La consagració de la Primavera

Phillips Collection

Fa ben poc s'inaugurava l'expo al Kxfòrum Bcn Impressionistes i Moderns amb obres dels principals pintors des del Romanticisme fins als abstractes que anava col·leccionant Duncan Phillips a la seva mansió de Washington. Només entrar tenim fotos d'època on veus obres que no han vingut, com ara aquell Renoir on surt el nostre estimat Ephrussi, i que aquesta només és una petita mostra de l'enorme, fabulosa col·lecció Phillips. Un aperitiu esplèndid per a que ens vinguin ganes d'agafar l'avió i visitar-la de forma completa.

Molta gent fent cues a cada obra perquè s'ho valen: aquí he posat dos Bonnards íntims (Duncan n'era molt fan), un interior de l'optimista Duffy, el meravellós retrat de la Maar del Picasso o aquella composició tan musical del Stäel. 

Però és que la selecció és tan bona que no cal dir ni ensenyar més. Aneu. Res com contemplar l'obra en directe. La pasta, les transparències i la veritat del color. He omplert pàgines d'un quadernet amb apunts d'aquesta enorme lliçó d'art de finals del XIX i XX:

• Admirant un Mediterrani molt modern del Courbet
• Constable com a primer paisatgista impressionista
• la fredor pulida del petit Ingres
• els verds poma del Cézanne i el seu autorretrat de geni
• el Degas melancòlic
• el blat ofegant del van Gogh
• la fosforescències taronges de les ballarines de portada
• el faisà antropomorf del Soutine
• les espirals del pre-Pollock

...callo. 

La Marnie de Ghibli

Celebràvem ahir l'entrada de la primavera i uns aniversaris amb un dia molt nipó. Primer degustant pops i calamars crus a un conegut Koy Shunka que es mereix la fama i més; després al cinema a veure la darrera de l'estudi Ghibli. El recuerdo de Marnie és Anime del més clàssic, tant, que hi vèiem la Heidi, la Clara i el abuelo dime tú. Els personatges de la marca evolucionen poc però la història, drama familiar molt trist/lacrimògen té un cert ganxo entre hitchcockià i romàntic.

No hi ha la fantasia ni l'originalitat del Chihiro, sí un tractament de les emocions adolescents tendre i compassiu. Ho fan amb uns fons de natura humida i sensible que es manisfesta com bé saben fer els japonesos: pluja fina, aigües transparents, onades d'estampa. Amb uns horts on neixen uns tomàquets vius i una parella de tiets que els voldries de padrins.

I el millor encara: escenes de tradicions i kimonos que parlen en diferents accents del japonès barrejats amb l'amor pel dibuix de dues protagonistes. Una delícia tan tendre com aquest curt que acaba de fer Ghibli:

Amat al Liceu

Força expectació ahir al COAC per la intervenció de l'equip d'arquitectes Fabré i Dilmé -els guanyadors del concurs de restauració de la façana del teatre del Liceu- i Frederic Amat, en defensa de la seva proposta que ha provocat tanta polèmica a casa nostra.
Els primers van fer un interessant recorregut per la història de l'edifici i la seva difícil comunicació amb la Rambla. Una façana anodina, de casinet de barri, que no parla de la grandiositat de la seva sala que és, fins i tot, un pam més gran que la de la Scala.

Alguns arquitectes del passat van fer projectes d'àmbit urbanístic i arquitectònic per tal de dignificar la seva presència imitant la resta de teatres europeus. Com a molt es va aconseguir articular amb encoixinats i balustres (1870) a una pell que, després del segon incendi, va ser maquillada amb poc pressupost. La primera fase consistirà en una reforma i restauració a fons de tota la dermis i epidermis, recuperant les vidreres wagnerianes del Cercle del Liceu. La segona és una operació de caràcter urbà i escenogràfic de gran volada que ha ideat l'Amat.

L'artista ens demana que oblidem el render (hauria d'haver dit l'horrender) mediàtic. Una petició comprensible perquè no explica bé el projecte. I comença de zero, parlant de ser agosarat amb un edifici estimat que mereix una presència majestàtica i escenogràfica, igual que ho són la sala de butaques o la caixa escènica. Fa servir la idea de cercle a escala humana (1m de diàmetre) encastat, mostrant l'arc de teatre vitruvià a l'exterior i amb ceràmica esmaltada del vermell sang tan característic de l'interior. Es crea una textura d'anelles que trenca el ritme de forats, 170 en total, ancorades amb una perforació mínima d'un centímetre.

Aquí es quan arriba la polèmica. Alguns arquitectes presents a la conferència van estar molt combatius per dos motius: un era la legalitat de la intervenció ja que consideren que en un monument d'interès nacional s'està sent molt agressiu visualment. El segon, qüestiona la reversibilitat de l'actuació ja que els ancoratges no són pocs ni superficials.

