John Cage al MACBA

Sembla ser que aquesta és la primera exposició monogràfica dedicada a Cage d'Europa. M'ha interessat molt la part dedicada als Silencis, el piano preparat, i les composicions a l'atzar de la capsa Ching. Un divertit Cage "organitzador del so" apareix en vídeo improvitzant amb tota mena d'aparells i objectes, es compagina amb l'intel.lectual i conceptual artista que treballa amb Duchamp. Va ser el primer en desacralitzar la música, com a la pintura va fer Malevitx amb el seu quadrat blanc sobre fons blanc. I això, ja és història.

JONC Nadal pastoral

M'ha sorprés molt la crítica tan possitiva del J Persia a la Vanguardia. M'agrada molt veure que la jove orquestra s'entrega amb disciplina amb el director Ros-Marbà i que a la premsa surt ben parada, però, malgrat l'amor de mare, també veig que les cordes agudes van anar justetes al primer moviment de la Pastoral i les cordes greus van patir a l'esplèndida escena de la tempesta. Al final, el resultat va ser molt convincent ! ...encara que la simfonia Italiana de Mendelssohn semblava tocada per uns teloners...

el regal de Reis per Joaquim

Vull dedicar el post al Joaquim, creador del gran blog musical in fernem land que segueixo diàriament, amb aquesta curiosa imatge de L'adoració dels Reis de Pieter Brueguel el vell, de la grandíssima pintura flamenca, tan expressiva, còmica i complexa. Una escena on passen moltes coses per descobrir: soldats espanyols, caricatures, vestits a la moda, secrets.

neujahrskonzert 2010 BON ANY!

Fidel a la tradició de la meva família, cada any segueixo amb emoció el popular concert d'any nou, encara que els valsos no són les peces que més m'agraden. Crec que aquest any s'han superat. El programa i la direcció de G. Pertre, l'orquestra impecable, la realització, les filmacions al museu d'art, la pastisseria de xocolata, el ballet amb vaporosos vestits de Valentino i les flors.Tot convida a fer de l'entrada d'any, un moment molt alegre i delicat. Bon Any 2010 a tots!

la cosa casi funciona

Malgrat la bona crítica de la premsa, la darrera pel.lícula de Woody Allen no és per tirar coets. Sort que té moments molt divertits i aguts.

Hi veig moltes de les fantasies i manies de l'autor ja molt manides. Supera la terrible Vickie Barcelona, que no és difícil; em vaig perdre la versió original (el doblatge al castellà ve ser molt insuficient), la noieta protagonista era de bufetada, els discursos sermonets a la càmara prescindibles, el final de sucre...molts errors d'un Allen que té l'obsessió per produir una peli cada any.

cine español, del bueno! (por fin)

Siempre me ha resultado algo pobre nuestro cine. Contadas películas se pueden disfrutar. Sorprendentemente, una de cine carcelario , celda 211, ofrece un guión redondo y dinámico, con buenas imágenes, y el buen trabajo de los actores. Sobresale la fuerza de Luis Tosar y la cobardía de los responsables de la cárcel. No son necesarios los flashback de Oliver, quedan algo forzados en la trama. Y como dice Mies, todavía a muchos actores españoles les falta naturalidad (como a los guapos Etura y Ammann)

Carmen de Sara Baras

Domingo 17, en el Coliseo de Bcn, lleno a rebosar. Espectáculo de gran flamenco que tuvo sus momentos más intensos en los bailes del torero y el soldado. Carmen está a la altura de los compañeros pero debería brillar más. Algunas figuras suyas eran repetitivas. También se pierde el hilo de la historia en algún cuadro. La megafonía era ensordecedora y sobraba la pantalla de video con unas imágenes muy pobres. Precioso el vestuario, muy adecuado en la sobriedad de la escena.

Una comèdia espanyola

Al TNC, l'obra de Reza passa per discreta i poc clara. Resulta complicat fer atractiu un cosmos de quotidianitat, gelosies familiars, frustracions, barrejats amb l'assaig d'unes altres obres de teatre. L'escena, estil Dogville, usa pantalla gran de video,en els monòlegs, que no ajuda a res més que veure les làgrimes d'Aurèlia. Bones interpretacions d'un text senzill, del que destacaria la freda distància entre autor i actor.

I ara dos de cinema

INGLORIOUS BASTERDS (MALDITOS BASTARDOS)

Reconec que soc una fan dels films de Tarantino i aquesta darrera estrena, per mi és la millor. Dues hores i mitja de gran ritme amb una trama amb moltes sorpreses i un elenc d'actors alemanys impressionant. Destacaria per sobre de tots al brillant austriac C. Waltz (coronel Landa, a la foto) que es menja la pantalla i deixa ben petit a Pitt. Sobèrbies les escenes de la taverna, el cine-pira, i els diàlegs. Menys violència de l'habitual, encara que el director es podria estalviar algun pla de detall.

ÁGORA

On estàs, Arquitectura?

Es diu que s'ha perdut una mica el nord en l'arquitectura dels nostres dies. Hi ha mostres clares que l'espai ha perdut força en favor de la cara pública dels edificis: les seves façanes. Les tenim a Barcelona en gran quantitats: grafismes,colorets, textures mils, llums discoteca, plans del tetris, qualsevol cosa per fer de l'obra un reclam immediat. Em temo que aviat les veurem fora dels temps i passades de moda.


El temps dirà. Potser el dibuix per ordinador té molta culpa, o les instal.lacions, que són unes veritables okupes. Jo enyoro la simplicitat-complexitat de Alvaro Siza, la feina de gran constructor de Moneo o les cases mediterrànies de LC i Coderch. Segurament la crisi, com en tot, podria posar les coses al seu lloc, amén.
a les fotos, hotel de Toyo Ito i torre de Jean Nouvel