Les dones es porten la palma: Còsima, segona esposa i sobretot la nora, l'anglesa Winifred, casada molt jove amb l'unic fill baró de RW, Siegfried=Fidi, faran bandera del Judenhass i del més ranci conservadorisme. Diversos capítols seguits refereixen a les relacions de la família amb l'oncle Llop que tan bé estan representades a les imatges del video següent:
L'assaig històric de Carr és un magnífic relat de dos segles de la família més coneguda i de la pròpia Alemanya. Es fan curts els apartats dedicats als néts Wieland i Wolfgang (sort tenim de El Nuevo Bayreuth). Es defensa al darrer capítol que el clan no ha acabat de tancar la ferida del passat i faria bé de desenterrar els documents que resten zelosament guardats per no intoxicar mai més el llegat musical de Wagner.
 |
| Wieland i Wolfgang (fills de Fidi) amb oncle Llop |
Malgrat la història i la tendència que està agafant el Festival, ara dirigida per la jove Katharina, una encara té més ganes de trepitjar els dos-cents anys del teatre, les mansions i els jardins on jugaven els fills, néts i besnéts de Wagner. I de pas, acostar-se una mica més a Fidi, el que va estar més la marge. Segueix sent tabú parlar de la seva relació amb el compositor Clement Harris* amb qui Fidi va fer un llarg viatge per conèixer món. Mort als 25, defensant Grècia contra els turcs, Fidi li dedicà la majoria de les seves memòries i, d'amagatotis, una darrera peça amb títol prou eloqüent: Glück
*Poc sabem de Harris i no es troba cap fotografia d'ell, tot i que molt buscada pels musicòlegs. L'únic que tenim és aquest afavoridor retrat a carbonet que li va fer al melancòlic Fidi. Sabem pel llibre que va ajudar-lo a fer música, una mica imposat per la Còsima, ja que Fidi preferia les arts i ser arquitecte.
Entradas
Imprescindible lectura per a entendre què va ser i què és, què va representar i què representa Bayreuth. És de tal magnitut, social i política, tot lo que el turó verd ha viscut, que anar-hi ben preparat d'obra wagnariana em semblava insuficient. Efectivamente, l'immens llegat musical, en quatitat i qualitat, de Wagner no era suficient (que ja es dir!), i necessitava saber de què havien estat testimonis aquels jardins, aquels murs, aquella casa, aquella tomba. El meu interés era quasi morbòs, donat que des de fa un bon temps, de Wagner només m'interessa la seva música, i per tant, segons el que llegix podría caure en el perill de barrejar lo sublim amb lo indesitjable, i com a comsequència "perturbar" la visita d'un lloc únic i el gaudir d'una música única. Crec que vaig topar amb la lectura idònia, la de Carr. És un llibre magnífic, interessentissim, m'el vaig cruspir en quatre dies. Sens dubte altament recomenable per a entendre Bayreuth. Per acabar, i sense entendre ni jota d'alemany, hi han sequències que em produeixen calfreds del que sembla ser un impressionant documental de la història de Bayreuth amb el règim nazi. Es gratificarà a qui el trobi amb subtítols en castellà, anglès o francès...o català, per descomptat.
ResponderEliminarJosep Olivé.
Ja l'he buscada, ja, amb subtítols i res, ens hem de conformar amb les imatges, de molt esfereïdores com dius, Josep. Excepcional llibre i documental, enorme valor històric.
EliminarGràcies per tornar!
Una crònica estupenda, Lula. Quines ganes de llegir-lo! Quants artistes amaguen esperits malèvols i entorns de tèrbola naturalesa. De totes formes si no existís la força de l'artista res sabríem del peersonatge. Quan viem "La Pietà" no ens importa l'afició del gran escultor pels noiets joves. Sé que no dic res de nou però és l'Art el que preval.
ResponderEliminarSalutacions afectuoses.
Gràcies, Glòria. Me l'he llegit tranquil·lament a l'Ateneu, un plaer de llibre i lloc. I com bé dius, la força de l'art tapa la resta. Una abraçada.
Eliminar