Ahir estrenava el Liceu la darrera jornada del magnífic cicle de l'Anell dirigits per Pons i Carsen. Un Götterdämmerung per recordar junt amb les altres funcions, tan separades en el temps: moltes imatges i símbols es fonen si no tens a mà les cròniques dels cursos passats.
Aquesta vegada hem comptant amb un cast vocal femení bastant superior al masculí. Hem gaudit de la Brünnhilde/Theorin en tots els seus quadres però se'ns ha fet deessa amb la seva gran germana Waltraute (Schuster) a un meravellós duo, i a la immensa immolació final. Les nornes i Gutrune han estat molt adequades als seus papers tan diferents i les ondines, més que correctes. Qui encara impressiona és el vell gat Halvarson (Hagen) que ens convenç amb les seves crides malèfiques, superant al Gunther i per suposat al sr Ryan-Siegfried tan irritant, que fa el possible per què li clavem la llança.
Pons ha fet una interessant lectura amb una orquestra molt entregada, amb pífies habituals i algun desajust al viatge del Rhin. El treball sobretot ha estat excel·lent a les fustes i la corda, amb uns interludis intensos i molt acurats.
Però encara és més brillant la feina de Carsen. L'escena, enorme en tamany i resultat, comença per la pila dels elements del saló residencial de Wotan, lligats per les cordes de les nornes, filles d'aquella Erda netejadora, la que ho veu tot clar. Un pròleg d'atapeït material inflamable a punt de cremar que ens porta al camp estèril i mort on la parella d'herois fa mèrits per viure l'amor i l'aventura, sense aigua ni al viatge pel riu.
El palau dels Gibixungs és representat per un contundent despatx de guerra amb plànol estratègic del Rhin, arxius i fotos d'espies, amb la mateixa llar encesa que dominava al Walhalla: el poder el tenen a prop amb el que estan preparant els germanastres. Tot guarnit amb indumentàries militars i d'actrius dels 30 europeus i colors simbòlics de totalitarisme, juraments i venjances.
Tornem al Rhin on les donzelles es banyen entre les runes abocades al fons fluvial. L'aigua escasseja a la imatge apocalíptica del riu, com la de terra cremada on cacen els soldats i s'executa l'estocada mortal de Siegfried. Només resta el no res. Brünnhilde canta davant d'un mur de formigó que s'obre sensacionalment a un quadrilàter de foc. Ella entra imponent i es bateja en el fum i la cendra redemptora.
Les funcions de Pons i Carsen els cursos passats:
Or
Walküre
Siegfried
De la primera funció, què han dit els amics més experts?
Joaquim
Cester
Radigales
Entradas
