Hasta la coronilla

 “La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad.” Lo dice nuestra consensuada e intocable Constitución. Y así nos va. La prensa ha mantenido durante la débil democracia española un pacto de silencio en los asuntos monárquicos. Todo para que la nación no se rompa.

 La prensa rosa se hace de oro con las entrada de las infantitas al cole y la amarilla no dice ni mú. Mientras, el rey, que entró con lo puesto, se ha hecho un importante patrimonio de origen petroárabe, inmobiliario y de amistades con la cúpula económica. Nos venden que es una figura neutral, que salvó a España durante el golpe, que es muy campechano (es decir, que no lee nada y habla todo el día), gran deportista y cazador (o de cómo combatir el aburrimiento) y muy gentil con las mujeres (..).

Los mallorquines se han movido un poco. Jueces levantan el asunto del Palma Arena, Noos e implican al duque de Palma, el empalmado. Después de tanta generosidad en las islas, que si yate gratis, que si palacio de Marivent para sus majestades, regatas reales..y mira cómo nos tratan. Tan mal como JCI con el pobre chófer que recibió de tan alta mano, un cachiporrazo.

Suerte que los polacos se atreven a caricaturizarlo:



TV3 - Polònia - Renunciar a una infanta por TV3

¿Va a abdicar en su hijo que hoy cumple 45? No creo, está el asunto muy turbio para el heredero. Ni tampoco nos dejarán decidir en referéndum por la Tercera. 

frec a frec

L Bakst: decorat de Dafnis i Cloé pels ballets de Diaghilev 1912

La segona col·laboració de l'OBC amb l'Esmuc comença amb els assajos de la setmana entrant. Els estudiants tocaran amb els professors de l'orquestra dues peces (Ravel i Serra) de les quatre del programa, i aquesta vegada els tres dies seguits, dirigits per Ros Marbà:

1-2-3 Febrer a l'Auditori

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC) 

Orquestra simfònica de l'Escola superior de música de Catalunya 

NEXUS Piano Duo, pianos

FAURÉ: Masques et bergamasques 

POULENC: Concert per a dos pianos 

SERRA: Impressions camperoles 

RAVEL: Daphnis et Chloé, 2a suite

Llegim de la presentació del programa al web de l'OBC:

Una altra vegada, l’art sonor homenatja temps pretèrits. Fauré va escriure l’amable i lleugera Masques et bergamasques, op. 112 com a homenatge a l’esplendor de les fêtes galantes de la societat aristocràtica del segle XVIII . Encarregada pel príncep Albert I de Mònaco el 1919, la música havia d’il·lustrar un ball cortesà amb disfresses de l’estil Commedia dell’Arte. De fet, el títol de l’obra remet a un poema de Verlaine, Clair de lune, inspirat precisament en les festes gales del rococó. El Concert per a dos pianos en re menor de Francis Poulenc, escrit el 1932, és també un homenatge particular a la història sonora del passat. Tot i mostrar influències del jazz, com passa amb el Segon de Ravel, cita expressament el concert K.365/316a per a dos pianos de Mozart, els dos de Liszt i l’obra d’Igor Markevitch. Per tant, res millor que cloure la festa amb la segona suite Daphnis et Chloé de Ravel, un gojós ballet d’estil mitològic escrit el 1909 i l’obra més llarga del compositor, que acaba amb la popular Danse générale.

Ens parem una estona davant la meravella colorista i impresionista de Ravel. La segona suite de Dafnis i Cloé conté tres números (albada, pantomima i dansa general) de la simfonia sencera i coreogràfica, com ell l'anomenà. Va ser un encàrrec de Diaghilev pels seus Ballets Russos al 1909 a partir del mite pastoral de Longo (s III), de l'amor lliure, natural, eròtic entre Dafnis, el cabrer de l'Etna i Cloé, la pastora. S'estrenà a París amb coreografia de Fokine, fent Nijinski el paper de Dafnis.





