos de bajo, guitarras y batería muy elaborados. Algunas melodías dulces de María Magdalena chocan frontalmente con las crueles arias de los sacerdotes o los agrios monólogos de Jesús y Judas.
La película de Norman Jewison filmada en Israel provocó algunas protestas de grupos católicos, pero en general fue bien aceptada aunque se trasladara la pasión de Cristo a los 70 en una comunidad hippie, artista y rockera. 
Aquí toda la película. La obertura, que cita algunas melodías de la ópera, coincide con la llegada del autobús del cast y del atrezzo:




El personaje que más destaca es el de Judas, interpretado por Carl Anderson. Desde el principio lo vemos atormentado y canta la mejor pieza que es la que sigue a la obertura, Too much Heaven on their minds, en que avisa a Jesús que hablando de Dios se aleja del hombre y eso puede ser muy peligroso.




Los sacerdotes se inquietan al ver que el pueblo sigue al que llaman el Mesías. Deciden cortar por lo sano después de una encendida discusión, desde las alturas de unos andamios y vestidos con capas y mitras de piel negra. Destaca la pareja del atractivo Caifás (el bajo Bob Bingham) y Annás (Kurt Yahjian) que canta en un agresivo falsete (minuto 22.10 del primer video)

Una alocada multitud baila y venera con frenesí a Jesús dirigida por la voz negra de Simón Zealotes, que aprovecha para decirle que es la oportunidad para rebelarse contra Roma. Genial escena de amor Hippie! (min 29)

Toca ahora el alegre charlestón de Herodes que espera de Jesús algún milagro en directo para divertir a su corte, sobre una plataforma estilo ibicenco en el Mar Muerto. Al final se desentiende de su responsabilidad de juzgarlo. (1:16')

Could we start again please (1:19:30) es la melodía lenta que más me interesa de la ópera, donde el pueblo está viendo su error y pide perdón. Un canto esperanzador que sirve para concluir el post donde no he insertado las piezas que ya conocemos todos. 

Incluyo la crucifixión, tan difícil de ver, para resaltar que la música de esta escena es extraordinaria, que tanto recuerda a Ligeti, donde el lamento es hiriente y profundo. (1:39:14)

Es obvio que le dedico este post a mi hermano que anda por los madriles. Y a los papis que nos dejaron escuchar el álbum tantas veces: la mejor banda sonora de FL Weber.

Post del 18/7/10, reeditado para recolocar los fragmentos eliminados por YT

domingo, 27 de enero de 2013

frec a frec

L Bakst: decorat de Dafnis i Cloé pels ballets de Diaghilev 1912

La segona col·laboració de l'OBC amb l'Esmuc comença amb els assajos de la setmana entrant. Els estudiants tocaran amb els professors de l'orquestra dues peces (Ravel i Serra) de les quatre del programa, i aquesta vegada els tres dies seguits, dirigits per Ros Marbà:

1-2-3 Febrer a l'Auditori
ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC) 
Orquestra simfònica de l'Escola superior de música de Catalunya 
NEXUS Piano Duo, pianos



FAURÉ: Masques et bergamasques 
POULENC: Concert per a dos pianos 
SERRA: Impressions camperoles 
RAVEL: Daphnis et Chloé, 2a suite





Llegim de la presentació del programa al web de l'OBC:

Una altra vegada, l’art sonor homenatja temps pretèrits. Fauré va escriure l’amable i lleugera Masques et bergamasques, op. 112 com a homenatge a l’esplendor de les fêtes galantes de la societat aristocràtica del segle XVIII . Encarregada pel príncep Albert I de Mònaco el 1919, la música havia d’il·lustrar un ball cortesà amb disfresses de l’estil Commedia dell’Arte. De fet, el títol de l’obra remet a un poema de Verlaine, Clair de lune, inspirat precisament en les festes gales del rococó. El Concert per a dos pianos en re menor de Francis Poulenc, escrit el 1932, és també un homenatge particular a la història sonora del passat. Tot i mostrar influències del jazz, com passa amb el Segon de Ravel, cita expressament el concert K.365/316a per a dos pianos de Mozart, els dos de Liszt i l’obra d’Igor Markevitch. Per tant, res millor que cloure la festa amb la segona suite Daphnis et Chloé de Ravel, un gojós ballet d’estil mitològic escrit el 1909 i l’obra més llarga del compositor, que acaba amb la popular Danse générale.

