Siegfried incandescent

Diumenge passat el Siegfried wagnerià es representava a la tercera funció del Liceu. Continuava el tenor S Vinke fent de suplent, tota una heroïcitat quan es canta aquest extenuant i difícil paper. No només se'n surt molt bé vocalment sinó que es belluga com un veritable xicot rebec i encuriosit per tota l'escena. 

Carsen, espais i llums li ho posen fàcil. Del peluix tendre i desgastat passem a les preguntes essencials, a la forja violenta de l'espasa Notung: la que brandirà el ximplet aventurer per disputar-se el poder entre el nan Mime i el vianant-Wotan. Les veus de Bronde i Dohmen fan perfecte complement en un primer acte lluït amb colors de foc i òxid.

Més impressionant encara, la proesa al bosc dels murmuris (què bé està l'orquestra del Pons en els detalls) entre arbres decapitats per ferotges mossegades, un ocellet dòcil i la magnífica boca bivalva. Les breus aparicions del nan Alberich i el gegant Fafner, excel·lents.

Arriba un tercer acte esplendorós. L'orquestra treu el millor en el fabulós encontre d'Erda i Wotan, a la casa del Walhalla a punt de tancar, amb aquelles pomes, mobles i paisatge de la primera jornada del curs passat. La Podlès conserva aquells greus abissals tan seus per ser una Erda per l'eternitat. Canviem el quadre i som al camp de guerra a on arriba el que no té por fins que troba la verge adormida. Renoi, quin despertar tan miraculós el de Brünnhilde! de com dits, membres, cos revifen del no res amb els compassos sublims del Heil dir, Sonne.

Theorin i Vinke fan un intens dúo heroic i amorós que tanca la vetllada i que ens deixa a tots ben feliços. El Liceu ha contractat una gran tetralogia per aquests quatre anys. Llástima que cada jornada estigui tan separada una de l'altra. Millor fòrmula la de dues jornades cada temporada com aquell Anell del Kupfer que també ens va entusiasmar.

Apunts relacionats amb aquest Anell:
Rheingold
Walküre

un tastet:

i les crítiques tan ben argumentades dels amics:
Joaquim Hdez,  Cester,   Radigales.

Les fotos són d'A Bofill.

PS: podríem haver parlat del recent Tristany al Liceu, però va ser tan desatre que millor evocar aquest gran Siegfried. I esperant amb ganes el Götterdämmerung de Carsen i Vinke, si déu Wotan vol.