Escoltem tonalitats exhuberants a la flauta, la corda, vents, xilòfon, arpes i celesta per descriure una natura que desperta al matí, melodies que s'entrecreuen a la pantomima i un excitant, irregular (5/4 mesura que generà protestes entre els ballarins) i violent ball al final. Com al seu Bolero, Ravel s'esmera en la brillantor de totes les seccions.
Ros Marbà té un treball de finor i control de l'orquestra: tingueu bona setmana, mestre, professors i estudiants. Anirem a l'estrena dia 1, fins divendres.

10 pops (4)

Tot i que el millor Queen es va cuinar abans d'aquest hit, aquesta gran cançó Under Pressure, feta i cantada a mitges entre Bowie i Mercury va ser un altre bombàs dels primers vuitanta. Es discuteix qui va fer la senzilleta línia de baix que la inicia (què important el baix continu des del Barroc!) però sembla que Deacon, baix del grup britànic, l'escriví. Hi ha fonts que remarquen la semblança entre aquest començament i el tercer moviment de la preciosa primera simfonia de Sibelius (anar al minut 20:55): ho recorda, sí, només una mica.

A part de la versió que apareguè primer com a single i més tard al final del vinil Hot Space (1982) on Queen tonteja amb el so pop i disco, afegim la del concert de Wembley del 86, on Freddie Mercury comença amb els seus parodiats minuts de ERO ERO, per engegar la peça amb ritme, mestratge artístic  i carisma únics:

Any Wagner (2) i el Siegfried de Tarantino

Qui m'anava a dir que una història ben wagneriana fóra l'eix de la darrera pel·lícula de Tarantino: Broomhilde, l'amor del negre alliberat o Django Unchained per un carismàtic Dr Schultz, viu a Candyland, la major plantació de cotó de Mississippi. Després d'unes feinetes, el doctor, commogut pel cor romàntic del seu Siegfried, li promet ajudar-lo per rescatar la dama. No explico més perquè la trama té sorpreses i girs molt marca de la casa, amb alguns excessos com ara dilatar escenes quan no calia.

Important veure-la en anglès per gaudir del meravellós treball actoral de tots: quin radiant preludi amb Waltz, que repeteix molt la fòrmula dels Bastards, amb un personatge alemany que domina una verborrea en anglès exquisit, que ni els texans l'entenen, capaç de matar sense contemplacions per diners. Foxx és un Django tímid i contingut. Di Caprio, un altre cop, un boig ben traçat, que ens sorprén amb el nou paper shakespearià i el majordom més fastigós, en SL Jackson envellit i el més negrer de tots. Els secundaris, com Franco Nero que ens pica l'ull spaghetti o Don Johnson, magnífics.

Tarantino tracta amb brutalitat, com ha de ser,  l'esclavatge del sud, just abans de la guerra civil. No escatima en mostrar el càstig més horrorós pel fugitius, alimenta l'odi i les venjances més ferotges. Siegfried-Django va aprenent ràpidament del seu mentor alemany, és el millor tirador i ens prepara una excel·lent traca final. Llàstima que el director no ens ho expliqui una mica més breument, sobretot al tercer acte.

El material visual és espectacular, (quines esquitxades de sang sublims); el musical una mica inconnexe amb el manit Carmina Burana que podria haver estat substiuït per alguna fanfarria* de Wagner, i l'humor, molt desintoxicant entre tanta barbàrie: en particular una hilarant escena de sacs i ulls. 

Cinema viu, enlluernador i convincent, entretingut i amb diàlegs estimulants.

*Una proposta, senyor Tarantino, per la cavalgada dels surenys: no cal abusar de les Walkíries, millor l'obertura del tercer acte de Siegfried, un impressionant crescendo rítmic per fer galopar els cavalls, per exemple?