De fet, aquesta part més tècnica no em preocupava massa. El que em semblava més dubtós és que després de passar el projecte pel sedàs de l'Ajuntament, a la façana de Rambla, les anelles sortissin molt tímida i ridículament i que tot el pes el tingués el tram del carrer de Sant Pau. Sense oblidar que la cantonada punxeguda del Liceu tenia una resposta poc elaborada amb un simple arrenglerament de cinc anelles més. Si es tractava de ser valent, aquí l'Amat s'havia traït.

Per descomptat que un projecte només lumínic que havia encarregat el Roger Guasch era del tot insuficient i que Amat, després de les exitoses façanes teatrals* podia ser una bona tria**. Segur que el resultat final és molt més interessant que el dibuixat i que el color i les textures ens enganxaran la mirada. Costa d'imaginar com es veurà de nit amb l'enllumenat de carrer; potser amb les ombres cap amunt també té el seu moment escenogràfic. Una altra cosa seran els regalims que la nostra bruta atmòsfera barcelonina anirà deixant a ambdues cares de l'edifici.

Una anècdota: al final del debat, l'Elies Torres lliura a l'Amat un parell de flotadors de platja. No sé si va riure per la broma o perquè li van les provocacions.

*entrevista revista Diagonal. Amat i les façanes.
**la instal·lació la pagaria un dels mecenes del Liceu, uns 300.000€.

ACTUALITZACIÓ 30/3/16
tenim el video de la conferència:




Agraïm que ens enviïn aquest video via mail a la Ana MIGUEL QUESADA, arquitecta.

Secretària Tècnica + Vocal de Barcelona de l’AADIPA,

Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic.

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC)

Renàixer el Western

Sí que he patit. Des del primer pla seqüència. The Revenant està molt ben filmada. La neu, el fred i aigua a discreció estan tractades amb una foscor de mort. 
Què segurs els indis a les seves muntanyes. 
Tots, quins actorassos. 
Té gràcia que el Leo es digui Glass i no es congeli, ben moll que es queda diferents cops.
Ai, l'ós! tan digital i trampós. I els somnis, com acostuma a passar, són difícils de pair. 
Favorable a l'Òscar pel Leo Di Caprio, que aguanta perfils i primeríssims plans tot entelant la càmara.
Interesantíssima la música de Ryuichi Sakamoto, amb solos de contrabaix.

Lenta com un Wagner, per degustar el detall, els motius i els grisos de la imatge, la ràbia i la venjança, al més estil clàssic de Western amb uns enquadraments inhumans, ple de silencis blancs.

Post al FB de dissabte nit. Abans dels Òscars: tenia dotze nominacions i se n'emporta tres 
(millor director per Iñárritu, actor per DiCaprio, fotografia Emmanuel Lubezki).

El cicle es tanca

Ahir estrenava el Liceu la darrera jornada del magnífic cicle de l'Anell dirigits per Pons i Carsen. Un Götterdämmerung per recordar junt amb les altres funcions, tan separades en el temps: moltes imatges i símbols es fonen si no tens a mà les cròniques dels cursos passats.

Aquesta vegada hem comptant amb un cast vocal femení bastant superior al masculí. Hem gaudit de la Brünnhilde/Theorin en tots els seus quadres però se'ns ha fet deessa amb la seva gran germana Waltraute (Schuster) a un meravellós duo, i a la immensa immolació final. Les nornes i Gutrune han estat molt adequades als seus papers tan diferents i les ondines, més que correctes. Qui encara impressiona és el vell gat Halvarson (Hagen) que ens convenç amb les seves crides malèfiques, superant al Gunther i per suposat al sr Ryan-Siegfried tan irritant, que fa el possible per què li clavem la llança.

Pons ha fet una interessant lectura amb una orquestra molt entregada, amb pífies habituals i algun desajust al viatge del Rhin. El treball sobretot ha estat excel·lent a les fustes i la corda, amb uns interludis intensos i molt acurats.

Però encara és més brillant la feina de Carsen. L'escena, enorme en tamany i resultat, comença per la pila dels elements del saló residencial de Wotan, lligats per les cordes de les nornes, filles d'aquella Erda netejadora, la que ho veu tot clar. Un pròleg d'atapeït material inflamable a punt de cremar que ens porta al camp estèril i mort on la parella d'herois fa mèrits per viure l'amor i l'aventura, sense aigua ni al viatge pel riu.

El palau dels Gibixungs és representat per un contundent despatx de guerra amb plànol estratègic del Rhin, arxius i fotos d'espies, amb la mateixa llar encesa que dominava al Walhalla: el poder el tenen a prop amb el que estan preparant els germanastres. Tot guarnit amb indumentàries militars i d'actrius dels 30 europeus i colors simbòlics de totalitarisme, juraments i venjances.

