martes, 17 de septiembre de 2013

Els temps



"S'ha dit molt sovint que la nostra cultura política té molt poc "sentit institucional". És cert. Ens costa molt entendre quin és el valor d'una cerimònia oficial, saber quin és el paper dels símbols en un ritual polític o aprendre a escoltar com cal l'himne nacional.(...)

Mentre que en altres països hi podem descobrir una actitud de respecte cap a les seves institucions més enllà de les persones concretes que n'ocupen la representació, al nostre país fem al revés. Aquí, qualsevol persona, per respectable que sigui, tan bon punt assumeix una representació institucional ja se la considera sospitosa de voler tocar poder més que de voler servir. (...) Aquí, lluny de veure la persona que dirigeix una escola pública o un departament universitari com a representant de la política del departament d'Ensenyament o de la mateixa universitat, li exigim que faci de mer portaveu dels interessos de la base, i pobra d'ella que vulguin assumir responsabilitats de gestió perquè durarà quatre dies al càrrec. Sentim aversió a manar i als que manen.(...)
Sigui com sigui, el cas és que la nostra aversió institucional es tradueix en una enorme dificultat per representar l'interès general a través de grans símbols nacionals. I la qüestió és: ¿aquest caràcter irreverent és poc o molt útil davant dels desafiaments que tenim davant? Particularment, penso que la irreverència ens ha ajudat molt a sobreviure en un clima polític advers. Però per a l'actual fase de combat i per a la fase constructiva que la seguirà, el tradicional poc sentit institucional dels catalans ens pot afeblir molt, i en l'extrem, fins i tot ens podria fer perdre la batalla.
Des del meu punt de vista, doncs, la fortalesa que necessitem no ha de venir tant d'una unitat política que seria impròpia d'una societat com la nostra, sinó que hauria d'arribar del desenvolupament accelerat d'un alt sentit institucional. És a dir, de saber convertir les nostres institucions en la representació de l'interès nacional pel qual estem lluitant."


El professor Cardús em desconcerta. És l'abanderat de l'independentisme més optimista, dóna per fet que serem estat d'aquí no res, i demana pressa. Què no vivim en un clima polític i econòmic advers? Com es pot construir amb impaciència? L'escola i la societat, no estan submergides avui a una duríssima propaganda ideològica a dues bandes?

No hay comentarios:

Publicar un comentario