Ens parem una estona davant la meravella colorista i impresionista de Ravel. La segona suite de Dafnis i Cloé conté tres números (albada, pantomima i dansa general) de la simfonia sencera i coreogràfica, com ell l'anomenà. Va ser un encàrrec de Diaghilev pels seus Ballets Russos al 1909 a partir del mite pastoral de Longo (s III), de l'amor lliure, natural, eròtic entre Dafnis, el cabrer de l'Etna i Cloé, la pastora. S'estrenà a París amb coreografia de Fokine, fent Nijinski el paper de Dafnis.





Escoltem tonalitats exhuberants a la flauta, la corda, vents, xilòfon, arpes i celesta per descriure una natura que desperta al matí, melodies que s'entrecreuen a la pantomima i un excitant, irregular (5/4 mesura que generà protestes entre els ballarins) i violent ball al final. Com al seu Bolero, Ravel s'esmera en la brillantor de totes les seccions.
Ros Marbà té un treball de finor i control de l'orquestra: tingueu bona setmana, mestre, professors i estudiants. Anirem a l'estrena dia 1, fins divendres.

lunes, 19 de marzo de 2012

mi otro José

La túnica de José. Velázquez. 1630

La vida de otro José de la Biblia, el patriarca, tiene tanta miga que ha servido a pintores, grabadores, escultores y escritores de material para imaginar un buen número de obras, muchas más que las dedicadas a José padre de Jesús, patrón de obreros y valencianos y santo de hoy lunes.

En el Génesis se relata que José, el hijo número 11 de Jacob (el 12 es Benjamín), además de ser un iluminado a través de sueños, era el favorito de su papá, quien le regaló una túnica de colorines. Los hermanos, celosillos, deciden tirarlo a un pozo seco y más tarde lo venden como esclavo a unos mercenarios que se lo llevan a Egipto. De vuelta a casa, los hermanos le enseñan la túnica ensangrentada de José a Jacob diciéndole que se lo ha cargado una fiera.

José y la mujer de Putifar, Murillo, 1640

 José trabaja duro, se vuelve cachas y hace de contable en casa de Putifar. La esposa del amo, sin nombre, trata de seducirle varias veces, José no cede y huye. Cuando Putifar regresó a casa, escuchó la falsa acusación de intento de violación de su frustrada esposa. Encolerizado, hizo que lo encerrasen en prisión. Entre los presos se hace famoso por saber interpretar sueños.

José y el Faraón, Alma-Tadema, 1874

 El copero del faraón había compartido celda con José y le habla al monarca de su amigo ya que el rey vivía atormentado por las pesadillas. José supo explicar los sueños del faraón y le complació tanto que lo nombra regente de Egipto y lo casa con la noble Asenat, hija de Putifar (ésta sí tiene nombre). Como en Egipto habían hecho acopio de trigo, gracias a los consejos de José, cuando llegaron las sequías vinieron de tierras vecinas a comprar grano. Jacob envía a sus diez hijos mayores a pedir ayuda a la corte egipcia y se presentan ante José sin reconocerlo. José les obliga a volver a Canaán para taer al pequeño Benjamín, los coloca en la mesa del comedor de mayor a menor y les cuenta que la copa de la mesa tiene poder ... al final, el pueblo de Israel con Jacob a la cabeza parte hacia Egipto. Padre e hijo se reecuentran y será Moisés quien llevará 430 años después, los restos de Jacob y José de vuelta a Canaán, la tierra prometida.


La vida de Joseph en la puerta del Batisterio de Florencia, Ghiberti, 1420


 Toda esta historia le sirve a Thomas Mann para escribir en 16 años, una gran tetralogía a la que le voy a hincar el diente próximamente, José y sus hermanos. También, los ballets rusos de Diaghilev interpretaron la Josephlegende de Richard Strauss en 1914, basada en la historia de la mujer de Pitufar, que también tiene una versión sinfónica de 1947 (aquí la Staatskapelle Dresden con dirección de Rudolf Kempe)

Queridos Josés, Joseps, Josephs, Yusufs y Pepas, que tengáis un feliz día y espero que os guste este fragmento tan Straussiano:

domingo, 27 de noviembre de 2011

Le Corsaire al Liceu


 Com vaig enyorar els Ballets Russos del Diaghilev quan veia el Corsari del Mariinski. El tzar Gerguiev, director general i artístic del Teatre, sembla que s'hagi quedat amb la cosigna antiavantguardista del comunisme stalinista i accepti una imatge tan kitsch del ballet, per exportar-la. Segurament apadrinada pel seu colega Putin, l'exemple del bon gust, la companyia, plena de virtusosos solistes, compta amb uns dissenyadors d'escena i vestuari que ens la decoren amb ben poca traça.



