Un breu apunt sobre el què s'ha vist ahir, a la darrera funció del Lohengrin de la besneta de Wagner:
Música: l'orquestra ben reforçada segueix demostrant que Pons la treballa molt bé i amb gust. Potser en alguns moment ens tapa el cor (noces) però no als solistes. Brillen les sopranos Ortrud-Varela i Elsa-Teige per damunt la resta, tot i que Groissböck va ser un rei magnífic, poderós, ahir. Lohengrin-Vogt canta molt bonic, frasseja i ataca com cal, però a moments, la seva veu es torna tan blanqueta que no quadra amb el personatge. Els cors, correctes, m'esperava més unitat.
L'escena: Katarina Wagner no ha fet més que un discurs coherent al llarg de l'obra sense ser gaire arriscat. Cert que trastoca la trama escrita, però s'entén que la màgia es destrueix a fi de fer més creïble l'alternativa. Lohengrin , el desconegut, no vol més que seguir en l'anonimat però vol tota la resta amb un llenguatge d'abusador. S'adapta als temps que corren i ho enmarca amb una visió molt pessimista de la història.
Encerta en l'acromia fosca de fons, bosc, estany, vestits dels de Telramund. El vestuari, entre militar i de majordom granate, uniformitza al poble obedient. La nota discordant la porta Lohengrin, de blau i texans quan arriba, el jove natural, o en vestit blanquíssim de lluentons, quan toca ser el nou heroi i marit. Ortrud es fa forta amb un gran vellut de color sang i Elsa no deixa de ser una novieta de lo més vulgar. Tot molt d'acord amb la línia expressiva visual.
He trobat molt ridícul el pollito negre, del cigne-titella, que es mou tremolós i repulsiu tota l'estona, i que no aporta res d'important a l'argument. Potser era intencionat? ens en fotem del cigne?
Moments com ara remenar pel fang, aliniar les masses corals, crear molta profunditat per col.locar el passat, funcionen molt bé. En particular, els tres cubs-habitació, que parlen de la incomunicació , de la manca d'empatia, de tres personalitats estanques que són allà dalt, són tan evidents aquí com als nostres dies. Els "cignes" dels temps.
Entradas