Any Wagner (1) i l'or

l'Or del Rhin  (de Klmr)

Què millor que celebrar l'any Wagner amb un primer capítol dedicat a la creació del Món i als compassos de l'extraordinari preludi de l'Or del Rhin.

Immensa entrada dels contrabaixos que surten de l'abisme més profund i primitiu amb els seus greus sostinguts. S'afegiran els fagots mantenint una quinta perfecta de fons on comença a ondular un acord de les trompes i, més tard, l'arpegi de la corda (neix la vida, motiu de la natura). L'aigua corre amb molta més velocitat gràcies al cellos i clarinets (motiu del riu), tot torna i retorna amb tota l'orquestra que es tensiona amb unes grans onades i apareix, de cop, una sirena.

136 compassos sense canviar la tonalitat amb variacions de petits temes. Wagner fou el primer minimalista:

Un passatge difícil pels músics, una osadia als temps de Wagner i l'expressió elemental de la força de la Natura - que s'aprofita per fer publicitat de tota mena.

...
El Dr. Gregorio Luri publica esta entrada el dia 3/8/2014, en su blog El Café de Ocata, que completa nuestra fascinación por el origen del Oro:

"Era mucho pedir -escribió Thomas Mann- que se tuviera que llamar música al tritono mi bemol mayor del preludio del Oro del Rin. Porque música no era: era un pensamiento acústico". Mann, gran lector de Nietzsche, sabe que éste alaba repetidas veces este preludio, que representaría el manar de la primera agua del mundo. "¡Así viven las olas -escribe-, así vivimos nosotros, los que ejercemos el querer".

Wagner cuenta de esta manera en sus Anales el surgimiento del surgimiento del Oro del Rin: "Despierto con la idea de la introducción orquestal al Oro del Rhin (tritono en Mi bemol mayor): Me abstraigo en el murmullo del agua. Regreso inmediatamente con la resolución de ponerme inmediatamente al trabajo”. Era la Spezia, el 5 de septiembre de 1853.

Entendre de/la música

El missatge no em convenç però l'animació és molt bonica. I el passar les pàgines, massa sorollós.


Understand Music from finally. on Vimeo.

Per morir-se

Això és una campanya per a la seguretat del metro i tren a Melbourne, Austràlia. Una molt exitosa cançó indie-pop que s'enganxa de seguida amb una veu agradable (Emily Lubitz) i una animació dolça per parlar dels terribles accidents. Una difícil barreja entre la tendresa i la mort: no sabem si s'aconseguirà l'objectiu de la campanya o que només es parli de la mateixa, un clàssic.

ABC

vivo y coleando

El Kraken existe. Por fin filmado un Architeuthis Dux vivo. Por primera vez, después de muchos intentos, se capturan imágenes del gigante gracias a un cebo, otro calamar, a gran profundidad delante de las costas de Japón.

¿Plateado? curioso, porque restos del gran calamar muerto que se habían visto tenían la piel rojiza, quizá por acción de sus cromatóforos. Tiene dientes afilados y unos ojazos que ni en la peor de las pesadillas.

Gracias a todos los amigos por el aviso de la noticia. Esperamos alguna más con más detalles del duque, pronto. Qué hermosura.

apunts per la crisi II

Preocupada per la Islamització d'Egipte

" És Déu una bona idea en política?", pregunta la revista Philosophie Magazine. Sí, contesta l'assagista francès Jean-Claude Guillebaud, sense l'herència bíblica no hi hauria democràcia: "El monoteisme ha igualat els homes sota la mirada d'un Déu únic". No, replica el filòsof israelià Avishai Margalit, la religió no tolera el pacte, introdueix una asimetria entre creients i no creients impossible de superar. Escoltant aquests dies el cardenal Rouco Varela queden pocs dubtes que Margalit té raó. La democràcia és laica o no és. Deixar entrar Déu en els afers dels homes és donar via lliure a l'abús de poder.(de l'article de Ramoneda a l'ARA-2/01/13)

primavera àrab?