Tornem al Rhin on les donzelles es banyen entre les runes abocades al fons fluvial. L'aigua escasseja a la imatge apocalíptica del riu, com la de terra cremada on cacen els soldats i s'executa l'estocada mortal de Siegfried. Només resta el no res. Brünnhilde canta davant d'un mur de formigó que s'obre sensacionalment a un quadrilàter de foc. Ella entra imponent i es bateja en el fum i la cendra redemptora.

Les funcions de Pons i Carsen els cursos passats:
Or
Walküre
Siegfried

De la primera funció, què han dit els amics més experts?
Joaquim
Cester
Radigales

El dia de la sípia

Us podreu imaginar la il·lusió que et fa que l'Emili Manzano ens avanci que estrena un documental i que es titula El dia de la Sípia. Va de Barceló, Vila-Matas i París. Corre cap a la Filmoteca, a la sala gran, que el presenten l'escriptor, el nou conseller Vila i el propi Manzano. Com sempre fa ell i el JP Caja a Amb Filosofia, el guió i el muntatge (fets de píndoles de text, música i impecable imatge) ens xucla des del primer fotograma i ens decep quan trobes que s'acaba tan aviat.

No explicaré gaire cosa perquè ja està aquí disponible.

Fixeu-vos en les despintures i el lleixiu cremant i deixant un groc sipiesc.
Com parla Barceló del cromatofors i el VilaMatas dels cromatòfors. 
Del retrat i l'autorretrat de l'escriptor.
De com se senten en pertànyer a una generació més que perduda (10 anys més grans que nosaltres).
Mallorca.
Els robustos bastidors de les teles del MB, quina fusta.
Dels acords guitarrescos, que impacten al principi però es fan molt repetitius.
L'expo de vibrants calamars del pintor a París, enormes obres que potser només veurem aquí:


http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/el-dia-de-la-sipia/video/5581924/

Fèmines!

Quan els amics et protesten i defensen que el debat feminista està superat no ho accepto. Ja m'agradaria dir que les dones hem guanyat suports entre els companys homes. La veritat és que el feminisme és feble perquè només importem als polítics quan som en campanya. No es reacciona gaire a molts problemes que ens afecten, uns quants de molt greus:

• Assetjaments a les polítiques pel seu aspecte (vegi's atacs a les dones de la Cup o PP).
• Escandalosa quantitat de dones assassinades pels seus homes.
• Escassa quota de poder a empreses, càrrecs, etc.
• La paraula Feminisme està dimonitzada.
• Misogínia evident en la cultura visual actual.
• Lentitud per tramitar i aplicar Lleis d'igualtat.
• La trista evidència de que les joves estan exageradament pendents de la seva imatge.
• L'alarmant regressió que pateix la dona al món.
• La feminització de la pobresa.
• Les darreres agressions a Colònia i a altres festes
• Ensenyar és vulgar, cert, però també és greu defensar la insinuació, producte de la cosificació de la dona.

No acabo la llista: tenim conflicte per estona. Si no es fan feministes molts més homes i dones ho tenim pelut. I visca el pèl masculí i femení.

PS: Deixo l'article de la Rojals sobre l'Escarni. Molt oportú encara que vell.
PS2: ara m'adono que és el meu primer article del 2016.

Que tingueu molt bon any!

Merry Squidmas

Amics bloggers, passeu unes festes ben loligues! Una abraçada tentacular, que sigui una mica apretadeta.

BON NADAL

Ecos y sables

Que la saga Star Wars pasara de LucasFilms a la Disney no podía augurar nada bueno. El nuevo episodio, El despertar de la Fuerza, cuenta con una ejecución del arte digital impecable pero cae en una nostalgia agotada y con los nuevos tics emocionales a la moda. Y eso que el guión lo firma el mismo Lucas.

Salvando que la protagonista es una fémina! heroína que lo tiene casi todo, que el soldado afroamericano es bueno y el bravo piloto, un guapo latino, el resto de la trama vive y revive de ecos de los grandes capítulos que fueron el 4 y 5 (las naves, escudos, cantina, paisajes, imperios muy nazis y repúblicas) sin tener el lado oscuro bien representado. Porque el joven mimado (y mal actuado) Kylo Ren de las rabietas y el Líder Supremo, versión cutre potteriana del Innombrable son dos personajes fallidos que nos provoca muchas risas a los fans de la serie.

El BB8, nuevo robot muy presente, un esferito funcional que se hace querer (aunque dé ganas de desconectar cuando se pone triste-contento) por su diseño y agilidad, no compite con los droides clásicos. Pero, ay!, llegan los abuelos, Han y Leia y la cosa se pone muy fea. Suerte que el adorado Solo y Chew se pegan una par de autoparodias muy divertidas. Y Luke, que está muy breve e intenso, remata bien los largos 135 minutos.

Esperemos que los dos siguientes episodios tengan nuevos argumentos y alguna melodía memorable, ya que ni Williams se ha trabajado la música con algún gancho. El Universo Galáctico se lo merece.
Igualmente, hay que ir a verla, queridos starwaries.