Encara que es tracta d'uns història plena d'exotisme, no cal recarregar de penjolls, mocadorets de tots els colors i infinitats de pedres lluentones els ja classics vestits i tutús de ball. Tot ha de brillar: des del vas de vi fins les roques de la cova dels pirates. La cosa es posa insuperable quan de sobte al tercer acte, un tradicional cos de noies de blanc amb afegits de floretes que no venen al cas, aixequen uns arcs ben roses i ben cursis sobre un fons d'escena de riota.(això no passava amb el ballet de la ROH, amb un producte tan dinou i tan Petipa com la Bella Dorment).


  Com acostuma a passar-me amb els ballets clàssics, m'emocionen molt  més els solistes masculins que les dames. Aquests salten, volen i giren a la perfecció; a elles, les trobo tan encotillades amb els passos de sempre que sembla que només compleixen la norma. M'avorreixo i al mateix temps reconec que es belluguen amb una gran lleugeresa i elegància.

L'orquestra començà un pèl freda, però de seguida va lluir en tot els colors i matissos. Bravo pels músics i els ballarins, tots. Atenció al jove Alí (V Shklyarov), un ocellet blau que brilla sobre el conjunt, no per l'aparatós peto de joies que li foten, sinó pels salts acrobàtics i els seus girs impossibles.


www.btvnoticies.cat

jueves, 17 de noviembre de 2011

l'art com balla

decorats per l'Ocell de Foc de Goncharova

A un mecenes com en Diaghilev se li hauria de santificar. Muntar una companyia com la dels Ballets Russos, cridar a composar a músics de geni, voltar pel món amb una extensa companyia de grans ballarins i a sobre atrevir-se a fer decorats i vestits amb els artistes més avantguardistes de la primera trentena del s.XX, perdent quartos a dojo, és una proesa que no té parangó. Un petit resum de les gestes de l'empresari rus el tenim a l'exposició organitzada amb molt material del Victoria and Albert Museum, actualment al Caixafòrum.


Hi podem trobar cartells de Cocteau, decorats dels surrealistes, molt vestuari pintat a mà amb colors estridents i formes geomètriques, els gegants de Picasso per la obra de Satie, Parade, moltes fotos dels grans ballarins como Nijinski i Lifar. Destacaria l'alegria dels vestits i les escenografies pels nous ballets pintada sobre els materials més pobres com cartró, fusta i llana (quina calor per ballar). Pocs mitjans, rapidesa d'execució per tal de estrenar unes quantes obres cada temporada i per fer les gires amb una imatge escandalosament moderna i vistosa.

Diaghilev i Stravinski, 1921

Es fa especialment atractiu l'espai dedicat a la Consagració de la Primavera, estrenada al 1913 a París. Els nous sons de Stravinski i la innovadora coreografia de Nijinski, amb vestits simples i decorats amb sanefes del floklor rus oriental, enrabien un públic acostumat al classicisme dels tutús. Qui no pagaria per seure a la butaca dels teatres per veure un ritual de pura avantguarda artística? Quin ull aquest empresari, sí que sabia envoltar-se dels millors.

Aquí us deixo al gran compositor (el de veritat min 0'54'') parlar del Diaghilev:



lunes, 7 de marzo de 2011

El martirio del cisne


He pasado una noche toledana. La película El Cisne Negro me ha provocado pesadillas e insomnio. Es tan dura e intensa que siento todavía desasosiego. Este psicodrama de Aronofsky recuerda a su film El Luchador, porque la cámara no se despega en todo su recorrido de la espalda, las manos, el cuello y el rostro de estos dos esclavos del cuerpo.

Nina, (N Portman) personaje ingenuo y autoexigente, es estimulada a la vez por Thomas (V Cassel) el director de la compañía de ballet y la amenazadora Lily (M Kunis), libre y vulgar, recién llegada bailarina del Oeste. Gracias a ellos se mete en su interior más oscuro para poder interpretar el cisne negro de la obra de Tchaikovsky.
Pero en casa, una madre exbailarina, la infantiliza y la castra continuamente. Desde los primeros minutos no sabes cuál de las dos está más trastornada. La lucha por mejorar de Nina coincide con un crescendo de alucinaciones y pesadillas. Los espacios se hacen cada vez más claustrofóbicos: el metro, el piso, los pasillos del Met, los aseos, y el drama físico y psicológico se recarga hasta el clímax final.
Final que se ilumina felizmente con una suave pantalla blanca y los créditos en una ligera tipografia clásica que flota como el alma del mártir.

El mérito de la película está, sin duda, en lo bien que se desdibuja la frontera entre realidad y alucinación. También en la ambientación y la interpretación de Portman, que soporta muchos primeros planos de angustia y de alegría (cómo nos emociona en la escena que es elegida para ser la solista). Está bien explicado el hipercompetitivo mundo del balet, con algunos tópicos perdonables.
Pero también se aprecian algunas fisuras y redundancias:
 ¿Cómo es posible que una madre obsesiva compre ese pastel de nata y colorantes? La anorexia se cita de pasada. La escena del hospital y la lima no aporta nada. Las bailarinas solistas bailan mucho mejor que la voluntariosa Portman. La galáctica casa del profesor de ballet clásico.
Ya no hablemos de los comerciales carteles de promoción. Incluso los que vienen a continuación, inspirados en los tricolores posters de los años veinte son tan criticables como ingenuos:


Cisne Negro es de lo mejor que hemos visto últimamente, buen cine, muy sensual y rico, pero hay que ir preparados para soportar este sangriento martirio.

miércoles, 14 de julio de 2010

The Royal Ballet i la JONC al Liceu


El Liceu ha contractat la JONC per tocar la Bella Dorment de Txaikovski després de desaparèixer l'orquestra de l'Acadèmia del Liceu, per motius econòmics. Una bona oportunitat pels joves d'estrenar-se al teatre de la Rambla amb repertori de ballet clàssic i amb una de les millors companyies del món, The Royal Ballet. Han estat assajant a Vic i han tocat a les 5 funcions d'aquests dies. A la darrera representació, ahir, vam veure la madrilenya Tamara Rojo, solista que feia d'Aurora, en una impresionant exhibició de puntes, precisió i equilibri. L'acompanyava un guapíssim princep, R.Pennefather, ballarí de gran presència que lluïa més en els moviments lents, i que es superat per un ocell blau, Stephen McRae, un gran i enèrgic volador. Tot el cos de ball era excel.lent, destacant les noies orientals, alegres i lleugeres com plomes. Els joves músics van tenir una última gran nit, sobretot les cordes greus i els metalls a l'escena de caça.


No sóc fan del ballet clàssic i m'interessa molt més el contemporani. Al principi em costava entrar en aquest món que té un llenguatge visual molt recarregat, amb cursis colors pastel, textures brillants, moltes figures que segueixen  la norma dels passos de ball. De seguida, amb la màgia de la música i la delicadesa del moviment, quedes atrapat i les 3 hores et passen volant. Fins i tot, els decorats tenen un moment de sorpresa gràcies a una senzilla cascada vertical de vels al viatge pel bosc cap al país dels dorments.

Curiosament he trobat un vídeo que barreja futbol i ballet: una entrevista de Tamara Rojo i Cesc, dos dels nostres internacionals, on queda clar que malgrat ser disciplines semblants, una està a la cua de l'interès mediàtic..


domingo, 14 de marzo de 2010

IT dansa al Liceu

Tenim ballarins d'altíssim nivell a l'Institut del Teatre. Interpreten les coreografies del gran Jiri Kylián i O. Naharin amb gran tècnica i energia. Combinen el ritme frenètic de les danses de Mozart, amb balls llatins, folklore hebreu, classicisme i música drums amb bass, per tenir un còctel molt atractiu pel públic jove. Algunes figures del dúo de la foto eren d'una bellesa extrordinària amb la meravellosa música del Nisi Dominus de Vivaldi. El solista, impressionant. Fins i tot el ball de parelles artistes-públic semblava de professionals. Animem al Liceu a muntar espectacles de dansa de tan bona qualitat com el d'aquest curs o com el de l'any passat: la magnífica Silent Screen.

martes, 20 de octubre de 2009

Carmen de Sara Baras


Domingo 17, en el Coliseo de Bcn, lleno a rebosar. Espectáculo de gran flamenco que tuvo sus momentos más intensos en los bailes del torero y el soldado. Carmen está a la altura de los compañeros pero debería brillar más. Algunas figuras suyas eran repetitivas. También se pierde el hilo de la historia en algún cuadro. La megafonía era ensordecedora y sobraba la pantalla de video con unas imágenes muy pobres. Precioso el vestuario, muy adecuado en la sobriedad de la escena.